i Haití | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Haití

Nom oficial deRepública d’Haití, Nom oficial deRépublique d’Haïti (fr), Nom anglès deRepiblik Dayti (ht)
Estat
Haití
Nom oficial deRepública d’Haití, Nom oficial deRépublique d’Haïti (fr), Nom anglès deRepiblik Dayti (ht)

Estat de les Antilles que ocupa el terç occidental de l’illa d’Hispaniola i limita a l’est amb la República Dominicana; la capital és Port-au-Prince.
Població: 
9.802.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
27.700 km2

La geografia

Haití és format per una franja central amb materials antics i serralades terciàries del plegament antillà, dins les quals hi ha depressions omplertes per materials del Quaternari. La xarxa hidrogràfica és molt irregular, per raó dels seus rius, amb règim torrencial. El més important és l’Artibonite. El clima és tropical marítim plujós. La precipitació mitjana anual és de 1.346 mm, repartits en 130 dies de pluja. La temperatura mitjana anual a Port-au-Prince és de 26,3°C. Haití és molt atacat pels ciclons. La selva primitiva ha estat molt malmesa (5,1% del territori el 1994) i en gran part ha donat lloc a una sabana herbàcia i ha provocat una intensa erosió dels sòls.

Les plantacions de cafè ocupen gran part de la superfícies conreada en Haití
© AVSF Project
L’agricultura, tècnicament molt endarrerida, és principalment de subsistència, aporta la major part del PIB (32% del PIB el 1995) i ocupa el 57,3% de la població activa. Els conreus ocupen el 33% de la superfície i la seva producció és insuficient per a sostenir una població en ràpid creixement. Dels conreus comercials (en mans estrangeres), el principal és el cafè, seguit a distància per les bananes, la canya de sucre, el cacau i altres conreus tropicals, productes molt vulnerables a les oscil·lacions dels preus en els mercats internacionals. Tenen també una certa importància comercial els olis i les essències de plantes tropicals. Entre els conreus de subsistència hi ha blat de moro, arròs, melca, arrels i tubercles, llegums i fruites tropicals. La ramaderia forneix animals de tir (equins), carn de boví i de porcí. Els recursos minerals són poc explotats (jaciments de coure, bauxita i or). Haití és molt deficitari en fonts d’energia, i ha d’importar una gran quantitat de combustible. La indústria té molt poca importància (9,5% del PIB i 6% de la població activa el 1995), llevat d’algunes refineries de sucre, fàbriques de ciment i indústries lleugeres diverses, com les alimentàries i afins, les de corderia, de sisal, oli de cotó, sabons i calçat. El port principal és Port-au-Prince, on es troba també l’aeroport de Mais-Grate. Les carreteres (4.080 km el 1995) són insuficients. El comerç exterior és molt deficitari. Hom exporta cafè, olis essencials i algunes manufactures lleugeres. Les reexportacions (bàsicament tèxtils i productes artesans) representen més de la meitat de les exportacions. Els principals compradors són els EUA i la UE (França, Alemanya i Itàlia). Importa sobretot aliments, combustible i manufactures de base dels EUA, el Japó i França. Haití és l’estat més pobre del continent americà (220 $ de renda per habitant el 1995), situació que s’agreujà entre 1991-94 arran del cop d’estat i de l’embargament internacional subsegüent. Posteriorment hom reprengué l’ajuda, procedent sobretot del FMI, el qual proposà un pla de redreçament de l’economia molt contestat per les privatitzacions i de difícil aplicació atesos els nivells de violència i inestabilitat política.

La població haitiana, densa (238,7 h/km2 el 1997), és de predomini rural (67,5%), bé que el creixement de la capital s’ha accelerat des dels anys vuitanta en rebre gran part dels efectius de l’elevada taxa de creixement (18‰ el 1996). L’emigració, sobretot cap als EUA, és important. El 95% de la població és negra i el 5% mulata. Les llengües oficials són el crioll haitià de matriu francesa, i el francès. El catolicisme, religió semioficial, és practicada pel 68% dels haitians, barrejada amb pràctiques màgiques tradicionals (vudú). Una quarta part de la població és protestant. República democràtica pluripartidista des del 1994, disposa d’un parlament bicameral (Cambra de Diputats, de 83 membres elegits per quatre anys, i Senat, de 27 membres elegits per sis anys). El president és elegit directament per sufragi universal cada cinc anys. La Constitució democràtica, aprovada en referèndum el 1987, fou suspesa en 1988-90 i 1991-94. Haití és membre de l’ONU, de l’OEA i de l’Aliança per al Progrés.

La història

Del tractat de Rijswijk al règim dels Duvalier 

Pel tractat de Rijswijk (1697), l’administració hispànica cedí la part més occidental de l’illa de la Hispaniola a França. Les plantacions de sucre i cafè i el tràfic d’esclaus negres constituïren la base econòmica de la colònia.

A la fi del segle XVIII François Dominique Toussaint-Louverture s’alçà contra els francesos i expulsà les forces expedicionàries de Napoleó (1803); fou proclamada la independència (gener del 1804) a Gonaïves. Jean-Jacques Dessalines es proclamà emperador; morí assassinat després de restablir l’esclavitud (1806). Sorgiren llavors dues nacions (1811), reunificades el 1820 per Jean Pierre Boyer. Sotmesa la part castellana (1822), s’independitzà definitivament el 1843.

A la segona meitat del segle XIX foren promogudes les inversions nord-americanes, però el desordre intern continuà. El 1915, després de l’assassinat del president Vilbrum Guillaume Sam, que havia rebutjat l’ajut de Washington, una intervenció militar nord-americana pacificà i estabilitzà el país. Les forces foren evacuades (1934), però el control nord-americà continuà. La degradació econòmica des de 1945-46 i el temor a una invasió dominicana motivaren un cop d’estat militar, i Dumarsais Estimé esdevingué el primer president negre després del 1915.

Després d’alguns intents de governs liberals, el 1957 François Duvalierassolí el poder i instaurà una dictadura sostinguda per una força parapolicíaca (‘Tontons Macoutes’) que dugué a terme una repressió ferotge. Mort Duvalier (1971), el succeí el seu fill Jean-Claude, el qual mantingué el règim, política que li valgué la retirada del suport nord-americà. El 1986 Duvalier fou enderrocat per una junta civicomilitar encapçalada pel general Henry Namphy.

Alternança de règims civil i cops d'estat

 L’any 1987 hom aprovà en referèndum una constitució democràtica. Les primeres eleccions generals (gener del 1988), marcades pel frau i la violència, donaren la victòria a Leslie Manigat, líder del Partit Democràtic Nacionalista Progressista, considerat per l’oposició un titella dels militars. Manigat, president electe, fou derrocat pel general Henri Namphy, que al seu torn ho fou pel general Prosper Avril, el qual assumí la presidència i, mogut per pressions internes i externes, publicà el 1989 un calendari electoral que es desenvoluparia en tres etapes.

Avril dimití el març del 1990, després de traspassar els poders al general Hérard Abraham, que al seu torn els traspassà a Ertha Pascal-Truillot. Dins un clima molt enrarit, les eleccions, celebrades finalment el desembre de 1990, donaren la victòria a l’ex-sacerdot Jean-Bertrand Aristide, representant del Front Nacional pel Canvi i la Democràcia, el qual prengué possessió del càrrec el febrer següent, després de suportar el país un altre intent de cop d’estat per part dels duvalieristes.

Aristide, però, fou víctima d’un segon cop d’estat cruent el setembre del 1991, que situà Joseph Nerette a la presidència del país. Aristide pogué trobar refugi a Veneçuela. El juny del 1992 fou nomenat primer ministre Marc Bazin, que intentà d’obtenir el reconeixement internacional del règim colpista. Tant l’OEA com l’ONU condemnaren el nou règim haitià implantat al setembre del 1991, i imposaren l’embargament de petroli i altres sancions econòmiques a Haití. Les Nacions Unides van donar de termini fins al maig del 1994 per al restabliment de la normalitat constitucional.

Després d’infructuoses missions de bons oficis del secretari general de l’ONU, Boutros Boutros Ghali, el president dels Estats Units, Bill Clinton, decidí la invasió d’Haití amb el vistiplau del Consell de Seguretat. L’ocupació de l’illa començà el setembre de 1994 i hi participaren 15 000 marines. Aristide fou restablert en la presidència a l’octubre, després que el general Cédras s’exiliés al Panamà. El desembre de 1995 el candidat del Partit Lavalas, René Garcia Préval, fou elegit nou president amb el suport d’Aristide, amb una participació popular molt baixa (28%), com a conseqüència, en part, del boicot d’un sector de l’oposició. El nou govern tingué greus problemes de governabilitat derivats de l’extrema pobresa del país, de la violència endèmica i de la pròpia feblesa de la democràcia haitiana.

Els mandats d'Aristide i Préval

Després de la victòria de René Préval en les eleccions presidencials, la relativa estabilitat política es veié sacsejada per l’escissió de Lavalas, el partit en el poder, entre els partidaris del president i els partidaris de Jean- Bertrand Aristide. Mentrestant, l’economia haitiana seguia sense mostrar signes de recuperació efectiva, en un context de pressió per part de la comunitat internacional i les institucions financeres perquè es realitzessin les reformes polítiques i econòmiques necessàries.

Així, les privatitzacions anaren a un ritme molt lent, obstaculitzades principalment per l’oposició d’Aristide, que anà guanyant suport popular amb aquesta actitud. La retirada de la missió de l’ONU (MITNUH) al novembre del 1997 deixà pas a un contingent reduït de personal encarregat de formar la policia haitiana en les formes d’una policia democràtica. Les contínues crisis polítiques se succeïren al país, com l’ocasionada per la dimissió del primer ministre Rosny Smarth al juny del 1997, que no fou substituït fins al març de 1999 per Jacques Edouard Alexis, després d’una llarga llista de candidats rebutjats.

En les eleccions legislatives i municipals del maig i juny del 2000, el guanyador fou el Partit Lavalas, tot i que les acusacions de continus fraus i greus irregularitats de l’oposició interior i la comunitat internacional llevaren credibilitat als resultats. El retorn de Jean-Bertrand Aristide a la presidència del país (novembre del 2000) estigué marcat pel boicot de l’oposició, la baixíssima participació i les irregularitats del procés electoral. L’intent, a l’abril del 2001, de l’Organització dels Estats Americans de conciliar govern i oposició per pactar un nou calendari electoral trobà enormes obstacles per la violència desfermada entre el governamental Partit Lavalas i la coalició opositora Convergència Democràtica, motiu pel qual l’organització decidí desplegar una missió especial al març del 2002 amb l’objectiu d’estabilitzar el país.

Després d’uns quants mesos d’enfrontaments (en els quals la violència política i la criminal es trobaven indistintament associades), de reiterades evidències d’agressions i provocacions sobre l’oposició induïdes des del govern i de la incapacitat d’aquest per a controlar els grups armats, Aristide cedí a les pressions dels organismes internacionals i dels EUA, i al febrer del 2004 dimití i s’exilià a Jamaica.

El succeí en el càrrec de manera provisional el jurista independent Boniface Alexandre, el qual, a proposta d’un Consell de Savis designat per l’oposició, el Partit Lavalas i representants dels organismes internacionals nomenà Gérard Latortue com a primer ministre d’un govern provisional, que tenia per missió bàsica estabilitzar el país fins a la celebració d’eleccions, previstes per a l’any 2005, que es posposaren fins el febrer de 2006, en què fou elegit Préval, el qual nomenà Jacques Édouard Alexis com a primer ministre al front d’un govern de coalició de sis partits que s’inaugurà al juny.

La inestabilitat al govern, no obstant això, continuà: Alexis fou substituït al setembre de 2008 per Michele Pierre-Louis i aquest, al seu torn, per Jean-Max Bellerive al novembre de 2009. Paral·lelament, al setembre de 2006 hom impulsà un programa de les Nacions Unides per a desarmar les bandes criminals a canvi d’ajuts per a la formació i la creació de llocs de treball. Poc després, al gener de l’any següent les mateixes forces de les Nacions Unides dugueren a terme una ofensiva de grans proporcions contra bandes criminals a Port-au-Prince.

Acabat el segon mandat de Préval el 2010, aquest es veié privat constitucionalment de presentar la candidatura per tercer cop. Tanmateix, la devastació provocada pel terratrèmol del gener d’aquest any obligà a posposar les eleccions fins al novembre. Celebrades aquest mes sense un resultat concloent, les denúncies de frau i les disputes sobre l’elegibilitat d’alguns dels candidats obligaren a posposar la celebració de la segona volta. Contribuí a enrarir també encara més el procés electoral el retorn de Jean-Claude Duvalier, el qual fou arrestat i encausat en un procés en el qual se l’acusava de violació dels drets humans i de corrupció. Per la seva banda, l’ex president Jean Bertrand Aristide, exiliat des del 2004, i malgrat les reticències dels EUA, retornà a Haití poc abans de la segona volta de les eleccions presidencials.

Després que el candidat oficialista Jude Célestin i cinc candidats més es retiressin en ser acusats de frau per observadors internacionals, la segona volta se celebrà al març de 2011 i, amb un nombre d’incidents considerablement inferior i una major participació (que en la primera volta no arribava al 25%) emergí com a guanyador el cantant Michel Martelly, que fou investit a la presidència el 14 de maig del 2011.

Economia i catàstrofes naturals, agreujants d'un estat fallit

En l’àmbit econòmic, la violència i el desgovern que esclataren l’any 2000 impediren continuar les reformes econòmiques iniciades el 1994, les quals, tot i procedir amb una gran lentitud i amb grans obstacles (sobretot per la corrupció generalitzada), donaren alguns resultats. Entre el 2000 i el 2004, els ajuts del Banc Mundial, els EUA i la UE es reduïren al mínim, i tan sols amortiren l’enfonsament de l’economia les trameses de divises dels haitians emigrats (que el 2002 representaven prop del 20% del PIB). El desgovern i la corrupció, però, han convertit Haití en un dels focus del narcotràfic més actius del món. 

Al juliol del 2002 Haití fou acceptat com a membre de ple dret del CARICOM. Amb la fi dels enfrontaments armats es reprengueren els ajuts i els programes internacionals (juliol del 2004) però a l’abril de 2008, l’escalada dels preus dels aliments d’àmbit mundial repercutí de forma especialment greu sobre la ja deteriorada economia haitiana, i donà lloc a violentes revoltes, que el president Préval intentà sufocar impulsant un pla d’emergència pel qual es congelava el preu de l’arròs. Al maig d’aquest any, els EUA i el Banc Mundial acordaren augmentar els ajuts per tal de fer front a la situació crítica en què vivia gran part de la població, i el juliol de 2009 el BM i el FMI cancelaren el 80% del deute extern del país.

Les deteriorades condicions de Haití l’han fet especialment vulnerable a les catàstrofes naturals (sovint força violentes tambe, a causa de la situació geogràfica del país). Des dels anys quaranta del segle XX, han estat especialment devastadors l’huracà marí (tsunami) de 1946, que feu unes 1800 víctimes mortals, l’huracà Flora de 1963 (prop de 3.000), l’huracà George (1998) que destruí la major part de les collites, les pluges torrencials del 2004, que deixaren uns 2.500 morts, l’huracà Jeanne (2004), amb 3.000 víctimes mortals, i el terratrèmol del gener de 2010 el qual, amb una intensitat de 7 graus en l’escala de Richter, destruí la capital i provocà unes 300.000 víctimes mortals i prop d’un milió de damnificats. La catàstrofe, que donà lloc a un caos generalitzat dominat per la violència i el pillatge, propicià una operació d’ajut internacional de gran abast, especialment per part dels EUA.

Llegir més...