Hom hi relaciona un conjunt de llegendes romanes, sobretot etiològiques i topogràfiques, la més coneguda de les quals és la de la lluita d’Hèrcules amb Cacus. Una antiga llegenda d’origen erudit atribueix el nom i la fundació de Barcelona a Hèrcules. Aquest, havent anat a la península Ibèrica en el curs dels seus famosos treballs, rebé la darrera de les nou barques que estaven al seu servei a la platja de la futura capital catalana, i de la denominació de la novena barca (barca nona) en pot procedir el nom. El remot embrió d’aquesta llegenda sembla trobar-se en Justí (s. II o III), que presentà Hèrcules anant amb “nou llargues naus” al país de les amazones. Inspirat segurament en aquest passatge, Rodrigo Jiménez de Rada ideà la faula de la fundació i la inclogué en la seva Historia Gothica (1243). Al començament del s. XV hom relacionà la presència d’Hèrcules en territori barceloní amb la guerra de Troia. Tomic (1428) i Turell (1476) encara foren incondicionals de la llegenda hercúlia, i el darrer es feu ressò de la creença que el temple d’August era el sepulcre d’Hèrcules, però Joan Margarit (abans del 1483) ja no l’acceptà; Carbonell s’adherí al criteri de Pau, però tanmateix la llegenda persistí fins al s. XIX; el 1824 la font construïda al pla de la Boqueria fou ornada amb símbols herculis; el 1840 el nom d’Hèrcules fou donat a un carrer; J. Verdaguer se'n féu ampli ressò a L’Atlàntida (1877) i a l'Oda a Barcelona (1883).