Vida i trajectòria
Format al Conservatori Municipal Superior de Música de Barcelona, fou deixeble de J. Zamacois, J. Poch, X. Montsalvatge i A. Ros Marbà. Posteriorment es traslladà a París, on assistí a classes particulars de piano amb Ch. Sénart. Participà en els Cursos Internacionals de Darsmtadt del 1972, tot interessant-se per l’obra de compositors com O. Messiaen, K. Stockhausen i G. Ligeti. Amb Messiaen estudià anàlisi musical el 1975, al Conservatori Nacional de Música de París. Fou fundador dels Cursos Internacionals de Música de Girona (1984-96), cofundador de l’Associació Catalana de Compositors (1974) i catedràtic de composició i orquestració del Conservatori Municipal Superior de Música de Barcelona a partir del 1980. En aquesta institució instaurà el curs de música del segle XX, que impartí ininterrompudament des del 1970 fins al 2000, i els anys 1985-2002 fou responsable de l’aula de Composició, Instrumentació-Orquestració, de la qual resultà un dipòsit de gairebé sis-centes obres. També fou professor d’anàlisi musical i composició a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) del 2002 al 2011. Fora de Catalunya, impartí anàlisi musical a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía (1991-2002) i fou professor de l’Escola Superior del País Basc Musikene (2001-04).
Com a compositor està adscrit a un llenguatge interessat en el constructivisme sonor, posat al servei d’una recerca de marcat caràcter expressionista, i mostra una clara inclinació contrapuntística. En la seva obra sobresurt el poema simfònic L’àngel de la mort (1980), que sense cap voluntat programàtica insereix l’oient en una atmosfera de gran tensió, que inspira al compositor la contemplació d’un retaule de Pieter Bruegel. El 1979 guanyà el premi Enric Morera per Homenatge a Joan Salvat-Papasseit, per a cor, i el 1989 el Ciutat de Barcelona per l’obra Voyage au fond du miroir per a dotze cordes solistes. Amb reminiscències provinents dels universos literaris de Lewis Carroll o L.F. Céline, o de la cinematografia d’Orson Welles, aquesta obra es configura, segons el mateix compositor, com un “viatge fantasiós al fons irreal d’un espai inexistent, una reflexió sonora sobre l’espai acústic, una subtil invitació a l’audició musical”. Paral·lelament a l’activitat com a compositor i docent, desenvolupà una intensa tasca com a crític i comentarista musical, amb col·laboracions a Radio Nacional de España a Barcelona (1972-75), La Vanguardia i El País. Des del 1997 formà part del grup independent de compositors Confluències. Participà, també, en diverses publicacions de divulgació musical. Amb l’assaig A l’entorn de l’anàlisi musical ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (2005).
Obra
Orquestra
Moviment simfònic (1975); Simfonia (1978); L’àngel de la mort (1980); Concerto piano e orchestra (1982); Díptic (1986); Glossa sobre un tema renaixentista espanyol (1995)
Cambra
Diaphonia, flauta, violoncel (1969); Recitat per a quartet, flauta, clarinet, arpa, violoncel (1970); Mishra, violoncel, piano, percussió (1972); Alquímia, 4 guitarres (1973); Introducció i Scherzo, 4 guitarres (1974); Tiento, violoncel, piano (1974); Discantus, flauta, violí, viola, violoncel (1975); Trio, clarinet, violí, piano (1976); Seqüències breus, 2 guitarres (1979); Variacions pedagògiques, 2 guitarres (1979); Quejío, flauta, guitarres (1979); Cosmogonia, 2 guitarres (1996); Sepharad, saxofon, guitarra preparada (1997); Duende, flauta, piano (2000); El Aleph, per a narrador i quartet instrumental (2005), sobre el conte de J.L. Borges.
Conjunt instrumental
Amalgama (1971); Voyage au fond du miroir (1989); Est enllà... (estrenada el 1992); Variacions estilístiques (2000)
Solo
Radiacions, orgue (1973); The Kiss of Judas, orgue (1973); Peça per a piano (1974); Sortilegi, guitarra (1978); Tòtem, guitarra preparada (1985); Arabesc, piano (1987); Stella splendens, piano preparat (1987); Dodaim, guitarra preparada (1991); Omaggio a Béla Bartók, piano (1995); Contrappunto cromatico, piano (1995); Apunte jondo, piano/clavicèmbal (1996); Desglaç, guitarra (1996)
Música vocal
L’ànima de les flors, contralt, tenor, baix, cor (1967; J. Maragall); Insomnio, soprano, piano (1968; G. Diego); Planct de Nostra Dona Sancta Maria, soprano, flauta, guitarra, viola, violoncel, contrabaix (1977; R. Llull); Homenatge a Joan Salvat-Papasseit, cor (1978); Si jo fos pescador, tenor, 2 guitarres (1978; Salvat-Papasseit); Poemes de Màrius Torres, cor, orquestra (1994); A la parca, tenor, piano (1996; F. Serrat)