Guerra Civil Espanyola

Guerra d’Espanya
Guerra Civil de 1936-39

Mapa de la Guerra Civil Espanyola

© Fototeca.cat

Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l’1 d’abril de 1939.

Fou provocada pel cop d’estat (planejat pel general Emilio Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretans de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l’alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d’octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 (Divuit de Juliol) s’hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l’èxit fou només parcial: algunes forces d’ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d’armar els partits d’esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l’ajut necessari per a fer fracassar l’aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d’Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà fins el 2 d’agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.

Les dues zones

Fases de la Guerra Civil Espanyola

El 24 de juliol, Espanya restava dividida en dues zones antagòniques, amb límits encara fluids, sobretot a Andalusia i a Extremadura, i hom iniciava la lluita a camp obert. A la zona dominada pels sollevats el poder fou assumit pels militars; els partits de dreta —àdhuc a Navarra, homogènia en la seva fidelitat al carlisme— hi tingueren un paper secundari. I això només fins que, per decret de 19 d’abril de 1937, hom procedí a la unificació de tots ells en un partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el cap de la qual passava a ésser el general Franco, que ja era generalíssim i cap de l’estat. El 23 de juliol de 1936 fou constituïda a Burgos una Junta de Defensa integrada per militars que oferí el comandament suprem de les forces armades i el càrrec de cap del govern de l’estat al general Francisco Franco, que acceptà (primer d’octubre) i creà una junta tècnica de l’estat presidida pel general Dávila. El primer govern de Burgos fou format el 30 de gener de 1938. Aquests organismes estructuraren un estat autoritari políticament inspirat en la ideologia de la Falange, de la qual adoptaren també els símbols i el llenguatge. La seva preocupació principal fou la marxa de la guerra, l’efectivitat de l’exèrcit i l’ordre públic.

A la zona republicana, els partits polítics del Front Popular i les sindicals, armats, constituïren un poder paral·lel al poder estatal, que acomplí un seguit de reformes socials (col·lectivitzacions) que donen sentit a l’expressió “revolució espanyola”, particularment en els llocs on dominava la CNT (Catalunya i la zona oriental d’Aragó). En una segona fase, a partir dels fets de maig del 1937 a Barcelona, l’evolució interior de la zona republicana es caracteritzà per la reinstauració d’un ordre públic i la regressió de les conquestes revolucionàries. El 18 de juliol de 1936 dimití Casares Quiroga i el substituí Martínez Barrio, que féu un intent vague de pactar amb Mola. A la matinada del 19 formà govern José Giral, i una de les seves primeres mesures fou armar les sindicals i els partits del Front Popular. La Generalitat, presidida per Lluís Companys, havia reaccionat amb més rapidesa que el govern central. La caiguda de Talavera de la Reina (3 de setembre de 1936) provocà la dimissió del govern Giral i la constitució d’un nou gabinet presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero, molt més representatiu de la realitat política del país que el govern anterior, sobretot quan Largo el reestructurà incorporant-hi quatre ministres de la CNT (4 de novembre de 1936). El 7 de novembre, el govern deixà Madrid, amenaçat directament per les forces de Franco, i es traslladà a València. A Madrid, hi restà una Junta Delegada de Defensa, presidida pel general José Miaja. Largo, tot proveint a la defensa de Madrid, intentà de transformar les milícies en un exèrcit (l’Exèrcit Popular), començant per les unitats del front del centre. Els fets de maig del 1937, en què s’enfrontaren, a Catalunya, la Generalitat, el PSUC i l’Esquerra Republicana, més la UGT, amb el POUM i la CNT-FAI, marquen una fita en la història de la zona republicana: el 18 de maig caigué Largo Caballero, i Juan Negrín formà un govern amb més influència comunista. Negrín abandonà el doble objectiu guerra-revolució per tal de dirigir tots els esforços a la guerra; restà atribucions a la Generalitat, sobretot quan el govern central es traslladà de València a Barcelona, jugulà la CNT-FAI a Aragó, on aquella tenia solidíssimes posicions i cercà l’adhesió de les classes mitjanes i dels camperols propietaris de terres. La seva política autoritària i centralitzadora no resolgué ni els problemes militars ni el dels proveïments i, a la rereguarda republicana, sobretot a les grans ciutats, regnà la fam. Aquesta penúria, més que els freqüents bombardeigs, minaren profundament la moral de la rereguarda republicana.

Les operacions bèl·liques

El pla dels militars sollevats comportava una operació convergent sobre Madrid. Les columnes procedents de Valladolid i de Navarra foren deturades per les milícies a la Sierra. Però, per contra, les forces del Marroc, amb el Terç i els regulars, després de travessar l’estret (5 d’agost de 1936), contribuïren a consolidar les posicions a Còrdova i a Granada i sobretot avançaren cap al nord. Amb la presa de Badajoz (14 d’agost), enllaçaren Andalusia amb Castella i la resta de la zona nord no republicana. Tot seguit avançaren per la vall del Tajo cap a Madrid. Mentrestant, Mola havia pres Irun (15 de setembre de 1936) i Sant Sebastià, i així deixà aquella zona nord republicana sense frontera amb França. A la banda republicana, les columnes catalanes ocuparen ràpidament la part oriental d’Aragó fins a les envistes d’Osca, que restà assetjada, i les proximitats de Saragossa. Una força naval procedent de Barcelona i València desembarcà a Mallorca (16 d’agost), però l’operació fracassà (4 de setembre), en part per la manca d’entesa entre la Generalitat i el govern de Madrid. El 7 de novembre de 1936 començà l’atac directe de les tropes de Franco a Madrid. La lluita fou aferrissada; per la banda republicana intervingueren les primeres brigades mixtes, espanyoles i internacionals. El 23 de novembre, les tropes de Franco, suspès l’atac directe a Madrid, iniciaren una àmplia operació d’encerclament que donà lloc als atacs sobre la carretera de la Corunya (29 de novembre de 1936 ‒ 16 de gener de 1937), de resultats indecisos, a la duríssima batalla del Jarama (6-27 de febrer de 1937), que acabà en taules, i a la batalla de Guadalajara (8-22 de març de 1937), en què el Corpo di Truppe Volontarie italià, format per tres divisions de camises negres i una de l’exèrcit regular, després d’haver trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se. No podent encerclar Madrid, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937, l’anomenada campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d’abril tingué lloc el bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, de tanta repercussió internacional; l’11 de juny fou trencat el “cinyell de ferro” de Bilbao, ciutat ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita fou molt aspra: el gudaris bascs i els batallons asturians oferiren una gran resistència (Santander, per contra, fou pres sense gaires dificultats el 26 d’agost de 1937). La campanya finí amb l’entrada de les tropes de Franco a Gijón (21 de setembre de 1937). El comandament republicà muntà dues ofensives per tal d’atreure forces del nord a nous camps de batalla. La primera donà lloc a la curta però duríssima (de 90 000 homes hi hagué 40 000 baixes) batalla de Brunete (5-25 de juliol de 1937); la segona fou l’ofensiva contra Saragossa, que permeté als republicans de prendre Belchite (6 de setembre de 1937); l’ofensiva, que havia començat el 24 d’agost, fracassà perquè no constituí cap amenaça seriosa contra la capital d’Aragó. L’ofensiva republicana contra Terol —que es rendí el 7 de gener de 1938— fou una operació destinada a desviar l’atac que preparava el comandament de Franco contra Madrid per terres de La Alcarria. En el curs de la llarga batalla de Terol (80 dies), agreujada per un hivern particularment fred, les tropes del govern de Burgos tornaren a prendre la ciutat (22 febrer de 1938) a la batalla dita de l’Alfambra, i així obtingueren una brillant victòria basada en la maniobra. Després de Terol, encara no s’havia produït cap decisió, però era evident que les forces republicanes anaven de cara a una situació difícil.

La batalla de l'Ebre

El 9 de març de 1938, les tropes del govern de Burgos iniciaren una gran ofensiva al front d’Aragó, que el govern central i el comandament republicà havien considerat secundari incomprensiblement durant molt de temps. Aquesta operació fou decisiva en la guerra, i també la de més gran amplitud. Les forces republicanes situades al nord de l’Ebre foren empeses fins al Baix Segre i la Noguera Pallaresa (Lleida caigué el 4 d’abril de 1938); al sud de l’Ebre, les tropes de Franco continuaren l’avanç fins a la mar; el 15 d’abril de 1938 arribaven a Vinaròs. L’ofensiva d’Aragó finí el 19 d’abril, i el 23 començà la batalla de Llevant, determinada per la progressió de l’exèrcit de Franco en direcció a València. Per tal de deturar aquesta ofensiva (Castelló de la Plana caigué el 14 de juny) el comandament republicà en planejà una de nova amb les seves millors forces, que havien restat a Catalunya: el 25 de juliol de 1938 les forces republicanes travessaren l’Ebre per diversos punts entre Mequinensa i Amposta i progressaren fins als afores de Gandesa. Les forces de Franco, que havien arribat a Nules, deturaren l’ofensiva sobre València i concentraren forces a la bossa formada a l’Ebre. Aquesta batalla, dita de l’Ebre, que durà fins el 16 de novembre de 1938, fou la més sagnant de la guerra: “un altre Verdun”. El front restà com abans de començar l’ofensiva: a la vora esquerra de l’Ebre els republicans; a la dreta, els nacionals. Però, els fruits de la batalla, els collí el govern de Burgos, quan inicià, el 23 de desembre de 1938, l’ofensiva general sobre Catalunya: aleshores es veié que l’exèrcit de Catalunya hi havia gastat totes les seves reserves (entre 40.000 i 50.000 baixes, més 20.000 presoners). Així, l’ofensiva progressà fàcilment: el 15 de gener de 1939 caigué Tarragona; el 19 finí la campanya. Mig milió de persones, entre civils i militars, passaren a territori francès, en un dels èxodes de més gran amplitud vists a Europa fins aleshores. Ni durant la batalla de l’Ebre ni durant l’ofensiva de Catalunya no feren res de seriós les tropes de la zona Centre-Llevant-Sud per distreure les forces enemigues. I, de fet, les batalles s’havien acabat: Negrín tornà a València, però Azaña dimití la presidència de la República en territori francès (27 de febrer de 1939). Negrín, amb l’ajut dels comunistes, preconitzava la resistència a ultrança, però evidentment l’esperit de les forces armades i de la població civil no participava d’aquesta determinació. I, així, el cap del front del Centre, coronel Segismundo Casado, en col·laboració amb el polític socialista Julián Besteiro, formà a Madrid (6 de març de 1939) un Consell de Defensa que intentà endebades una pau pactada. El 5 ja s’havia revoltat, d’una manera confusa, la base de Cartagena, d’on salpà l’esquadra republicana rumb a Biserta, on es rendí a les autoritats navals franceses. A Madrid, comunistes i casadistes lluitaren pels carrers, fins a la derrota d’aquests el 12 de març. El 26 de març de 1939 les tropes de Franco trencaren el front gairebé sense oposició; el 28 entraren a Madrid i el 30 a València; l’1 d’abril de 1939 el general Franco donà el darrer i victoriós comunicat de guerra. La Guerra Civil Espanyola és una de les primeres de la història en què l’aviació actuà com una arma, si no decisiva, almenys indispensable. Els republicans tingueren superioritat aèria els dos primers mesos de lluita i, menys clara, durant l’hivern de 1936-37. En les altres èpoques, la superioritat fou del govern de Burgos, tant en aviació de caça com en aviació de bombardeig. A l’aviació republicana, hi lluitaren pilots soviètics en esquadrilles mixtes; amb el general Franco, lluitaren, al costat dels aviadors espanyols, els italians de l’Aviació Legionària i els alemanys de la legió Còndor.

La intervenció estrangera

Des del primer moment de la guerra les grans potències europees feren esforços que tendien a limitar el conflicte a un àmbit exclusivament espanyol i a evitar una guerra europea. França, l’únic país occidental que limitadament podia ajudar els republicans, proposà la política de no-intervenció (el Comitè de No-intervenció es reuní a Londres per primera vegada el 9 de setembre de 1936). De fet, però, Alemanya i Itàlia enviaren a la zona del govern de Burgos armament i forces militars (legió Còndor, Corpo di Truppe Voluntarie), i l’URSS, als republicans, armament i tècnics militars. A més, la República, ajudada pel Komintern, reclutà voluntaris antifeixistes estrangers, amb els quals organitzà, a Albacete, les Brigades Internacionals. Però el fet és que hom evità la guerra mundial per causa d’Espanya i que el tractat de Noyon (setembre del 1937), que tendia a restringir l’actuació de submarins a la Mediterrània per tal d’evitar els atacs dels submergibles italians, fou respectat. En definitiva, la no-intervenció serví per a limitar l’ajut als dos bàndols en lluita. Com era previsible, l’actuació de països totalitaris —(Alemanya, Itàlia i l’URSS) fou molt més decidida que la de democràcies profundament dividides: França i la Gran Bretanya es mantingueren neutrals.