i Horta de Sant Joan | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Horta de Sant Joan

Nom adoptat el 1937, i fins l’abril de 1938, per al municipi d’Horta de Terra Alta
Municipi
Terra Alta
Nom adoptat el 1937, i fins l’abril de 1938, per al municipi d’Horta de Terra Alta
Vista general de l'Horta de Sant Joan
© Fototeca.cat
Municipi de la Terra Alta.
Població: 
1.305 h
[2009]
Extensió: 
119 km2

Situació i presentació

El municipi d’Horta de Sant Joan, d’una extensió de 118,99 km2, és situat al sector meridional de la comarca, entre les comarques del Baix Ebre (E) i del Matarranya (W), aquesta última pertanyent administrativament a l’Aragó. El terme limita a l’E amb les terres de Prat de Comte i Paüls (Baix Ebre), al SE amb el terme d’Alfara de Carles (Baix Ebre), al SW amb el municipi d’Arnes, a l’W amb les terres de Lledó d’Algars i Arenys de Lledó, tots dos municipis de la comarca del Matarranya, i el sector septentrional limita amb Caseres i Bot.

El terme és constituït per un terreny abrupte, sobretot a migdia, entre les terres de Prat de Comte, Paüls, Alfara de Carles i Arnes, on les altituds constitueixen un autèntic límit natural. A llevant, destaca el coll d’Engrà amb el tossal d’en Grialó o d’en Grilló (1 076 m) i la punta de l’Escalerola a tocar de les terres de Prat de Comte. Confrontant amb Paüls hi ha el Montsagre, el coll de la Gilaberta, la punta de l’Aigua, Pinample, la moleta de les Canals, la Foradada, el Pinar, en Porquet, el coll d’en Camp, els rasos de Pujol i la punta de l’Espina (1 189 m), que també es coneix pel nom del Piló d’Alfra. Al termenal amb Alfara de Carles hom troba el collet dels Fenassars, el clot de l’Oró, les Clotes de Clementet, els rasos de Maraco i la Puntassa. Al sector SW s’alça el Pi de Martí, el Grevolar, la Punta Blanca (1217 m), el coll de Safrà o de Pell Negra, la Punta del Coc, la Moleta, los Pradets, la vall del Torrero, les moletes del Dou, els Estrets, la Moleta de Viernets, els Plans d’Arnes i els Ullals de la Rosa. En el sector septentrional, tot just al límit amb Caseres, hom troba la serra dels Pesells, amb unes altituds mitjanes entorn els 500 m. Al bellmig del terme hom troba la vila d’Horta de Sant Joan, en un sector on el terreny no té pendents tan pronunciats.

Els materials que constitueixen el terme es formaren durant el Mesozoic i el Cenozoic. Les terres ocupades pels Ports de Beseit són constituïdes bàsicament pels materials més antics, formats en gran part durant el període juràssic els més nous i el Triàsic els més antics, que es troben al bell mig de la serralada. El sector més planer del terme, on es troba el poble i per on passen els principals eixos de comunicació és format per materials del Terciari de l’època oligocènica, els més vells, i de la miocènica, ja al sector de la serra de Pesells.

El riu d’Algars, que neix al port d’Arnes, drena el terme per les terres de ponent. Hi vessen per la dreta els barrancs de la vall de l’Infern i el de Vilans, el riu dels Estrets, que rep les aigües del barranc del Carrer Ample per l’esquerra, el Riu Sec, el de Clotes de Clementet, el del Canal del Bacó, que drena tota la vall d’Uixó, el barranc de les Mont-reales, la vall d’en Pastor i els ullals de Franxo, per la dreta. El riu del Piquer, que neix als ullals, ja en ple Port d’Horta, i el qual pren el nom de les Canaletes a l’altura de la Barea, desguassa a l’Ebre dins el terme de Benifallet. En són tributàries d’aquest riu les aigües dels barrancs del Molí, del Cup, de l’Hort del Frare, les del Closet, les del Salt, les d’en Piquer, també conegut com l’Avellaner, i les de les Gúbies de la Font d’en Gironer.

Al terme destaquen moltes fonts, com la de la Rosa, la Bruta, la del Montsagre, la dels Racons de Velino, la de la Carrasca, la del Saüquer, la dels Masos de les Eres, la Font Blanca, la d’en Gironet, dels Ullals, del Grevolet del Llorc, de la Gaberra, de la Tinella, de Corretja, de la Vena, del Llop, Font Major, del Corxo, de Montblanc, d’en Peretó, d’en Closet, de Pessetes, de les Piles i del Rilo. També cal assenyalar l’existència de moltes coves, entre d’altres, la de la Gerra, la Roca, la de Cerç, la del Boixetar, la de Farralló de la Vaca, la Cova Calda, la dels Lledoners, la Cova Llarga, la del Racó, la Cova Gran, la de la Panxa Ampla, la de la Faixa Malladeta, la de les Fanecades i la de les Piletes. A l’Horta de Sant Joan hi ha dues àrees catalogades en el Pla d’Espais d’Interès Natural: els Ports i la Ribera d’Algars.

El terme es troba dins el marc de la vegetació mediterrània però la diversitat física d’aquestes terres fa que potencialment es pugui parlar de tres grans dominis de vegetació. En el sector NW del terme predominaria el carrascar (Quercetum rotundifoliae), als Ports potencialment dominaria una pineda humida de pi roig i boixerola (Arctostaphylo uva-ursi-Pinetum sylvestricae), amb espècies com el boix (Buxus sempervirens), la fetgera (Hepatica nobilis) o el corner (Amelanchier ovalis), mentre que a la resta del terme hi hauria un clar domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). Modernament, gairebé la meitat del terme és ocupat per zones on predomina l’alzinar típic esmentat i els boscos caracteritzats per l’abundància d’espècies arbòries com el pi roig (Pinus sylvestris), la pinassa (Pinus nigra) i el roure valencià (Quercus faginea).

El terme d’Horta de Sant Joan comprèn la vila i cap de municipi d’Horta de Sant Joan, que el 1937 canvià el seu nom pel d’Horta de Terra Alta, i els masos de les Montcades, els Reguers, els Viarnets, el Mas de les Monges i també els de Sant Salvador d’Horta, els Pesells i el Port.

A menys d’un quilòmetre del cap de municipi passa una carretera local que uneix Prat de Comte, Horta, Arnes i Vall-de-roures (Matarranya) fins a Las Ventas de Valdealgorfa. De Gandesa surt una carretera local que passa per Bot i fa cap a Horta enllaçant amb la mencionada abans. En sentit contrari, també a menys d’un quilòmetre de la vila en direcció a Gandesa, en surt una altra de local vers Arenys i Calaceit. I entre la carretera que uneix Horta i Arnes, un ramal porta a Lledó.

La població i l’economia

Les primeres dades de població (hortolans) es remunten al fogatjament del 1358 quan a Horta es registraren 43 focs, mentre que el del 1378 en dóna 81. La població, que continuà augmentant al llarg del segle XV i XVI, es consolidà en 138 focs el 1553. A la primeria del segle XVIII hi havia 460 h. La població augmentà al llarg d’aquest segle i del següent i el 1860 es registraren 2 316 h. No cal dir que un augment tan destacat ha d’obeir en gran part a l’afluència de població forana. Tot i així, i a pesar d’alguna revifalla durant la dècada del 1940, la tendència de la població al llarg del segle XX ha estat de signe negatiu: 1 540 h el 1970, 1 380 el 1981, 1 328 el 1991, 1 236 l’any 2001 i 1 241 el 2005.

Les principals activitats econòmiques són les del sector primari, bàsicament la producció del secà i certa ramaderia. La majoria dels conreus es localitzen entorn la vila i la vall del riu d’Algars, entre les escarpades calcàries dels vessants N dels Ports i els vessants meridionals de la serra de Pesells. Els principals conreus del terme són els cereals (civada, ordi, blat), la vinya, l’olivera i el conreus de fruiters (cirerers, presseguers) i ametllers.

La comercialització de gran part d’aquests productes és duta a terme per la Cooperativa Sant Salvador d’Horta de Sant Joan, fundada l’any 1944. El vi que s’elabora a Horta de Sant Joan és emparat per la Denominació d’Origen Terra Alta.

La ramaderia complementa l’agricultura i és força diversificada: cria de bestiar porcí, aviram, oví i, en menys importància, cabrum. Hi ha també una important presència de la cuniculicultura i l’apicultura.

El sector industrial ha sofert alguns canvis al llarg del segle XX; tradicionalment va tenir certa importància l’extracció de pirites i marbres i la fabricació de cartonatges i pinsos. Modernament, però, han perdut importància i resten només petites empreses. A la vila se celebra mercat setmanal el dimarts i el divendres.

Horta és una de les poblacions amb més perspectives turístiques gràcies al Port i als rius del seu terme. És per això que el municipi disposa d’un notable servei d’allotjaments (residències casa de pagès, un hotel). Modernament s’ha potenciat també el turisme orientat no només a aspectes culturals sinó també a desenvolupar activitats esportives, com el traçat de la Via Verda, que recorre l’antiga via de tren de la Val de Zafán.

La vila d’Horta de Sant Joan

La vila d’Horta de Sant Joan (542 m) és aturonada 2 quilòmetres a la dreta del riu d’Algars. De lourbanisme de la població destaca la plaça Major, on hi ha la casa de la vila, magnífic edifici renaixentista, amb arcades de mig punt a la part baixa —com els altres edificis del nucli—, finestrals sobre una cornisa al primer pis i un segon amb una galeria amb finestres de mig punt molt seguides. Dels altres carrers destaca el de l’Hospital, amb un portal de mig punt d’entrada a la vila, i també els de Botera, de Cavallers, de la Comanda i del Bonaire. Hom pot esmentar també el raval de la Creu i el del Mur.

L’església parroquial de Sant Joan Baptista, situada a la part baixa de la vila, es construí en època gòtica i té un bell absis poligonal, cobert amb volta de creueria, les cares del qual són perforades per finestrals biforats amb traceries ogivals. Hom destaca a la vila la Casa Membrado o del Delme i la de l’Hospital, la capella de la Mare de Déu dels Desemparats, la capella de Santa Anna, de la qual resten vestigis al costat de la muralla, i la de la Mare de Déu de la Mercè, que es troba a la pujada del Castell. La capella del Sagrat Cor desaparegué durant la guerra civil.

Pel que fa a la vida cultural de la vila cal destacar la inauguració, l’any 1992, del Centre Picasso, instal·lat a l’edifici de l’Hospital, construït l’any 1580 fóra muralla. Aquest, recull una reproducció de totes les obres que Picasso va pintar a la vila durant la seva estada entre el 1898 i el 1909 mentre hi reposava d’una malaltia d’escarlatina a casa del seu amic Manuel Pallarès, i on realitzà algunes de les primeres teles dels inicis del cubisme, com La bassa d’Horta de Sant Joan, que ha esdevingut mundialment famosa, pintada el 1909.

Una altra entitat cultural destacada és l’Ecomuseu dels Ports, que es creà amb la intenció de promoure el desenvolupament integral de la població actual i futura d’aquest territori. La seva seu la constitueix el Cap de l’Ecomuseu, obert al públic l’any 2001 i instal·lat prop de la plaça de la Missa, al mig del nucli d’Horta. Del Cap de l’Ecomuseu en depenen tres radials o extensions: el convent de Sant Salvador, que s’encarrega de la conservació del patrimoni arquitectònic, el Centre Picasso, que preserva el patrimoni artístic, i el Mas de Quiquet, que conserva el patrimoni natural.

La planta baixa de l’edifici del Cap allotja una agrobotiga, el Centre d’Interpretació del riu Algars i una sala d’imatges audiovisuals que expliquen la fauna i la flora dels Ports. A la primera planta hi ha una exposició permanent sobre la relació existent entre l’Home i els Ports. A la segona planta, es pot visitar la Sala Bernat Delguaire i el Mirador, des d’on s’albira gran part del territori de la comarca i part de la vall del Matarranya.

Pel que fa al folklore, Horta conserva encara una bona part de les seves tradicions festives. Cal destacar la festa major, durant el segon cap de setmana de setembre i la festa de la Costa que té lloc el dissabte més proper al 24 de setembre, en honor a la Mare de Déu de la Mercè.

Altres indrets del terme

El convent de la Mare de Déu dels Àngels

L’edifici més important del municipi d’Horta de Sant Joan és l’antic convent franciscà de la Mare de Déu dels Àngels, conegut popularment per Sant Salvador d’Horta en memòria d’aquest sant fill de Santa Coloma de Farners (1520-1567), que habità el convent entre el 1547 i el 1559 i que fou famós pels seus miracles i guaricions, que atreien molta gent. És situat 2 km a llevant de la població, sota el puig de Sant Salvador, dit també de Santa Bàrbara (755 m). És tradició, no documentada, que la primitiva església fou construïda pels templers al segle XIII, que hi tenien un priorat de l’orde. Al principi del segle XVI, després que el seu domini hagué passat als hospitalers, s’hi establí una comunitat de franciscans, que no hi va arrelar i que va abandonar el lloc el 1517. El 1547 s’hi va establir una comunitat de conventuals observants, que el 1576 fou substituïda per una de franciscans recol·lectes, que va residir al lloc fins el 1835. Després de la desamortització, el convent fou adquirit per un particular, Joan Baptista Fornós, de Gandesa, que se'l vengué posteriorment. Avui l’església i el seu claustre es consideren propietat de l’Església de Tortosa.

A despit de les depredacions que va sofrir el convent durant la guerra dels Segadors pel saqueig dels valons i els flamencs, mercenaris de les tropes castellanes, i pels francesos el 1810 i pel llarg abandonament consegüent a l’exclaustració, el seu conjunt monumental es conserva en un notable estat de conservació, fet que li valgué ésser declarat monument historicoartístic.

El conjunt és format per l’església amb l’atri i la gran capella de Sant Salvador, el claustre i el gran casal del convent. La primitiva església fou ampliada amb un cor i un atri gòtics probablement durant la segona meitat del segle XV. Consta d’una sola nau molt esvelta amb cinc pilastres per banda encastades en els paraments. Les quatre seccions més pròximes a l’absis foren construïdes a l’inici del període gòtic, amb els característics arcs de diafragma apuntats amb embigat a dos vessants, avui amagat per una falsa volta. Amb la instal·lació dels franciscans s’amplià amb capelles laterals, principalment la de Sant Salvador i se'n reformà totalment l’interior, que al segle XVIII es cobrí d’ornamentació barroca.

La capella de Sant Salvador, que ha mantingut encara el culte, és a l’entrada de l’església, al costat esquerre, i és de planta quadrada i cúpula esfèrica, amb una cornisa que descansa damunt arcs torals i petxines i és coronada amb una llanterna o cupulí. Fou erigida entorn del 1711, arran de la beatificació de sant Salvador, que fou canonitzat el 1938.

El claustre és el segon element més important. Dels dos pisos inicials només es conserva sencera la planta baixa, d’estructura quadrada amb cinc arcades iguals a cada costat, d’arcs carpanells sobre capitells d’àbac motllurat i columnes toscanes de gres, de fust llis i base sobre plint quadrat. Era cobert amb bigues de fusta i el pis superior, ara gairebé totalment malmès, tenia columnes cilíndriques. Es degué construir a la fi del segle XVI o principi del següent.

El gran convent, de planta en forma d’ele, té el seu punt d’unió amb l’església en el claustre. El cos principal del convent tenia el refetor, la sala capitular i altres dependències comunes a la planta baixa i els dormitoris o cel·les en els dos pisos superiors. És un gran edifici començat al segle XVI i ampliat als segles XVII i XVIII. És la part més malmesa del conjunt, ja que només conserva sencera la façana principal i de la resta només queden les parets mestres, ornades exteriorment per un seguit de finestres emmarcades de pedra. La part baixa, amb volta escarsera i vells portals, revela que és la part més antiga de l’obra.

Per sant Salvador d’Horta, el dia 18 de març, es fa un romiatge en aquest convent. L’abril, el cap de setmana més proper al dia 21, se'n fa un altre commemorant el miracle realitzat per sant Salvador.

Darrere el convent s’inicia un camí que mena dalt la muntanya de Santa Bàrbara, guarnit d’antigues capelles o ermites on feien temporades de residència els frares que volien assajar la vida solitària. La més propera al convent és la de Sant Onofre, edifici rectangular, sense coberta, amb una porta d’entrada amb grans dovelles erigida al pas del segle XVII al XVIII. Un xic més enllà hi ha la petita capella de Sant Pau, construïda sota una penya. Li manca la volta o coberta i per darrere s’accedeix a una cova emmarcada per un arc de rajola amb una petita fornícula. Segons tradició era un lloc on es retirava sant Salvador i on tingué aparicions de la Mare de Déu acompanyada de sant Pau. La va fer erigir el matrimoni Galters de Vilanova i la Geltrú el 1700 i es va inaugurar el 1702.

Enfilada a la muntanya, en una cova protegida per una reixa, hi ha una imatge de sant Salvador sobre una petita font que segons tradició féu brollar el sant, donant tres cops amb el seu bordó. A la part alta de la muntanya de Santa Bàrbara hi ha la capella de Sant Antoni Abat, força deteriorada, i finalment, sobre l’estreta roca que corona la muntanya (795 m), hi ha les restes malmeses de la capella de Santa Bàrbara.

La caseria dels Pesells, altres masos i indrets singulars

La caseria dels Pesells és a la part de tramuntana, vora el límit amb Caseres, entorn de la serra dels Pesells (542 m), que fa de divisòria d’aigües entre el riu d’Algars i el de les Canaletes. La caseria de les Montcades, deshabitada, és a ponent, prop del límit amb Lledó d’Algars i del riu d’Algars.

La Torre del Prior o de Galindo, al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, és un mas que conté una magnífica torre rectangular de fortificació amb aparell bellament escairat i portal adovellat, probablement del segle XIII o de la primeria del XIV. D’aquesta torre, en el cens del 1860, se'n diu Torre dels Capellans. Fins a la darreria del segle XIV figura en els censos amb una població de 2 focs coneguda per Ferreres, situada al Mas de Domingot, a la partida dels Pesells. El dit cens del 1860 esmenta l’Hostal Nou, l’Hostal de la Vaca i el del Xatxarró, i també masos i masets i els molins fariners del Cup, de la Plana i de Satorres, com la Sènia de Bellido.

Dels indrets més singulars hom destaca les Roques d’en Benet, blocs monolítics de formes arrodonides visibles des d’una gran part de la Terra Alta, o l’Auca de la Natura —o Berenador—, indret meravellós situat als Ports, amb una pista forestal en bones condicions que l’uneix amb la vila, a un cop de pedra del Mas d’en Quiquet. Hi ha vestigis de poblats prehistòrics al Mas de Manrosa, a la Penya de Gall (davall les Roques d’en Benet) i als collets dels Tossals.

La història

El terme del castell d’Horta és citat encara com a fronterer el 1153, en la delimitació del castell de Miravet. Sembla que fou conquerit en temps del rei Alfons I el Cast, devers el 1163, quan aquest sobirà emprengué diverses campanyes per conquerir les conques del riu d’Algars i del Matarranya. El 1165 el susdit monarca concedí una carta de poblament als qui acudissin a poblar els termes d’Horta i de Bene i els concedia, així mateix, que es regissin pel fur de Saragossa. Sembla, però, que la colonització efectiva del lloc no es produí fins uns quants anys més tard.

El 1166 el castell d’Horta era posseït pels Montcada, ja que aquell any el senescal Guillem Ramon de Montcada i el seu fill Ramon encomanaren la guarda del castell a Pere de Subirats, que en seria castlà. La jurisdicció, però, pertanyia al rei Alfons, que el 1177 en féu donació als templers, que adquirien Horta, amb tots els seus termes i pertinences, com a lliure i franc alou. Aquesta donació restaria consolidada el 1183 quan Ramon de Montcada cedí a l’orde del Temple el castell i el terme d’Horta, amb la qual cosa els templers esdevingueren els únics senyors de l’indret, amb sobirania plena. El lloc no fou incorporat a la preceptoria de Miravet fins que els templers hi establiren la comanda d’Horta i atorgaren una nova carta de poblament el 1192. El 1195, els templers havien obtingut del bisbe de Tortosa el domini de la parròquia d’Horta.

Els repobladors d’Horta, després d’haver pretès inútilment que se'ls reconegués que es regien pels Costums de Lleida, obtingueren el 1296 l’aprovació dels seus costums, inspirats en aquells. Aquest fet sembla que tendeix a provar que la repoblació cristiana efectiva d’Horta no es realitzà fins a l’època dels templers i que es féu amb gent catalana, vinguda del nord. La situació d’Horta, al límit amb les terres d’Aragó, ocasionà en diverses ocasions que, per part diautoritats d’aquest regne, es considerés que hi pertanyia i que s’havia de regir segons el dret arago nès. Així, a la fi del segle XIII les autoritats judicials de Morella i de Saragossa compel·liren, en alguna ocasió, els homes d’Horta perquè es regissin segons el fur aragonès. A mitjan segle XIV el conflicte es tornà a reproduir i el 1340 hi hagué d’intervenir el rei Pere el Cerimoniós per a declarar la vigència de les consuetuds pactades en temps dels templers (1296). Poc temps després el castlà hospitaler d’Amposta reconegué que el terme d’Horta fou poblat amb gent procedent de Catalunya, amb un règim jurídic que també en procedia.

A la primeria del segle XIV, quan foren suprimits els templers, la comanda d’Horta pervingué als hospitalers ja dins la Castellania d’Amposta. La susdita comanda, el 1359, comprenia, a més d’Horta, les terres de Prat de Comte, Bot, Arnes, Ferreres i Caseres.

En la guerra contra Joan II, el qui aleshores era comanador d’Horta, Ramon de Siscar, sospitós de ser addicte a aquest rei, fou desposseït del castell d’Horta pel diputat local de Tortosa, Esperandeu Palau, el qual confià la fortalesa als jurats de la vila. El 1463 les forces joanistes intentaren infructuosament d’assolir el castell d’Horta. Joan II no pogué guanyar el susdit castell fins el 1466.

Es coneixen com els fets d’Horta el conjunt d’esdeveniments que se succeïren a la vila durant la guerra dels Segadors. Aleshores, Arnes i Horta foren les dues úniques poblacions de la Terra Alta que s’adheriren a la política castellana i secundaren l’exèrcit del marquès de Los Vélez. Si bé d’antuvi la vila era de part de les institucions catalanes, hi influïren poderosament en sentit contrari el rector parroquial i el comanador santjoanista. El 1640 la vila fou presa per assalt pel comanador Joan de Copons, amb l’ajut de les companyies de miquelets del capità Cabanyes. Copons havia estat delegat per a impedir el pas cap a Tarragona del marquès de Los Vélez. La vila aleshores fou saquejada. Durant la primera guerra Carlina, Horta serví de refugi a les forces de Cabrera i fou escenari d’un violent combat el 1835.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...