Hammurabi

(Babilònia, segle XIX aC — Babilònia, segle XVIII aC)

Sisè sobirà de la dinastia I de Babilònia (1792-50 aC), fill de Sinmuballit.

Considerat anys enrere com un gran rei, la moderna historiografia el jutja simplement com un bon monarca. La seva política exterior tingué tres etapes: en el decurs de la primera (1786-82 aC), en la qual Babilònia era un petit estat sotmès més o menys a Assíria, realitzà diverses campanyes, sol o associat a d’altres (presa d’Uruk i Isin, 1786, etc); durant la segona (1782-63 aC), mantingué una intensa activitat diplomàtica amb les potències de l’època (Assíria, Larsa, Mari i Ešnunna); en la tercera (1762-54 aC), practicà una política expansiva que li permeté de sotmetre tot Mesopotàmia (derrota de Larsa, 1762; Mari, 1760; Ešnunna, 1755) En política interior, centralitzà l’administració, intentà d’unir sumeris i semites, bastí molts edificis i es mostrà un bon legislador, com ho palesa el famós Codi d’Hammurabi (gravat en una estela de diorita d’uns tres metres d’alçada, descoberta a Susa i avui al Musée du Louvre), el més complet dels mesopotàmics, però certament no el primer (són anteriors els de Lagaš, cap al 2378 aC; Ur, 2113-2096 aC; Isin, 1934-24 aC, i Ešnunna, vers el 1800 aC). Les seves disposicions es basen en l’existència de tres classes socials a Mesopotàmia: awilum, o patricis, muskenum, o subordinats (el poble en general) i wardum, o esclaus. El Codi, que admet la pena del Talió i reglamenta severs càstigs, s’ocupa de tots els aspectes de la societat babilònica: de la propietat (les terres eren de la corona, però era admesa la propietat privada), de la família (el pare tenia un poder omnímode sobre els fills), del comerç, de les obres públiques (manteniment dels canals), etc. Exercí una gran influència sobre la legislació de molts països.