i Victor Hugo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Victor Hugo

Victor Hugo
© Österreichische Nationalbibliothek - Austrian National Library
teatre teat, poètica poètica i pintura pint
Poeta, novel·lista, dramaturg, assagista i pintor francès.
Besançon, 26 de febrer de 1802 — París, 22 de maig de 1885

És el més fecund dels autors francesos romàntics, amb una obra heterogènia que domina tot el s. XIX. A Odes et poésies diverses (1822; edició definitiva el 1828: Odes et ballades ) l’estil evoluciona des d’un classicisme força estricte a una llibertat ja molt romàntica. Amb Les orientales (1829), on reivindicava i manifestava una actitud humanitària, seguia la moda cosmopolita del Cenacle romàntic i cridava l’atenció sobre els esdeveniments de Grècia. Els reculls publicats entre el 1831 i el 1840 — Les feuilles d’automne, Les chants du crépuscule, Les voix intérieures, Les rayons et les ombres — palesen la projecció de la serenitat i l’intimisme en el tractament dels temes de la natura, l’amor i la pàtria. L’obra poètica d’Hugo sofrí una interrupció, deguda, en part, a la seva activitat política: participà en la revolució del 1848 i s’oposà a Napoleó III; el 1851 s’exilià a Bèlgica, després a Jersey i finalment a Guernsey, fins a la caiguda de l’imperi (1870). Les obres poètiques compostes durant aquest període es consideren entre les millors del poeta: Les châtiments (1853), on fustigà Napoleó III, Les Contemplations (1856) i La légende des siècles (1859). Després de l’exili publicà L’art d’être grand-père (1877) i alguns volums d’un voltairianisme evident: Le pape (1878), Religion et religions (1880), etc. El seu teatre contribuí al triomf del drama romàntic, definit al pròleg de Cromwell (1827) i representat posteriorment per Hernani (1830), la primera representació del qual significà l’enfrontament dels clàssics i la nova generació dels romàntics. Les altres obres — Le roi s’amuse (1832), Marie Tudor (1833), Angelo tyran de Padoue (1835) i Ruy Blas (1838)— repeteixen els principis definits a Cromwell : la barreja de l’element còmic amb el tràgic, realisme, combinació de gèneres, etc. La sèrie s’acaba amb un drama prewagnerià: Les burgraves (1843), que fou probablement l’únic fracàs de la carrera literària de l’autor. Hugo començà a escriure novel·les amb Bug-Jargal (1819), obra que pertany al gènere de novel·les “negres”, aleshores de moda. Amb Le dernier jour d’un condamné (1829; traducció catalana 1930) manifestà la seva oposició a la pena de mort, i a Claude Gueux (1834) aparegué el tema que desenvolupà més tard a Les misérables . A part Han d’Islande (1832), la novel·la més romàntica d’Hugo és Notre-Dame de Paris (1831; traducció catalana 1923). Durant la segona república (1848-52), influït per l’ambient polític i per causa de la seva ideologia vacil·lant —que semblava decidir-se per l’esquerra— i potser de l’èxit assolit per Eugène Sue amb Les mystères de Paris , emprengué una novel·la social, després abandonada ( Les misères ), font directa de Les misérables (1862, traducció catalana 1998), obra que redactà a l’exili i on, més enllà de l’argument, pretén de presentar la teoria que el progrés de la humanitat depèn de l’educació i de la misericòrdia. La novel·la més acabada d’Hugo és potser Les travailleurs de la mer (1866). L’homme qui rit (1869) té una indubtable profunditat política, i Quatre-vingt-treize (1874; traducció catalana 1927), novel·la històrica molt reeixida, correspon al període triomfal de la tercera república (1874). Hugo no és el millor representant de gairebé cap dels gèneres que conreà, però, en canvi, apareix com el capdavanter d’aquests gèneres. Famós en vida, més d’un crític li ha retret l’èmfasi sistemàtica, el deliri verbal i l’esterilitat conceptual que apareixen en el si d’una obra immensa, però procedent en tot moment de les mateixes fonts. Hugo apareix com un autor més vigorós que no pas refinat, més visionari que no pas imaginatiu, d’una gran força i amb un gust molt evident per les situacions i els colors violents. La seva obra plàstica, menys coneguda que la literària, té una gran importància, car el món fantasmagòric i goticitzant dels seus dibuixos, generalment paisatges, influí el surrealisme i fou molt valorat per C.Baudelaire i T.Gautier. Utilitzà procediments propis, com és ara mesclar sutge i cafè amb la tinta i l’aquarel·la, frottages, collages i arrencaments de paper. Es destaquen els paisatges del Rin (1839-40), El burg de la creu i La calçada , ambdós del 1850, i nombroses marines de Jersey i Guernesey, com Vistes de Viandem (1871).

Col·laboració: 
AVM / RMMR
Llegir més...