i l’Hospitalet de Llobregat | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Hospitalet de Llobregat

El carrer del Xipreret de l’Hospitalet de Llobregat, amb la Talaia
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi del Barcelonès, situat al pla de Barcelona, a la riba esquerra del Llobregat.
Població: 
258.642 h
[est. 2010]
Extensió: 
12 km2

Situació i presentació

Limita al N amb Esplugues de Llobregat i Barcelona; al S amb el Prat de Llobregat (la riba oriental del riu) i Barcelona, i a l’W altra vegada amb Esplugues i Cornellà. D’acord amb la divisió comarcal del 1987, basada en l’establerta el l936, pertany a la comarca del Barcelonès, que comprèn des del Besòs fins al Llobregat. Malgrat l’adscripció, l’Hospitalet és en la realitat una ciutat entre el Barcelonès i el Baix Llobregat, i la seva vida es mou a cavall d’aquestes comarques, oscil·lant cap a l’una o cap a l’altra segons els atzars del moment. El consistori aprovà el 1987 una resolució en què declarava que no estava d’acord amb la seva inclusió al Barcelonès, però sense donar una solució a l’adscripció comarcal de la població. El 1988 es van realitzar unes Jornades en què s’afirmava la necessària vinculació de l’Hospitalet al Baix Llobregat, i es deixaven obertes les possibles vies per fer realitat aquesta adscripció. Segons una enquesta del 1989, el percentatge més alt es decantava per la pertinença al Baix Llobregat. Entre els aspectes que la vinculen al Barcelonès destaca el fet que històricament els carrers de l’Hospitalet s’han arribat a confondre's amb els de Barcelona, i que la proximitat de la capital ha determinat en una bona mesura les característiques suburbials que hi predominen. Pel que fa a la vinculació amb el Baix Llobregat hi ha diversos fets que ho manifesten: el rei Jau-me I, el 1257, en la seva carta de comunitat i amistat sobre la defensa dels pobles del Llobregat, encapçalava la llista dels dits pobles amb el de Provençana (actual barri de l’Hospitalet); la configuració dels partits judicials, o les crescudes periòdiques del riu han mancomunat els seus interessos i els seus esforços amb els de totes les viles afectades, des de Martorell fins a la mar.

El marc físic

El relleu del municipi no és gaire accidentat, i els desnivells més importants són els sobtats pendents que s’originen entre el pla i la Pubilla Cases, les Planes, Collblanc, etc. (que en alguns punts arriben als 60 i àdhuc als 80 m). Dins el municipi podem distingir de S a N tres zones geogràficament diferents. La Marina comprèn els terrenys que formen part del delta del Llobregat, on predominen la sorra, la grava i d’altres matèries tosques recobertes per una capa de llim. A mesura que ens allunyem de la costa el sòl esdevé sec i lleuger i ofereix grans possibilitats per a l’agricultura. La construcció del canal de la Infanta en el primer quart del segle XIX convertí aquesta zona en terra de regadiu i de retruc en una de les hortes més riques i productives del país. Amb la finalitat de construir el port franc, el 1920 foren expropiades 900 ha de la Marina i agregades a Barcelona. De fet, però, durant 50 anys més els pagesos d’aquell sector continuaren sentint-se de l’Hospitalet i així, quan en temps de la guerra civil de 1936-39 la CNT col·lectivitzà tots els camps hospitalencs, l’Agrícola Col·lectiva, nom de l’entitat resultant, agrupà tots els agricultors des del cap del Riu fins a la carretera de Collblanc, sense distincions, ignorant les fites que partien el terme. L’Hospitalet no perdé aquesta part tan important de la Marina fins que s’hi construí l’àrea industrial de la Zona Franca (no pas el port franc que es prometia) i els complexos de Mercabarna i de l’escorxador. La zona deltaica superior es troba vorejada de terrasses quaternàries, amb terres argiloses en alguns llocs i sorrenques en d’altres. Aquestes argiles originaren l’establiment en el terme de nombroses bòbiles que subministraven material de construcció a la Ciutat Comtal. Tingueren tanta importància que hom arribà a dir de l’Hospitalet que era la bòbila de Barcelona. El sector de muntanya constitueix la part superior de les terrasses quaternàries i els darrers contraforts de la serra de Collserola, amb alguns pujols i turons de terres calcàries blanquinoses, a les quals s’atribueix l’origen del nom de Collblanc. Tant aquesta zona com la deltaica superior eren conegudes en general amb el nom del samontà, equivalent a terra de secà, i s’hi conreava cereals, arbres fruiters i grans extensions de vinya. De N a S travessaven el terme un seguit de barrancs o rieres que baixaven dels vessants de Sant Pere Màrtir i menaven les aigües de pluja envers el riu o la mar. Es poden esmentar el torrent del Canyet; el d’en Nyat i de Can Cervera, que convergeixen en la riera de la Creu; el torrent de la Pubilla Cases o Torrent Capó, que més endavant esdevingué riera del Cementiri i riera dels Frares; els torrents de Ca n'Oliveres i del Neguit, que afluïen al Torrent Gornal, i, finalment, la Riera Blanca. Totes aquestes rieres o torrents en arribar al pla es canalitzaven a través de les séquies pluvials conegudes amb els noms de la Feixa Llarga, del Pont de la Mola, la vall del Poble, de la Farola, de la Fabregada, del Pont del Pi, dels Joncs, de Pedrosa, etc. Però, a conseqüència de la urbanització del municipi, la majoria d’aquests torrents, rieres o aigües pluvials s’han convertit en col·lectors o clavegueres més o menys importants, i moltes vegades, si no n'ha quedat rastre en algun carrer o camí, llurs noms populars s’han anat oblidant.

Les comunicacions

Les principals carreteres que creuen el terme en sentit E-W són: la N-340, que coincideix amb la carretera de Collblanc; la de Barcelona a Cornellà, que travessa el terme pel mig, pels carrers de Santa Eulàlia, de Prat de la Riba, de Barcelona i Major, i la C-31 (Eix Costaner), més coneguda com l’autovia de Castelldefels, de Barcelona a València, que passa diagonalment pel S —l’any 2007 s’inaugurà el soterrament parcial d’aquest eix i la creació d’un passeig entre el Polígon Gornal i la plaça Idelfons Cerdà. Cal afegir-hi la carretera del Mig, que serveix d’eix de la zona industrial del mateix nom, i que a més enllaça aquesta àrea amb l’N-II, que posteriorment esdevé B-10 (Ronda Litoral) i comunica la zona portuària de Barcelona amb l’autopista de Barcelona a Molins de Rei (AP-2). El 1990 s’inaugurà l’avinguda del Carrilet, construïda després del soterrament del popular tren de via estreta, i que s’ha convertit en una nova artèria viària que comunica la ciutat amb Barcelona pel S. Les comunicacions en el sentit N-S es veuen afectades, com ho ha estat en general el creixement urbà, per les vies dels ferrocarrils, que han establert veritables barreres entre barriades. Una sèrie de ponts o passos inferiors han pal·liat aquest inconvenient, com a la rambla de Just Oliveras, l’avinguda d’Isabel la Catòlica, el Torrent Gornal i la Riera Blanca. Les línies fèrries són: la RENFE, en el seu tram de Barcelona a Tarragona per Vilafranca; els Ferrocarrils de la Generalitat (Ildefons Cerdà, l’Hospitalet, Gormal, Sant Josep i l’estació de la plaça d’Europa que dóna accés a la fira Montjuïc-2), que comuniquen Barcelona amb el Baix Llobregat; la línia de Barcelona a València i Madrid per Vilanova, de la RENFE (estació de Bellvitge, que enllaça amb Gormal dels FGC); i la línia soterrada del tren d’alta velocitat Madrid-Barcelona. El 2005 entrà en servei una nova línia de RENFE per a passatgers entre l’Hospitalet i Martorell aprofitant una línia fins aleshores de mercaderies. La línia 5 del metro travessa el N del terme camí de Cornellà (Can Boixeras, Can Vidalet, Pubilla Casas i Collblanc), mentre que la la línia 1 travessa una bona part del municipi (Hospital de Bellvitge, Bellvitge, Avinguda Carrilet, Rambla Just Oliveras, Can Serra, Florida, Torrassa i Santa Eulàlia). Aquesta línia permet a l’estació d’Avinguda Carrilet l’enllaç amb l’estació de l’Hospitalet dels Ferrocarrils de la Generalitat. El Trambaix, inaugurat el 2004 travessa el terme pel nord i disposa de les estacions de Sant Ramon i Can Rigal. La posada en marxa de la futura línea 9 del metro barceloní, canviarà radicalment l’ús del transport públic a l’Hospitalet, dotant la ciutat de transbords i convertint-la en un xarxa suburbana local.

La població

Respecte a la població (hospitalencs) el fogatge resultant de la cort de Cervera del 1359 atribueix a l’Hospitalet 50 focs, equivalents a uns 250 habitants. Per doblar aquesta xifra haurien de passar uns 400 anys (504 h el 1740). El cens del 1860 registrà 3 311 h (2 430 h en el nucli central, 220 h a Santa Eulàlia i un centenar a Collblanc-la Torrassa), mentre que el 1900 ja hi havia 4 948 h. L’arribada dels tramvies de Barcelona al límit de Collblanc facilità l’expansió de la gran urbs cap aquells terrenys pràcticament verges, alhora que Santa Eulàlia va començar a industrialitzar-se i créixer. El 1920 la població ja tenia 12 360 h (4 441 h vivien al Centre, 2 652 h a Santa Eulàlia i 3 810 h a Collblanc-la Torrassa). En la dècada de 1920-30 la població de l’Hospitalet es triplicà a conseqüència de l’establiment de mà d’obra forana, en la seva majoria procedent de Múrcia, que va venir per treballar en la construcció del metro, l’Exposició Internacional del 1929 i en la indústria. L’any 1930 ja es comptabilitzaren 37 650 h i el major creixement s’havia localitzat a la zona de Collblanc-la Torrassa, amb 21 185 h; el Centre n'aplegava 8 634 h i Santa Eulàlia 6 124 h. El 1940 la població ja era de 51 249 h, que augmentaren moderadament fins el 1950, moment en què l’allau immigratori procedent d’Andalusia disparà les xifres: el 1960 ja se superaven els cent mil habitants (122 813 h), i el 1970 la població era de 241 978 h. El màxim poblacional de l’Hospitalet es produí l’any 1981, amb 295 073 h. A partir d’aquesta data la ciutat inicià una lenta però continuada tendència decreixent: 277 407 h el 1989, 272 578 h el 1991, 255 050 h el 1996 i 252 884 h el 2005. Malgrat tot, l’Hospitalet continua essent la segona ciutat de Catalunya, després de Barcelona, en nombre d’habitants, i la primera en densitat poblacional, amb 29 392,2 h/km2. Modernament, la població ocupada del terme es dedica preferentment al sector serveis, la indústria i a la construcció. El sector primari té una importància gairebé nul·la.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

L’economia de l’Hospitalet es recolzà tradicionalment en tres puntals bàsics: l’agricultura, la ceràmica i la indústria tèxtil. Pel que fa a l’agricultura, cap a la meitat del segle XIX hi havia 733,45 ha de regadiu, de les quals 38,12 eren destinades al conreu d’hortalisses, 8,44 als arbres fruiters i la resta a cereals. En el samontà es produïen cereals (877,30 ha) i vinya. Aquesta ocupava 146,35 ha i acostumava a proporcionar de 2 300 a 2 500 hl de vi, que no cobrien tan sols les necessitats de la població. El 1945 el regadiu encara tenia 712 ha i el secà només 279 ha. En la dècada de 1950, que marca potser la màxima esplendor de la pagesia i al mateix temps la seva davallada definitiva, hi havia 215 conreadors, la majoria dels quals amb explotacions entre les 5 i 10 mujades. Pel que fa a la producció, que era transportada diàriament a Barcelona, destacava el conreu de bledes i, sobretot, de carxofes. A partir de l’any 1955 les terres dedicades al conreu, tant a la Marina com al Samontà, començaren a reduir-se. Posteriorment, els plans parcials aprovats, les noves urbanitzacions com Bellvitge, el Torrent Gornal o Can Serra, les zones industrials i la Zona Franca han fet desaparèixer pràcticament les terres de conreu. L’any 1999 tan sols es conreaven unes 25 ha, ocupades bàsicament per hortalisses, alfals i ordi. Pel que fa a la ramaderia, aquesta també adquirí una certa notorietat, en especial el bestiar porcí, que es criava en els barris d’escombriaires (el 1960, en produir-se la pesta porcina africana, en foren sacrificats 30 000 caps).

La indústria

La construcció del canal de la Infanta (1817-19) donà el primer impuls industrial al municipi en facilitar la instal·lació d’alguns molins de farina o paperers i d’alguna serradora de marbre. La indústria ceràmica ha tingut a l’Hospitalet una llarga tradició: el 1856 ja hi havia, almenys, una bòbila; el 1878 hi havia 5 indústries d’aquest ram; el 1901 se n'hi afegiren 3 més; i el 1918 arribaven a 12. Entre les més importants es destacaren la de Can Barella (1867), coneguda per Cal Quim Sastre, i la de Joan Romeu i Escofet, que arribà a tenir deu forns destinats a rajoleta, teules, refractaris, lloseta fina, etc. Aquesta darrera especialitat, coneguda popularment amb el nom de cairó i en el món comercial castellà com a baldosín catalán, assolí una gran producció al municipi. Altres foren les fàbriques de ceràmica de Josep Batllori, Cosme Toda, Cucurny Marins, Fills de Just Oliveras, Josep Llopis, Goyta Oliveros, etcLa indústria tèxtil sorgí al barri de Santa Eulàlia el 1856, però la majoria de fàbriques s’instal·laren durant el primer quart del segle XX. El 1957 n'hi havia 31 i predominaven les de l’anomenat ram de l’aigua. Tres d’aquestes 31 tenien més de 500 treballadors, 8 superaven el centenar i la majoria de la resta no arribaven als 50. La crisi de la dècada del 1970 va comportar la quasi desaparició de les indústries tèxtils de la ciutat; en destacaven Tecla Sala, Trinxet o Caralt i Pérez, i canvis en l’estructura productiva de la ciutat, amb un augment relatiu important del sector serveis, a partir del 1973. La crisi econòmica de començament de la dècada de 1980 va fer tancar els alts forns elèctrics de la Farga (1981) i va afectar la construcció. Modernament, l’empenta industrial a l’Hospitalet s’ha vist molt incrementada i diversificada. El terme disposa d’un teixit industrial on són representats gairebé tots els rams empresarials, per bé que destaquen, en nombre de treballadors, les empreses dedicades a l’electrònica, la transformació de metalls i la mecànica, el sector químic, l’òptica i el vidre, la fusta i els mobles, l’edició, la impressió i el paper, el tèxtil i la indústria del motor. L’activitat industrial es distribueix bàsicament en tres grans polígons industrials: la Carretera del Mig, amb indústries petites i mitjanes; Gran Via-sud, destinada principalment a la gran indústria; i Pedrosa, on hi ha, entre d’altres empreses, el recinte firal Montjuïc 2-l’Hospitalet, de Fira de Barcelona.

El comerç i els serveis

Pel que fa al comerç, l’Hospitalet disposa de nombroses botigues al detall, mercats municipals, el recinte comercial de Max Center, instal·lat en una part de l’antiga Farga (enderrocada el 1993) des del 1995, i els mercats setmanals a Bellvitge (divendres), Torrent Gornal (diumenges) i Collblanc, només de llibres, (dissabtes). A l’antiga foneria de la Farga, hi ha un recinte firal que permet a la ciutat acollir diverses fires i mostres, entre les quals destaquen Firamotor (semestral), La Casa, Expo-Canina, etc. L’activitat firal també ha generat la creació de nombroses places hoteleres a la ciutat. Cal destacar el desenvolupament, els darrers anys, del Districte Econòmic Gran Via, que comprèn les antigues zones de Gran Via Sud i Polígon Pedrosa. La zona pretén convertir-se en un centre logístic d’àmbit supraregional. D’entre les noves realitzacions sobresurt, l’Hotel Porta Llobregat, IKEA, el centre comercial Gran Via-2, inaugurat el 2002, La Fira Montjuïc-2, el parc empresarial City Metropolitana, la Ciutat Judicial, en terrenys de l’antic quarter de Lepant (desallotjat el 1993), algunes dependències de la qual entraren en servei el 2008, la reforma de la Gran Via i moltes altres reformes urbanístiques que faran de la zona un gran centre logístic. El 2003 s’inicià l’ampliació del recinte de la Fira de Barcelona a la Gran Via. Pel que fa als serveis bàsics, el municipi disposa d’una àmplia oferta en centres d’ensenyament, que cobreixen els cicles obligatoris, l’educació secundària, el batxillerat i els cicles formatius. Dins el recinte de l’Hospital Universitari de Bellvitge hi ha, a més, l’Escola Universitària d’Infermeria, depenent de la Universitat de Barcelona, on s’imparteixen les diplomatures de podologia i infermeria. Quant a la sanitat, la ciutat disposa d’un elevat nombre de centres d’assistència primària (CAP) i de tres centres hospitalaris: l’Hospital de la Creu Roja a la Pubilla Cases, l’Hospital General de l’Hospitalet, l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’Institut Català d’Oncologia. Entre les instal·lacions esportives del municipi cal destacar el Complex Esportiu L’Hospitalet Nord, amb camp d’atletisme, pavelló i piscines; el camp de rugby i l’estadi municipal de futbol de L’Hospitalet, consistent en la remodelació de l’antic estadi de beisbol construït per acollir les competicions d’aquest esport durant els jocs olímpics de Barcelona de 1992 i actualment integrat dins el complex esportiu Feixa Llarga; i també piscines municipals, un club privat de tennis, pavelló de bàsquet i altres instal·lacions situades en els diferents barris de la ciutat. Al N de la ciutat, pròxim a la carretera de Collblanc el 2002 hi fou inaugurat el Centre Cultural la Bòbila, que inclou una biblioteca i instal·lacions per a la difusió de les arts escèniques, la música i la imatge.

La ciutat de l’Hospitalet de Llobregat

Morfologia urbana

La ciutat de l’Hospitalet de Llobregat (8 m d’altitud), que ocupa bàsicament tota la part de tramuntana del municipi, és formada, com s’ha dit, per diferents barris que han convergit en un continu urbà entre si i amb algunes barriades de Barcelona, a llevant, o d’Esplugues i Cornellà de Llobregat, a ponent. L’Hospitalet és dividit en 7 districtes: I (integrat pels barris Centre, Sanfeliu i Sant Josep), II (Collblanc i la Torrassa), III (Santa Eulalia), IV (la Florida i les Planes), V (Pubilla Cases i Can Serra), VI (Bellvitge i la Gormal) i VII (Districte Econòmic Gran Via).

l’Hospitalet de Llobregat L’església de Santa Eulàlia de Provençana
© Fototeca.cat

Districte I

El barri del Centre és el centre històric de la població que es formà entorn de l’hospital que hi havia a la Torre Blanca, vora el camí ral. Fins a la primeria del segle XX tota la història de la ciutat girà entorn d’aquest barri, que antigament s’anomenà la Vila Vella.

L’església de Santa Eulàlia de Mèrida, anomenada primerament Església Nova de l’Hospitalet, fou construïda al segle XVI i beneïda el 1600 pel bisbe de Barcelona Ildefons Coloma. Aquesta església, que fins el 1908 fou l’única parròquia del terme, constava d’una sola nau coberta amb volta de creueria, amb capelles laterals, combinant la tradició gòtica amb elements de tipus clàssic, visibles particularment a la portalada. El 1805 l’escultor Salvador Roig inicià la construcció de l’altar major que finalitzà després de la guerra del Francès. El 1807 se n'inaugurà la primera part i s’hi instal·là la imatge de Santa Eulàlia. Els retaules que contenia el temple, dels quals destaca el de Sant Roc (segle XVI), atribuït a Jaume Huguet de Vilafranca, es guarden al Museu d’Història. Aquest temple, que en un principi fou posat sota l’advocació de santa Eulàlia de Barcelona, més endavant canvià la titular per la seva homònima de Mèrida, segons explica Francesc Carreras i Candi, per tal d’evitar que la festa major hospitalenca coincidís amb la de la veïna població de Santa Eulàlia de Sarrià, circumstància que impedia que els veïns de l’una poguessin traslladar-se a l’altra en una data tan assenyalada. Durant la Guerra Civil del 1936 fou destruït i només se salvà el retaule de la capella de Sant Roc. Després de la Guerra Civil, al mateix indret, fou bastit el nou edifici parroquial, projectat per l’arquitecte municipal Manuel Puig i Janer i acabat el 1947. Realitzat en obra de maó vist, consta de tres naus i té un porxo davant la façana. El campanar és també de maó i té al capdamunt un penell de ferro forjat. Aquest temple conté algunes obres de l’escultor noucentista Rafael Solanic i Balius; se'n destaca el retaule de ceràmica de l’altar del Roser. L’altar del Santíssim mostra uns bells vitralls del pintor Ramon Rogent.

Al voltant del carrer del Xipreret se situen altres edificis d’aquest barri interessants artísticament. A l’entrada del carrer hi ha la Talaia, torre quadrada del 1587. Va ser traslladada a l’emplaçament actual el 1972, ja que abans havia format part del Mas Modolell de la Torre.

A tocar de la Talaia hi ha el casal que ocupa l’Ateneu de Cultura Popular, anomenat l’Harmonia perquè havia aixoplugat des del 1866 fins als anys trenta una societat anomenada així. Construït el 1595, pertangué a l’heretat de la Torre Blanca, que des del segle XIV era dels Oliver, una de les famílies tradicionals de l’Hospitalet. El casal, amb un cert aire renaixentista, és de planta quadrada, amb una garita en una cantonada; als finestrals té llindes amb relleus esculpits amb fulles i figures humanes. Al costat de l’Harmonia i darrere la Talaia hi ha Ca n'Oliver.

Al mateix carrer hi ha Ca n'Espanya, que data del 1589 i fou reformat el 1735. Té esculpits a la façana els símbols dels antics propietaris -la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés- juntament amb altres elements escultòrics. Ara conté el Museu d’Història de l’Hospitalet i l’Arxiu Històric. Altres edificis són Ca la Vidala, casa de pagès molt modificada, amb finestres de pedra i entrada amb sostres de volta; l’anomenada Casa de les Finestres Gòtiques, interessant malgrat haver sofert importants mutilacions, que conserva dues finestres flamígeres del segle XV (les altres dues són al Museu); i Can Riera (segle XVII), amb porta adovellada i finestrals de pedra.

Dins el mateix sector, entre el carrer de Barcelona i la riera de l’Escorxador, es localitza Can Sumarro. El mas, construït per Montserrat Cerdanya el 1580, és propietat municipal i ha estat habilitat com a biblioteca central de l’Hospitalet. No gaire lluny de Can Sumarro, a tocar de Cornellà, tenen interès el mas que ocupa la caserna de la Remunta documentat el 1740, i davant per davant d’aquest, ja dins del terme de la veïna població, Can Femades, casal de característiques semblants a l’Harmonia i que, evidentment, forma part del conjunt històric i artístic hospitalenc. Dins el mateix sector es troba Can Pau de l’Arna, mas basilical, al carrer de Sant Roc, i la casa arabitzant del carrer Major. Al carrer de Prat de la Riba, gairebé a tocar de la barriada de Sant Josep, hi ha la Casa Puig, obra vuitcentista de tipus pompeià.

Al Centre trobem, a més, edificis característics de la primera meitat del segle XX, com la Botiga Nova, a la plaça de la Vila, amb influència de la Sezession vienesa, la casa modernista de la rambla de Just Oliveras, del 1908, i la porteria de Can Vilomara, del 1907, ornamentada amb maó vist i ceràmica vidriada. El racionalisme hi és representat per l’obra del que fou arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que té diverses obres escampades per tota la ciutat de l’Hospitalet. Al Centre hi ha les Cases Barates, de 1914-15, encara influïdes pel sezessionisme, i la Casa Santfeliu, del 1929, amb decoració de les Arts déco, ambdues a la rambla de Just Oliveras i carrer de Tarragona.

Al carrer de Girona hi ha el Garatge Oliveres. La font del Repartidor, a la plaça d’aquest nom, es trobava antigament a Can Xerricó, del baró de Maldà; ens recorda la portada d’aigües a la població el 1734 (dues fonts) procedents del Mas Conill d’Esplugues, ampliada el 1864 amb cinc fonts més.

Entre la carretera d’Esplugues, la via de la RENFE i el torrent de Can Nyat hi ha el Parc Municipal de Can Boixeres. Té una extensió de 5 ha i comprèn un edifici d’estil neoclàssic amb un cert aire victorià, una masoveria amb acabats d’origen barroc i un templet amb cúpula de ceràmica vidriada. L’edifici principal, amb pretensions de palauet, es construí en 1877-1906 sobre la base d’una impressionant masia del segle XVIII, propietat dels comtes d’Alemany, que s’anomenava la Casa Alta. El jardí, que fou urbanitzat en 1906-11, sofrí transformacions radicals en convertir-lo en parc públic. Hi destaquen dues escultures: La família, d’Hèctor Cesena, i La noia del colom, nu de Rafael Solanic.

Al N-W del districte hi ha els barris de Santfeliu i del Canyet, que es formaren durant la dècada de 1960.

Dins del barri de Sant Josep hi ha la Ceràmica Llopis, típica construcció d’obra vista del començament de segle, i entre el carrer dels Alps i el Torrent Gornal hi ha la impressionant nau, d’estructura metàl·lica i façanes d’obra de maó, de la Fàbrica, fàbrica tèxtil que té diversos edificis, el més antic construït el 1840, i el més important, el modernista, construït entre el 1899 i el 1901. L’ajuntament ha convertit aquest complex en un important centre cultural amb el nom de Tecla Sala.

Districte II

El barri de la Torrassa, situat al NE de Santa Eulàlia, està separat del barri barceloní de Sants per la Riera Blanca. La Torrassa forma un continu urbà amb Collblanc i amb Sants, però queda incomunicat de Santa Eulàlia per la línia de la RENFE; només l’esmentada Riera Blanca i el pont del metro, inaugurat el 1935, fa d’enllaç de vianants entre ambdues barriades. El seu nom prové d’una casa de camp aïllada, situada on ara hi ha la ronda de la Torrassa entre els números 123 i 127, en què hi havia una torre de defensa, propietat del baró de Maldà anomenada la Torrassa o Torre Esllampegada o Torre Llampada. El 1902 s’aprovà un projecte d’urbanització presentat per Climent Mas i Pere Romaní, i els noms dels propietaris serviren en una bona part per a batejar molts dels carrers que hi foren construïts (Bonveí, Campalans, Llavinés, Llopis, Martorell, Mas, etc. ). La manca d’aigua en aquest sector mobilitzà els propietaris, que el 1905 feren construir la font modernista que hi ha al mig de la Plaça Espanyola.

Collblanc, antigament anomenat Terrarios Albos, fou en un principi només un hostal, amb botiga i taverna, aïllat a tocar de la carretera de Madrid, que l’ajuntament arrendava i que era compost d’un casalot molt vell, amb baixos i pis, i una quadra i un estable per als cavalls. Si bé el 1910 els petits nuclis edificats d’ambdues barriades només aplegaven un miler d’habitants, el 1920 ja eren 3810 i el 1930 -ja hem parlat de les obres de l’Exposició Internacional i del Ferrocarril Metropolità- arribaren a superar els 21 000. Simultàniament s’hi havien instal·lat algunes indústries tèxtils i fàbriques de vidre. Un projecte per convertir aquell indret en ciutat jardí obrera no arribà a cristal·litzar, almenys pel que es referia als espais verds. Ben aviat, amb l’impuls de la immigració provinent de Múrcia, proliferaren els passadissos, que venien a ser un conjunt de barraques legalitzades, els habitatges unifamiliars modestos, i, progressivament, les cases de pisos. Una mostra d’aquell projecte frustrat d’aconseguir un barri de cases de tipus anglès o residencial pot ésser la Casa Boleda (1932 ?), que com les altres que esmentarem fou obra de Ramon Puig i Gairalt, i la Casa Baiges (1933).

A la carretera de Collblanc s’enlaira el primer gratacels construït a Catalunya (1931-33), una de les primeres obres del racionalisme arquitectònic del país. Pels mateixos anys es realitzà el Mercat de Collblanc.

Districte III

El barri de Santa Eulàlia de Provençana confronta amb el barri de Sant Josep (Centre), i és separat del barri barceloní de la Bordeta pel carrer de la Riera Blanca, a ponent de la via del ferrocarril de Vilanova. Dóna entitat històrica a la barriada l’antiga església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, dins el terme de la qual sorgí, al segle XII, el nou nucli de l’Hospitalet.

L’església de Provençana va ser consagrada el 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc, i fins a mitjan segle XV va ser l’única parròquia del terme. En aquest any, la titularitat de la parròquia fou traslladada a la nova església de l’Hospitalet i l’antiga església de Provençana esdevingué capella eremítica i s’anà degradant fins al punt que en començar el segle XVI l’ermità la feia servir de galliner. Al segle XVIII hi ha notícia de diverses obres de restauració en l’antic edifici, que al segle XIX recuperà la categoria de parroquial, primer com a sufragània de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet, i al segle XX com a parròquia independent. Aquesta església, adossada a la qual ha estat bastit modernament un nou edifici parroquial de més dimensions, és romànica, de tres naus, la central coberta amb volta de canó i les laterals amb volta de quart de cercle; a la façana de ponent, sobreposada a un aparell més antic, hi ha un portal amb arquivoltes ornades de fulles i motius geomètrics; al timpà hi ha una inscripció, segons la qual fou construït el març de 1201 per un mestre d’obres de qui només consta la A inicial del nom o cognom. En edificar-se la nova rectoria es trobaren restes d’àmfores i teules romanes, i també altres petits objectes de la mateixa època i de l’època medieval. És per aquests indrets que al principi del segle XX aparegué un cap de Medusa, l’original del qual es troba al Museu Arqueològic de Barcelona i una còpia al Museu de l’Hospitalet, possiblement d’alguna vil·la romana que hi devia haver hagut per aquests encontorns.

L’origen de la barriada es remunta a la meitat del segle XIX, i fou en principi una prolongació de la Bordeta (una bona part de la qual havia estat antigament del municipi de l’Hospitalet) i anà creixent entorn de la carretera de Barcelona a Cornellà, identificada dintre la ciutat com a carrer de Santa Eulàlia. Llavors el barri habitat era ben allunyat de l’església romànica, que continuava aïllada equidistant d’aquest i del centre.

Entre les obres arquitectòniques més notables de la zona hi ha la Fàbrica Trinxet, mostra d’arquitectura industrial modernista, part de la qual s’ha perdut irremeiablement, projectada per Joan Alsina i Arús el 1907, que combina l’obra vista amb la maçoneria. A la Gran Via hi ha Can Godó i Trias, fàbrica de pavellons separats, de maó vist. Fou ampliada el 1964 pels arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà. A la carretera antiga del Prat (oficialment pertanyent al districte de Bellvitge però realment dins la zona d’influència de Santa Eulàlia) es troba la masia de Can Gotlla, del tipus anomenat basilical, típic del segle XVIII, abans molt corrent a la contrada. A més, hi ha l’Escorça, característica casa senyorial probablement de mitjan segle passat, neoclàssica, amb torratxa central, restaurada amb poc encert. Al costat mateix, a tocar de la Riera Blanca, hi ha un monument de 14 m d’altura que simbolitza l’escut de la ciutat, original de Josep M. Subirachs. El vol de coloms, monument d’acer inoxidable que donà a la ciutat el seu autor, Ferran Soriano, es troba situat a la plaça de Santa Eulàlia de Provençana. Hi ha l’església de Sant Isidre.

Districte IV

El barri de la Florida, conegut per les Planes fins a la meitat del segle XX, només albergava vinyes, garrofers i bòbiles. El 1960 ja tenia 27.630 h i el 1986 n'acollia 48.061, tot i que quan se n'inicià la urbanització hom deia que no superaria els 20.000. Limita a llevant sense solució de continuïtat amb Collblanc-la Torrassa; a ponent amb la Pubilla Cases, on serveix de límit l’avinguda d’Isabel la Catòlica, i al S amb el Centre, amb la RENFE de partió.

Dins el barri hi ha dos cementiris: el de la ciutat, que hi fou traslladat el 1852, envoltat d’habitatges, i el de Sants, construït el 1878 i amb elements d’arquitectura apreciables com el vestíbul neoclàssic, que es troba a l’indret anomenat la Cova, en el límit amb Collblanc (on pertany, tot i que es troba dins la Florida). A tocar del cementiri de la ciutat hi ha el Parc de les Planes, amb 8 ha de superfície.

Districte V

Fins a mitjan segle XX el barri de la Pubilla Cases era terra agrícola de secà amb molta vinya i algun camp de blat. Dues heretats importants, la que ha donat nom al barri i Can Rigald, posseïen la majoria del terreny. Tret de Can Capella, ja desapareguda, i Ca n'Oliveres, a cavall del terme de l’Hospitalet i del d’Esplugues, no hi havia pràcticament cap casa més.

L’edifici de la Pubilla Cases (1771), de línia neoclàssica amb façanes adornades amb pilastres d’ordre jònic i de planta quadrada, fou construït per Josefa Casas i Clavell. A l’interior, únicament es conserva l’entrada i l’antic celler, ara adaptat com a capella parroquial per a ús de la barriada. Del gran jardí que envoltava la casa, en queda només un trosset davant la façana principal. La resta s’ha ocupat amb els equipaments esportius i els edificis de l’escola de religioses que s’hi ha instal·lat.

No gaire lluny d’aquest casal, a l’altra banda de la carretera de Collblanc, hi ha Can Rigald (1741) amb aires de palauet barroc (amb un ordre de pilastres sobre mènsules a la façana i ulls de bou al pis més alt). Tant una heretat com l’altra tenen unes portes de jardí molt treballades. El 1926 es començà entorn de la Pubilla Cases la urbanització d’una ciutat jardí, amb torretes unifamiliars envoltades de verd. L’altitud del terreny i el clima, molt més sec que no pas al pla, propiciaren l’empresa. L’arribada de la immigració provocà l’aturada del projecte, i s’inicià la construcció de blocs de pisos, que fan confondre aquest barri amb el de Can Vidalet d’Esplugues. El 1971 s’hi construí l’Hospital de la Creu Roja (actual Hospital General).

Can Serra, ja a tocar del Centre, és una altra zona residencial que ha quedat ofegada per l’espessor de les construccions.

Districte VI

L’antic santuari de la Mare de Déu de Bellvitge, situat a la part baixa del terme de Santa Eulàlia de Provençana, probablement ja existia al segle XI quan els esposos Gotmar i Ótula vengueren el mas anomenat Amalvigia el 1057, per 30 unces d’or. Aquest nom, que també apareix documentat com a Malvige, Amalvigia o Amalviia (procedeix de les arrels godes Amal i Vigius i correspon a un antropònim femení) es transformà en el topònim actual de Bellvitge per etimologia popular, ja que hom l’havia interpretat com a “mal viatge”. La llegenda atribueix el canvi de mal a bell al fet d’haver-se dessecat aquells terrenys pantanosos i insalubres. El creixement continu del delta per causa de les riuades va comportar que l’església anés quedant soterrada (els fonaments s’han localitzat a uns 4 o 5 m sota el nivell actual). Documentat des del 1279, el santuari, que des d’aleshores ha estat restaurat diverses vegades, consta d’una nau capçada per un absis quadrat i un campanar, de planta quadrada, adossat a migdia entre ambdós cossos. Al Museu d’Història de l’Hospitalet es guarda una clau de volta que procedeix del santuari. Aquest tingué a migdia la casa de l’ermità; avui al seu lloc hi ha un porxo, i un altre a tramuntana. Una part de les pintures de Joan Commeleran que decoraven l’interior han passat al Museu. El santuari fou transformat en parròquia el 1969.

Durant la dècada de 1960 es formà una barriada de blocs alts de pisos vora del santuari. Segons el projecte, hi havia d’haver 7 000 pisos, amb un màxim de 30 000 h. El 1968 el barri de Bellvitge tenia uns 7 000 h, i el 1986 hi havia 32 832 h; comptant també els del Polígon Gornal i els del barri de Can Pi, del mateix districte municipal, en sumaven 42 979.

Molt a prop hi ha l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’Institut Català d’Oncologia. El 1998 hi fou inaugurat un gran parc de 32.600 km2, l’única gran zona verda del barri.

A la Marina, entre Bellvitge i el Llobregat, es conserven unes poques masies: Can Trabal, al camí de Cal Joan del Ros (nom que tenia anteriorment), amb portal adovellat i finestres de pedra picada —en una jàssera hi ha gravat el 1767—; Cal Masover Nou, a la carretera de la Feixa Llarga, característica de la Marina de l’Hospitalet, i Ca l’Esquerrer, a la carretera del Mig, aixecada el 1572 i reformada el 1796.

La cultura i el folklore

La vida cultural, a través dels anys, ha tingut alts i baixos. Al segle XIX les activitats culturals dels hospitalencs eren dirigides des de la societat L’Harmonia (1866), que acollia una companyia de teatre i la coral claveriana El Llobregat (el 1851), i el Casino del Centre (1874), encara existent, que també tenia companyia teatral i un orfeó durant el primer quart del segle XX. El 1904 va néixer al Carrer Nou de l’Església el Centre Catòlic, que el 1925 estrenà el nou local social a la rambla de Just Oliveras, on continua. Entre les seves múltiples activitats, ha destacat sobretot la intensa tasca teatral. Altres institucions culturals que nasqueren al llarg del segle XX a l’Hospitalet foren: els Pomells de Joventut, que impulsà a tot Catalunya Folch i Torres; el grup excursionista Saltadiç (1918), que publicà un butlletí entre el 1927 i el 1933; l’Ateneu de Cultura Popular (1932), el qual portà a terme una important tasca formativa; les corals claverianes Els Antics de la Torrassa, L’Aurora de Collbanc, Els Pilotaires, La Joventut, El Pensament, Els Callats, Els Rossinyols de Collbanc, La Unió Torrassenca, L’Univers, etc.; l’Agrupació d’Amics de la Música (1947-1977), que promovien concerts, exposicions de pintura, escultura, dibuix, etc., conferències, sessions de cine-fòrum, temporades d’òpera, els premis de pintura Ciutat de l’Hospitalet, la presentació d’Els Setze Jutges, projeccions de cinema amateur, etc. ; el Club Muntanyenc l’Hospitalet; i l’esbart dansaire Sant Isidre (1951). Quant a les biblioteques, la que inaugurà el 1932 Francesc Macià, després d’haver tancat les portes una temporada, fou traslladada a Collbanc el 1956. Fins el 1963 no s’inaugurà una segona biblioteca oficial a l’Hospitalet, gràcies a una donació de 10.000 llibres de mossèn Josep Homar. La ciutat disposa en l’actualitat de diverses biblioteques públiques i algunes més de privades.

El 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de l’Hospitalet, emplaçat a Ca n'Espanya, que conté diverses colleccions: d’arqueologia i restes arquitectòniques de la localitat, ceràmica, mapes, retrats dels batlles de la població, dibuixos retrospectius de l’Hospitalet i retaules (segles XVI-XVIII) que procedeixen en la seva majoria de l’església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida; se'n destaca el de Sant Roc, renaixentista, atribuït a Jaume Huguet de Vilafranca. Hi ha, a més, una hemeroteca local, i un gran arxiu fotogràfic, a més d’una notable col·lecció de pintura moderna. A la dècada dels anys setanta s’incorporà al museu l’edifici conegut com la Casa dels Finestrals Gòtics, que acull el fons bibliogràfic. En la dècada dels noranta s’ampliaren els equipaments amb la Sala Alexandre Cirici (alberga exposicions temporals) i la masia de Can Riera (on es duien a terme part de les activitats didàctiques del museu). En aquesta darrera masia, adequada, el 2011 s’inaugurà l’Espai de Memòria de l’Hospitalet, vinculat a la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya, concebut com un centre d’interpretació, documentació i recursos didàctics per donar a conèixer el període històric que va de la Segona República a la transició democràtica i, en especial, la participació de l’Hospitalet en la lluita antifranquista.

Entre d’altres equipaments culturals destaquen els centres culturals Rafael Barradas i Tecla Sala, des del 1982. Dins d’aquest últim espai, s’inaugurà, el desembre del 2000, la Biblioteca Central, amb més de 4.500 m2, un espai de consulta i alhora de suport per a la resta de biblioteques del municipi. El centre disposa alhora de sales d’exposicions, una escola d’arts plàstiques i serveis d’informació juvenil i de la Universitat Oberta de Catalunya. També cal destacar el centre d’activitats la Farga, espai polivalent d’ús públic i comercial creat el 1997.

Les Festes de Primavera, celebrades durant la setmana de Sant Jordi (abril), són la festa major de la ciutat; inclouen cercaviles amb gegants, trobada castellera, concerts, etc. A més, cadascun dels barris celebra la seva pròpia festa major en dates variables: primera setmana de maig, Sant Josep; darrera setmana de maig, Santa Eulàlia; segona setmana de juny, Collblanc-la Torrassa i Can Serra; voltants de Sant Joan, la Pubilla Casas, Gornal, Centre i Gran Via Sud; primera setmana de juliol, la Florida; i segona setmana de setembre, Bellvitge. Des del 1980 per Setmana Santa (Divendres i Dissabte Sants i Diumenge de Pasqua) es fan processons al barri de la Pubilla Cases. Altres activitats són la Fira d’Hivern de les Escoles, on participen els escolars de la ciutat (mitjan desembre), la Setmana Cultural Andalusa organitzada per la Coordinadora de Entidades Andaluzas de l’Hospitalet (final de febrer coincidint amb el Dia de Andalucía) i la Festa de Santiago, organitzada per la Casa Galega de L’Hospitalet (primer cap de setmana de juliol).

La història

L’edat mitjana i l’edat moderna

El bisbe Berenguer Folc consagrà, el 1101, la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana. En l’acta de consagració es fa constar la confirmació a favor de la capella de les seves possessions i s’estableixen els límits següents del terme parroquial: “Per la part d’orient el coll de Codines i dins la vila de Sants i el cim de la muntanya d’Ursa (Sant Pere Màrtir) fins al castell de Port; a migjorn l’arena de la mar; a occident el riu Llobregat i el coll de la Gavarra i a cerç o al nord el Forn de Merli i la muntanya d’Ursa”. Aquest primer terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana coincideix amb ben poques variants amb el que fou més tard el terme de l’Hospitalet, que també anava de Sant Pere Màrtir a la mar i de Montjuïc fins al riu. Aviat s’anà formant un nucli de població situat prop de Cornellà i a tocar del camí ral. Per aquest indret, a partir del segle XI s’esmenta una heretat, la Torre Blanca, al costat de la qual apareix, a la darreria del segle XII, un petit hospital (hospital de la Torre Blanca, que més endavant es dirà l’hospital de Provençana). Aquest hospital, que ha donat origen al topònim de la ciutat, complia, aleshores, les funcions d’hostal. Els viatgers o pelegrins que es dirigien a Barcelona, en arribar en aquestes contrades a l’hora foscant, davant la perspectiva de trobar les muralles de la capital tancades, tenien necessitat d’arrecerar-se: l’hospital o hostal era llur refugi. Aquest petit nucli devia tenir prou entitat al segle XII, perquè la documentació diferencia entre els veïns de Provençana i els de l’hospital. Al segle XIV, després de la Pesta Negra, el nou nucli (amb cementiri propi però depenent encara de la parròquia de Provençana) tenia entre 40 i 50 focs, i al segle XV s’anomenava la Pobla de l’Hospitalet. El 1475 la Pobla de l’Hospitalet, que ja tenia església pròpia, establí unes ordinacions que establien la classificació dels habitants segons els béns, l’admissió dels forasters al si de la comunitat i vot i veu per a tothom. Jaume Codina explica aquests fets: “Els prohoms dirigents de l’Hospitalet, poble sense jurisdicció feudal, convoquen també els pobres. Haurien pogut no fer-ho i decretar els talls o impostos corresponents amb caire obligatori, tal com repetidament s’esdevindrà després a la mateixa localitat. Però el 1475, època de pobresa, convoquen també els pobres. Dins d’una societat rígidament estructurada, trets com aquest, de precocitat social, confereixen a l’Hospitalet un lloc d’honor entre les nostres comunitats. ”Al segle XVI la Pobla de l’Hospitalet, encara que el nom de Provençana continués existint (i ho faria fins al segle XVIII), ja tenia una personalitat ben definida. El 1579 els jurats i prohoms s’autoimposaren una contribució per tal de fer cara a les despeses de la construcció d’un nou temple. Al mateix temps algunes nissagues de pes (Oliver, Cerdanys, Llunell, Modolell, Esquerrer o Duran) adquiriren o aixecaren habitatges que corresponien a la seva categoria social. Encara en resten alguns grans casals pels voltants del carrer del Xipreret. En tota la seva història, l’Hospitalet es veié sotraguejat pels daltabaixos que assolaven Barcelona, particularment per totes les guerres i invasions que sofrí. Les dates més destacades són 1697, 1714 i 1808-14. Durant la guerra del Francès, l’Hospitalet, situat en terra de ningú, es veié obligat a contribuir econòmicament a la causa de cadascun dels dos contendents.

L’edat contemporània

Al segle XIX s’inicià el creixement urbanístic del municipi, amb una vila primitiva —que s’havia format en un racó del terme i no al centre— i altres nuclis amb vida pràcticament independent (Collblanc i la Torrassa, com una prolongació de les Corts de Sarrià i Sants, i Santa Eulàlia de Provençana, com una extensió de la Bordeta). Per qüestions de sanitat, el 1852 es traslladà el cementiri, que era al costat de l’església, al lloc anomenat terra d’Escudelles, on encara perdura envoltat d’habitatges. Catorze anys després s’exhumaren les restes mortals del cementiri vell i això impulsà els primers eixamples de la ciutat. El terreny que quedà lliure i l’hort del Rector, que limitava el creixement urbanístic, foren el cavall de batalla dels polítics de l’època. La Revolució de Setembre (1868) —la Gloriosa— mobilitzà els hospitalencs, que ensorraren la tanca de l’esmentat hort i exigiren que passés al comú. El 1871 es prohibí el conreu de l’arròs al terme per evitar la propagació de les febres, i el 1882 s’inaugurà l’enllumenat públic amb gas. El 1883 començà el primer eixample cap al S, amb les quadrícules que formaren els carrers del Príncep de Bergara, de Rossend Arús i de Josep M. de Sagarra. El 1888 arribà l’aigua corrent i el 1894 es posà la primera pedra de la nova casa de la vila. El 1906 es creà el Foment Autonomista, els objectius del qual eren lluitar per l’autonomia de Catalunya i fer tasca cultural. El 1907 es féu el segon eixample amb l’obertura de la rambla de Just Oliveras. El 1911 ja hi havia llum elèctrica. El 1925, Alfons XIII concedí a la població el títol de ciutat. A partir de la dècada de 1920, l’Hospitalet va començar a figurar entre les primeres ciutats de Catalunya pel nombre d’habitants que al mateix temps s’inicià el desenvolupament urbà de la ciutat, condicionat per la immigració i la industrialització, i sorgiren els problemes socials que se'n derivaren. Durant aquesta dècada i la següent la ciutat es projectà com a nucli anarcosindicalista i protagonitzà aixecaments el 1933 i 1934. La guerra civil produí a la ciutat una experiència revolucionària força important, amb la col·lectivització de l’economia. Durant els primers anys de postguerra es patí una forta manca d’iniciativa municipal i la repressió política en tots els àmbits de la vida local. Durant el boom immigratori de la dècada de 1960 es van formar els barris de la Florida i de la Pubilla Cases. Els anys setanta es va fer realitat un nou model en aquest creixement urbanístic: els polígons d’habitatges, amb la construcció de , Can Serra, el Gornal i Gran Via Sud. Les urgències derivades de la multitudinària arribada de forasters desbordaren les planificacions de previsió i control urbanístic. Això produí el creixement individualitzat dels diferents barris, sense una idea de conjunt, fins al punt que gairebé tots s’han acabat unint i confonent han donat com a resultat l’actual teranyina de carrers que en el fons continua mantenint aïllats tots els barris esmentats, com si fossin mons independents, perpetuant un aire suburbial que ja és difícil d’esborrar. Des del principi de la dècada de 1980, però, el municipi ha anat millorant la seva fesomia amb la desaparició de zones industrials, la creació d’espais verds i la millora de les vies de comunicació i dels serveis públics.Des del restabliment dels ajuntaments democràtics, l’alcaldia de la ciutat ha estat ocupada pel PSC-PSOE: Joan Ignasi Pujana de 1979 a 1994 i Celestí Corbacho des d’aquest any fins a l’abril del 2008, en què arran del seu nomenament com a ministre de Treball i Immigració fou substituït en el càrrec per Núria Marín.

Llegir més...