i Miguel Hernández Gilabert | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Miguel Hernández Gilabert

Miguel Hernández Gilabert
© Fototeca.cat
poètica poètica
Poeta.
Oriola, Baix Segura, 30 d’octubre de 1910 — Alacant, 28 de març de 1942

Fill de pastors, després de l’ensenyança primària es dedicà a les tasques familiars alhora que completava d’una manera autodidàctica la seva formació. Publicà les primeres poesies a diverses publicacions locals, com El Gallo Crisis (1934), revista fundada per l’escriptor Ramón Sijé, a la mort del qual dedicà una notable Elegía . Després de dues estades a Madrid (1931 i 1934), es relacionà amb Jorge Guillén, Pablo Neruda i Vicente Aleixandre, que li facilitaren l’accés a Cruz y Raya , Caballo verde para la poesía i Revista de Occidente . Durant la guerra civil fou voluntari de les milícies populars, comissari de cultura del batalló d' El Campesino , i col·laborador d' El Mono Azul , Hora de España i Nueva Cultura . La primera etapa de la seva producció — Perito en lunas (1933), El rayo que no cesa (1936)— es caracteritza per l’assimilació de les formes de la poesia culta vigent, configurades d’acord amb la pròpia situació i sensibilitat, després pregonament projectada en les obres estimulades per la guerra civil — Viento del pueblo (1937), El hombre acecha (1939)— i sobretot en el Cancionero y romancero de ausencias: 1938-1941 , mena de dietari líric publicat a Buenos Aires (1958). Escriví també obres teatrals, inspirades en el seu catolicisme de joventut — Quién te ha visto y quién te vé (1934)— i en la seva actitud combativa posterior: Los hijos de la piedra (1935), El labrador de más aire (1937), Teatro en la guerra: La cola; El hombrecito; El refugiado; Los sentados (1937). Morí a la presó d’Alacant.

Col·laboració: 
RSu
Llegir més...