Tutelà el seu germà petit Sunyer, a qui fou atribuït Besalú. En accedir al tron era ja casat amb Garsenda, de la qual tingué només una filla, Riquilda, que es casà abans del 924 amb el vescomte Odó I de Narbona.
En morir Guifré I, els seus estats romangueren profundament trasbalsats i la mateixa ciutat de Barcelona, davant l’amenaça sarraïna, havia hagut d’ésser evacuada. El mateix comte sembla residir llavors a Girona. El retorn dels carolingis a la mort del rei Odó i el perill sarraí donaren lloc, durant el seu govern, a un reforçament dels lligams de submissió a França. El comte sembla haver visitat el rei Carles III el Ximple a Tours (l’actual Tours-sur-Marne) la primavera del 899, i llavors molt probablement s’hi encomanà i en rebé la investidura del comtat d’Osona; fou el darrer comte català que prestà vassallatge a un rei franc (Guifré II de Besalú sembla haver-ho fet excepcionalment el 952). El 906 assistí a un concili celebrat a la seu de Barcelona. El 908 participà en una gran assemblea d’eclesiàstics aplegada a Girona per a l’entronització del bisbe Guiu. Al seu temps fou completada l’obra repobladora del Pelós, al Congost (898), a la vora dreta del Baix Llobregat (904) i al Lluçanès (del 900 al 909). Des del 908 sembla que l’economia comtal era refeta. Morí el 26 d’abril de 911 i fou enterrat a Sant Pau del Camp, que probablement havia fundat o restaurat.
Des d’època molt reculada, potser des de la segona meitat del segle X, la seva personalitat com a comte havia estat confosa amb la del seu pare, suposat vivent fins el 912; i hom havia imaginat que el fill havia premort al pare per emmetzinament. No fou sinó a mitjan segle XVI que hom aclarí la confusió. Per evitar-la, ja en vida del comte hom havia intentat d’anomenar-lo Jofre (898) i després Borrell (des del 908). Deixà els estats al seu germà menor Sunyer; sembla haver aconseguit el consentiment del seu germà segon, Miró II de Cerdanya, al qual cedí el comtat de Besalú i el Ripollès.