i els Hostalets de Pierola | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

els Hostalets de Pierola

Municipi
Anoia
El Mas Carreras, a Pierola
© Fototeca.cat
Municipi de l’Anoia, situat als vessants sud-orientals del turó de la Fembra Morta (766 m alt.), a la Serralada Prelitoral Catalana.
Població: 
2.612 h
[2009]
Extensió: 
33 km2

Situació i presentació

El terme municipal dels Hostalets de Pierola, de 33,49 km2, és al sector SE de la comarca, a tocar de la comarca del Baix Llobregat. Limita amb els municipis anoiencs de Masquefa al S, Piera a l’W i el Bruc al N; amb Collbató i Esparreguera, municipis del Baix Llobregat, a l’E, i amb Abrera i Sant Esteve Sesrovires al SE. Els vessants del serrat de Roques Blanques (sector inclòs en el Pla d’espais d’interès natural), que culminen al turó de Fembra Morta (766 m), ja entre el Bruc i Piera, al NW, i la serra del Ginebrer (507 m), al sector septentrional del terme, són drenats per les rieres de Pierola i de Claret, que aboquen les aigües al Llobregat a través de la riera de Magarola o de Pierola. Boscos de pins, alzines i matollar ocupen gran part del terme, força muntanyós.

El municipi comprèn els pobles dels Hostalets de Pierola, cap administratiu, i Pierola, les caseries i veïnats de Can Fontimarc, Can Gras, Can Marcet, Can Pasqual, Can Mata Vell i les Cases Noves (un raval del poble dels Hostalets), diverses urbanitzacions com Can Térmens, Can Fosalba, Can Rovira de l’Estela, la Serra Alta i els Boscos de Can Martí, i masos dispersos com Can Pujol de la Muntanya, Can Peret de la Serra, Can Carreres, Can Galceran o Can Gimferrer.

Una carretera local uneix els pobles dels Hostalets de Pierola i Pierola amb Esparreguera i Piera. A Piera, vila molt propera als Hostalets, hi ha l’estació de ferrocarrils de la Generalitat d’Igualada a Barcelona.

La població i l’economia

Les primeres dades de població (hostalencs o pierencs) es remunten als fogatjaments del segle XIV, els quals li assignen un total d’entre 35 a 41 focs, que dos segles més tard baixen fins a 31 famílies. Els censos del segle XVIII comptabilitzen entorn dels 200 h al llarg de tot el segle. Al segle XIX la població experimentà un gran creixement i passà de 468 h el 1830 a 958 h en el primer cens modern del 1857 i a 997 h el 1887, però la incidència negativa de la fil·loxera féu perdre més d’un centenar d’habitants en el darrer decenni. Al començament del segle XX, un nou ascens permeté d’assolir els 1 155 h el 1930. Des d’aquell moment s’inicià una regressió demogràfica que féu davallar la població fins a estabilitzar-la entorn dels 800 h, ja a la dècada del 1970 (862 h el 1975). Els primers anys de la dècada del 1980 encara es perdé població (841 h el 1981 i 838 h el 1986), però a partir del cens del 1991 s’evidencià un increment que ha continuat fins a inicis del segle XXI (921 h el 1991, 1 454 h el 2001 i 1 879 h el 2005). L’estructura d’edats es presentava marcada per un equilibri dels grups de vells i joves.

La base econòmica tradicional del terme ha estat l’agricultura, essencialment de secà. Predomina el conreu de cereals i vinya, sovint associats amb ametllers i oliveres. El regadiu és una dedicació purament familiar. El sector ramader és menys important.

L’única activitat menestral antiga que ha restat documentada és l’existència d’una farga confirmada el 1234 pel rei Jaume I el Conqueridor al monestir de Sant Cugat del Vallès. El municipi disposa actualment d’un important polígon industrial conegut amb el nom de Camp de la Serra. La indústria és força diversificada. La construcció va ser una activitat força important durant la dècada del 1970, quan s’edificà gran part de l’eixamplament residencial del terme i també a partir de la dècada del 1990.

S'hi celebra mercat setmanal els dijous no festius. Les compres quotidianes es fan al mateix poble dels Hostalets de Pierola, que és dins l’àrea d’atracció de Piera i en l’àmbit comercial de Sant Sadurní d’Anoia i Martorell. Disposa de serveis mèdics, bancaris, escolars i esportius.

El poble dels Hostalets de Pierola

El poble dels Hostalets de Pierola, que tenia 1 336 h el 2005, es a 362 m d’altitud, a l’extrem de ponent del terme, a prop de Piera. És l’actual centre administratiu amb la casa del comú i la parroquialitat des del 1868.

Església de Sant Pere (Hostalets de Pierola, Anoia)
© Antonio Mora Vergés
L’actual església de Sant Pere dels Hostalets ocupà el lloc de l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser, edificada el 1852. A la fi del segle XIX el temple fou engrandit i el 1931 s’hi inicià una altra sèrie de reformes, que acabaren el 1952, amb la benedicció del campanar.

El nom dels Hostalets és documentat des del segle XVI. La seva situació en un terreny més planer i més ben comunicat amb el camí ral afavorí, a partir d’aquesta època, la formació d’un nucli, entorn d’uns antics hostals, que ha experimentat al llarg dels temps un notable creixement.

Hi ha un Centre Cultural Recreatiu dit Casal Català, inaugurat el 1926, amb una sala de teatre. Hi ha també diverses entitats culturals. El poble disposa d’una biblioteca, que a inicis del 2006 esperava una nova ubicació dins del Centre Cívic de Cal Figueres, i un arxiu municipal. Se celebra un aplec el dilluns de la segona Pasqua a l’ermita de la Mare de Déu del Roser. La festa major és pel juliol i es fa també la festa de la verema entre setembre i octubre, i la festa de l’Oli, al desembre.

Altres indrets del terme

El poble de Pierola, que tenia empadronats 4 h el 2005, és a la part central del terme, vora la riera del seu nom, format per un petit grup de cases, en part esparses. L’antiga església parroquial de Sant Pere de Pierola, esmentada el 1098 i d’ascendència romànica, el 1868 esdevingué —per disposició del bisbe de Barcelona Pantaleó Montserrat— sufragània de la dels Hostalets de Pierola.

Arreu del terme subsisteixen encara un bon nombre de masies, que a la fi del segle XIX eren gairebé vuitanta, algunes de les quals centren algunes caseries. Actualment es conserven els masos de Can Fontimarc, al SE del terme, que tenien 9 h empadronats el 2005; Can Pujol, a l’extrem del municipi; Can Pasqual, a prop del barri del Bruc de Baix; els veïnats de Can Gras, a l’esquerra de la riera de Pierola, amb 13 h el 2005; Can Mata Vell, a la dreta de la mateixa riera, i la caseria de Can Marcet, a l’esquerra de la riera de Claret, a prop de la confluència amb la de Masquefa, que tenia 14 h el 2005. Des del 1965 s’han anat desenvolupant diverses urbanitzacions arreu del terme, entre les quals destaquen la de Can Fosalba, al S del poble de Pierola i amb 212 h el 2005, Can Rovira de l’Estela, al Serrat del Ginebrar i amb 27 h, la Serra Alta, amb 240 h empadronats, a l’esquerra del torrent de Fosalba, i els Boscos de Can Martí, al sector N del terme, amb 24 h.

La capella de Sant Cristòfol, romànica, ja existia el 1033, amb el nom de Sant Cristòfol de Canyelles, situada al turó que conserva aquest nom, a la ratlla del terme de Collbató. El 1374, en desaparèixer la primera, fou reedificada en una peça de terra donada pel senyor Asbert Durfort. Hi ha dues capelles, dedicades a la Mare de Déu del Roser, una a Can Carreres i una altra a Can Mata de la Garriga, des de mitjan segle XIX.

A l’àrea del torrent de Can Vila, l’any 2002, durant les obres d’ampliació de l’abocador de Can Mata, es trobà un fragment d’un crani amb aspecte de primat. Juntament amb d’altres restes de l’esquelet trobades posteriorment, investigadors de l’Institut de Paleontologia M. Crusafont van confirmar que es tractava d’una nova espècie d’antropomorf, d’uns 13 milions d’anys, el primer d’aquesta antiguitat trobat al món. Fou batejat amb el nom científic de Pierolapithecus catalaunicus, i amb el popular de Pau. És una peça excepcional, considerada l’avantpassat comú dels grans antropomorfes i dels humans, i que ha d’ajudar a explicar l’evolució de l’espècie humana.

La història

No hi ha restes del castell de Pierola, si bé és esmentat des del 963, que distingia entre Piera la Major i Piera la Menor com Apiera i Apierola. A la fi del segle XVII el topònim experimentà l’afèresi de la a inicial. La fortalesa pierolenca pertangué a la casa vescomtal barcelonina durant els segles X-XII. El 1286 el rei Alfons II la donà a Asbert de Mediona, el qual inaugurà la jurisdicció baronial (baronia de Pierola). Heretà el castell Guillem Durfort, el qual, el 1298, el llegà al seu fill Romeu, mort el 1324. Els procuradors reials vengueren la plena jurisdicció a Elisabet, muller d’Asbert Durfort, el 1381. Passà als seus descendents fins que arribà en poder de Ramon de Calders i de Ferran, el qual fou elegit oïdor militar de la Generalitat (1622), regent de la tresoreria reial (1629-38) i finalment governador del Principat des del 1639, fins que va haver d’abandonar el país després del Corpus de Sang (1640).

 

Col·laboració: 
JIg
Llegir més...