El seu califat representà la continuació de l’hegemonia andalusina assolida en temps del seu pare, ‘Abd al-Raḥmān III. Malgrat la coalició formada per Lleó, Castella, Navarra i els comtes Borrell i Miró de Barcelona, mantingué l’estabilitat de la frontera superior (campanyes del 963 i del 965), la qual fortificà estratègicament (Gormaz). Rebutjà la flota normanda (966 i 971). Es destacà en els camps artístic (ampliació de la mesquita de Còrdova) i cultural: reuní una biblioteca considerable, promogué les traduccions del grec a l’àrab i les mossàrabs de l’àrab al llatí i convertí Còrdova en el centre intel·lectual més important d’Occident.