Bé que fou deixeble de Fichte i que visqué durant el màxim apogeu de l’idealisme, se n'apartà notòriament i adoptà posicions pròximes al kantisme. En les seves obres, entre les quals Über philosophisches Studium (‘Sobre l’estudi filosòfic’, 1807) i Hauptpunkte der Logik (‘Punts principals de la lògica’, 1808), concep la tasca de la filosofia com l’anàlisi crítica de les nocions derivades empíricament per tal d’accedir a l’essència de la realitat. D’altra banda, és conegut sobretot per la seva Allgemeine Pädagogik (‘Pedagogia general’), primer intent de tractar la pedagogia com a disciplina autònoma.