Hans Werner Henze

(Gütersloh, Westfàlia, 1 de juliol de 1926 — Dresden, 27 d’octubre de 2012)

Compositor alemany.

Vida

Inicià els seus estudis musicals a Bielefeldt, i a partir de setze anys els continuà a Brunsvic. Fill d’un excombatent de la Primera Guerra Mundial que abraçà el nazisme i morí al front durant la Segona Guerra Mundial, el 1944 hagué d’interrompre els estudis musicals quan fou mobilitzat en una companyia de tancs de l’exèrcit alemany. Capturat pels britànics, en acabar la guerra fou alliberat i es guanyà la vida com a acompanyant musical en un teatre de Bielefeldt.

El 1946 reprengué els estudis a la Universitat de Heidelberg sota la direcció de Wolfgang Fortner, i al mateix temps aprengué de manera autodidàctica la tècnica dodecatònica fins el 1949, que n’amplià els coneixements a Darmstadt i a París. Les seves primeres obres publicades i estrenades són compostes seguint aquesta tècnica.

El fet d’haver estat presoner dels anglesos durant un breu període de temps marcà la seva música, que s’enriquí amb components anglosaxons, força utilitzats al llarg de la seva producció artística. En aquesta època s’introduí en el dodecatonisme gràcies al mestratge de R. Leibowitz, de qui fou alumne als cursos de Darmstadt, tot i que no l’havia utilitzat gairebé mai de forma ortodoxa i rigorosa, ans al contrari. Una de les característiques personals de Henze és la contínua cerca d’estímuls per al pensament crític i l’anàlisi dels fets socials. Tingué contacte amb personatges i intel·lectuals de notable relleu: des dels escriptors del Grup 47 fins a estudiosos com H. Mayer o musicòlegs com H. Strobel, passant per figures de la dansa com Margot Fonteyn i Frederick Ashton i gent d’esquerres com Bertolt Brecht o Paul Dessau. D’altra banda, l’accés als arxius musicals de la Südwestfunk de Baden-Baden li permeté el contacte directe i l’estudi aprofundit de la música d’I. Stravinsky o d’O. Messiaen, entre altres músics contemporanis.

Fou Strobel qui li demanà d’escriure el Concertino per a piano, orquestra de vent i percussió (1947), principi efectiu de la seva carrera, després d’alguna sonata i un Kammerkonzert precursor (1946) que li suposà un contracte amb l’editor Schott. Ja en aquesta època la seva obra tenia una marcada voluntat d’unificar estils i de produir una síntesi entre les fórmules neoclassicistes apreses de Stravinsky (molt present en el tractament rítmic) i el serialisme de factura bergiana, sense refusar motius jazzístics, com es veu en el Concert núm. 1 per a violí (1947), les Balletvariationen (‘Variacions per a ballet’, 1949), estrenada el 1949 a Düsseldorf, o la Simfonia núm. 2 (1949). Es tracta d’una síntesi semblant a la que efectuà P. Hindemith, però amb més càrrega sensual. El mateix Henze digué: La meva música, de la tensió entre l’abandó de la tonalitat i el retorn a ella, n’extreu vida.

Essent com era home de teatre, fou assistent musical del Teatre de Constança i, posteriorment, s’encarregà de la direcció musical del Teatre de l’Estat de Wiesbaden (1950-53). En aquesta època dugué a bon port la seva primera òpera pròpiament dita, Boulevard Solitude (1951), una adaptació al món contemporani de la història de Manon Lescaut, enmig de la misèria, la droga i la servitud sexual.

Però el fet cabdal d’aquests anys fou la decisió adoptada el 1953 d’anar a viure a Itàlia (de primer a Forio d’Ischia, a la badia de Nàpols, després a Nàpols mateix i, a partir del 1961, a Roma), on es deixà endur per l’influx de la Mediterrània, que donà a la seva música més densitat melòdica, i, a la seva vida, un entorn més hedonista i d’una sensualitat més lliure. En una bona mesura coincidint amb aquesta expatriació, abandonà el serialisme i l’avantguarda més ortodoxa, i les seves composicions esdevingueren cada cop més eclèctiques i personals. Incorporà elements del jazz, de les músiques orientals, el pop i el rock, i influències d’alguns compositors neoclàssics com ara Stravinsky. Aquesta decisió, motivada en part per les acusacions d’haver-se apartat de les formulacions de la música contemporània impartides a Darmstadt, desvirtuant-la amb elements de fàcil contacte amb el públic, ja s’havia anat gestant abans, com demostren els títols dels moviments de la Simfonia núm. 3 (1949-50), en concret la Invocació a Apol·lo. A Itàlia es relacionà amb personatges de la importància de W.H. Auden, W.T. Walton, L. Visconti o I. Stravinsky.

En aquesta primera temporada italiana aparegueren les òperes König Hirsch (El rei cérvol’, 1952-55), Der Prinz von Homburg (El príncep d’Homburg’, 1958), Elegy for young lovers (1959-61), amb llibret d’Auden i C. Kallman, i Der junge Lord (El jove Lord’, 1964), amb llibret de l’escriptora Ingeborg Bachmann, amb la qual col·laborà estretament, a més d’altres obres, com les simfonies números 4 (1955) i 5 (1962, dedicada a Leonard Bernstein), l’Ode an den Westwind (Oda al vent de l’oest’, 1953) per a violoncel i orquestra, les Fünf neapolitanische Lieder (Cinc cançons napolitanes’, 1956), per al baríton Dietrich Fischer-Dieskau, o la Maratona, espectacle de dansa pensat i dirigit per Luchino Visconti, on Henze usa contraposadament una orquestra de jazz i una de tradicional. Posteriorment, Frederick Ashton li encarregà un altre ballet, basat en una idea seva, i d’aquí sorgí Undine, una de les partitures més elegants i etèries de Henze. En les obres d’aquest període s’aprecien signes d’un lirisme intens i una paleta orquestral plena d’inventiva poètica, però també d’una fragmentació de la línia melòdica més radical i una escansió rítmica dels acords més marcada. És la seva volguda fusió entre l’esperit germànic i la radiant lluminositat del sud d’Europa, entre el temperament polifònic de l’Alemanya del nord i l’esperit arioso del sud, imatge ja posada en circulació per la figura viatgera de Goethe. Els llibretistes de l’Elegy for young lovers prepararen per a Henze una adaptació de Les bacants d’Eurípides, que es convertí en The Bassarids (1965), en la qual el classicisme del tema va de la mà d’un buscat classicisme en les formes.

Però un nou tombant es produí en l’obra de Henze. Els anys seixanta foren anys contestataris i de ferma politització en les esquerres europees, sobretot entre el jovent, abans d’esclatar el Maig del 68. Henze es trobava en un moment de crisi perquè considerava exhaurits els recursos emprats fins aleshores, i es plantejava reiteradament el seu paper social com a artista i com a persona que busca la llibertat, tant en el terreny de l’art com en el personal, fet que el portà a assumir plenament la seva homosexualitat. El 1960 contribuí, arran d’una profanació de tombes jueves, a la producció d’una obra col·lectiva titulada Jüdische Chronik (Crònica jueva’), en la qual també participaren P. Dessau, B. Blacher, K.A. Hartmann i R. Wagner-Regeny. El 1962 compongué la cantata Novae de infinito laudes, amb textos de Giordano Bruno, que tracta dels drets humans i de la llibertat de pensament. Després, el 1965, per a la convenció de Bolonya, dedicada a la resistència, escriví In memoriam: Die Weisse Rose.

Als Estats Units, l’actitud protestatària dels estudiants respecte de la guerra del Vietnam i la situació dels negres radicalitzaren les seves idees cap a l’esquerra. Les seves arrelades conviccions marxistes i comunistes es reflectiren en algunes de les seves obres més conegudes i de vegades foren motiu de polèmica, especialment a partir de l’estrena de Das Floss der Medusa (El rai de la Medusa’, 1968, oratori dedicat al Che Guevara), que simbolitza una presa de consciència a partir de la vivència dels nàufrags en el rai a la deriva que pintà T. Géricault. Anteriorment, però, el 1967, havia escrit el Concert per a piano núm. 2, que representa clarament el punt d’inflexió i l’inici de sortida de la crisi.

En 1969-70 fixà la residència a l’Havana, on dirigí cursos musicals i estrenà algunes obres, entre les quals cal citar la Simfonia núm. 6, encomanada pel govern de l’illa. Allà escriví l’obra vocal El Cimarrón, la història de l’esclau alliberat de l’Havana, posada en text per H.M. Enzensberger (1969), una partitura esdevinguda famosa i popular entre la gent d’esquerres. En aquestes noves obres ja s’hi introdueixen elements tímbrics i sonoritats instrumentals com la de la guitarra o d’alguns instruments de percussió que juguen a favor de la dramatització de les vivències descrites, i alhora li donen un caràcter més pròxim als oients, soldats de l’Exèrcit Revolucionari, obrers o estudiants de la Universitat de l’Havana. Aquí, Henze prengué consciència també del paper revolucionari de la tècnica aleatòria tal com l’usa Leo Brouwer. Henze estrenà la seva sisena simfonia al Teatro García Lorca de la capital cubana. L’enfrontament dels dos conjunts orquestrals per als quals està escrita la converteix en una de les obres simfòniques més complexes del seu catàleg; en l’elaboració del material sonor es troben cites del cant d’alliberament vietnamita Estels en la nit o del Cant a la llibertat, de M. Theodorakis. Però, tot i així, Henze no en quedà satisfet i decidí que actualment no es podia continuar creant simfonies, un propòsit que ell mateix trencà l’any 1984 en escriure’n la setena, i posteriorment la vuitena (1993), la novena (1997) i la desena (1999).

A partir d’aquest moment Henze adoptà una actitud més compromesa, que es reflecteix tant en l’obra com en les seves activitats. Per això fundà i dirigí el Cantiere Internazionale d’Arte de Montepulciano (1976-80) i també col·laborà en festivals musicals de caràcter pedagògic com el Mürztaler Musikwerkstatt de la regió austríaca d’Estíria (1981-83). Dels anys setanta són el Concert núm. 2 per a violí, en el qual utilitzà cinta magnètica amb un poema de H.M. Enzensberger, el magnífic grup de cançons que formen Voices (1973) i l’òpera We come to the River (amb text d’Edward Bond, 1974-76). Per a Montepulciano escriví la gran Sonata per a violí sol (1977), el ballet Orpheus (1978) i l’òpera per a infants Pollicino (1979-80). Aquests anys dedicà més atenció a la música de cambra, amb partitures tan delicades i exquisides com la Royal Winter Music (1976-79), per a guitarra, o els quartets de corda números 3, 4 i 5.

El cinema europeu li demanà col·laboracions: si ja el 1963 havia escrit música per a Muriel, d’A. Resnais, és amb Volker Schlöndorff amb qui més treballà: des d’El jove Törless (1966) fins a Un amour de Swann (1984), passant per L’honor perdut de Katharina Blum (1975).

Els anys vuitanta la seva música es caracteritzà per una mena de sincretisme gairebé orgànic que expressa amb total llibertat i sense coaccions la voluntat de comunicació i de gust estètic, que ha estat sempre la tendència dominant en la seva cerca d’una música personal: una viabilitat en l’aglutinament de formes i tècniques diverses, sense oblidar les més antigues, que són, diu Henze, a parer meu ideals clàssics de la bellesa que ja no podem atènyer, però sí percebre des de lluny, despertant en nosaltres records boirosos com somnis.

Potser la seva obra major dels anys noranta fou el Requiem (1990-92, dedicat a Michael Vyner), una obra de gran qualitat humana, que no deixa indiferent ningú, per la seva càlida empatia, on es barregen el tens sofriment davant la mort d’amics i companys a causa de la sida, i la resignació no passiva, sinó en vetlla, activa i lúcida, que reclama el seu compromís cívic, com es veu en la crítica implícita a la guerra del Golf. També adaptà a la Novena simfonia per a cor i orquestra (1997), la novel·la Das siebte Kreuz (La setena creu’), de l’escriptora comunista Anna Seghers, en què tracta el tema de l’Holocaust.

Fou també molt destacable la seva dedicació pedagògica i de difusió de la nova música. Fundà el Festival Jove de Deutschlandsberg a Estiría (1984) i la Biennal de Múnic (1988), dedicada a la música escènica. Entre el 1980 i el 1991 exercí com a professor de composició a la Staatliche Hochschule für Musik de Colònia, el 1981 fou nomenat director artístic de l’Accademia Filarmonica Romana, el 1988 fou nomenat director artístic de la Biennal de Múnic i el 1991 compositor resident de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, després d’haver-ho estat al Tanglewood Music Center de Massachusetts (EUA) els anys 1983 i 1988.

Considerat un dels músics més importants del segle XX, al llarg de la seva carrera fou objecte de nombrosos reconeixements: membre honorari de la Royal Academy of Music de Londres (1975), de la Berlin Deutsche Oper (1982) i de l’American Academy and Institut of Arts and Letters de Nova York (1982), entre d’altres; entre els nombrosos guardons que rebé, cal esmentar el premi Ernst von Siemens (1990), el premi del Cannes Classical Award al millor compositor viu (2001), el Premi Imperial del Japó (2000), el premi Laurence Olivier a la millor producció operística per Boulevard Solitud a la Royal Opera House de Londres (2002) i la Legió d’Honor francesa (2003). Fou també nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Munic i per la Universitat d’Edimburg (1971).

Obra

Música escènica

Das Wundertheater, òpera per a actors (El teatre meravellós’, 1948; rev. com a òpera per a cantants, 1964); Ballet variationen, ballet (Variacions per a ballet’, 1949); Jack Pudding, ballet (1949); Boulevard Solitude, drama líric (1951); Ein Landarzt, òpera per a ràdio (Un metge rural’, 1951, rev. per a escena, 1964); Pas d’action, ballet (1952); Das Ende einer Welt, òpera per a ràdio (La fi d’un món', 1953; rev. per a escena, 1964); König Hirsch, òpera (El rei cérvol’, 1952-55; rev. 1962); Maratona, ballet (1956); Undine, ballet (1956-57); Der Prinz von Homburg, òpera (El príncep d’Homburg’, 1958); Elegie für junge Liebende (Elegia per a joves amants’, 1961); Der junge Lord, òpera (El jove lord’, 1964); Die Bassariden (1966), sobre texts d’Eurípides; Der langwierige Weg in die Wohnung der Natascha Ungeheuer, espectacle (El penós camí cap a la llar de Nataixa Ungeheuer’, 1971); La cubana, oder Ein Leben für die Kunst, vodevil (La cubana, o una vida per a l’art’, 1973); We come to the river, òpera (1974-76); Die englischekatze (El gat anglès’, 1982); Das verratene Meer (El mar traït’, 1990); Venus und Adonis (1995); Le fils de l’air, ballet (1996); L’Upupa und der Triumph der Sohnesliebe (La puput i el triomf de l’amor filial’, 2003)

Orquestra

10 simfonies (núm. 1, orq. cambra, 1947, rev. 1963; núm. 2, 1949; núm. 3, 1949-50; núm. 4, 1955; núm. 5, 1962; núm. 6, orq. cambra, 1969; núm. 7, 1983; núm. 8, 1993; núm. 9, cor mixt i orq., 1997; núm. 10, 1999); 2 concerts per a violí i orquestra (núm. 1, 1947; núm. 2, B., Bar., vl., 33 instr., cinta, 1971); Ode an der Westwind, vla., orq. (Oda al vent de l’est’, 1953); Three Dithyrambs, orq. cambra (1958); In memoriam: Die Weisse Rose, orq. cambra (In memoriam: La rosa blanca’, 1965); Concert per a contrabaix (1966); Concert per a piano núm. 2 (1967); Telemanniana (1967); Compases para preguntas ensimismadas, vla., 22 executants (1969-70); Réquiem, 9 concerts espirituals per a pno., trpt., gran orq. cambra (1990-92); Simfonia núm. 10 (1997-2000); Sebastian im Traum (El somni de Sebastià’, 2005)

Cambra

Kammerkconzert, pno., fl., c. (Concert de cambra’, 1946); 5 quartets de c. (núm. 1, 1947; núm. 2, 1952; núm. 3, 1975-76; núm. 4, 1976; núm. 5, 1976-77); Quattro fantasie, cl., fg., tr., qnt. vent (1963)

Solo

Serenade, vlc. (1949); Variacions, pno. (1949); Lucy Escott Variations, clvd./pno. (1963); Royal Winter Music, guit. (1975-77)

Música vocal

Fünf Madrigäle, cor, conjunt instr. (Cinc madrigals’, 1947; Villon); Whispers from Heavenly Death, cantata, S./T., conjunt instr. (1948); Fünf neapolitanische Lieder, Ms., Bar., orq. (Cinc cançons napolitanes’, 1956); Nachtstücke und Arien, S., orq. (Peces nocturnes i àries’, 1957; Bachmann); Novae de infinito laudes, cantata, 4 v. solistes, cor, orq. cambra (1962; Bruno); Cantata della fiaba estrema, S., cor, conjunt instr. (1963; Morante); Ariosi, S., vl., orq. (1963); Muses of Sicily, cor, 2 pno., conjunt instr. (1966; Virgili); Versuch über Schweine, Bar., orq. (Assaig sobre porcs’, 1968; Salvatore); Das Floss der Medusa, oratori, S., Bar., cor mixt, orq. (El rai de la Medusa’, 1968); El Cimarrón, Bar., fl., guit., perc. (1969-70); Voices, 22 cançons, MS., T., conjunt instr. (1973); Three Auden songs, T., pno. (1983); Elogium musicum (2008)

Obra escrita

Bohemian Fifths: An Autobiografy, Faber and Faber, Londres 1998

Bibliografia

  • Restagno, E., ed.: Henze, EDT/Musica, Torí 1986
  • Stuckenschmidt, H.H.: Schöpfer der neuen Musik. Portraits und Studien, Suhrkamp, Frankfurt 1958