i Georg Friedrich Händel | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Georg Friedrich Händel

música mús
Compositor alemany.
Halle, 23 de febrer de 1685 — Londres, 14 d’abril de 1759

El 1694 inicià els estudis musicals amb Wilhelm Zachow. En 1702-03 estudià dret a Halle, on fou organista de la catedral. El 1703 anà a Hamburg, on actuà com a violinista i clavecinista del teatre. Hi estrenà les seves dues primeres òperes: Almira i Nero (1705). Sobtadament es traslladà a Itàlia i visità Florència, on estrenà Rodrigo (1708), Roma, Nàpols i Venècia. Es relacionà amb Lotti, els Scarlatti, Corelli i Pasquini. El 1708 escriví els oratoris Resurrezione i Il trionfo del tempo i l’òpera Agrippina, estrenada a Venècia (1709) amb un gran èxit. Gràcies a la protecció d’Agostino Steffani, director de música a Hannover, esdevingué mestre de capella de la cort d’aquesta ciutat. Durant una estada a Londres estrenà Rinaldo (1711), òpera basada en la Gerusalemme liberata de Tasso, Il Pastor Fido (1712) i un Te Deum. Quan l’elector de Hannover es convertí en Jordi I d’Anglaterra (1714), Händel continuà al seu servei, l’acompanyà en una visita que féu a Hannover i estrenà la seva darrera obra alemanya: una passió (Hamburg, 1716). De tornada a Anglaterra, fou mestre de capella del duc de Chandos, per al qual escriví els onze Anthems Chandos, tres Te Deum i vuit suites per a clavecí. Juntament amb A.Ariosti i G.B.Bononcini —el seu rival, aviat—, fou empresari del King's Theatre de Haymarket, per al qual escriví òperes d’estil italià; algunes, com Giulio Cesare (1724), Rodelinda (1725), Sosarme (1732) o Alcina (1735), han estat redescobertes modernament i àdhuc enregistrades en disc. Händel, naturalitzat britànic el 1726, fou perjudicat per l’èxit assolit per The Beggar's Opera (1728), de J.Gay i J.C.Pepusch, i pel corrent antiitalià que aquesta desvetllà, a part la competència que un sector de l’aristocràcia anglesa li féu en organitzar òperes sota la direcció de N.Porpora (1733). Això l’induí a abandonar l’activitat empresarial, i es dedicà progressivament a l’oratori, gènere amb el qual recuperà el favor del públic i es reféu econòmicament; Athalia (1733), Israel in Egypt (1739) i Saul (1739) obtingueren grans èxits; el 1742 estrenà a Dublín el més cèlebre de tots: Messiah. Seguiren Samson (1743), Belshazzar (1745), Judas Maccabaeus (1747), amb el qual fou commemorada la victòria de Culloden, Joshua (1748), Solomon (1749) i Jephtha (1752). Compongué també oratoris profans, com Alexander's Feast (1736), Hercules (1745) i Alexander Balus (1747). Els anys 1730-40 escriví els originals concerts per a orgue que sovint interpretava com a intermedis dels seus oratoris, i les dues sèries de concerti grossi (6 de l'opus 3 i 12 de l'opus 6); el 1749 consolidà la seva vinculació a Anglaterra amb la Firework Music per a commemorar la pau d’Aquisgrà, dins el mateix estil solemne que caracteritza la Water Music d’anys abans (1717) i, com ella, destinada a ésser interpretada a l’aire lliure. Vers l’època que compongué Jephtha se li començà a manifestar la ceguesa per cataractes que tres operacions no pogueren resoldre, posteriorment accentuada. Fou enterrat a l’abadia de Westminster. Típic representant de l’estil barroc, la seva obra comprèn, a més, obres vocals i instrumentals, entre les quals es destaquen nombroses peces per a clavecí. En l’obra escènica, especialment en els oratoris, donà una gran importància a les parts corals, que intervenen activament en l’acció dramàtica. Assimilà l’art dels organistes alemanys i italians i de l’anglès Purcell.

Col·laboració: 
MAV
Llegir més...