Aquest moviment orogènic, que plegà els sinclinals carbonífers, anà des de les vores dels geosinclinals a la part axial. Les serralades muntanyoses formades per aquesta orogènia presenten dues direccions predominants: l'armoricana, de NW a SE (a la Bretanya, el Massís Central i el Massís Galaic), i l’anomenada varisca, de NE a SW (als Vosges i la Selva Negra). La zona occidental de la península Ibèrica és ocupada pel massís ibèric o hespèric, d’edat herciniana, que descriu un gran arc amb una direcció NE a Cantàbria fins una direcció E-SE a l’W del riu Guadalquivir. Es divideix en diverses grans unitats amb característiques molt diferents. Els massissos hercinians foren denudats per l’erosió i en algun cas rejovenits per l’orogènia alpina, com als Pirineus. També actuaren, en casos determinats, com a avantpaís de l’orogènia alpina.