i Joan Güell i Ferrer | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Güell i Ferrer

Joan Güell i Ferrer
© Fototeca.cat
economia econ
Fabricant i economista, brillant polemista i figura central del proteccionisme.
Torredembarra, Tarragonès, 1800 — Barcelona, 1872

El 1809 s’inicià en el negoci del seu pare, el comerciant Pau Güell i Roig, emigrat a la República Dominicana, i passà amb ell a Amèrica. Tornà molt aviat a Catalunya amb la finalitat de fer estudis de pilot a l’Escola de Nàutica de Barcelona. En morir el seu pare, arruïnat, es traslladà a Cuba el 1818, on residí més de quinze anys. A partir de 1821 es dedicà de ple a l’activitat empresarial, i arran de la seva capacitat arribà a monopolitzar pràcticament el mercat de l’Havana i s’enriquí; esdevingué cap de l’associació del grup d’empreses comercials de la ciutat. El 1835 tornà de nou a Barcelona amb una fortuna considerable que reinvertí, i esdevingué cap d’una important dinastia d’industrials i financers. Fou deixeble d’Eudald Jaumeandreu a la Junta de Comerç. El 1839, participà en la fundació de La Barcelonesa, empresa dedicada a la foneria de ferro i a la reparació i la construcció de maquinària tèxtil. El 1840 instal·là una modesta fàbrica de teixits a Martorell. Aquell mateix any creà la fàbrica de filats El Vapor Vell de Sants, dedicada a la fabricació de pana i teixits de cotó, transformada el 1848 en Güell, Ramis i Companyia ( la Colònia Güell ). Des del 1847 fou l’ànima de la Junta de Fàbriques. Posteriorment, cal esmentar la creació de la fàbrica La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). El 1848 figurà entre els fundadors de l’Institut Industrial de Catalunya i, el 1869, entre els del Foment de la Producció Nacional. El 1864 fou membre de la junta de govern de la Societat d’Assegurances contra Incendis de Barcelona. S'oposà activament a la lluita per la independència cubana des del Cercle Hispà Ultramarí, del qual fou president, que defensava els interessos espanyols a Amèrica. El 1871 publicà Rebelión cubana . Fou capdavanter de la política proteccionista que propugnava la nova burgesia industrial catalana davant el govern de Madrid, política que defensà en una sèrie d’obres i opuscles recollits a Escritos económicos (1880), obra impresa pel Foment de la Producció Nacional. Fomentà l’agricultura, principalment a Lleida. Fou regidor de Barcelona i dues vegades diputat a les corts de Barcelona i, més tard, senador (1862). El seu opuscle Examen de la crisis actual (1866) fou reimprès el 1867 (10 000 exemplars) per l’ajuntament de Barcelona. Impulsà i protegí el procés d’industrialització, basant-se en les teories proteccionistes de Carey i List. Es basava en tres tipus de relacions bàsiques: el nivell d’ocupació, el consum i l’estalvi. La funció de producció era definida, només, pels dèficits o superàvits en el comerç exterior del país. Atacava amb això l’escola de Manchester i l’escola lliurecanvista de Bastiat, la qual es basava en la prioritat del consum i afirmava que l’origen del valor radicava en el bescanvi de serveis. Tot i que Güell es proposà, explícitament, d’impulsar el desenvolupament econòmic d’Espanya, contribuí de fet a fer cristal·litzar un mode de producció capitalista que havia començat a esdevenir hegemònic, en gran part, només al Principat de Catalunya. En la seva obra Comercio de Cataluña con las demás provincias de España... (1853) calculà la balança comercial interior del Principat, de la qual resultà un escàs superàvit a favor del territori no català. Criticà, en repetides ocasions, el context politicoadministratiu espanyol i les finances públiques i hi acusà la manca de racionalitat econòmica. Li fou erigit un monument a la Granvia de Barcelona —enderrocat el 1936 i aixecat de nou posteriorment— i el seu retrat, fet per Claudio Lorenzale, fou col·locat a la Galeria de Catalans Il·lustres..

Col·laboració: 
FAV / JMGA / AFE
Llegir més...