i Patricio Guzmán | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Patricio Guzmán

cinematografia cin
Realitzador cinematogràfic xilè.
Santiago, 11 d'agost de 1941

Format a la Escuela de Cinematografía de Madrid, el 1970 tornà al seu país. Després del triomf de Salvador Allende esdevingué el cronista cinematogràfic del govern d’Unidad Popular, amb documentals com La respuesta de octubre (1972) i El primer año (1973). El 1973 filmà La batalla de Chile (1975-79), un documental de 5 hores sobre el final del govern d’Allende. Ja a l'exili, fou estrenat en forma de trilogia composta de La insurreción de la burguesía (1975), El golpe de estado, (1977) i El poder popular (1979). Resident a França i amb nacionalitat xilena i espanyola, la seva trajectòria posterior prosseguí la seva filmografia militant i de denúncia de la dictadura, sempre des del gènere documental (a excepció de la pel·lícula de ficció La rosa de los vientos, 1983).

Cal esmentar-ne, entre d’altres, En nombre de Dios (1987), menció honorífica al Festival de Berlín, La cruz del Sur (1991), Pueblo en vilo (1995), Chile, la memoria obstinada (1997), El caso Pinochet (2001), Salvador Allende (2004), Nostalgia de la luz (2010) i El botón de nácar (2015), pel qual rebé l’Ós de Plata al millor guió al Festival de Cinema de Berlín. És fundador (1997) i director del Festival Documental de Santiago (FIDOCS).

Data de revisió: 
2015-02-16
Llegir més...