i península Ibèrica | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

península Ibèrica

Món
Mapa geològic de la Península Ibèrica
© Fototeca.cat
Península del SW d’Europa, situada entre la mar Mediterrània i l’oceà Atlàntic.

Unida al continent europeu per l’istme pirinenc i separada de l’Àfrica per l’estret de Gibraltar, és la península més gran de la mar Mediterrània (584 553 km2). Comprèn els estats d’Espanya i Portugal, el Principat d’Andorra i la colònia britànica de Gibraltar.

La geomorfologia

Quant a la natura de les roques, hom hi pot considerar tres tipus fonamentals: les roques silícies, les calcàries i les argiloses. Les silícies, riques en quars (anhídric silícic), predominen on hi ha materials antics, primaris, tant eruptius com metamòrfics. Les roques més freqüents són el granit, els esquists i el gneis. Es localitzen fonamentalment on aflora el subbasament de la Meseta, o sigui en el sector occidental, a Galícia i a la vall del Douro, a Portugal. Afloren també en el Sistema Central i als monts de Toledo i en altres sectors aïllats, com la zona axial pirinenca, les serralades costaneres catalanes i la serralada Penibètica. En aquest grup cal incloure també els materials d’origen volcànic (terciaris o quaternaris) que són vinculats a les falles que afecten els sòcols antics. Les roques calcàries són generalment d’època secundària o terciària. Dintre aquest grup hom pot incloure les calcàries pròpiament dites, els conglomerats i les margues. A la península es presenten en tres sectors fonamentals: el septentrional, que s’estén pels Prepirineus, les muntanyes basques i el sector oriental de la serralada Cantàbrica; el central, que consisteix en una banda disposada de NW a SW i que correspon fonamentalment a la serralada Ibèrica; i, finalment, el meridional, que coincideix amb la Subbètica i es perllonga dins Portugal per Extremadura i l’Algarve. Les roques argiloses, de textura fina i poc compacta, són d’origen sedimentari recent (terciàries o quaternàries) i comprenen les argiles pròpiament dites i les argiles margoses. Hi abunden les intercalacions d’evaporites (sal, guix). Ocupen àrees molt importants, com el sector central i l’oriental de la Meseta, les depressions de l’Ebre, del Guadalquivir i del Tajo-Sado i totes les àrees litorals. La tectònica d’aquests materials deriva de l’acció, a través del temps, de diversos impulsos orogènics. El primer fou l’Hercinià, del qual resultà l’emersió dels massissos que ara constitueixen la Ibèria primària o antiga, amb la formació de plecs de direcció armoricana. Però fou durant el Terciari, amb el plegament alpí, que es configurà definitivament la península: d’una banda, es fracturaren i s’enfonsaren, en part, els antics massissos, i, de l’altra, s’originaren noves terres en plegar-se els materials sedimentats durant el Secundari entre els massissos. El gran massís central que correspon a l’actual Meseta cobreix més de la meitat de la superfície peninsular. Fou fracturat interiorment en dues zones, que constitueixen actualment el Sistema Central (2 592 m al pic del Moro Almanzor) i els monts de Toledo (1 500 m). La Meseta restà encerclada pel N, l’E i el S per sistemes muntanyosos perifèrics: serralades Cantàbrica (més de 2 000 m als Picos de Europa) i Ibèrica (2 313 m al Moncayo) i Sierra Morena (per sota dels 1 400 m). Independents de la Meseta hi ha relleus importants, com el massís gallec (1 778 m a la Cabeza de Manzaneda), les muntanyes basques (1 700 m al pic Valnera), els Pirineus (3 404 m a l’Aneto) i les serralades Bètiques (3 478 m al Mulhacén, el pic més alt de la península).

Aquests relleus són el resultat no solament d’un tipus de material i d’una tectònica interna, sinó també d’un modelat extern, operat per forces que actuen en relació amb el clima i constitueixen els denominats sistemes morfogenètics. Durant el Quaternari hi hagué períodes de fred intens, que es manifestaren per la formació de glaceres permanents en les altes muntanyes i per un augment de la pluviositat a la resta de la península, mentre que en els períodes interglacials augmentaren les temperatures i l’aridesa. Durant les fases glacials les glaceres cobrien les terres situades per sobre dels 1 500-2 000 m, i hi modelaren llurs formes característiques: els circs i les valls en U. Els relleus periglacials (vessants còncaus i acumulacions de roques de mida petita) apareixen en els nuclis orogràfics per sota dels 1 500 m i a la Meseta septentrional i la depressió de l’Ebre. Durant els períodes interglacials la circulació superficial era molt espasmòdica, la qual cosa originà, a les conques interiors de la Meseta, l’acumulació de materials arrossegats que hom anomena rañas. A les conques interiors es formaren glacis o rampes d’erosió en el contacte amb la muntanya. L’acció de les aigües corrents permanents ha originat les valls fluvials i les acumulacions anomenades terrasses.

El clima i les aigües

La latitud i la posició de la península determinen els trets més importants del clima: temperatures suaus i règim de pluges mediterrani en la major part del territori. Els principals centres d’acció que regulen el temps se situen sobre l’Atlàntic: al SW una massa d’aire dens constitueix l’anomenat anticicló de les Açores, i al N hi ha els centres depressionaris que sovint afecten la península. Uns altres centres d’acció menys importants són l’àrea anticiclònica del centre d’Europa i la del nord d’Àfrica, com també petites depressions sobre la Mediterrània que sovint ocasionen pertorbacions a les costes orientals. Durant l’hivern el predomini de les altes pressions septentrionals desplaça cap al S l’acció de les depressions atlàntiques; durant l’estiu és l’anticicló meridional el que domina. En aquestes dues estacions les pluges són escasses. A la primavera i a la tardor, al contrari, la península resta oberta a la penetració de les depressions atlàntiques i hi abunden les pluges. L’anàlisi dels elements del clima permet de definir unes regions climàtiques. Pel que fa a les temperatures, cal separar d’una banda l’orla perifèrica, on l’acció temperant de la mar fa que tant a l’hivern com a l’estiu les temperatures no siguin acusades, i un sector central, on l’amplitud tèrmica és forta. Quant a les pluges, cal distingir un sector septentrional molt plujós, on són superats els 600 mm l’any i hom arriba als 2 000; ocupa el N de Portugal, Galícia, la serralada Cantàbrica i els Pirineus. A l’extrem SE són recollits els mínims pluviomètrics, de menys de 350 mm i que poden arribar a menys de 200. La Ibèria subdesèrtica, doncs, contrasta fortament amb la humida, i entre aquestes dues se situa tota la resta del territori, la Ibèria seca, que rep pluges compreses entre els 350 i els 600 mm. Cal assenyalar finalment l’existència d’un clima de muntanya, on l’altitud redueix les temperatures i augmenta la pluviositat respecte a la plana circumdant. Pel que fa a les aigües superficials, cal distingir les àrees endorreiques, sense sortida a la mar, sector sense gaire pluviositat i amb una forta evaporació i afavorits per una disposició morfològica especial; abunden a la depressió de l’Ebre i a la part oriental de la Meseta, i en ells les aigües de les pluges d’hivern s’acumulen en els fons de les cubetes i formen llacs i llacunes extenses però poc profundes i de caràcter temporal. La resta de la península presenta una escorrentia normal. Hom pot agrupar els rius en tres conques: la cantàbrica, que agrupa els rius que neixen en el vessant nord de la serralada Cantàbrica, els quals són curts, però de cabal abundant i regular; la mediterrània (exclòs l’Ebre, que és el riu que té el cabal més abundant de la península després del Duero), i l'atlàntica, on desemboquen el rius de conca més important. Els rius més septentrionals, com el Miño (242 m3/s) i el Duero (660 m3/s), tenen, juntament amb l’Ebre, cabals relativament abundants; els altres els tenen reduïts en relació amb la localització de llurs conques a la Ibèria seca (el Tajo té 490 m3/s, el Guadiana 79 i el Guadalquivir 165, a la desembocadura).

La vegetació i els sòls

Hi tenen representació els tres grans cercles de vegetació de l’Europa occidental: mediterrani, eurosiberià i iberoalpí. A tota la Ibèria seca, prop de tres quartes parts del territori peninsular, la vegetació té caràcter mediterrani. Hi són representades les províncies fitogeogràfiques austromediterrània, boreomediterrània i oromediterrània. A les terres austromediterrànies el clima, massa sec, és poc favorable als alzinars; la vegetació climàtica hi sol ésser una màquia o un espinar. En els paisatges boreomediterranis, que ocupen la major part de la península, la vegetació climàtica és un alzinar o una sureda. A les raconades obagues i al riberal dels rius hi sol haver colònies més o menys importants de vegetals eurosiberians (bosc caducifoli de ribera, jonqueres, etc). La vegetació oromediterrània, de l’alta muntanya seca, és constituïda típicament a Sierra Nevada i a les altes muntanyes elevades de l’Andalusia oriental (savinoses i matollar xeracàntic). La regió eurosiberiana coincideix aproximadament amb la Ibèria humida. Comprèn bàsicament dues parts, que són segments de les províncies fitogeogràfiques submediterrània i atlàntica respectivament. Els paisatges submediterranis, caracteritzats en primer terme per les rouredes seques, ocupen una extensió considerable a les muntanyes de la part nord-est de la península. La vegetació atlàntica predomina des del País Basc a Galícia i al N de Portugal (rouredes, fagedes, landes acidòfiles de gatoses i prats tendres). La vegetació boreoalpina és ben constituïda sobretot als Pirineus, on hom pot distingir els estatges subalpí, del bosc de coníferes (pi negre i avet), i alpí, dels prats naturals, tots dos de caràcter semblant als corresponents dels Alps.

Llegir més...