El 1808 deixà els estudis de dret per allistar-se al cos de voluntaris de Talarn, amb el qual entrà a Girona per reforçar les tropes durant el segon setge de la ciutat. Després de la rendició fou portat presoner a França, però aviat se n’escapà, i fou nomenat comandant del cos d’exèrcit de l’Empordà. El 1811 dirigí la fortificació de Montserrat, que acabà amb l’incendi i el saqueig del monestir per Suchet. Fou capità general el 1813 i, interinament, el 1814. Durant el Trienni Constitucional fou declarat persona non grata i deportat a Mallorca, d’on escapà al cap de poc temps. Retirat a les seves possessions a Talarn, el 1822 es convertí en cap de la revolta absolutista.
Després de la conquesta de la Seu d’Urgell, formà part de la Regència d’Urgell, juntament amb Mataflorida i el bisbe Creus, i fou nomenat comandant suprem de les forces reialistes, les quals intentà, en va, d’organitzar i de disciplinar. Desavingut amb els altres regents, emeté un manifest a part, conegut com el Manifest del baró d’Eroles, en el qual insistia en la necessitat que el monarca jurés i respectés els furs i els costums del país. Derrotat repetidament per Espoz y Mina, nou capità general de Catalunya, no pogué barrar-li el pas cap a la Seu i la Regència hagué de passar a França, on es dissolgué.
Únic membre de la Regència benvist pel govern francès, tornà a Catalunya com a cap de l’avantguarda espanyola dels Cent Mil Fills de Sant Lluís; fou també nomenat membre de la regència formada a Madrid pel duc d’Angulema, però no es mogué de Catalunya, d’on fou nomenat novament capità general (1823-24). Malvist pels sectors més extremistes, aviat fou cridat a Madrid per a col·laborar en la reestructuració de l’exèrcit; de fet era un allunyament. Emmalaltí i, segons alguns, desvariejà.