Aprengué del seu pare la ciència de la medicina i l’exercí a la seva ciutat i en molts altres indrets del món grec; adquirí una fama extraordinària i deixà una brillant escola de seguidors i de deixebles. Fou el primer que separà la ciència de la religió, però tingué uns notables precedents: l’escola sicilianopitagòrica (amb Alcmèon de Crotona), l’escola atomista de Demòcrit i d’altres individualitats (com Eurifont de Cnidos) que rivalitzaren amb els metges de Cos.
Pel que fa a les obres que li són atribuïdes, el Corpus Hippocraticum (440-350 aC?), cal assenyalar que no n'hi ha cap que porti la seva firma i que una anàlisi crítica n'evidencia i fa postular una pluralitat d’èpoques i d’autors. Aquest Corpus, un conjunt heterogeni de seixanta treballs, escrits en prosa i en dialecte jònic, probablement formà part d’una biblioteca mèdica (la de Cos?) que agrupava tant els treballs i apunts del mestre com els d’altres metges, i també els quaderns de classe dels deixebles. Presenta veritables problemes d’autenticitat i d’establiment de la cronologia i constitueix per als filòlegs i científics —com en el cas d’Homer— una qüestió difícil de resoldre, coneguda com a qüestió hipocràtica. Amb tot, sembla una hipòtesi vàlida el fet de defensar la paternitat hipocràtica dels tractats Sobre la medicina antiga, Aires, aigües, llocs, Pronòstic, Règim de les malalties agudes, Epidèmies I i III, Fractures, Articulacions, Aforismes, als quals potser també cal afegir Natura de l’home i Mal sagrat (que, traduït ja al català, constitueix el primer volum de l’edició completa d’Hipòcrates a la Fundació Bernat Metge).
Establí les bases de la ciència mèdica i fixà, com a principis bàsics de la seva doctrina, el caràcter natural de totes les malalties —inclosa l’epilèpsia—, la teoria dels quatre humors, la importància del pronòstic, en el doble vessant diagnòstic i pronòstic, una etiologia basada en el medi ambient i en el règim alimentari i el criteri que declarava, com a finalitat última de la medicina, la curació del malalt. Aquesta gran prevalença de l’ètica, unida a una estricta deontologia, expressada en el famós jurament (jurament hipocràtic), i també la creença que la base de l’art mèdica està en la unió de l’experiència i de la raó i el reconeixement de la malaltia com un procés duratiu, constituïren una contribució decisiva que féu que durant molts segles la ciència de la medicina grega no arribés a ésser superada.