i Hondures | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Hondures

Nom oficial deRepública de Honduras (es)

Estat de l’Amèrica Central, limitat amb la mar de les Antilles al N i NE, amb Nicaragua a l’E i S, amb l’oceà Pacífic al S, amb el Salvador al SW i amb Guatemala a l’W; la capital és Tegucigalpa.
Població: 
7.912.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
112.492 km2

La geografia

País molt muntanyós, hom hi distingeix tres sectors: una depressió central, que travessa el país de N a S —del golf d’Hondures al de Fonseca—, formada per materials volcànics recents i pels millors sòls de conreu, i dos sectors muntanyosos, un a cada costat d’aquesta depressió; a l’occidental, format per materials antics, hom troba les altituds màximes del país. El clima, tropical, varia segons l’altitud. Té una estació seca, o d’estiu, i una altra d’humida, o d’hivern. Les pluges oscil·len entre 676 i 2.883 mm anuals. Hom distingeix les tierras calientes, amb temperatures mitjanes superiors a 27°C, les tierras templadas, situades entre els 660 i 2.000 m d’altitud, amb temperatures entre 16° i 27°C, i les tierras frías, per sobre dels 2.000 m. Els rius més importants són l’Ulúa, el Patuca i el Coco. La vegetació del N del país és formada per selva tropical densa; a l’interior i al S hi ha sabanes molt degradades.

L’economia, eminentment agrícola, es basa tradicionalment en un sol conreu (bananes). L’expansió començà amb la instal·lació de la United Fruit Company el 1899. El 1930 el país aportà una tercera part de la producció mundial de bananes, disminuïda avui fins al punt que no n'aporta ni una trentena part. San Pedro Sula és el centre econòmic de la regió del golf d’Hondures, de gran propietat (originàriament monopoli nord-americà), plantada també de palmeres (de cocos i d’oli) i de cotó (de productivitat discreta). Hi ha també ramaderia intensiva bovina. A la resta del país els conreus principals són el cafè, en petites explotacions que dominen a l’interior i al vessant del Pacífic. Altres conreus comercials són la canya de sucre, el tabac, els cítrics, l’ananàs, i, com a conreus de subsistència, l’arròs, la melca, la mandioca, les patates, les hortalisses, els mangos i el blat de moro i les mongetes, que són les dues bases de l’alimentació local. La carn bovina i la llet són aportacions notables de la ramaderia i els crustacis la més important de la pesca. Hom exporta fusta a les Antilles i el Salvador. El repartiment de les terres és molt desigual: un 75% de les propietats ocupen el 16% del total de terres conreades, mentre que un 2% n'ocupa el 46%. Les companyies fruiteres nord-americanes són o han estat propietàries de les principals línies de ferrocarril, de les centrals termoelèctriques i de les plantacions i centres ramaders més importants. L’explotació minera —plom, zinc i argent—, al centre del país, també és a les mans d’una companyia nord-americana. Altres recursos miners importants són el petroli i el carbó. L’electricitat, d’origen hidràulic en un 80%, deixa un petit romanent, exportat a Nicaragua. La indústria manufacturera, en expansió, és essencialment alimentària (sucre, farina, carn congelada, cervesa, rom i altres begudes) i del tabac; però també n'hi ha de químiques (refineria de petroli, llumins), tèxtils, de la fusta i del ciment. Les comunicacions són molt deficients: dels 18.000 km de carreteres, només dues són axials: la Panamericana, de San Salvador a Managua per Tegucigalpa, i la de Puerto Cortés (Golf d’Hondures) a Choluteca (badia de Fonseca) per San Pedro Sula i Tegucigalpa. Els ports més importants són Puerto Cortés, Tela, La Ceiba i Amapala. Aeroport internacional a Tegucigalpa.

En comerç exterior, els EUA absorbeixen més de la meitat de les exportacions i forneixen més d’un terç de les importacions, completades per Veneçuela, Guatemala i el Japó, entre d’altres (manufactures de base, productes químics, petroli, maquinària i mitjans de transport, etc). Les exportacions s’adrecen, a més dels EUA, al Japó i l’Alemanya Federal (bananes, cafè, fusta, etc). La balança de serveis és més deficitària que la de mercaderies, i les transferències resten lluny d’eixugar-la. Això incrementa any rere any el deute exterior, estimat el 1984 en 2.300 milions de dòlars, un dels més alts, per habitant, de l’Amèrica Llatina. El creixement del PNB per cap, en el període 1960-82 fou de l’1% anual. L’increment de població s’endugué la més gran part del creixement global del PIB, del 5,2% en 1960-70 i del 4,2% en 1970-82. El 1975 hom inicià una reforma agrària que havia d’afectar 600.000 ha. El 1983 n'havien estat expropiades 200.000 i atribuïdes 40.813. S'engegà un progrés agrari amb un creixement del 7% anual en el quinquenni 1975-80, però a partir de l’any següent amb la baixa de preus agrícoles en el mercat internacional i la puja dels del petroli s’inicià un període d’estancament, i fins de creixement negatiu en 1982-83.

La població, composta de mestissos (90%), negres (5%), amerindis (4%) i blancs (1%), es concentra al sud-oest del país, mentre que certes àrees, com la planura de Mosquita, són pràcticament deshabitades. La taxa anual de creixement demògrafic és molt elevada (33,8‰), resultat d’un alt índex de natalitat (44‰). La població urbana representa el 37% de la total, i només dues ciutats superen els 100.000 h: San Pedro Sula i Tegucigalpa. La llengua oficial és el castellà. No hi ha cap religió oficial i el 94% de la població és catòlica. Hondures és una república independent des del 1821. Segons la constitució del 1982 el president, que encarna el poder executiu, és elegit per vot popular per a un període de quatre anys. El poder legislatiu és exercit pel Congreso Nacional, integrat per 134 membres elegits per sufragi universal cada quatre anys. Hondures és membre de l’ONU, de l’OEA, de Aliança per al Progrés i de l’ODECA.

La història

Hondures. Ruïnes maies a Copán
© Fototeca.cat-Corel
Ocupada pels maies (maia), que l’abandonaren vers el s. X, Hondures fou descoberta per Juan Díaz de Solís i Vicente Yáñez Pinzón (1497). Des de Mèxic, Hernán Cortés hi envià expedicions. Pedro de Alvarado fundà San Pedro Sula (1536), i el 1537 fou fundada Comayagua, capital del territori. Durant la dominació hispànica constituí una província dependent del virregnat de Nova Espanya, i fou fundada Tegucigalpa (1570) al costat d’unes mines d’argent, la principal riquesa de la colònia. Al s. XVIII els pirates devastaren les costes i ocuparen Mosquitia.

El 1821 fou proclamada la independència, i Hondures passà a formar part de Mèxic (1822-23), i després, de les Provincias Unidas de Centroamérica, etapa dominada pel liberal Francisco Morazán; el 5 de novembre de 1838 aconseguí la independència total. Els s. XIX i XX es caracteritzaren per les lluites entre l’oligarquia conservadora de Comayagua i la liberal de Tegucigalpa. Es desenvolupà la mineria, mancada de capitals i de tècniques modernes, i l’agricultura incorporà el cafè i les bananes a les plantacions de tabac. Iniciada una etapa liberal (1948), un cop d’estat militar conservador (1963) portà l’exèrcit al poder. Més tard, liberals i conservadors pactaren un torn en el poder (1971), i Ramón Ernesto Cruz, del Partido Nacional (conservador), assolí la presidència. Per un altre cop d’estat, el general Oswaldo López Arellano ocupà el poder (1972). El 1975, però, fou derrocat pel general Juan Melgar Castro, el qual, al seu torn fou substituït el 1978 pel general Policarpo Paz García arran del seu tarannà reformista. Per l’abril del 1980, el règim, pressionat pels EUA, convocà unes eleccions en què la participació de nombrosos partits, entre els quals el demòcrata-cristià fou severament restringida. El Partido Liberal obtingué majoria absoluta. El seu líder, Roberto Suazo Córdova, esdevingué president el 1982. El poder real, però, quedà a les mans del general Gustavo Álvarez, comandant en cap de les forces armades. Les tensions polítiques s’incrementaren el 1982 amb la presència d’uns 35 000 refugiats de països veïns, amb l’assassinat de centenars de refugiats salvadorencs per part de tropes hondurenyes i amb la instal·lació de bases antisandinistes prop de la frontera amb Nicaragua, amb un clar suport dels EUA. Aquesta situació fou una font de conflictes permanents entre ambdós països fins el 1990, any en què, amb la celebració d’eleccions a Nicaragua, els sandinistes foren derrotats.

El general Álvarez organitzà diverses campanyes de repressió contra els sindicats i petits partits d’esquerra i contra la guerrilla, però fou expulsat del país per oficials joves (1984). Les eleccions presidencials del 1985 donaren la victòria al candidat continuista del Partido Liberal, José Simeón Azcona, que intensificà les relacions amb els EUA. Al llarg del 1986 sovintejaren els conflictes amb Nicaragua, i la presència dels EUA s’intensificà. Poc després de l’escàndol de l'Irangate als Estats Units d’Amèrica, el president Azcona, preveient una retirada de l’ajut militar nord-americà, proposà l’expulsió de la ‘contra’ del territori hondureny. En les eleccions democràtiques del novembre del 1989, el Partido Nacional (PN) succeí en el poder el Partido Liberal (PL), i prengué la presidència Rafael Leonardo Callejas, en unes condicions tant econòmiques —considerable deute exterior, preocupant desocupació i acusada inflació— com de seguretat ciutadana —atemptats comesos per diverses tendències polítiques i contra els soldats nord-americans ocupants del país— deficients. Tanmateix, pel que fa al desmantellament de la ‘contra’ la solució vingué de la veïna Nicaragua, en perdre les eleccions Daniel Ortega el febrer del 1990, cosa que permeté la sortida progressiva d’uns 12 000 combatents que des de feia anys s’havien anat instal·lant al sud del país. El juny del 1990 els treballadors del camp iniciaren la vaga més llarga que s’havia conegut en trenta anys. El 1991 els EUA acusaren el govern Callejas d’ésser massa indulgent amb els militars, acusats de contínues violacions dels drets humans. L’any 1992 el govern inicià una reforma agrària, i al novembre del 1993 les eleccions presidencials i legislatives donaren el triomf al Partit Liberal.

Carlos Roberto Reina, expresident del Tribunal Interamericà dels Drets Humans, esdevingué el nou president, que s’esforçà en l’aprofundiment de la democratització i desmilitarització del país. Així, el Congrés Nacional aprovà, a l’abril del 1995, l’abolició del servei militar obligatori i hom procedí a una reforma de la Constitució a fi de desmilitaritzar la policia nacional. El 1996, el pressupost de les Forces Armades fou reduït en prop d’un terç. Tot això va provocar serioses tensions entre el poder civil i el poder militar. Aquests anys, les disputes frontereres marítimes amb Nicaragua portaren a enfrontaments amb aquest país. En les eleccions del novembre del 1997 fou elegit el conservador Carlos Roberto Flores. Al nou president li tocava afrontar la desmilitarització del país i controlar la creixent delinqüència i violència polítiques per part d’antics militars recelosos dels processos oberts per violacions dels drets humans; al mateix temps es comprometé a portar a terme una reforma estructural de l’economia per poder rebre crèdits de les institucions financeres internacionals. Si bé en la primera comesa prosperà, creant el càrrec d’un ministre de defensa civil en substitució de la figura del comandant en cap de les forces armades (setembre del 1998), no pogué avançar en la resta a causa de la catàstrofe humana i material que representà el pas de l’huracà Mitch al mes d’octubre del 1998, en què moriren 13 000 persones i 2 milions més quedaren sense llar. Això fou l’inici de l’enfonsament de l’economia, i d’una situació social insostenible. Al juny del 2000, Hondures, Guatemala i el Salvador signaren amb Mèxic un acord de lliure comerç per a fer front a les conseqüències de la catàstrofe. Els primers anys del s. XXI, el país havia superat amb dificultats els efectes de l’huracà Mitch que enfonsà el PIB al -2% el 1999; el 2000 es recuperà el 4,8%, però la crisi dels EUA (que abasta prop del 50% dels intercanvis comercials) es féu sentir el 2001 (2,6%) i el 2002 (2,5%), any en què la caiguda en picat dels preus del cafè comportà l’extensió de la fam en diverses parts del país. El creixement es recuperà el 2003 amb el 3%. Entre els anys 2000 i 2004 el govern hondureny dugué a terme diverses renegociacions del deute extern amb l’FMI i altres institucions internacionals en canvi de modificacions importants en política fiscal i contenció de la despesa pública. Al maig del 2004 fou signat el Tractat de Lliure Comerç Centreamericà (CAFTA), que incloïa Costa Rica, el Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua, la República Dominicana i els EUA, ratificat al març del 2005. A més del desenvolupament econòmic i la pobresa (però relacionat amb aquests), Hondures tenia com a problema de primera magnitud l’altíssim grau de violència criminal, davant de la qual tendia a reaccionar amb una duresa que ha estat sovint criticada pels defensors dels drets humans: el 2001 l’ONU instà el govern a posar fi a la pràctica d’assassinats extrajudicials de delinqüents juvenils duta a terme per la policia i per escamots que gaudien de la seva protecció. En les eleccions presidencials del novembre del 2001, Ricardo Maduro, del Partit Nacional aconseguí la victòria. Maduro endurí la lluita contra la delinqüència amb una polèmica participació de l’exèrcit, però tanmateix al llarg dels mesos següents el grau de violència no disminuí, i el seu impacte negatiu s’afegí al de diversos ciclons que castigaren al país. Al maig del 2003 Hondures envià a l’Iraq tropes de suport a les forces anglonord-americanes, però se'n retirà un any després.

En les eleccions presidencials del desembre de 2005 José Manuel Zelaya derrotà per un estret marge el seu rival del Partit Nacional. Tot i la seva adscripció al Partit Liberal, Zelaya dugué a terme un allunyament dels EUA i un acostament als règims de tipus socialista sorgits als primers anys del s. XXI a l’Amèrica Llatina encapçalats per Veneçuela que culminà a l’agost del 2008, que Hondures s’incorporà a l’aliança Alternativa Bolivariana para las Américas (ALBA), formada per Veneçuela, Bolívia, Cuba i Nicaragua. També contribuí a l’animadversió de les classes mitjanes la mesura dictada al maig de 2007 que obligava les emissores de televisió i ràdio del país a emetre propaganda governamental. D’altra banda, Zelaya tampoc aconseguí minves substancials en els nivells de pobresa i violència que s’havia proposat en accedir al càrrec. El malestar esclatà definitivament al juny de 2009, quan Zelaya convocà un referèndum per a aprovar una esmena constitucional que li permetés optar a un segon mandat i, poc després d’haver-se convocat la consulta, l’exèrcit l’enderrocà en un cop d’estat. Aquesta acció donà lloc a una larga crisi política que enfrontà partidaris i detractors de Zelaya: després que el portaveu del Congrés Roberto Micheletti ocupés la presidència en funcions, al setembre Zelaya tornà per sorpresa al país. Refugiat a l’ambaixada del Brasil a Tegucigalpa, tot i les pressions de restablir-lo a la presidència per part dels EUA i l’OAS, Micheletti i el Parlament s’hi negaren, convocant en canvi les eleccions presidencials en el calendari previst. Celebrades al mes de novembre, el conservador Porfirio Lobo, del Partit Nacional obtingué una clara victòria sobre el candidat liberal Elvin Santos. Tot i que Zelaya no reconegué el resultat, al desembre el Congrés rebutjà per àmplia majoria el retorn de Zelaya, i al gener de 2010, després que els tribunals rebutgessin condemnar l’alt comandament militar per haver deposat Zelaya, Lobo fou investit en el càrrec.

Llegir més...