La geografia
Situada sobre el massís de roques primàries de la Guaiana, ofereix un relleu que s’aixeca suaument cap als confins del Brasil i de Veneçuela. Al S, un altre massís granític, amb serres aïllades, s’eleva a 1.500 m a la Sierra de Acarí, fronterera amb el Brasil.
De clima equatorial, el territori que hom dedica als conreus és una mínima franja costanera (2,3% del territori), que per la fertilitat dels al·luvions i l’abundor d’aigua obté bones collites d’arrels i tubercles, hortalisses i fruita: cocos, plàtans i mangos per al consum nacional, i taronges i bananes per a exportar. Però sobretot produeix canya de sucre, i arròs en pòlders agençats pels primers colons neerlandesos, però poc rendibles. La ramaderia aporta carn d’aviram i boví, llet i ous. El bosc cobreix més de les tres quartes parts del territori, però només una quarta part del bosc és accessible, per riu. La pesca satisfà les necessitats, i fins permet una certa exportació de gambes, discreta perquè la més gran part són capturades per flotes estrangeres. El seu subsòl és particularment ric en bauxita (novè productor mundial, amb pèrdua de posicions, després d’haver estat el primer el 1946). Les altres riqueses consisteixen en manganès, en or i en diamants (industrials en un 60%), però hom calcula que una producció triple dels minerals preciosos s’escapa per contraban. A més hi ha indicis de coure, molibdè, petroli i urani. Malgrat les cascades de Kaieteur, la hidroelectricitat és mínima; tèrmiques importants, però, funcionen amb petroli. La indústria fabril és limitada: elaboració de minerals (hom n'obté alúmina), tèxtil i, sobretot, alimentària (sucre, notablement exportadora, amb rom i melasses com a subproductes; farina de blat, carn, cervesa) i del tabac. Les comunicacions són molt insuficients, però bones. Se centren en la carretera litoral de la qual en surten cinc que remunten les valls principals, tres de les quals són drenades per rius navegables (Essequibo, Demerara i Berbice) a trams discontinus, enllaçats per curtes carreteres, en els ràpids i salts d’aigua. El port principal és Georgetown, i l’aeroport, a Timehri. Si hom prescindeix de les reexportacions, el comerç exterior és deficitari: bauxita, sucre i arròs no compensen el cost del petroli, la llet, el blat i els productes tèxtils, importats principalment de Trinitat i Tobago, els EUA i la gran Bretanya. Els primers clients són els EUA, la Gran Bretanya i Veneçuela. Més deficitàries són la balança de serveis i la global de pagaments. El PNB per habitant cresqué en el període de 1960-82 un 1,7% anual com a mitjana, que deixà la Guyana en un nivell baix dins l’Amèrica Llatina.
La població es concentra a la costa, mentre que l’interior és pràcticament deshabitat. El creixement demogràfic (22‰ el 1983) és lleugerament superior a la mitjana mundial (18‰). La població urbana és escassa (28%), i només destaca com a gran centre urbà la capital, que amb la seva aglomeració ateny els 200.000 h. País amb una gran varietat ètnica, hi conviuen grups d’indostànics (51%), negres (31%), mulats (10%), amerindis (5%) i blancs (2%). La llengua oficial és l’anglès i les religions amb més adeptes són la hinduista (34%), la protestant (18%), la catòlica (18%), l’anglicana (16%) i la musulmana (6%). Independent des del 1966, segons la constitució del 1980, Guyana és una república presidencial, on el poder legislatiu és exercit per l’assemblea nacional, renovada cada cinc anys, la qual elegeix el president de la república. És membre de l’ONU, del Commonwealth, de l’OEA, del SELA i del CARICOM.
La història
Antiga colònia britànica, des del 1831 disposà d’institucions de govern pròpies, i el 1928 obtingué un govern representatiu; però des del 1947 alguns partits reclamaren l’autodeterminació. En guanyar les eleccions (1953) el People's Progressive Party (PPP), de tendència esquerrana i integrat majoritàriament per hindús, la Gran Bretanya reassumí el control de la colònia, i el 1958 fou fundat el People's National Congress (PNC), de tendència moderada i de composició bàsicament afroamericana; això no obstant, el PPP guanyà les eleccions (1958 i 1961). Poc temps després esclataren aldarulls entre els hindús i els negres, i el 1964 la Gran Bretanya modificà la constitució i cedí el poder a una coalició del PNC i la United Forcy, partit anticomunista. La Guyana obtingué la independència el 1966, i esdevingué membre de l’ONU i del Commonwealth of Nations. El 1970 fou proclamada república sota la presidència d’Arthur Chung. El 1980 el primer ministre, Forbes Burnham, del PNC, assolí la presidència i hom proclamà una nova constitució. El mateix any foren celebrades unes eleccions clarament fraudulentes que mantingueren el PNC en el poder. F. Burnham morí el 1985 i fou succeït pel primer ministre Desmond Hoyte, el qual el mateix any fou confirmat president després de la victòria del PNC a les eleccions generals. Hoyte inicià una política de redreçament de l’economia, impulsant les privatitzacions per les quals passaren al control de capital estranger algunes de les més grans empreses del país. El nou govern, a més, millorà les relacions amb els EUA. Al gener del 1986 cinc dels sis partits de l’oposició formaren la Patriotic Coalition for Democracy que exigí la introducció d’algunes reformes en les eleccions, que foren acceptades l’octubre del 1990, tot i comportar un retard en la celebració dels comicis que, en comptes de tenir lloc el març del 1991, s’ajornaren reiteradament fins a l’octubre de l’any següent. Celebrades amb la presència d’observadors internacionals, foren guanyades pel PPPopular. El seu líder, Cheddi B. Jagan, accedí a la presidència i formà un govern presidit pel primer ministre Sam Hinds. A l’octubre del 1995 es descobrí un greu problema de contaminació a les mines d’or que explota la companyia cadanenca Omai, que afectà la conca del riu Essequibo. Les explotacions foren paralitzades per acord de l’Assemblea Nacional, fins al gener del 1996. Al març del 1997, després de la mort de Cheddi B. Jagan, Sam Hinds el succeí com a primer ministre. Les eleccions celebrades el desembre de 1997 donaren el triomf al PPP, ara dirigit per Janet Jagan, la qual ocupà la presidència. No obstant això, l’actitud bel·ligerant mostrada pel PNC, impedí una legislatura còmoda per a la nova presidenta. Després del fracàs de les negociacions mantingudes amb la mediació de la Comunitat de Països del Carib (CARICOM) al febrer del 1999, D. Hoyte, tornà a cridar la població a mobilitzar-se. A l’agost del 1999, Jagan deixà el seu càrrec al ministre de finances Bharrat Jagdeo. El conflicte entre la població d’origen indi i la d’origen africà tendí a agreujar-se, cosa que políticament es manifestà en la creixent polarització entre el PPP i el CNP. En les eleccions del març del 2001 es reproduïren les tensions del 1997, agreujades per una onada de crims no directament relacionats amb qüestions polítiques. Novament el PPP obtingué majoria i revalidà Bharrat Jagdeo com a primer ministre, tot i que el CNP denuncià irregularitats en la consulta. La violència crònica del país (palesa en la dimissió d’un ministre al maig del 2004 arran de les acusacions que l’implicaven en assassinats de presumptes criminals) empitjorà paral·lelament al deteriorament de la situació econòmica: en 2000-04 el PIB augmentà una mitjana anual del 0,5%. Les reformes de signe liberalitzador iniciades a la meitat dels anys noranta per Desmond Hoyte, que reactivaren una economia fins aleshores molt controlada per l’estat, no bastaren per a mantenir el creixement fins més enllà del 1999, i el país entrà en una espiral de pobresa, violència i deute creixent, que ja aquest mateix any l’obligà a ingressar en la Iniciativa de Països Greument Endeutats promoguda per les institucions financeres internacionals. D’altra banda, la liberalització creixent de la indústria sucrera, clau en l’economia del país i que fins a final dels anys noranta gaudia d’importants subsidis de la UE, agreujà encara la situació econòmica. Des de l’accés a la independència, la Guyana ha mantingut contenciosos fronterers amb Veneçuela i Surinam, país amb el qual protagonitzà un episodi especialment tens l’any 2000 per les aigües territorials limítrofs que inclouen jaciments petroliers tingué, i al juny del 2004 l’ONU constituí un tribunal d’arbitratge.