Constitueix l’obra més emblemàtica de l’autor i pot ser considerada un veritable símbol de la represa nacional contemporània. No en va el mateix Soldevila volgué que hi figurés el lema Fer de Catalunya un poble normal, veritable mòbil rector del seu pensament historiogràfic i polític.
L’obra, encarregada pel polític i mecenes Francesc Cambó cap a la fi del 1928, fou un gran èxit editorial i provocà un impacte molt profund en el si de la intel·lectualitat catalana. Una de les claus de l’èxit fou que Soldevila defugí la intenció camboniana de realitzar una obra obertament doctrinària i subjectivista (similar a la Histoire de France, de Jacques Bainville), per tal de realitzar una creació personal, en què combinà la síntesi erudita de les aportacions anteriors i la investigació pròpia sobre els períodes més foscos (que comportà la inclusió d’un aparell crític notabilíssim) amb un estil literari molt amè i brillant.
Joan Fuster, als anys setanta, digué que era «la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit». En el moment de la seva aparició, omplí un buit molt sentit, ja que la darrera síntesi existent era de feia gairebé cinquanta anys (la Història de Catalunya d’Antoni Aulèstia i Pijoan, del 1887), i la Història nacional de Catalunya d’A. Rovira i Virgili (iniciada el 1922 i concebuda com una obra en molts volums) encara no s’havia completat (i restà incompleta definitivament a causa de la guerra i de la instauració de la dictadura franquista).
El primer dels tres volums que la integren s’obre amb un prefaci en què l’autor afirma que amb l’obra voldria contribuir «a trobar l’expressió justa i plena de la nostra plena consciència com a poble»; una declaració que desaparegué en la segona edició de l’obra, datada en 1962-63, per temor a les represàlies de la censura franquista. El text pròpiament dit s’inicia amb una breu consideració de caràcter geogràfic del que avui en diem Països Catalans per a abordar tot seguit la colonització grega i la romanització (es defuig explícitament la referència als temps prehistòrics), fins a arribar al compromís de Casp i la fi de la dinastia del casal de Barcelona (que Soldevila veia com a punt de ruptura fonamental i com a veritable claudicació nacional). El segon volum va de l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara fins a la guerra de Successió i la «fi de l’estat català autònom». I el tercer, força més prim que els anteriors, del decret de Nova Planta al final de la guerra napoleònica, per bé que inclou un epíleg sobre la Renaixença cultural vuitcentista.
Hi ha constància (per una entrevista en La Publicitat del 30-III-1937) que Soldevila arribà a preparar un darrer volum sobre el segle XIX que el resultat de la guerra civil frustrà. Malgrat la bona acollida rebuda, l’obra hagué de suportar algunes crítiques, entre les quals destaca la d’un jove Jaume Vicens i Vives encara molt allunyat dels pressupòsits historiogràfics de la seva maduresa. Les invectives punyents, però, no aparegueren fins després de la Guerra Civil Espanyola. Així, Agustí Calvet, Gaziel, redactà una Introducció a una nova “Història de Catalunya” (no publicada, però, fins el 1970, dins de l’Obra completa catalana), on tot el procés històric que per a Soldevila era una dura pugna per a arribar a una plenitud nacional, per a Gaziel era la crònica d’un fracàs. La desautorització de Gaziel s’inscriu en la impugnació general que els antics membres de la Lliga i els intel·lectuals més conservadors feren de la intel·lectualitat republicana i esquerrana de preguerra, la qual culparen de l’esclat bèl·lic del 1936.
Les crítiques i el temps transcorregut motivaren la reedició de l’obra els anys 1962-63, feta també per l’editorial Alpha en tres volums. Malgrat el testimoni del mateix Soldevila, les modificacions introduïdes aleshores foren força importants (cosa que amplià notablement el volum del text), ja que pogué afegir les principals aportacions historiogràfiques fetes al llarg de tot el temps transcorregut (sobretot les d’Abadal, Vicens, Reglà i Vilar), allargà el període estudiat fins el 1898 i matisà (i fins rectificà del tot) algunes de les valoracions fetes en la primera edició (com ara la referent als remences). D’aquesta manera, com ja observà Joan Mercader en la recensió que feu a Hispania (vol. XXIII, 1963), l’obra es convertí en un balanç historiogràfic extraordinari de l’evolució experimentada durant el quart de segle transcorregut. Val la pena remarcar, també, que la circumstància de reescriure una síntesi general després de més de vint-i-cinc anys de ser publicada és un fet sense precedents en la història de la historiografia catalana de tots els temps, que evidencia una clara voluntat de continuïtat cultural i de defensa d’una tradició historiogràfica que el franquisme intentà anorrear.