La geografia física
Els principals trets del relleu són la serralada, continuació de la Sierra Madre de Chiapas, que travessa tot el país, i una altra cadena paral·lela, més a prop del Pacífic, que constitueix l’eix volcànic guatemalencosalvadorenc. Hom pot distingir les següents unitats geomorfològiques: al nord, la gran plana del Petén, prolongació de la plataforma del Yucatán, que ocupa gairebé la meitat del país i que, de morfologia càrstica, és travessada pel riu Usumacinta i el seu afluent Pasión; més al sud, la regió muntanyosa, amb la depressió del riu Motagua, formada d’una banda pels Altos Cuchumatanes, que assoleixen els 3.500 m i representen els plegaments andins a Guatemala, i de l’altra per la sèrie de volcans sorgits durant el Quaternari, que assoleixen altituds de 4.220 m al Tajamulco i 4.064 m al Tacaná; finalment, la plana costanera que s’estén des del Pacífic fins a la serralada volcànica, composta per al·luvions i materials volcànics alterats. El clima és tropical, bé que varia molt amb l’altitud. Hom pot distingir les tierras calientes, fins als 600 m, amb temperatures entre 23 °C i 26 °C, les tierras templadas, amb 18 °C-23 °C, fins als 1.800 m, i més amunt les tierras frías, amb temperatures de 10 °C a 17 °C. L’estació plujosa va de maig a octubre. Quant a la hidrografia, hom pot considerar tres vessants: el del golf de Mèxic amb el riu Usumacinta i el llac Petén; el de la mar de les Antilles, amb els rius Motagua, Hondo i Belize; i el del Pacífic amb el Suchiate i el Naranjo. La vegetació és principalment de selva pluvial, però a la plana marítima meridional, pacífica, és freqüent la sabana. A muntanya encara és perceptible la influència de les flores holàrtiques.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura és la base de l’economia del país (24% del PIB i 58% de la població activa el 1995). Hi ha fonamentalment dos tipus de conreus: policultura (blat de moro, fesols, carbasses, arròs, blat, melca, faves, sèsam, tubercles, hortalisses, fruita i tabac), per al consum de les ciutats i per a l’autoconsum, i conreus de plantació (cafè —setè productor del món—, bananes, canya de sucre, cacau, cotó per a fibra i per a grana, ananàs, llimones, cardamom i cincona), en part propietat de monopolis dels EUA. També és important la fabricació de xiclets. Les terres, de les quals només el 17,6% són conreades, es reparteixen en règim latifundista. La ramaderia és important, sobretot la bovina, que permet d’exportar-ne carn, així com l’aviram, base de l’alimentació local. Del bosc (53,6% de la superfície) hom obté fusta per a la construcció (caoba, cedre) i per a combustible, a més de cautxú. La pesca, modesta, origina excedents. La mineria tradicional es basa en uns pocs metalls: zinc, plom, ferro, coure, tungstè, cadmi i argent. L’extracció del més important, el níquel, amb unes reserves de 60 milions de tones, però, fou deturada el 1981 perquè no era rendible. Altres recursos miners, explotats més modernament, són el petroli, amb jaciments a Alta Verapaz i al Petén, i el gas natural. La indústria (14% del PIB i 13,6% de la població activa) és la més important de l’Amèrica ístmica. Hi destaquen l’alimentària (sucre, carn), del tabac, tèxtils, del paper, farmacèutica, del ciment i la construcció i de la fusta; també hi ha alguna fàbrica de pneumàtics i algunes refineries de petroli (Escuintla i Puerto Barrios). Per contra, hi ha un important potencial hidroelèctric. La xarxa de carreteres (12 795 km) és vertebrada per tres eixos: la carretera Panamericana, que uneix Mèxic i El Salvador per la ciutat de Guatemala, seguint la vall del Motagua; la paral·lela entre les mateixes fronteres que segueix el litoral del Pacífic, i la transversal, de San José (Pacífic) a Puerto Barrios (Carib), que talla la Panamericana a la ciutat de Guatemala. Hi ha 884 km de via fèrria. Els ports principals són Puerto Barrios, Santo Tomás de Castilla, Matías de Gálvez, a l’Atlàntic, i San José i Champerico, al Pacífic. Aeroport a la capital. La balança comercial és negativa. Les exportacions són exclusivament de productes agrícoles: cafè, sucre, cotó, productes petroliers, cardamom i bananes als EUA, El Salvador, Alemanya, Hondures, Costa Rica, Nicaragua i el Japó, i importa maquinària i mitjans de transport, productes químics, petroli i aliments dels EUA, El Salvador, Veneçuela, Mèxic i Costa Rica, sobretot. El turisme no equilibra la balança de serveis, que és molt negativa, arrossega la balança corrent i ha creat un deute extern crònic. L’economia guatemalenca ha estat molt perjudicada per la violència i la inestabilitat política. El 1995 la renda per habitant era de 1.340 $.
La geografia humana i la societat
Guatemala és el país de l’Amèrica Central amb la xifra de població absoluta més elevada. El 1900 tenia 1.365.000 h, i al llarg del segle següent la població s’ha multiplicat per més de vuit.
Processó celebrada durant les festes de sant Tomàs a Guatemala
© J.A. Afonso
El 1994 el creixement natural seguia essent un dels més alts del món (28‰); s’hi combinen uns alts índexs de natalitat (35,4‰) amb una forta minva de la mortalitat (7,5‰). La població es reparteix desigualment en el territori: al Petén la densitat és de 9 h/km2, mentre que als Altos Cuchumatanes i a la plana costanera supera els 300 h/km2. La composició de la població conserva una marcada influència indígena, amb més d’un 50% d’amerindis, sobretot del grup maia-quiché, que habiten principalment a l’oest i al nord del país. Els mestissos i els criolls formen la categoria dels ladinos (45%), la majoria dels quals habiten a les ciutats del sud i de l’est del país. El 1995 prop del 62% de la població era rural. La ciutat més important és la capital, Guatemala; altres ciutats són Escuintla, Quezaltenango i Puerto Barrios. La llengua oficial és el castellà, però hi són parlades diverses llengües de la família maia-quiché. No hi ha cap religió oficial. El 1986, prop d’un 75% de la població era catòlica, bé que no és rar el sincretisme amb elements de les religions tradicionals. El protestantisme és professat aproximadament pel 25% restant de la població. L’ensenyament, obligatori entre els set i els catorze anys d’edat, és dividit en primari, secundari i universitari (hi ha cinc universitats). Guatemala és una república unitària de tipus presidencial. D’acord amb la constitució del 1986 (revisada el 1994), el poder executiu és exercit pel president (elegit cada quatre anys per sufragi universal directe), assistit per un vicepresident i un gabinet nomenat per ell. El congrés nacional, unicameral i integrat per 80 membres elegits per sufragi universal cada quatre anys, té la funció legislativa. 64 diputats hi són de representació departamental i els restants per llistes estatals. Guatemala és membre de l’ONU, del SELA, de l’Aliança per al Progrés, de l’ODECA i del Mercat Comú Centreamericà (CACM).
La història
De la colonització espanyola (segle XVI) a les Províncies Unides d’Amèrica Central (1823-1838)
Guatemala fou una zona de contacte entre les cultures mesoamericanes agrícoles i les recol·lectores del sud fins a l’establiment de les cultures maia. El 1523 Hernán Cortés envià des de Mèxic una expedició manada per Pedro Alvarado, que sotmeté el país i fundà Santiago de los Caballeros de Guatemala (1524), però la resistència índia a la penetració militar i cultural castellana continuà fins al segle XVIII, sobretot al Petén. La vida colonial començà de fet el 1542 quan Carles V creà una audiència amb jurisdicció sobre Guatemala i Nicaragua; el 1534 hi havia estat creada la seu episcopal i el 1568 Guatemala fou elevada a capitania general dependent del virregnat de Nova Espanya (1609). L’època colonial fou molt agitada a causa de l’ambició dels encomenderos, la majoria dels quals participaren en expedicions posteriors a Xile i al Perú, i dels atacs dels pirates. L’Església assolí una gran importància i controlà una gran part de l’agricultura, la ramaderia i el comerç portuari. Bartolomé de Las Casas, bisbe de Chiapas, destacà com a defensor dels indis durant la segona meitat del segle XVI. Al segle XVII Guatemala s’empobrí a causa de l’absentisme dels encomenderos, el descens demogràfic i l’esgotament de les mines, però al segle XVIII experimentà una revifalla gràcies al conreu del cacau i de l’anyil. També s’estengué una important indústria tèxtil, però el contraban des del territori anglès de Belize perjudicà molt l’economia guatemalenca. El període 1808-20 fou d’una gran agitació social, que desembocà en l’acta d’independència (1821), amb l’acord del capità general Gabino Gaínza. L’alternativa entre el retorn a l’autoritat d’Espanya o la independència total fou resolta amb la fórmula d’annexió a l’imperi mexicà, malgrat l’oposició d’El Salvador i Costa Rica. A la caiguda de l’emperador Agustí I, el general mexicà Vicente Filisola proclamà les Províncies Unides de l’Amèrica Central amb capital federal a Guatemala i governades pels liberals (1823). L’oposició constant dels conservadors de Guatemala motivà una guerra civil (1827-29), i el liberal hondureny Francisco Morazal ocupà la capital. Foren dictades lleis anticlericals i mesures contra els arrendataris i contra els propietaris, a més d’un fort augment dels imposts.
Relleu maia que representa Jaguar el Gran, rei sacerdot maia, a l’antiga ciutat maia de Yaxchilán, al territori de l’actual Guatemala. Els maies s’establiren a les terres altes de Guatemala cap al 150
© Corel Professional Photos
De la fundació de l’estat de Guatemala a la desestabilització creixent (1838-1960)
El 1838 els estats de la federació es declararen independents. S’estengué l’agitació popular, i Rafael Carrera dirigí una revolta índia i imposà una dictadura (1839-65), durant la qual es mantingué sòlida l’aliança amb l’aristocràcia civil i eclesiàstica, que recuperà tots els privilegis. A partir del 1865 els liberals, amb l’ajut dels mexicans, lluitaren pel poder, i García Granados ocupà la capital i instaurà un règim representatiu i democràtic (1871).
La Guatemala liberal nasqué emparada pel creixent conreu del cafè, que el 1880 representava el 92% de les exportacions. Justo Rufino Barrios, elegit president el 1873, publicà una constitució (1880), feu una moderada reforma agrària i s’ocupà de les obres públiques, però sense tocar l’economia del cafè, que continuà l’expansió i li permeté el despotisme. El 1898 Manuel Estrada Cabrera inicià una nova dictadura de vint-i-dos anys, notable pel desordre fiduciari i una intervenció nord-americana el 1906. El 1921 fracassà un nou intent de federació centreamericana, i el 1930 començà la dictadura de Jorge Ubico, el qual hagué de dimitir el 1944 a causa de l’agitació popular, canalitzada per l’exèrcit i els estudiants. Un professor universitari, Juan José Arévalo, fou nomenat president i obrí una etapa progressista.
Jacobo Arbenz Guzmán, elegit president el 1950, inicià una reforma agrària. Però l’intent socialitzador fou ofegat per Carlos Castillo Armas, el qual, amb l’ajut dels EUA ocupà la capital (1954). Castillo Armas fou assassinat el 1958 i fou substituït per Miguel Ydígoras Fuentes, el qual endurí la repressió. El 1960 sufocà una rebel·lió d’oficials, però aquests fugiren i formaren nuclis armats que s’enfrontaren al govern, grups que, amb el suport de Cuba, esdevindrien l’embrió de la guerrilla d’una guerra civil que durà 36 anys.
La guerra civil (1960-1996)
Ydígoras Fuentes fou substituït el 1963 per Enrique Peralta Azurdia, també militar, i durant el seu mandat sorgiren els esquadrons de la mort que assassinaren un gran nombre d’opositors. Fou substituït el 1966 per un govern d’esquerres encapçalat per Julio César Montenegro però molt controlat pels militars. Pel març del 1970 una coalició dels partits de dretes donà el poder a Carlos Manuel Araña Osorio, que implantà l’estat de setge i intensificà la repressió.
El 1973, arran d’unes eleccions fraudulentes, el general Kjell Eugenio Laugerud es proclamà president. Succeït pel general Fernando Romeo Lucas García el 1978, s’accentuaren els trets dictatorials del règim, que es mantingué amb el terror. Per la seva banda, la guerrilla, agrupada majoritàriament en la Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca (URNG), intensificà les seves accions, i Belize, el 1981, accedí a la independència (que Guatemala no reconegué). El 1982 tingué lloc un cop d’estat, protagonitzat per E. Ríos Montt, que assumí la presidència. Per tal d’eliminar la guerrilla, exterminà milers d’indis, i molts d’altres hagueren de refugiar-se a Mèxic. El 1985 Ríos Montt fou deposat per un cop d’estat militar encapçalat pel general Óscar Humberto Mejía Víctores, el qual oferí una amnistia —no acceptada per la guerrilla— i convocà (1984) eleccions generals, que guanyà una coalició de dreta.
El 1985 el congrés nacional redactà una nova constitució (1985) i convocà eleccions presidencials. El guanyador, Mario Vinicio Cerezo Arévalo, candidat pel Partido de la Democracia Cristiana Guatemalteca (PDCG), instaurà un govern civil i inicià una campanya d’erradicació de la violència i una purga de membres de l’exèrcit i d’organitzacions paramilitars involucrats en les violacions massives dels drets humans durant el règim militar. Tot i aquestes accions, la violència no minvà i continuà la manca d’informació sobre els milers de desapareguts. Fins el 1986, Guatemala mantingué un contenciós amb el Regne Unit sobre Belize, ja que en reclamava la sobirania.
Amb la instauració del règim democràtic, el govern de Cerezo s’orientà a reconèixer la sobirania de l’excolònia. Aquest canvi d’orientació també contribuí a millorar les relacions amb els països de les Comunitats Europees i amb la resta de països centreamericans. El març del 1989 la Comissió Nacional per a la Reconciliació, prevista en els acords de pau del 1987, inaugurà un diàleg amb una quarantena d’organitzacions i partits polítics, deixant de banda, però, l’exèrcit, els esquadrons de la mort (de l’extrema dreta) i les organitzacions agràries, del comerç, de la indústria i de les finances. Mentrestant es reproduïa la violència, era avortat un nou cop d’estat (maig) i començava un seguit de vagues.
El president anuncià, per l’agost, un nou programa econòmic, mentre que l’extrema dreta aconseguia l’alliberament dels militars colpistes per un tribunal d’apel·lació (gener del 1990), després d’haver estat condemnats a presó al novembre anterior. Una inflació superior al 30%, la caiguda dels preus del cafè i la disminució de les inversions a causa de la violència foren les premisses condicionants de les eleccions del novembre del 1990. Tot i que el mes de març s’havia signat a Oslo un acord per assolir la pau per mitjans polítics i malgrat el pacte signat el mes de maig a Estoril entre els representants dels nou partits polítics i de la Unión Revolucionaria Nacional de Guatemala (URNG) —que es comprometia a no interferir en la campanya electoral—, la corrupció i una deteriorada economia afavoriren la caiguda de Cerezo.
En la segona volta (gener del 1991) s’alçà fàcilment amb la victòria Jorge Serrano Elías, un pastor protestant que llançà un pla de pau “total”, al qual respongué favorablement la guerrilla. Les negociacions es reprengueren a Mèxic l’abril del 1991. El 1991 Guatemala reconegué Belize com a estat sobirà i independent, però el 1993 aquest estat congelà la posada en pràctica dels acords adduint excessives concessions a Guatemala. El maig del 1993 el president Serrano dugué a terme un cop d’estat civil, dissolgué el Parlament i suprimí les garanties constitucionals. Això provocà una àmplia mobilització ciutadana, i el Parlament, amb el beneplàcit de l’exèrcit, el destituí i elegí Ramiro de León Carpio, procurador dels Drets Humans, com a nou president provisional.
El juny del 1994 es reprengueren les negociacions entre el govern i la URNG per posar fi a una guerra civil de més de trenta anys, amb avenços significatius al llarg del 1995, com l’acord sobre identitats dels pobles indígenes. En les eleccions presidencials guanyà en la segona volta (gener de 1996) el candidat del Partido de Avanzada Nacional (PAN), formació de la dreta modernitzadora d’Álvaro Arzú, que al començament del seu mandat (febrer del 1996) es reuní amb els líders guerrillers a Mèxic a fi de donar un nou impuls a les converses de pau.
De l’acord de pau (1996) ençà
Al setembre signà un important acord sobre reforma, reconversió i reducció de les forces armades i, finalment, el 29 de desembre se celebrà la signatura de l’acord de pau que posava fi a la guerra civil i que comportava la reinserció de la URNG a la societat civil. L’aplicació efectiva dels acords de pau entre les guerrilles agrupades de la URNG i el govern es feu molt difícil per la resistència dels sectors de l’empresariat i l’exèrcit. Així i tot, foren possibles alguns avenços com ara la desmobilització de les forces militars a partir del 1998.
L’acord, que preveia la reforma de cinc grans àmbits (la justícia, les forces de seguretat, l’equitat social, els drets dels indígenes i la identitat de la nació), no s’ha respectat en molts aspectes: la reforma fiscal imprescindible per a reduir les desigualtats no s’ha realitzat, s’han incrementat les partides militars des del 1999 i s’han privatitzat sectors estratègics com les telecomunicacions i l’energia. Al maig es votà en referèndum l’acceptació de les reformes fruit dels acords de pau, que foren rebutjades pel 57% dels electors que participaren en els comicis (19% de la població en edat de votar).
El febrer del 1999, la comissió que investigava els 200.000 crims comesos durant la guerra concloïa que el 93% eren atribuïbles a l’Estat i un 3% a la guerrilla. Segons revelava aquesta comissió, del 1981 al 1983 l’estratègia governamental havia estat d’extermini de les poblacions indígenes. Les eleccions del novembre i el desembre del 1999 foren guanyades pel candidat del Front Republicà Guatemalenc, Alfonso Antonio Portillo (68,3% en la segona volta), que feu campanya amb Efraín Ríos Montt, l’exdictador del país. L’URNG no accedí a la segona volta de les presidencials, i es quedà amb una representació testimonial en el Congrés.
Els primers anys del segle XXI continuà la violència exercida pels paramilitars. Les denúncies reiterades per corrupció del govern d’Alfonso Antonio Portillo i la protecció que aquest donava a l’exdictador Ríos Montt (president del Parlament) semblaren desbloquejar-se el 2001, quan el Tribunal Constitucional el destituí per haver violat el règim parlamentari a fi de preservar la seva immunitat. El govern començà aleshores, amb grans dosis de cautela, a confrontar els efectes i les responsabilitats dels anys d’atrocitats de l’exèrcit (fins el 1996): al llarg de la resta del 2001, el 2002 i el 2003 es compensà les víctimes de diverses massacres i s’investigaren diversos casos d’assassinats d’aquests anys, bé que amb un important grau d’obstruccionisme i de pressions sobre la premsa.
El desembre del 2003 el centrista Óscar Berger accedí a la presidència del país després de la victòria sobre Ríos Montt, el qual fou posat sota arrest domiciliari el maig del 2004. Al juliol, continuaren les compensacions, mentre que l’Estat acceptà la responsabilitat en una sèrie de violacions dels drets humans. Tot i les esperances posades en els acords de pau del 1996, la corrupció i la violència impediren el creixement de les inversions els primers anys del segle XXI.
Els baixos preus agrícoles, amb la consegüent disminució dels ingressos de les exportacions, contribuïren de manera determinant a un descens gradual del creixement del PIB (2000: 3,3%; 2001: 2,3%; 2002: 2,2%; 2003: 2,1%), que feia molt difícil la millora de les condicions de vida (el 80% de la població guatemalenca vivia aquests anys per sota el llindar de la pobresa). El 2002 el govern guatemalenc renegocià el deute extern amb l’FMI, i l’any següent se’n prorrogaren les condicions. El maig del 2004 Guatemala fou cosignant del Tractat de Lliure Comerç Centreamericà (CAFTA), que incloïa també Nicaragua, El Salvador, Hondures, República Dominicana, Costa Rica i els EUA (ratificat el 2005).
El setembre del 2003 Guatemala rebutjà un principi d’acord amb Belize signat l’any anterior i supervisat per l’OEA, sobre el contenciós territorial que els enfrontava. A banda de la lluita contra la pobresa (que trobà un impediment afegit en l’huracà Stan, que devastà el país l’octubre del 2005), el govern inaugurat el 2004 continuà la desmilitarització i les compensacions a les víctimes de la violència: al juliol, després de la desmobilització de prop de 10.000 soldats, l’Estat feu un reconeixement oficial de la seva participació en una sèrie de violacions dels drets humans.
Tanmateix, la violència (de la qual era víctima sobretot la comunitat indígena) no disminuí i esdevingué crònica, en gran part per les dificultats del govern de fer respectar la llei, però també per la corrupció generalitzada, una de les manifestacions més greus de la qual fou el descobriment de la implicació en el narcotràfic d’un dels principals responsables de la lluita antidroga el novembre del 2005.
El desembre del 2006, avalada per les Nacions Unides, hom creà la Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala (CICIG), amb l’objectiu d’identificar i desarticular els grups armats clandestins. No obstant això, la posada en pràctica d’aquest organisme es veié obstaculitzada per la complicitat amb aquests grups de part dels mateixos cossos de seguretat. El novembre del 2007 el candidat Álvaro Colom Caballeros, del partit de centreesquerra Unitat Nacional per a l’Esperança, guanyà les eleccions presidencials amb el suport majoritari de la població indígena.
El setembre del 2009 s’inicià el primer judici contra un dels responsables de crims contra la humanitat durant els anys de la guerra civil, i al desembre un coronel fou el primer militar d’alta graduació condemnat per aquest motiu. El setembre del 2010 l’expresident Álvarez Portillo fou jutjat per apropiació indeguda de fons públics. Tot i les seves promeses, el nivell de violència continuà de manera intermitent, sobretot en relació amb el narcotràfic, i el març del 2010 el cap de policia i el màxim responsable de la lluita antidroga foren rellevats del càrrec arran d’un robatori massiu de cocaïna.
L’octubre del 2010 el govern nord-americà presentà una disculpa oficial per haver infectat deliberadament centenars de ciutadans guatemalencs els anys quaranta en el curs de diversos experiments amb bacteris de la gonorrea i la sífilis. El novembre del 2011 Álvaro Colom finalitzà el seu mandat, i fou substituït a la presidència per Otto Alfredo Pérez Molina, el qual, al capdavant del Partit Patriòtic, s’imposà clarament amb el 55% dels vots al seu rival de centreesquerra Manuel Baldizón.
Pérez Molina fou el primer militar que accedí a la presidència després de la fi de la guerra civil (1996). El seu mandat fou protagonitzat per la lluita contra la violència i el narcotràfic, per a la qual rebé, juntament amb Hondures i El Salvador, quantiosos ajuts dels Estats Units el 2014. Aquest mateix any l’expresident Álvarez Portillo tornà a ser al centre d’un escàndol de corrupció quan un tribunal dels Estats Units el declarà culpable d’haver acceptat suborns de Taiwan per tal d’obtenir reconeixement diplomàtic continu de Guatemala. El debat públic, però, estigué protagonitzat pel judici a l’expresident Efraín Ríos Montt, declarat culpable de genocidi i crims contra la humanitat durant el seu mandat (1982-85). Tanmateix, el Tribunal Constitucional revocà per un defecte formal el veredicte, i el judici es tornà a obrir el gener del 2015. Suspès de nou en qüestionar-se la imparcialitat dels jutges, l’agost del 2015 hom tornà a obrir la causa, però acordant jutjar-lo en absència per la seva suposada incapacitat i sense condemna si era declarat culpable. Aquest mateix mes un tribunal declarà el president Pérez Molina culpable de participar en una trama de suborns. A instàncies del Parlament i sota la pressió popular, Pérez Molina dimití l’1 de setembre i foren convocades noves eleccions presidencials i legislatives per al dia 7 de setembre, que guanyà a l’octubre en segona volta l’actor televisiu Jimmy Morales, líder del Frente de Convergencia Nacional, partit vinculat a alguns dels militars acusats d’atrocitats durant la guerra civil.
Les eleccions generals del 2019 donaren la victòria, en segona volta, a Alejandro Giammattei, candidat del dretà Vamos por una Guatemala Diferente, que s’imposà a la candidata guanyadora de la primera volta, Sandra Torres. El gener del 2020, Giammattei fou nomenat president. El candidat socialdemòcrata Bernardo Arévalo guanyà les eleccions del 2023, en segona volta, per davant de Sandra Torres, amb gairebé el 61% dels vots. El gener del 2024, Arévalo assumí el càrrec de president.