De molt jove anà a viure a Madrid. Després d’estudis inacabats de filosofia i lletres, en no ser admès a l’Escuela Oficial de Cinematografía es formà a París a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques (IDHEC). Posteriorment fou guionista de televisió i el 1966 estrenà el seu primer llargmetratge, la producció infantil Fantasía 3. El 1967 li fou censurat Algo amargo en la boca. Prosseguí amb els films La semana del asesino (1971), Una gota de sangre para seguir amando (1973), La criatura (1977), El sacerdote (1978), El diputado (1978), Navajeros (1980), La mujer del ministro (1981), Colegas (1982), El pico (1983), El pico II (1984), Otra vuelta de tuerca (1985) i La estanquera de Vallecas (1987), amb els quals es convertí en un dels directors de més èxit del final del franquisme i de la Transició. Se centrà preferentment en el món de la marginació més extrema (drogoaddicció i delinqüència) que acompanyà amb dosis considerables de violència i un tractament del sexe titllat sovint d’escandalós. La seva obra fou tinguda per uns com a exemple d’honestedat i compromís i per altres com a mer sensacionalisme disfressat de denúncia. Després d’un parèntesi de 16 anys per problemes de drogoaddicció, el 2003 tornà a la direcció amb Los novios búlgaros. Dirigí un total de 23 pel·lícules.