i Himàlaia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Himàlaia

Vista d’una de les nombroses valls que es formen a la regió de l’Himàlaia Mitjà
© Corel Professional Photos
Gran sistema muntanyós de l’Àsia meridional.

S’estén, en sentit longitudinal, de la vall de l'Indus, al NW, a la vall del Brahmaputra, al SE, i en sentit transversal, del Tibet, al N, a la plana indogangètica, al S. La seva longitud és d'uns 2.500 km, i l'amplària mitjana, de 200 a 300 km. Molts dels seus pics superen els 7.000 i els 8.000 m d'altitud. A la part central forma un gran arc convex cap a la plana del Ganges. Separa la Xina i l'Índia, però comprèn, així mateix, territoris d'altres països: el Pakistan, el Nepal i Bhutan. Format al llarg de la gran orogènia terciària, durant el Mesozoic i part del Paleozoic, el seu emplaçament actual era una gran zona geosinclinal, prolongació NW-SE de la mar de Tetis, enorme àrea geosinclinal circumterrestre. Al N i al S, respectivament, d'aquesta zona de subsidència s'aixecaven dos antics blocs (l'escut tibetosiberià i el bloc del Dècan); llur erosió forní una quantitat enorme de sediments, que s'anà dipositant al fons del geosinclinal, i llurs moviments graduals d'aproximació começaren a plegar aquests sediments. Les fases orogèniques principals o paroxístiques tingueren lloc durant el Miocè i el final del Terciari. L'ascensió del muntanyam i la formació dels plecs foren acompanyades de diversos fenòmens: extrusions granítiques, metamorfisme de contacte, encavalcaments de direcció N-S, fractures i vulcanisme. La fase orogènica originà l'ascensió del material del sòcol que forma actualment la zona axial.

Des del punt de vista estructural hom distingeix, de S a N, les regions principals: les muntanyes de Siwalik, d'una altitud mitjana d'uns 2.000 m, formades per sediments del Plistocè (gresos); el Petit Himàlaia o Himàlaia Menor, format per rocam metamòrfic i gresos, d'una altitud mitjana al voltant dels 4.000 m; i el Gran Himàlaia, zona axial amb abundància de gneis, de granit i de roques metamòrfiques, de grans altituds. Ací hi ha el pic més elevat de la Terra, l'Everest (8.848 m), i pics com el Kanchenjunga (8.585 m), el Makālu (8.470 m), el Cho Oyu (8.189 m) i d'altres que superen els 8.000 m d’altitud. El Tanshimàlaia, al N del Brahmaputra, i el Karakoram són considerats sovint com a zones exteriors a l'edifici himalaià pròpiament dit. En línies generals la serralada presenta una neta dissimetria entre el vessant sud (molt més pronunciat) i el vessant nord, i així una bona part dels rius himalaians es dirigeixen cap al sud. Dos rius importants, el Brahmaputra i l'Indus, constitueixen grans valls longitudinals durant una bona part del curs. En la part més alta de la serralada, les valls glacials superen a vegades els 30 km de llargada. Des d'un punt de vista climàtic cal distingir entre una part oriental, més humida, i una altra d'occidental, més seca (influència del monsó plujós de l'estiu, que perd humitat en passar de la mar cap a l'interior de les terres). A la part oriental dominen la selva tropical (fins a 2.000 m), el bosc caducifoli (des de 2.000 fins a 3.000 m), les coníferes (entre 3.000 i 4.000 m), la vegetació pròpiament alpina (des dels 4.500 m) i les neus perpètues (més amunt dels 6.500 m); a la part occidental el mantell vegetal s'adapta a condicions climàtiques menys humides. El poblament és poc dens: cap a l'est predominen els pobles de raça mongòlica, i cap a l'oest els pobles indoaris. L'explotació agrícola (conreus d'arròs, blat de moro, patates, cereals) i ramadera (cabres, bens, iacs) són llur base econòmica fonamental. L'explotació minera és minvada, i les possibilitats hidroelèctriques són molt importants. Les comunicacions, deficients, dificulten l'intercanvi comercial i les relacions humanes. A partir del 1920 diverses expedicions han intentat d'assolir, sovint amb èxit (Everest, 1953), els seus cims principals

Col·laboració: 
EGF
Llegir més...