Molt jove, viatjà per l’Amèrica Llatina. En tornà el 1900, i es llançà a la investigació geogràfica i naturalista. Fou també periodista literari. Amb la Geografía general (1907) introduí a la península Ibèrica la terminologia i les tendències de l’escola antropogeogràfica alemanya de F.Ratzel. El 1914 s’abocà exclusivament a la investigació. Descobrí el glacialisme al Sistema Central hispànic (1915-17), i trobà el valor ecètic (ecètica), precedent de l’ecologia, amb el qual pretengué d’explicar fets tan sorprenents com la pintura d'El Greco (1928). El 1923 la Mancomunitat el nomenà regent de fitogeografia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. El 1925 demostrà, tornant a Chodat i davant el darrer Willkomm, que l’anomenada estepa central espanyola era d’origen antròpic.
Deixà la geografia humana i se centrà en les tres direccions que ja no havia d’abandonar: la botànica sistemàtica, on descobrí un gènere i quinze espècies, la geobotànica, on introduí la sistemàtica del nord-americà Clements (conceptes de clímax, sèrie i successió), amb descobriments com el de les falses estepes peninsulars o l’àrea i l’origen d’espècies xerofítiques, i l’edafologia, que introduí a la península, amb estudis nombrosos i la primera gran sistematització (Los suelos de la península Luso-ibérica, 1937). El 1936 emigrà al Marroc, on publicà Types de sol de l’Afrique du Nord el 1947.