i Igualada | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Igualada

Vista aèria parcial del centre d'Igualada
© Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca d’Anoia, estès a l’esquerra del riu Anoia, en el curs mitjà.
Població: 
38.918 h
[2009]
Extensió: 
8 km2

Situació i presentació

Es situa al centre de la conca d’erosió que rep el nom de la Conca d’Òdena. El municipi limita a l’W amb Jorba, al N i a l’E amb el terme d’Òdena, al SE amb Vilanova del Camí, i al S l’Anoia serveix de partió amb el terme de Santa Margarida de Montbui. El relleu del terme igualadí és poc accidentat, només trencat per algunes alineacions de turons. Una bona part d’aquests relleixos corresponen a afloraments de guixos, que han estat tradicionalment aprofitats per a l’obtenció de calç. Quant a les aigües de l’Anoia, malgrat el seu cabal pobre i irregular, han estat aprofitades exhaustivament per a regar una llenca d’horta, per a adobar pells i com a força motriu per a moure molins i fàbriques. Com a conseqüència de les vicissituds històriques que condicionaren la naixença de la població, constreta per tots costats pels dominis feudals veïns, el terme municipal d’Igualada va quedar reduït a menys de 3 km de llargada per uns 700 m d’amplada. A mitjan segle XIX, el progrés de la urbanització cap a la banda del nord de la ciutat ja restava limitat pel llindar del terme d’Òdena, el qual coincidia pràcticament amb el traçat del passeig de Verdaguer, esplanat des de l’any 1834. L’any 1859 s’iniciaren gestions per a aconseguir d’eixamplar el terme, però no van obtenir resultats positius fins el 1925, any en què s’agregaren al terme municipal d’Igualada unes 600 hectàrees procedents del terme d’Òdena. Al final del segle XX, gairebé tota la superfície municipal corresponia a la trama urbana d’Igualada i el seu eixamplament. Per altra banda, cal ressaltar que el nucli és part d’una conurbació formada pels diferents barris que s’han anat edificant al seu voltant, tots pertanyents als municipis veïns de Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Òdena.

Les comunicacions

Igualada ha estat tradicionalment un important nus de comunicacions. La carretera N-II travessava l’interior de la població d’E a W. L’any 1956 va ser inaugurada una variant esplanada a la zona del pla de Sant Magí. L’obertura del túnel del Bruc, l’any 1977, va suposar el trencament d’un factor físic que havia condicionat negativament les seves comunicacions amb Barcelona. Al 1991 s’acabaren les obres de l’autovia Igualada-Martorell (que van comportar l’obertura d’un segon túnel del Bruc) corresponents al tram de la variant de la N-II, ara A-2, al seu pas per Igualada. Enllacen amb aquesta variant, ja fora del terme, la carretera local d’Igualada als Prats de Rei, la C-37 de la ciutat a Òdena i Manresa (vers el NE) i a Santa Coloma de Queralt i Montblanc (vers l’W-SW), la local d’Igualada a Òdena i l’antic tram de carretera N-II, de servei local. Igualada està unida també amb Vilafranca del Penedès i Sitges per la C-244 per Capellades, carretera que s’ha vist millorada en la dècada del 1990 i és coneguda ara com a C-15. La capital de l’Anoia té, a més, una línia dels Ferrocarrils de la Generalitat que l’enllacen amb Martorell i Barcelona, i un aeròdrom, situat en terres del terme municipal d’Òdena.

La població

Des de mitjan segle XIV, la població igualadina (igualadins) havia crescut i disminuït de manera alternativa, i els excedents demogràfics acumulats en les bones anyades eren drenats dramàticament per les èpoques de crisi econòmica, per les mortaldats epidèmiques, per les fams i per les guerres. A conseqüència del conflicte i de la inestabilitat subsegüent a la guerra civil del temps de Joan II, durant el segle XV, en un document de l’època es fa constar que Igualada havia perdut tres quartes parts dels seus habitants, i l’any 1497 la població havia quedat reduïda a 143 focs. A partir de la fi del segle XV, la població igualadina experimentà una lenta recuperació, que permeté d’assolir 161 focs l’any 1515 i 179 l’any 1553. De totes maneres, aquesta tendència es veié alterada per nous brots epidèmics. Des de mitjan segle XVI, la demografia igualadina fou beneficiada per un important corrent d’immigració francesa, procedent de la Gascunya, que s’integrà amb rapidesa a la població. Entre els anys 1551 i 1630 es documenten un total de 274 contraents francesos entre la documentació de l’església de Santa Maria i alguns anys els matrimonis mixtos arribaren a sumar el 45% dels celebrats a Igualada. Durant el segle XVIII, en canvi, la població d’Igualada va fer un salt qualitatiu impressionant marcat pel desenvolupament econòmic. De tenir 1 630 h l’any 1719, passà a tenir-ne 2 884 l’any 1768, 4 925 h l’any 1787 i 6 494 h l’any 1797. Les causes d’aquest creixement demogràfic accelerat s’han de relacionar sobretot amb un fort corrent immigratori procedent dels pobles de la zona agrícola i secanera de la comarca. La ciutat havia sofert una espectacular regressió econòmica i demogràfica a mitjan segle XIX a conseqüència de la crisi de la seva indústria cotonera. En tres anys, entre el 1857 i el 1860, Igualada passà del sostre demogràfic de 14 000 h de l’any 1857 a solament 11 896 h l’any 1860, i la davallada demogràfica persistí fins al final de segle, amb 10 201 h l’any 1887. Les epidèmies de còlera del 1865 i el 1885 també afectaren negativament la població, que es veié reduïda per les nombroses defuncions produïdes per la malaltia. Per a adonar-se de l’extrema gravetat de la crisi general en què restà immergida la població, només cal remarcar que la xifra d’habitants de l’any 1857 no va ser recuperada fins l’any 1936, amb 15 490 h. Entre aquestes dues dates, hi ha gairebé un segle d’estancament econòmic i demogràfic, que relegà Igualada a una posició ben secundària dintre el context català. Igualada iniciava el segle XX sota l’impacte de la superació de l’aïllament ferroviari, a partir del 1893: per primera vegada la indústria igualadina tenia assegurat el proveïment de carbó, que permetia la utilització satisfactòria del vapor com a força motriu, i això estimulà la definitiva modernització del seu utillatge fabril. Aquestes noves circumstàncies van afavorir el desenvolupament de la ciutat en tots els ordres. La despoblació constant que sofria Igualada des de l’any 1857 invertí el seu signe negatiu a partir del decenni del 1890, i la recuperació, encara que molt lenta, fou ja permanent: 10 419 h el 1897, 10 442 h el 1900, 10 575 h el 1910, 12 512 h el 1920, 13 885 h el 1930 i 15 490 h l’any 1936. És interessant d’advertir l’acceleració en el ritme del creixement demogràfic esdevinguda a partir del 1910, probablement reflex de la definitiva normalització industrial que es derivà de la instal·lació de l’energia elèctrica a la ciutat. L’etapa de la darreria del segle XIX marcà també el punt d’inflexió en l’equilibri de població entre Igualada i els pobles de la comarca: en el decenni 1877-87, Igualada perdé 1 678 h, mentre que la comarca en guanyà 420; en canvi, entre el 1887 i el 1897 s’invertí la tendència, i el conjunt dels pobles de la comarca perderen 4 361 h, en una bona part a causa del flagell de la fil·loxera, Igualada en guanyà 218. Aquesta tendència d’una major taxa de creixement per sobre de la comarca continuà posteriorment, fet que ha donat lloc a la macrocefàlia d’Igualada, que, de representar el 25,3% sobre el total comarcal de l’any 1887, passà al 29% l’any 1900, al 30,4% el 1920 i al 35,5% l’any 1936 (l’any 1996 concentrava el 37,4% de la població de l’Anoia). La recuperació de la demografia igualadina només fou destorbada per l’epidèmia de grip de l’any 1918. La tendència fortament expansiva de la població s’accelerà els anys de la postguerra (15 603 h l’any 1940, 16 945 h l’any 1950, 19 866 h l’any 1960), sobretot a partir dels anys cinquanta i seixanta, en què assolí una taxa de creixement anual acumulatiu del 5%, primer absorbint els excedents demogràfics dels pobles de la comarca, i després beneficiant-se d’un voluminós corrent migratori de procedència no catalana. Durant els anys setanta s’accentuà encara la concentració de mà d’obra immigrada en els barris dormitori que encerclen Igualada, i els municipis dels quals depenen legalment van experimentar un creixement demogràfic espectacular. En conjunt, la conurbació igualadina, formada per Igualada i les poblacions d’Òdena, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí, passà de tenir 19 688 h l’any 1950 a tenir-ne 50 664 l’any 1980, i el seu pes específic sobre la resta de la comarca augmentà en el mateix període del 44,6% al 67,2%. El 2005 havia baixat al 56,8%. A partir del 1975 es produí un descens del ritme de creixement demogràfic a les zones industrials de Catalunya a causa de la crisi econòmica del final dels setanta, que afectà també la ciutat d’Igualada i els seus voltants. Aquest alentiment es va fer més intens en el període 1981-86, fins a arribar a una taxa de creixement del 0,3% anual, a causa d’un balanç migratori negatiu. En el cens del 1991, amb 31 855 h, ja s’apreciava una certa recuperació, que s’evidencià també en el cens del 2001, amb 33 049 h i el 2005 amb 35 933 h.

L'economia

La indústria

Si el sector primari és pràcticament inexistent i només incloïa el 0,97% de la població ocupada el 2001, la indústria és el recurs principal en l’economia de la ciutat (juntament amb els serveis), amb el 39,11% dels ocupats el 2001. Per aquest motiu és interessant de resseguir el desenvolupament de la industrialització igualadina des dels orígens. L’adobament de pells és una de les indústries més antigues i arrelades a la població, i és documentada des de l’any 1340. Durant molts segles les adoberies estigueren situades dintre el recinte de muralles, als carrers de Sant Jaume, de Sant Roc i de Sant Sebastià, zona en la qual hi havia molts pous, que fornien l’aigua necessària per a aquesta activitat. El llenç exterior de la muralla, de cara a migdia, era utilitzat per a posar a assecar les pells ja adobades. Des del començament del segle XVIII, les adoberies començaren a ser traslladades a les proximitats d’una séquia alimentada amb les aigües de l’Anoia, de la qual existeixen testimonis documentals des del segle XII. Amb aquest trasllat es posaren els fonaments del que havia de convertir-se en un barri industrial, que per la seva especialització majoritària en l’adobament de pells ha quedat consagrat en la toponímia urbana com el barri dels Blanquers. A la fi del segle XVIII, aquesta activitat s’havia transformat en una de les principals indústries de la població. L’any 1770 funcionaven 8 adoberies amb 90 treballadors, però l’any 1797 hi havia ja 20 fàbriques amb 236 treballadors i una producció consumida principalment fora de la població. Durant la segona meitat del segle XIX, l’única activitat industrial que mantingué la seva puixança va ser l’adobament de les pells. Mentre que aquesta indústria tendia a desaparèixer en altres poblacions catalanes, paral·lelament es pot advertir la seva creixent concentració a Igualada. Aquesta evolució ascendent cal atribuir-la, paradoxalment, al caràcter rudimentari de la indústria dels blanquers, que va fer-la immune a les exigències de la mecanització i li permeté de beneficiar-se de la mà d’obra barata excedent de la indústria cotonera i també del peonatge agrícola que acudia a la ciutat des dels pobles de la rodalia, en bona part antics rabassaires afectats per la crisi provocada per la plaga de la fil·loxera. La mecanització de l’adoberia no es va portar a terme fins al principi del segle XX i coincidí amb una etapa d’intens desenvolupament industrial. En aquella època la instal·lació de l’energia elèctrica a la ciutat facilità la progressiva introducció de les modernes botes d’adobar les pells i altres màquines complementàries, les quals permeteren d’escurçar notablement el procés de l’adob. La reconversió industrial resultà també afavorida en una gran mesura per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que permeté de beneficiar-se de la neutralitat i aprofitar la creixent demanda dels països bel·ligerants per a finançar la compra de la nova maquinària. La ciutat s’havia convertit en el principal centre productor de pells per a sola de l’Estat espanyol. A partir dels anys de la postguerra la indústria dels blanquers experimentà un lent, però constant, procés de concentració empresarial, de manera que les 115 empreses de l’any 1945quedaren reduïdes solament a 58 l’any 1983 iproduïen 11 896 t de sola l’any. Des del 1958funciona a Igualada l’Escola d’Adoberia, els ensenyaments de la qual han contribuït decisivament a la renovació tècnica de la indústria, que ha estat sotmesa a un intens procés de reconversió del tradicional adobament de sola a d’altres articles. Com en el cas de la indústria dels blanquers, l’inici de la fabricació de draps de llana es confon pràcticament amb els orígens de la població. La primera companyia drapera es va constituir l’any 1282, però el gremi de paraires no va ser fundat fins l’any 1614. Des de l’origen d’aquesta indústria es pot advertir clarament una creixent relació i complementarietat amb els molins drapers de la zona de la riera de Carme, ja que, a causa de la forta estacionalitat i de l’escàs cabal de l’Anoia, els paraires d’Igualada portaven a batanar els seus draps als molins drapers de Capellades, Carme i la Torre de Claramunt, població en la qual l’any 1671 el mateix gremi de paraires d’Igualada va edificar un molí draper amb dos batans per a l’ús dels seus agremiats. Durant el segle XVIII, la filada de la llana era realitzada en gran part pel sistema de treball domiciliari a les masies i els pobles de la rodalia d’Igualada, activitat en la qual consta que participaven més de 2 000 persones l’any 1779. El teixit, en canvi, era realitzat a Igualada mateix, amb una gran escampadissa de telers per tota la població. La fabricació de draps de llana era controlada pel gremi de paraires, que tenia cura de la distribució de la primera matèria als filadors i teixidors, els quals treballaven a preu fet, i regentava directament diversos tints i estricadors edificats a la part baixa de la població, prop del rec, utilitzats col·lectivament per tots els agremiats. L’any 1789, la indústria drapera constava de 33 obradors, amb 90 telers en funcionament, en els quals es teixien 2 460 peces l’any, i donava feina a prop de 4 000 obrers entre filadors i teixidors. A partir de la fi del segle XVIII el gremi de paraires entrà en una crisi irreversible, però no desaparegué formalment fins l’any 1887. La indústria cotonera s’establí tardanament a Igualada. Les primeres notícies sobre la seva existència daten del 1779, any en què funcionaven 25 telers de cotó blanc, i des del 1789 hi havia establertes les primeres fàbriques d’indianes, o teixits de cotó pintat. En la seva implantació a la ciutat, la indústria cotonera aprofità la infraestructura promoguda anteriorment per la indústria drapera, i fins i tot alguns dels mestres paraires més emprenedors es convertiren en empresaris cotoners. Aquest conjunt de circumstàncies explica que al cap de vint anys de la seva instal·lació a Igualada, l’any 1797, la indústria cotonera disposés ja de 200 telers, en els quals es fabricaven 231 000 canes catalanes de teixit anualment. En aquella època la indústria cotonera s’havia convertit en una de les principals de la població, i esdevingué una clara alternativa a la decadent indústria drapera agremiada. L’any 1824 funcionaven 500 màquines de filar i 1 499 telers, on treballaven 3 823 obrers, i l’any 1850 la indústria cotonera tenia instal·lats63 300 fusos i 1 499 telers i donava feina a prop de 4 000 obrers. El procés de mecanització de la indústria cotonera culminà arreu de Catalunya en el decenni de 1850-60. Posteriorment, la comarca patí una crisi sense precedents, si l’any 1850 era un dels centres cotoners més importants de Catalunya, amb el 13,3% dels fusos totals, quedà relegada l’any 1861 a un lloc clarament secundari, amb solament el 3,1% dels fusos del Principat. La manca de reserves hidràuliques suficients, l’allunyament de la costa i la incomunicació ferroviària determinaren la incapacitat de la indústria cotonera igualadina de traspassar la frontera de la mecanització. La indústria tèxtil cotonera experimentà un salt qualitatiu important a partir de la connexió ferroviària del 1893; així, mentre que l’any 1890 la majoria d’indústries treballaven encara amb telers manuals, l’any 1910, en canvi, els telers manuals havien estat arraconats definitivament i els mecànics sumaven ja més d’un miler, i, encara que aquesta indústria no recuperà una posició capdavantera en el sector tèxtil català, l’any 1928 disposava de 2 660 telers mecànics i donava feina a prop de 4 000 obrers. La indústria cotonera, després d’un relatiu increment durant els anys de la postguerra, afavorida per la situació d’autarquia que vivia el país, entrà en una forta reculada a partir de la dècada del 1960, i moltes empreses s’hagueren d’acollir a successius processos de reconversió. Les 36 empreses en funcionament l’any 1952, que donaven ocupació a 1 746 obrers, s’havien reduït a 15 l’any 1983, i encara n'hi hagué moltes que anaren sucumbint a la crisi i tancaren les seves portes els anys següents. L’última empresa cotonera que restà en funcionament va ser l’antiga fàbrica de Cal Font. A partir de l’inici del segle XX començà l’especialització d’Igualada en la indústria del gènere de punt, que amb el temps ha esdevingut un dels fonaments de la importància fabril de la ciutat. La indústria del gènere de punt es va iniciar a Igualada l’any 1890, però el seu envol no es va produir fins després del 1912, quan la instal·lació de la xarxa de distribució d’energia elèctrica a la població permeté de renovar-ne ràpidament l’utillatge. Així, mentre que l’any 1910 hi havia solament quatre fabricants, amb 36 telers manuals, l’any 1922 el cens industrial del sector s’havia elevat a 12 fabricants, amb 227 tricotoses, la majoria accionades mecànicament, i 350 obrers, i l’any 1928 s’havien instal·lat més de 500 tricotoses i la indústria donava feina a un miler d’obrers. Després del parèntesi de la Guerra Civil de 1936-39 aquesta indústria assolí un desenvolupament extraordinari, i esdevingué una providencial alternativa a la crisi endèmica en què es debatia el sector tèxtil cotoner. Des de la fi dels anys cinquanta començaren a proliferar arreu de la ciutat petits obradors de tipus familiar, i els anys successius començà un procés de ràpida concentració empresarial. L’any 1975, la indústria va arribar a donar ocupació al 65,6% de la població activa. La indústria del gènere de punt s’ha convertit en el suport bàsic i motor de creixement de la ciutat. L’estructura empresarial mostra una sèrie de grans empreses d’iniciativa local que ofereixen al mercat sòlides marques, com ara Indústries Valls (Punto Blanco), Vda. de Biosca i Riera (Escorpion) i Esteve, entre d’altres. Al principi del 2000 tancà l’empresa Fabrilmalla (Jim, Miss) i el 2004 ho feu l’empresa Ignasi Carner. La indústria del gènere de punt ha generat l’aparició d’una indústria tèxtil complementària, com la dels estampats, els teixits i els acabats, a més de la confecció de llenceria i roba interior, encapçalada per l’empresa Vives Vidal, que ara forma part d’una multinacional. La resta de sectors no són tan importants, i només se'n destaquen el metall i les arts gràfiques, a més d’importants empreses distruibuïdores i comercialitzadores. El sector de la construcció va patir una recessió vers els anys vuitanta, a causa de la davallada en el ritme de construcció d’habitatges; va passar a concentrar el 5,4% dels actius el 1986, la meitat dels que ocupava el 1975. Les dades del 2001 (7,29 %) indicaven encara una clara recuperació del sector. Des del final dels anys seixanta s’inicià una descongestió industrial del terme municipal d’Igualada en favor dels altres municipis de la conurbació, en els quals s’han anat formant diversos polígons industrials, edificats seguint les principals vies de comunicació de la zona. Al terme d’Òdena, la zona industrial és situada al pla de les Gavarreres, a banda i banda de l’antiga carretera N-II i de la BV-1106, que el 1999 ja havia iniciat un eixamplament. Al terme de Vilanova del Camí, la zona industrial s’establí al N del municipi, a banda i banda de l’antiga comarcal C-244. Finalment, al terme d’Igualada, al N, més enllà de la travessia exterior de l’antic traçat de la carretera N-II, es delimità també el polígon industrial de les Comes.

El comerç i els serveis

El sector dels serveis va passar a concentrar el 52,64% de la població ocupada el 2001. Els subsectors que han experimentat un creixement més intens són el comerç, l’hostaleria, les reparacions i els serveis a les empreses. La importància mercadera d’Igualada, que havia tingut un paper determinant en la configuració de la ciutat medieval, ha continuat essent durant el segle XX un dels principals signes de la seva capitalitat comarcal. L’àrea d’atracció del mercat d’Igualada constitueix la principal concentració de comunicacions, centres comercials i de serveis professionals i sanitaris de tota la comarca. L’any 1988 es posà en funcionament, a Igualada, un hipermercat o autoservei de grans dimensions, construït a la zona del polígon de les Comes, arran de l’antiga carretera N-II, que es va convertir en un atractiu mercantil per als habitants de la comarca. Els darrers anys s’han establert un bon nombre de botigues de venda directa de fàbrica que exerceixen una atracció comercial que ultrapassa la mateixa comarca. Els principals eixos comercials es concentren al nucli antic o als voltants (rambla de Sant Isidre i plaça de Cal Font), tot i que recentment s’ha configurat un altre eix, centrat al carrer de Balmes. A més dels mercats setmanals (dimecres i dissabte) i de la tradicional fira de Reis, que data del 1373 i és la més antiga de la ciutat, s’han desenvolupat a Igualada diverses manifestacions firals. En primer lloc cal fer esment de la celebració de les Fires i Festes de Primavera de l’any 1922, que incloïa una fira de mostres dels productes industrials i comercials més representatius. Durant els anys 1952 i 1953 es va celebrar una Fira Industrial i Comercial, promoguda per l’entitat Foment de Fires i Mercats coincidint amb els actes de la festa major, en la qual es va presentar una mostra representativa dels productes fabricats a la població i d’articles diversos de consum. Aquesta manifestació firal va tenir continuïtat a partir de l’any 1954 en una Fira Agrícola i Ramadera, que es començà a celebrar durant el mes de setembre. Un dels actes centrals de la fira era el Concurs de Fruits del Camp, com també les diverses competicions que hi tenien lloc: de tracció d’animals de càrrega, de conducció i llaurada amb tractors, etc. A partir de l’any 1963, la coneguda fins llavors com la Fira de Setembre adoptà també la denominació de Fira d’Igualada, i posteriorment, a més, Fira Multisectorial d’Igualada, que atreu visitants de tota la comarca i de les comarques veïnes. A les tradicionals fires de la ciutat, se n'han incorporat d’altres, sovint de temàtica especialitzada, com les fires Maq & Punt (1994), Maq-paper (1999) i el Saló de Nuvis (2001). També és molt popular la Fira d’Antiguitats, que es realitza des del 1983 l’últim diumenge de mes (menys els mesos de juny, juliol i agost). També és molt concorreguda i espectacular la fira Aerosport, celebrada al juliol, des del 1993, i dedicada a l’aeronàutica esportiva, que té com a marc l’aeròdrom General Vives d’Igualada-Òdena, al terme d’Òdena. Com a capital comarcal, Igualada concentra un gran nombre de serveis. L’ensenyament és cobert per diferents centres fins al batxillerat i la formació professional. Quant a l’ensenyament superior, hi ha l’Escola Superior d’Adoberia (1958) i l’Escola d’Enginyeria Tècnica Industrial d’Igualada, adscrita a la UPC. Hi ha també un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya. Igualada disposa, a més, de centres que imparteixen l’ensenyament en camps especialitzats (música, art, teatre, etc. ). L’educació especial és atesa per l’Escola Àuria (1968), de pedagogia terapèutica. Els esforços per equipar millor la ciutat l’han dotada d’una infraestructura que permet la pràctica de gairebé totes les modalitats esportives. Cal destacar sobretot el complex esportiu de les Comes i l’Estadi Atlètic. Pel que fa a la infraestructura sanitària, Igualada disposa de la Fundació Sanitària d’Igualada (de la xarxa hospitalària de Salut Pública), la Clínica Sant Josep, un centre sociosanitari bàsicament per a gent gran, i l’Hospital de Dia Sant Jordi. El 2006, la construcció d’un nou hospital comarcal, vinculat a l’esmentada Fundació, ja ha estat una realitat en procés avançat.

La ciutat d'Igualada

Morfologia urbana

Origen i formació de la ciutat

La ciutat d’Igualada és a la banda esquerra de l’Anoia, a 284 m sobre el nivell de la mar. L’origen de l’actual nucli urbà cal situar-lo en el transcurs del segle X. Les primeres edificacions s’aglomeraren entorn d’un nucli originari format per una esglesiola i una rudimentària fortificació, en un principi en direcció N-S seguint la ruta Òdena-Montbui. A partir del segle XIII, i a mesura que el camí de Barcelona a Lleida guanyava importància, les edificacions tendiren a arrenglerar-se d’acord amb aquest nou eix, en direcció a ponent. Aquesta atracció persistent de l’edificació cap a la banda de ponent probablement era determinada per l’existència d’un primitiu mercat situat extramurs. Des de la fi del segle XIII es configurà en aquest sector un raval a banda i banda del camí carreter, que havia de ser l’embrió del carrer de l’Argent. En canvi, pel cantó de llevant el progrés de l’edificació era dificultat per l’existència de la força o mota, el primitiu recinte fortificat que durant molt de temps degué representar un paper fonamental en la defensa de la vila. Precisament per a preservar aquesta funcionalitat, l’any 1390 les cases edificades extramurs d’aquell sector foren enderrocades per ordre del rei Martí, perquè destorbaven la defensa de la població i el control de l’estratègica cruïlla de camins. Seguint l’eix de creixement cap a ponent, les muralles s’expandiren en etapes successives en aquella direcció, fins que l’any 1367 totes les edificacions ponentines quedaren integrades dintre les fortificacions, deixant únicament extramurs, a llevant i a ponent, construccions esparses que havien de ser l’embrió dels futurs ravals de Soldevila i de Capdevila. A partir d’aquest segon recinte de muralles l’expandiment urbà es realitzà en totes direccions, i donà lloc a diversos carrers nous, un dels quals, el de dalt, precisament ha restat incorporat a la toponímia urbana amb aquest nom. A l’E, el raval de Soldevila cohesionà la seva edificació, de tal manera que ja pogué ser inclòs sencer en el darrer recinte de muralles, dreçat a partir de l’any 1438. En canvi, el nou raval de Capdevila restà definitivament extramurs, i aquesta indefensió fou la causa de la seva ruïna durant la guerra civil del temps de Joan II. Aquest darrer recinte de muralles, format per trenta-sis torres i set portals, configurà el perímetre definitiu del nucli antic d’Igualada, i els seus límits coincidien amb el contorn de la plaça de la Creu, la rambla de Sant Isidre, el carrer de Sant Jordi, la plaça del Rei i el passeig de les Cabres. Els vestigis arquitectònics més antics d’Igualada es remunten als darrers segles medievals. De les muralles es conserven dos portals, corresponents a les fortificacions del segle XV, el d’en Vives, o d’en Rovira, i el de la Font Major, o Mare de Déu de Gràcia. Els dos tenen característiques constructives semblants: un arc ogival a la part de fora i un arc de mig punt a l’interior, al lloc on hi havia les portes. L’any 1952, el portal de la Font Major va ser restaurat amb un criteri estètic molt discutible, que en bona part desvirtuà la seva estructura original. Damunt aquest portal hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu de Gràcia, que data probablement del segle XVII.

L'expansió de la ciutat

Impulsada pel creixement econòmic i demogràfic, la fesomia urbana d’Igualada canvià també substancialment al llarg del segle XVIII. El recinte de muralles feia temps que havia quedat obsolet, però no va ser fins l’any 1760 que el mur quedà oficialment suprimit, i es permeté d’utilitzar les fortificacions per a edificar-hi cases al damunt. De fet, ja des de molt temps abans, l’edificació fora de la muralla s’havia intensificat notablement, i en el cadastre del 1765 hom descriu que aproximadament la meitat de les cases d’Igualada ja eren edificades extramurs. Aquesta expansió urbana havia donat lloc als nous carrers de Sant Isidre, de Sant Pere Màrtir, de Sant Agustí i de la Soledat, que accentuaren la forma allargassada característica de l’urbanisme igualadí, en arrenglerar-se les edificacions a banda i banda del camí ral, que travessava la població de llevant a ponent. La rambla de Sant Isidre va ser esplanada i plantada d’arbres l’any 1752, seguint el traçat exterior de la muralla pel cantó del nord. A partir del segle XIX, aquesta rambla esdevingué el carrer més cèntric de la població, en convertir-se en lloc de pas de la carretera general, i començà a fer des de llavors el paper aglutinador de l’activitat ciutadana, paper que, anteriorment, havia estat atribuït al carrer de l’Argent, en el marc de la ciutat medieval. En el xamfrà amb el carrer de Sant Magí hi hagué l’hostal d’en Rovira. El carrer de la Soledat, edificat seguint l’antic camí ral, té l’origen en una capella consagrada l’any 1665 en honor de la Mare de Déu de la Soledat, i és un dels més característics de l’eixample setcentista d’Igualada. La construcció dels edificis va ser feta en una bona part mitjançant contractes emfitèutics, i algunes cases conserven encara les primitives característiques constructives. A l’extrem oposat de la població també s’havia configurat definitivament el barri de Sant Agustí, resultat de l’extensió cap a ponent de les edificacions de l’antic raval de Capdevila seguint el traçat de l’antic camí ral, fins a enllaçar amb el convent dels agustins, edificat extramurs a la fi del segle XIV. En el cadastre del 1765 consten perfectament delimitats en aquest sector els carrers de Sant Simplici, de l’Alba i de Sant Agustí. A la part baixa de la ciutat quedà consolidat definitivament el barri dels Blanquers, amb el seu element més representatiu, el Rec, una séquia de més de tres quilòmetres de llargada, que encara avui es pot resseguir en part. L’any 1852 es realitzà l’alineament del passeig de les Cabres i del carrer de Santa Anna, sorgits del terraplenament del glacis de l’antiga muralla del segle XV. Els barris setcentistes de la Soledat i de Sant Agustí densificaren la seva edificació i es convertiren en lloc preferent de residència de la mà d’obra ocupada en la indústria cotonera. Finalment, la ciutat començà a expandir-se cap al N, més enllà de la rambla de Sant Isidre, i aquesta zona esdevingué el lloc d’ubicació de molts dels nous edificis fabrils que es crearen a la ciutat. En aquesta direcció l’any 1834 va ser esplanat el passeig de l’Albereda, des de l’any 1922 batejat amb el nom de passeig de Jacint Verdaguer, obra excepcional tant per les seves dimensions —40 m d’amplada i més d’1 km de llargada— com per haver estat traçada en un autèntic camp obert molt allunyat del nucli habitat. Aquest projecte urbanístic fou realitzat per l’arquitecte Pere Serra i Bosch, i la seva esplanació serví per a donar feina als obrers acomiadats de les fàbriques de la població a conseqüència de la crisi industrial provocada per la primera guerra Carlina. L’expansió urbana en direcció cap al N rebé un impuls definitiu l’any 1847, amb l’elaboració d’un pla d’ordenació de tot el territori existent fins al límit amb el terme d’Òdena, situat aleshores poc més enllà del passeig. Aquest pla, realitzat per l’arquitecte Sebastià Cabot, és comparable a altres projectes coetanis d’eixample de poblacions catalanes; el seu traçat geomètric de la nova zona urbanitzable corresponia a les exigències de racionalitat del mode de producció capitalista que s’imposava a la ciutat. El creixement demogràfic durant el segle XIX va comportar un constant progrés de l’edificació cap a la zona del nord de la ciutat. De tota manera, encara durant uns quants anys el passeig de Verdaguer es va mantenir com una autèntica barrera a l’edificació, fenomen que hom atribuí a l’existència de la via del ferrocarril, que anava paral·lela al passeig, al fort pendent de la costa del Poble Sec, que dificultava l’edificació, i especialment al fet que fins l’any 1925 el límit septentrional del terme d’Igualada coincidí pràcticament amb el traçat del passeig. El poblament de la zona del Poble Sec no començà a afermar-se fins els anys vint, amb un hàbitat característic de cases baixes voltades d’hort o de jardí, construïdes a l’empara del relatiu benestar econòmic de l’època. També durant aquests anys es pot advertir un creixement de la urbanització en el sentit longitudinal de la carretera general, amb la prolongació del carrer de la Soledat fins a entroncar amb la carretera de Vilanova, i, en l’extrem oposat, amb l’extensió dels edificis més enllà del convent de Sant Agustí, en direcció al Molí Nou; també es començà a edificar a l’espai comprès entre la banda esquerra de la carretera de Manresa i la carretera general, que es convertí en zona preferent d’equipaments col·lectius amb la construcció dels edificis de l’Escorxador (1905), la caserna de la Guàrdia Civil (1928), l’Asil del Sant Crist (1931) i l’Institut Garcia Fossas (1933). Data dels anys cinquanta la creació de barris obrers de forta concentració migratòria: el barri de Fàtima, de formació espontània vora del torrent de l’Espelt, que el separa del nucli d’Igualada, el barri de Montserrat, promogut per l’Obra Sindical del Hogar l’any 1958 a la zona de Can Riba i el barri del Sant Crist, edificat entre la carretera de Vilanova i la via del ferrocarril. A partir dels anys seixanta el creixement de la urbanització igualadina adoptà un caràcter fortament selectiu. D’una banda, s’accelerà el procés d’edificació de la zona del Poble Sec i del barri dels Set Camins, prenent com a eix central l’avinguda de Barcelona fins a la travessia exterior de l’antiga carretera N-II, i de l’altra, els elevats costos del sòl edificable impel·liren les successives onades migratòries a fixar la seva residència als municipis propers, on es formaren barris a tocar de la ciutat. Des dels anys vuitanta Igualada ha patit diverses transformacions i un creixement que s’ha evidenciat de forma més clara des de la dècada del 1990. El canvi de situació de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat comportà l’eliminació del pas del tren pel centre urbà i l’eixamplament d’un dels grans eixos viaris, el passeig Verdaguer. També el decenni del 1980 s’iniciaren els tràmits per a dotar la ciutat d’un polígon industrial, el de les Comes, a la zona nord, sector que amb els anys ha esdevingut també zona residencial, amb equipaments comercials i esportius. A l’W del municipi cal esmentar la zona residencial de Sant Jaume Sesoliveres, amb un fort creixement els anys noranta, que s’ha connectat amb l’espai urbanitzat del pla de la Massa, i amb el nou del Pla de la Roselc, ja a tocar del nucli d’Igualada.

Les places

La travessia de Sant Roc, coneguda també com la plaça Vella o de les Peixateries, és la zona del nucli antic que conserva més fidelment les característiques de la ciutat medieval. És formada per uns porxos de construcció molt arcaica i desigual, indici de la seva original destinació a mercat. L’espai de la plaça Vella tenia la seva continuïtat en els carrerons que devien configurar el nucli de la ciutat anterior al segle XIV, de la qual solament resta l’arc ogival que dona entrada al carreró de Sant Miquel des del carrer de Santa Maria. L’espai primitiu de la plaça de l’Ajuntament data de mitjan segle XIV, i prové d’una reforma realitzada l’any 1411 per la qual foren unificades en una de sola la plaça Nova i la plaça del Blat, nom aquest darrer que es feu extensiu a tot el conjunt. La zona porticada de la plaça, avui només conservada a la banda del N-W, era originàriament molt més extensa: l’any 1912 foren enderrocades les voltes que feien xamfrà amb la travessia de Sant Sebastià, i l’any 1932, les que donaven al carrer de Santa Maria. Els edificis que ocupaven el centre de l’actual plaça foren aterrats l’any 1910, i al seu lloc es va edificar un pavelló destinat a mercat de carns, projectat pels arquitectes Pau Salvat i Espasa i Isidre Gili i Moncunill, que ha estat catalogat com un dels edificis modernistes més reeixits de la ciutat. Enderrocat l’any 1963, el 1976 va ser construïda al seu lloc una font lluminosa, avui també desapareguda en convertir la plaça en el centre d’una illa de vianants. La plaça de la Creu té el seu origen en el camp obert que existia davant el portal de Capdevila. En aquell lloc hi havia una creu de terme documentada des de l’any 1409. El 1954 s’hi va construir un brollador projectat per Bonaventura Bassegoda, culminat per una creu esculpida per Ernest Marco, amb motius al·legòrics de la ciutat. L’any 1965, la plaça doblà pràcticament la seva superfície gràcies a l’enderrocament dels edificis que havien estat seu de les Escoles Pies i de l’església dels Dolors. El 2004 s’inaugurà una nova remodelació de la Plaça. La plaça del Rei nasqué en l’espai existent davant el portal de Soldevila. L’any 1764, arran de la construcció de la caserna d’infanteria, la plaça apareix ja configurada. L’any 1832 es va inaugurar el monument a Neptú, obra de l’enginyer Francesc Vallès i de l’escultor Damià Campeny, que commemorava la portada d’aigües de les deus de l’Espelt. Aquesta font és l’única que queda de les quatre que van ser projectades per a la distribució de l’aigua a la ciutat. El monument és d’estil neoclàssic. A partir de l’any 1906, l’enderroc de la caserna d’infanteria motivà l’actual asimetria del monument respecte al rectangle de la plaça, i deixà al descobert l’església de Sant Bartomeu, en aquella època convertida en presó. Al solar que ocupava aquest edifici, l’any 1949 es va iniciar la construcció de l’Escola Superior d’Adoberia, que va ésser inaugurada l’any 1958. Durant la darrera dècada del segle XX s’han obert nous espais públics, com la plaça de Cal Font, el disseny de la qual s’ha inspirat en la tradició tèxtil de la ciutat, el Parc de l’Estació Vella, situat a l’antiga estació del ferrocarril i el parc del xipreret, on abans hi havia un camp de futbol i el velòdrom.

Els edificis religiosos

Dels edificis religiosos existents a Igualada, l’església parroquial de Santa Maria és l’exemplar més antic i valuós en termes arquitectònics i artístics. L’edificació del temple actual començà l’any 1617, i va ser realitzada per etapes, començant pel presbiteri i conservant en bona part fins a l’acabament de l’obra les antigues construccions, de les quals encara resta el testimoni d’una capella d’estil gòtic i el campanar.

Vista del claustre renaixentista de l’antic convent de Sant Agustí, a Igualada
© Fototeca.cat
La nova església havia estat projectada per Pere Blai, i realitzada per Rafael Plançó en estil renaixentista. Al començament del segle XVIII s’hi van portar a terme noves reformes. L’any 1702 va començar la construcció de la capella del Sant Crist, que no va ser beneïda fins l’any 1733. En l’ornamentació de la nova capella es destaca la pintura de la volta, realitzada per Francesc Tremulles l’any 1732. El primitiu retaule de la capella, d’estil barroc, fou destruït per un incendi l’any 1843; se'n pogué salvar intacta la imatge del Sant Crist. També a l’inici del segle XVIII, el 1704, va ser projectada la construcció del monumental retaule barroc de l’altar major, per Josep Sunyer i Jacint Moretó, reconstruït després del 1936. El 1949, l’església de Santa Maria va ser convertida en basílica menor per un privilegi del papa Pius XII. El convent de Sant Agustí va ser construït extramurs a partir de l’any 1393, al lloc on anteriorment hi havia la capella de Santa Maria Egipcíaca. La part més notable de l’edifici és el claustre, començat probablement al segle XV i que degué ser destruït en una bona part durant la guerra civil del temps de Joan II. La reconstrucció, iniciada a partir de l’any 1495, no va ser enllestida fins a mitjan segle XVII. El claustre és d’estil renaixentista, de planta trapezoidal, amb arcs de mig punt i columnes d’ordre toscà. L’església, dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, és d’estil neoclàssic, d’una sola nau. La imatge de la Mare de Déu de la Pietat, copatrona d’Igualada, va ser coronada canònicament l’any 1958. Els frares agustins abandonaren el convent durant la desamortització del 1835, i l’any 1858 l’edifici va ser cedit als escolapis per convertir-lo en escoles. L’església del Roser data del segle XVI, i és el lloc on, segons la tradició, es va produir l’any 1590 el miracle de la suor de sang del Sant Crist d’Igualada. La construcció actual és del segle XIX; l’església fou beneïda l’any 1819 i el campanar data del 1863. L’església de la Soledat té l’origen en una capella documentada des del segle XVII al peu del camí ral. L’edifici actual va ser construït l’any 1869 per Modest Fossas i Pi en estil neogòtic, i convertit en parròquia l’any 1877. El baldaquí de l’altar major és obra de Bonaventura Bassegoda, de l’any 1943. L’església de la parròquia de la Sagrada Família data de la fi dels anys seixanta, i va ser projectada pels arquitectes Josep M. Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, en un estil profundament racional i utilitzant materials d’una gran austeritat, com el formigó i els maons; la teulada és d’uralita, sostinguda per una encavallada múltiple de ferro que ocupa tot el sostre. L’església és un exemplar arquitectònic remarcable de l’anomenada escola de Barcelona. El Cementiri Nou d’Igualada, una obra d’Enric Miralles i Carme Pinós, fou inaugurat el 1991 i va aconseguir el premi FAD el 1992. És concebut com un carrer en ziga-zaga, que metafòricament talla el terra com una ferida, i els nínxols apareixen integrats en un cos inclinat.

Els edificis civils

Dintre l’arquitectura civil cal destacar la Casa Serrals, del segle XVI, una de les primeres cases pairals de la ciutat, aixecada sobre les antigues muralles. Ha estat restaurada i s’hi han instal·lat les dependències del Consell Comarcal de l’Anoia. És notable el conjunt d’edificis que formen les dependències de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera del carrer de Sant Pau, aixecats després de l’incendi de la primitiva seu social de l’entitat l’any 1873. El cos central de l’obra data de l’any 1878, i el teatre fou projectat per l’arquitecte Pau Salvat i Espasa. L’edifici de les escoles data de l’any 1917, i fou realitzat per Josep Pausas i Coll. L’edifici de la casa de la ciutat, de l’any 1883, fou realitzat en estil neoclàssic per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. Igualment interessant és el Cercle Mercantil, inaugurat l’any 1899, en el qual s’utilitzaren elements ornamentals característics del Modernisme. L’arquitectura modernista és indubtablement la més ben representada a la ciutat. Entre els diversos edificis catalogats, construïts entre el 1900 i el 1919, es destaquen la Casa Ratés del carrer de Santa Maria, que data de l’any 1908, obra d’Isidre Gili i Moncunill, l’edifici d’estatges del carrer de Sant Roc, de l’any 1913, obra de Josep Pausas i Coll, i el conjunt d’edificis de l’Escorxador, construïts l’any 1903 per Isidre Gili i Moncunill i Pau Salvat i Espasa. Probablement l’obra més original de l’arquitectura igualadina modernista és l’edifici de l’Asil del Sant Crist, construït l’any 1931 per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, deixeble d’Antoni Gaudí. L’element determinant d’aquesta construcció és la pedra vista, utilitzada com a element alhora constructiu i ornamental, que li dona la seva fesomia inconfusible. Cal no oblidar el patrimoni que l’activitat industrial ha deixat en l’arquitectura d’Igualada. Alguns edificis han estat restaurats i reaprofitats com a espais culturals, com Cal Boyer, Cal Granotes o Cal Font.

La cultura

Les institucions

Igualada disposa d’un gran nombre d’associacions de caràcter divers. L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (1863) és l’entitat amb una trajectòria més llarga, iniciada quan un grup de teixidors, sota la direcció del pare Marià Ferrer i Estruch, influïts per l’ideal de progressisme romàntic de l’època, pretengueren fomentar la instrucció dels obrers. La primera seu social s’establí al carrer de Sant Magí, més tard es traslladà al carrer del Vidre, fou incendiada durant els atacs carlins del 1873 i, finalment, l’any 1878 se n'inaugurà l’edifici definitiu. L’Ateneu aviat es va convertir en una de les principals entitats culturals de la ciutat i, tot i el seu esperit progressista, agrupà socis de tots els estaments socials. Amb el temps posà en marxa un seguit de projectes com les escoles, amb gran prestigi a partir del 1920, el conservatori de música, el teatre, el camp d’esports, l’escola de teixits, la biblioteca, l’associació d’exalumnes i diverses publicacions periòdiques. L’any 1939 l’entitat fou confiscada i no retornà als seus socis fins el 1976. Des d’aleshores l’Ateneu ha efectuat notables millores en la seva infraestructura i ha promogut activitats culturals diverses. La Casa de Cultura de la Fundació “la Caixa” (1927) ha tingut també un paper destacat a la ciutat, amb la biblioteca —la primera d’Igualada amb un servei públic i que el 1999 passà a integrar-se a la Biblioteca Central d’Igualada—, la sala d’actes, que ha acollit durant molts anys bona part de les activitats culturals locals, i la sala d’exposicions. La fotografia ha tingut molts afeccionats que, per mitjà de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada (1929), han desenvolupat una extensa activitat amb exposicions, concursos, cursets i molt especialment col·laborant en la fundació de l’Arxiu Fotogràfic Municipal i en la publicació d’un butlletí (1932-69) que, a més de la informació pròpia de l’entitat i d’articles tècnics, recollia treballs divulgatius d’història i d’arquitectura comarcals, acompanyats de nombroses il·lustracions. Ja després de la guerra, es fundà, sota la iniciativa de Josep Romeu i Figueras, el grup cultural Anabis (1944-47), que fou un antecedent del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, constituït l’any 1947 per Joan Mercader i Riba. A aquesta entitat es deu la creació del Museu de la Ciutat (1949), el Museu de la Pell (1954), un arxiu històric i bibliogràfic, la publicació de la col·lecció Miscellanea Aqualatensia i de diversos estudis i revistes. Té seccions d’arqueologia, història, filologia i art, entre d’altres, i hi han estat adherides altres entitats com AENA (Associació per a l’Estudi de la Natura de l’Anoia) o EGAN (Espeleo Grup Anoia). Òmnium Cultural, a més de les activitats pròpies entorn de la llengua i la cultura catalanes, promou l’edició d’obres d’autors o temes comarcals. Des de la instauració de la democràcia, l’ajuntament ha portat a terme una tasca important de suport a les entitats locals i, al mateix temps, ha iniciat projectes propis d’infraestructura (museus, sala d’exposicions, arxiu), d’ajut a la investigació i a la cultura mitjançant els Premis Ciutat d’Igualada (Premi d’investigació Jaume Caresmar, Premi Doctor Joan Mercader de recerca, Premi de pintura Gaspar Camps, etc. ), d’edició d’obres d’àmbit local i de publicacions informatives.

L'esport

La pràctica de l’esport es canalitza a la ciutat per mitjà de nombroses associacions i, d’una manera institucional, pel Patronat Municipal d’Esports, el qual fomenta i organitza diferents activitats esportives, a més de promoure la Festa de l’Esport. L’handbol, el bàsquet, els escacs, el ping-pongi molt especialment el futbol tenen equips, clubs i penyes, però l’esport amb més suport popular és l’hoquei patins, que ha tingut en l’Igualada Hoquei Club el seu representant més notable. Aquest club té un equip que ha guanyat en diverses ocasions la lliga de la Divisió d’Honor i la lliga europea. Té, a més, un equip en la 1a divisió i d’altres en categories infantils i juvenils i també una escola de patinatge. Arran de la construcció de la primera piscina municipal l’any 1934, es fundà el Club Natació Igualada, que ben aviat sobresortí tant pels seus nedadors com per l’organització de diversos campionats. El Club té també diferents seccions esportives. La Unió Excursionista de Catalunya (UEC) disposa d’una delegació a Igualada, amb molts associats. Entre les seves activitats més concorregudes destaquen les sortides excursionistes i culturals per indrets de la comarca. Cal esmentar també el ciclisme i l’atletisme, que tenen seguidors des que es començaren a organitzar campionats els anys vint. Un esport minoritari però espectacular és el vol amb globus aerostàtics, molt vinculat a la ciutat ja que hi va néixer un dels pocs tallers especialitzats en la seva construcció. Cada dos anys, entre el final de juny i el començament de juliol, se celebra una vistosa trobada internacional de globus anomenada European Balloon Festival. Altres modalitats com el vol amb ultralleugers i amb planadors són també practicades gràcies a la proximitat de l’aeròdrom General Vives d’Igualada-Òdena. L’afecció al motor, tant al motociclisme com a l’automobilisme, ha anat guanyant adeptes i Auto Sport Igualada organitza diverses competicions.

Els mitjans de comunicació

Des de l’any 1808, en què hi ha una primera referència bibliogràfica sobre premsa escrita a Igualada, cal passar al 1863, amb “El Eco de Igualada”, per a trobar informació periòdica regular a la ciutat. La majoria de publicacions generals han tingut una periodicitat setmanal, llevat dels diaris “Gaseta Comarcal” (1927-29, 1930-31), “El Día de Igualada” (1930-31), “Diari d’Igualada” (1931-36) i “Diario de Igualada” (1939). En canvi, les revistes culturals han acostumat a sortir mensualment o fins i tot d’una manera més espaiada, per exemple “Lo Renaixement” (1884-86), “El Ateneo” (1885-98, 1904-11, 1911-33),”Revista d’Igualada” (1929-31), “Textos” (1962-65), “La Rambla” (1982) i “Estudis” (1985-86). L’any 1999, la “Revista d’Igualada” va iniciar una nova etapa amb una periodicitat quadriennal. A Igualada s’editen nombroses publicacions i butlletins, a més de periòdics d’informació general. El bisetmanari “Diari d’Igualada: periòdic de l’Anoia”, inicialment setmanari, va sortir des del 1942 fins a la meitat de la dècada del 1990. “Vida: revista de la família igualadina” (1944) és editada per l’arxiprestat de l’Anoia-Segarra (bisbat de Vic). “La Veu de l’Anoia” començà a publicar-se l’any 1982 i el diari “Regió 7” instal·là una delegació a la ciutat el 1995. El 1999 es publicà el primer número d’una nova etapa de la “Revista d’Igualada”. La primera emissora de ràdio igualadina es fundà l’any 1950 amb el nom d’“Estación Escuela nº 4 del Frente de Juventudes”. Posteriorment s’anomenà Ràdio Joventut i més tard RNE-Ràdio 5 a Igualada; el 1991 deixà d’emetre. L’any 1984 inicià les emissions Anoia Ràdio, pertanyent a la Cadena Nova, abans anomenada Cadena 13; el 1995 esdevingué Onda Rambla Igualada. El 1992 fou creada, per l’entitat Igualada de Comunicació, una nova emissora de freqüència modulada (101. 1 Ràdio), i el 1993 inicià la seva activitat Ràdio Igualada. La televisió local és representada per dues cadenes: TV Igualada (1989) i Anoia TV (1990).

Els museus, les biblioteques i els arxius

El Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada va impulsar la creació del Museu de la Ciutat (1949) i del Museu de la Pell (1954), tots dos instal·lats al Col·legi Públic Garcia Fossas. Aquests són els antecedents del Museu Comarcal de l’Anoia, creat el 1982, anomenat posteriorment Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, vinculat al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. La seu central és situada a l’antiga fàbrica tèxtil de Cal Boyer, interessant element de l’arquitectura industrial del final del segle XIX. Una extensió del museu és a l’antiga adoberia de Cal Granotes; es tracta d’un edifici industrial del segle XVIII situat en el barri adober, tocant el rec, que conserva la distribució primitiva per tal de mostrar els sistemes artesans d’adobament de pells per a sola, emprats abans de la mecanització. També destaca la col·lecció particular de Cal Ros, formada per carruatges i guarniments de cavalleries, actual Museu del Traginer. Les principals biblioteques que han contribuït al servei de la lectura a la ciutat han estat la biblioteca de la Fundació Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (1927), la biblioteca de La Cooperativa (1930), la sala de lectura Sant Jordi (1978), infantil i juvenil, que formava part de l’Obra Social de la Caixa de Catalunya, i la biblioteca Joan Serra i Constansó (1933) a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. El 1999, els fons de les tres primeres biblioteques van quedar agrupats en la Biblioteca Central d’Igualada, instal·lada en l’edifici de l’antiga fàbrica tèxtil de Cal Font, que va ser restaurada i condicionada, i que inclou també un fons d’audiovisuals, una sala d’actes i altres serveis. Dins els equipaments del Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia funciona un servei de documentació, fruit d’un conveni amb el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, que aporta el seu fons bibliogràfic. La biblioteca s’ha especialitzat en l’estudi de la comarca A Igualada hi ha, a més, la ludoteca Sant Miquel (1984), amb una bona col·lecció de jocs i joguines. Entre els arxius de la ciutat sobresurt l’Arxiu Històric Comarcal d’Igualada, de fet el més important de l’Anoia. Instal·lat a la Casa Valls, va ser inaugurat el 1986. Entre els fons dipositats destaquen el de l’Arxiu Municipal d’Igualada (amb documents que es remunten al segle XIV), el del districte notarial de la ciutat (1281-1969) i el de l’Arxiu Fotogràfic Municipal d’Igualada, que va néixer poc després de la fundació de l’Agrupació Fotogràfica l’any 1932.

Els teatres i els auditoris

Igualada té una arrelada tradició teatral, tant pel que fa a contractació de companyies professionals com amb relació als grups locals amateurs. Ja al segle XIX es podia assistir a representacions en diversos locals de la ciutat, un dels quals, el teatre de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (1879), encara existeix i té una programació estable. Hi ha, a més, el teatre del Cercle Mercantil (1899) i el petit teatre de l’Aurora. Les institucions públiques promouen l’activitat teatral per mitjà de La Mostra, fira de teatre infantil i juvenil (1990) i de l’escola de teatre La Tarima (1989), fundada per Anton Font. S'han anat creant diversos grups de teatre local i també han sorgit iniciatives en el camp de l’animació i de l’espectacle al carrer. Els infants poden assistir, a més, a les activitats mensuals de la Xarxa. Dins el món del cinema, cal mencionar, des de l’any 1979, el Certamen Internacional de Cine Amateur “Ciutat d’Igualada”, celebrat cada dos anys el mes d’octubre i que té una participació d’abast geogràfic extens. A banda, Cine Club de l’Ateneu organitza també un cicle de projeccions i les “Nits de cinema al carrer”. Entre els auditoris destaquen el del Museu Comarcal, el de la Biblioteca Central, el del conservatori municipal i el de l’Ateneu Igualadí, que, a més d’activitats diverses (conferències, cursets, presentacions de llibres, etc. ), sovint són marc de concerts organitzats per Joventuts Musicals, o bé per altres entitats com l’Escola Municipal de Música d’Igualada-Conservatori Municipal de Grau Mitjà Mestre Joan Just i Bertran. L’ajuntament promou durant l’any diversos cicles musicals com el Festival Internacional d’Orgue (des del 1992), amb concerts a la basílica de Santa Maria durant els mesos de gener a abril. També se celebra la festa de Santa Cecília amb una Trobada de Joves Orquestres i les conferències i taules rodones de “La Música a Debat”. La música també és la protagonista “Anòlia” (1989). La ciutat ha donat personatges destacats en el món de la música; actualment en són un exemple Jordi Savall, David Padrós, Josefina Rigolfas i Joan Paradell, entre d’altres. Entre els grups musicals igualadins es poden mencionar l’Orquestra de Cambra, el Quintet d’Arezzo, la Jove Orquestra Simfònica de l’Anoia, la Cobla Juvenil Ciutat d’Igualada o la Banda de Música d’Igualada.

El folklore

Són nombroses les festes que se celebren a la ciutat. Entre les més tradicionals destaquen les del cicle de Nadal. Per Santa Llúcia es fa un concorregut mercat pel centre d’Igualada. El 28 de desembre, la festa dels Innocents, havia tingut força importància, i al final del segle XIX s’editaren diversos “sermons” satírics. Després de molts anys, el 1990 es tornà a llegir un “sermó” a la rambla. Tot i això, almenys des del 1895 la festa dels Reis, considerada una de les celebracions més antigues de Catalunya, substituí la festa dels Innocents, i a causa de la gran participació popular i l’elaborada escenografia ha aconseguit una gran projecció . Els actes festius comencen el mateix 28 de desembre, amb l'arribada del patge Faruk. El 5 de gener té lloc el punt àlgid de la festa, la cavalcada, que té com a característica distintiva el lliurament dels regals als nens que esperen als balcons de les cases mitjançant escales al llarg del recorregut. L’any 2013 la festa dels Reis va rebre la Creu de Sant Jordi. Per les dates nadalenques, des del 1984 a la ciutat s’organitza també el Saló de la Infància Una altra festa tradicional és la dels típics Tres Tombs, desfilada de cavalleries i carruatges, organitzada per l’Antic Gremi de Traginers per a commemorar el dia de Sant Antoni Abat. Per Pasqua, la festa religiosa més arrelada a la ciutat és la del Sant Crist, el Dimarts de Pasqua, que commemora el fet de la suor de sang de la imatge, que tingué lloc l’any 1590. Se celebra un ofici i una processó. La nit de Sant Joan arriba la flama del Canigó, que després es dirigeix cap a Montserrat; i hi ha revetlles i un correfoc. Corpus era una de les festes més importants (s’havien fet catifes de flors), però ha anat perdent el seu sentit popular i només en resta el costum, força recent, de fer ballar un ou al brollador de la plaça de Pius XII. Pels volts de Sant Bartomeu, a l’agost, se celebra la festa major, amb una gran quantitat d’actes entre els quals destaquen l’exhibició castellera (la ciutat téuna jove colla castellera anomenada Moixiganguers d’Igualada) i els balls i concerts que tenen lloc a nombroses places. Molts barris i carrers tenen les seves pròpies festes, que abans acabaven sempre amb el ball de la crespella i, l’endemà, amb una pescada o excursió. Cal esmentar-ne les festes del barri de la Font Vella, que se celebren, des del 1854, el dia de la Mare de Déu del Pilar. Un dels actes més populars des dels anys vuitanta és una trobada de puntaires de Catalunya. Les danses i les comparses més antigues i pròpies de la ciutat són: els bastoners; els cavallets; els cercolets, que acostumaven a sortir per la festa major i algunes festes de barri; els diables, comparsa datada al segle XV, que ballaven al ritme d’un tabal tot tirant coets; els pastorets, ja desapareguts, que recitaven versos i dansaven acompanyats de flabiol i tamborí; la moixiganga, dansa senzilla interpretada als acords de gralles i tabal amb aixecament de castells i representació de misteris o quadres de la Passió, i la patera, típic entremès igualadí, possiblement derivat de l’antiga Turquia, que simula una batalla entre moros i cristians amb un diàleg en vers. Es ballava per Corpus i per la festa major, acompanyada de gralla, tenora, flabiol i tambor seguint una música emprada després en l’himne de la festa dels Innocents i tocada encara avui en la diada dels Tonis, etc. Hi ha hagut intents de recuperació d’algunes d’aquestes danses, com el realitzat pel grup Bitrac Dansa, després d’una llarga tasca d’investigació. La sardana s’introduí a la ciutat amb una audició als jardins de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera l’any 1898, i encara se'n realitzen ballades en algunes festivitats. La ciutat compta amb dues colles sardanistes i dues cobles. Hi ha, a més, altres elements molt característics del folklore local, que sovint acompanyaven les desfilades pel carrer i encara són presents a les festes més assenyalades, com els gegants, els dracs, la víbria i els nans o capgrossos (amb referències des del segle XV).

Altres indrets del terme

La capella de Sant Jaume Sesoliveres és situada als confins del terme d’Igualada amb el de Jorba i Òdena (municipi al qual havia pertangut fins el 1925), al peu del primitiu traçat de la carretera N-II, a la sortida cap a Jorba. L’església va ser edificada per Guillem Bernat i la seva muller Ermengarda, i es consagrà l’any 1059. L’estructura de l’edifici és romànica, amb successives reconstruccions dels segles XIV, XV i XVII. Va quedar abandonada arran de la desamortització de l’any 1835. Declarada monument d’interès historicoartístic l’any 1975, en 1993-94 va ser restaurada. És un edifici de planta rectangular, d’una nau i absis semicircular, amb el portal al mur de migdia; és feta amb carreus desbastats sense cap mena d’ornamentació. En aquest sector se situa una urbanització homònima.

La història

La prehistòria i l'antiguitat

El poblament primitiu del centre de la Conca d’Òdena ha estat documentat en diversos llocs dels encontorns d’Igualada. L’any 1935, Antoni Borràs i Quadres realitzà una primera prospecció a l’estació iberoromana del Vilar del Met, situada al terme de Vilanova del Camí, l’antiguitat de la qual es remunta al segle III aC. L’any 1979, la secció d’arqueologia del CECI portà a terme l’excavació d’uns vestigis iberoromans prop de Montbui, que posaren al descobert les restes arquitectòniques d’un hipocaust romà, del segle II aC. El jaciment més notable dels voltants d’Igualada és, però, la vil·la romana d’època imperial situada al lloc de l’Espelt, ja al terme d’Òdena. Els tres jaciments tenen com a característiques comunes la seva cronologia, la seva localització a les millors terres de conreu de la rodalia d’Igualada, una mateixa especialització econòmica en l’agricultura de cicle mediterrani —vi, cereals, oli—, probablement servida per mà d’obra esclava, i una precoç relació econòmica amb el Camp de Tarragona, documentada per la troballa de monedes ibèriques cossetanes en dos dels jaciments. En aquestes circumstàncies no s’ha de descartar pas un poblament iberoromà —i fins i tot anterior— en la cruïlla d’aquests primitius camins, en alguna de les terrasses fluvials de l’Anoia, al lloc en el qual havia de sorgir posteriorment la ciutat d’Igualada o als seus voltants. Tot aquest conjunt de descobertes arqueològiques coincideixen a assenyalar un despoblament que es produí a partir del segle III. La manca de testimonis documentals sobre el territori d’Igualada es perllongà encara durant set segles.

L'edat mitjana

Els inicis del repoblament de la plana central de la Conca d’Òdena, al lloc on posteriorment sorgí Igualada, cal situar-los en el transcurs de la segona meitat del segle X. La primera referència al topònim Aqualata és documentada l’any 978 entre els límits dels castells de Montbui i de Tous. La menció sembla al·ludir al curs de l’Anoia que feia de llinda amb el castell del terme d’Òdena. El primer testimoni documental fidedigne sobre l’existència d’un hàbitat fix data de l’any 1003, i es refereix a una capella o esglesiola dedicada a Santa Maria. La simple existència d’aquest lloc de culte permet de suposar un poblament anterior, format segurament per masies disperses, els habitants de les quals haurien estat atrets per la fertilitat del lloc, per la proximitat de l’Anoia i per l’existència a la zona d’una cruïlla de camins, la ruta de la conquesta que procedent dels Pirineus s’endinsava cap a la Catalunya Nova, i que servia de via de comunicació entre els dominis feudals que encerclaven la Conca d’Òdena i l’antic camí romà que des de Barcelona portava vers l’interior de la Península. Al costat de l’esglesiola hi hagué una rudimentària fortificació —força o mota—, que devia acomplir la doble funció de protegir els primers pobladors de les incursions sarraïnes i de mantenir un cert control sobre l’estratègic nus de comunicacions. Igualada deu la seva existència jurídica independent, en una bona part, a les contradiccions de l’entorn feudal que l’encerclava. Efectivament, la primitiva esglesiola romànica i les construccions que l’envoltaven havien estat edificades als confins del domini feudal d’Òdena, al punt de confluència d’aquest amb les senyories veïnes de Montbui i Claramunt. Per aquest motiu el territori d’Igualada era causa de freqüents disputes entre els barons d’aquests dominis, especialment per raó de la utilització de les aigües de l’Anoia i pel control de l’estratègica cruïlla de camins. Aquest conjunt de circumstàncies portaren, l’any 1185, a una avinença entre els barons d’Òdena i Claramunt, a la qual es va sumar també Bernat de Montbui l’any 1205, per la qual el territori d’Igualada seria cedit en franc alou a l’abat i al monestir de Sant Cugat del Vallès, a fi de garantir permanentment el lliure accés a la zona, i la presa i l’aprofitament de les aigües del riu, tant per a regar com per al servei dels molins de les seves riberes. Un nou pas transcendental en el procés d’alliberament d’Igualada de la tutela feudal es produí l’any 1233, amb la cessió per part de l’abadia de Sant Cugat del Vallès de la meitat dels seus drets sobre la població al rei Jaume I, a fi d’afermar la seva independència respecte dels dominis feudals veïns, cessió que va ser ratificada l’any 1240 per la renúncia perpètua de Ramon Guillem d’Òdena a qualsevol jurisdicció sobre el territori igualadí. A partir d’aquesta acció, Igualada romania sotmesa a un règim de condomini reial i baronial, encarnat aquest darrer únicament per l’abat de Sant Cugat del Vallès. El primer escut conegut d’Igualada reflectia precisament aquesta situació de condomini, amb la representació del bàcul abacial de Sant Cugat i les barres catalanes de la casa comtal de Barcelona. De tota manera, malgrat el caràcter proindivísd’aquest condomini i l’existència de diversos privilegis pels quals la monarquia es comprometia a no separar mai del domini reial la part de jurisdicció que posseïa sobre el territori d’Igualada, la població va ser alienada l’any 1364 a Enric de Trastàmara, i l’any 1373 a Maria de Portugal, i posteriorment va ser la poderosa casa comtal de Cardona, que ja s’havia ensenyorit anteriorment de les baronies d’Òdena, Claramunt, Montbui i Castellolí, la que cobejà d’incorporar la vila d’Igualada al conjunt dels seus dominis. Per a oposar-se a aquest perill d’absorció feudal els igualadins obtingueren, el 30 d’agost de 1381, el privilegi del carreratge de Barcelona, pel qual la població restava sota la tutela de la ciutat de Barcelona, i els seus habitants equiparats en drets, llibertats i prerrogatives als barcelonins. L’obtenció del privilegi de carreratge, a més de significar l’alliberament definitiu del cinyell del feudalisme comarcal, tingué efectes beneficiosos sobre l’economia de la ciutat, en restar vinculada més directament al motor econòmic que representava la capital del Principat, i comportà una certa reforma en l’organització municipal, que tendí a assemblar-se a la del Consell de Cent. Els càrrecs executius del municipi canviaren la seva denominació de jurats per la de consellers, vigent a la Ciutat Comtal. Aquest canvi d’estatus jurídic també tingué un reflex puntual en l’escut de la ciutat, que des d’aquell moment adoptà l’ensenya barcelonina, amb l’addició, com a distintiu particular, de les aigües a la punta de l’escut. L’any 1293, Jaume II va atorgar un privilegi per a celebrar mercat el dimecres de cada setmana. L’any 1330, Alfons III el Benigne concedí un nou privilegi per a celebrar una fira de sis dies de durada a partir del 10 d’agost de cada any, i, l’any 1373, Pere III el Cerimoniós modificà el privilegi anterior en el sentit de fer coincidir la fira amb la diada de Reis, amb una durada de quinze dies a partir del 6 de gener, fira que encara se celebra en l’actualitat. Aquesta funcionalitat comercial havia condicionat fortament la fesomia de la ciutat medieval, la qual s’havia anat configurant entorn de la zona porticada de la plaça Vella i de la plaça del Blat, que amb els carrers adjacents —de l’Argent, del Born, passatge d’en Galí, del Forn, etc. — formaven l’autèntic mercadal de la població. L’activitat mercadera esdevingué un estímul decisiu per a la demografia igualadina. A partir de mitjan XIV, però, Igualada entrà en una etapa d’estancament econòmic i demogràfic, i sofrí amb duresa els efectes de la crisi baixmedieval, que colpí amb una especial gravetat tota la geografia catalana. Els 318 focs documentats l’any 1365 van quedar reduïts a 206 l’any 1381, i l’any 1465 consten només 70 cases habitades a la població.

L'edat moderna

Aquesta etapa depressiva, caracteritzada per males collites, fam, misèria i epidèmies diverses, entre les quals sobresortien els successius flagells de la pesta, s’havia vist agreujada per les seqüeles de la guerra civil del temps de Joan II. A partir de la fi del segle XV la població igualadina experimentà una lenta recuperació. No obstant això, aquesta tendència més favorable es veié alterada per nous brots epidèmics. Especialment important va ser el contagi de pesta bubònica esdevingut l’any 1589. Els primers indicis de la malaltia es donaren a la fi de maig, i el contagi no cessà definitivament fins a la primeria de gener del 1590. Encara era recent la tensió emocional i el trasbals que havia ocasionat a la població el flagell de la pesta, quan es va produir el miracle de la suor de sang del Sant Crist d’Igualada, esdevingut el 20 d’abril de l’any 1590, diada del Divendres Sant, i que constituí un element cabdal en la religiositat de la població. L’any 1900 el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, amb la seva carta pastoral L’Espòs de Sang fixà definitivament el corpus doctrinal i teològic del miracle, de tal manera que el títol d’aquesta pastoral ha restat com una expressió sinònima per a designar la imatge del Sant Crist d’Igualada. Des de mitjan segle XVII es poden percebre clarament signes de redreçament econòmic a la població. Un primer indici del nou clima econòmic el constitueix l’inici de la construcció del temple de Santa Maria, l’any 1617. Un altre signe indiscutible de vitalitat es va produir l’any 1622, quan el municipi d’Igualada comprà la mitja jurisdicció que l’abat i el monestir de Sant Cugat del Vallès posseïen sobre la població des de l’any 1185. Amb aquesta compra, Igualada s’alliberava definitivament de la tutela senyorial, i el municipi quedava investit del dret d’elegir directament el batlle baronial de la població i de cobrar els drets i censos que abans corresponien al monestir de Sant Cugat del Vallès. De tota manera, el canvi més significatiu, que esdevingué un autèntic contrapunt respecte a la situació anterior, es va produir en el terreny industrial. En el transcurs del segle XVIII, però, es pot percebre clarament una creixent diferenciació entre les activitats menestrals i les activitats industrials pròpiament dites, en les quals es pot advertir un augment considerable de la producció com a conseqüència de la seva incorporació a un mercat de consum ampli, que progressivament abastà el mercat peninsular i, fins i tot, en alguns casos, el mercat americà. Entre les indústries que experimentaren un creixement notable durant el segle XVIII cal esmentar els espardenyers i la indústria barretera, amb dotze fàbriques l’any 1779. Amb tot, van ser la indústria tèxtil i la d’adobament de pells les que condicionaren decisivament l’especialització econòmica de la ciutat a partir de la divuitena centúria.

El segle XIX

A la fi del segle XVIII, el blocatge anglès del comerç americà representà per a Igualada una greu paralització industrial, que no havia estat superada encara en iniciar-se la guerra del Francès. És en aquesta situació de misèria col·lectiva que cal inscriure els esdeveniments que es produïren l’any 1808, i el clima revolucionari que es visqué a la població. La primera batalla del Bruc es va produir el 6 de juny de 1808, quan una columna de 3 800 soldats de l’exèrcit del general Duhesme, comandada pel brigadier Schwartz, es dirigia a Manresa procedent de Barcelona. La segona batalla del Bruc va esdevenir-se el 14 de juny, quan l’exèrcit francès organitzà una operació de represàlia en resposta a la derrota del dia 6. En les accions del Bruc excel·liren l’igualadí Antoni Franch i Estalella i el manresà Maurici Carrió i Serracanta, comandants dels sometents respectius. Les successives victòries del Bruc enardiren els ànims dels resistents i a Igualada provocaren una forta crispació revolucionària, que comportà la persecució d’algunes de les persones més prominents de la població i dels representants del govern. Aquest va ser el clima que presidí la constitució de la junta revolucionària d’Igualada, formada majoritàriament per representants dels gremis i de les capes populars, i que fins al juliol del 1809 actuà com l’autèntic govern de la població, sense reconèixer gens ni mica d’autoritat a l’ajuntament. Després de la guerra del Francès la represa industrial va ser immediata en el cas de la indústria cotonera, que es convertí en la principal activitat productiva. En aquella època Igualada havia esdevingut un dels principals centres fabrils de Catalunya, i la segona concentració tèxtil cotonera després de Barcelona. Impulsada per aquesta conjuntura favorable, la demografia igualadina registrà un fort creixement. La urbanització de la ciutat cresqué impulsada per aquesta eufòria econòmica subsegüent a la guerra del Francès. També data d’aquesta època la portada d’aigües des de les deus de l’Espelt i Can Masarnau a Igualada, projectada l’any 1790 i en la qual es treballava des del 1807. L’obra de la conducció, de proporcions gegantines, consistia en un aqüeducte de més de 3 km de llargada, per mitjà del qual l’aigua baixava des de les deus fins als dipòsits situats sota la plaça de l’Enjub (nom pronunciat vulgarment Enxub). Per celebrar aquesta portada d’aigües fou construïda una font monumental dedicada al déu Neptú, que va ésser inaugurada l’any 1832. De tota manera, aquesta eufòria econòmica i demogràfica d’Igualada durant la primera meitat del segle XIX encobria les greus deficiències estructurals en què era immergida la indústria cotonera establerta a la població, ja que, mentre que arreu de Catalunya es duia a terme la mecanització de la producció, les fàbriques d’Igualada quedaven anquilosades en la utilització de les antigues berguedanes mogudes a mà. A causa de les dures condicions de treball imposades per la crisi, la ciutat es convertí en un focus permanent d’agitació social, aguditzada per la gran concentració d’obrers manuals, molts d’ells en atur forçós. Aquesta situació generava sovint una forta hostilitat contra les noves màquines, acusades de fomentar els acomiadaments, i l’any 1847 va ser incendiada la fàbrica Vila, Subirats i Companyia, coneguda des de llavors com El Vapor Cremat. Entre els mesos d’abril i juliol del 1855 les indústries cotoneres de la població restaren tancades a causa de successives vagues i locauts, que tingueren la seva culminació en la gran vaga del 1881. Crisi econòmica, agitació social i la impossibilitat de superar les adverses condicions del medi geogràfic que impedien d’escometre la renovació de l’utillatge industrial provocaren que diversos empresaris igualadins emigressin de la ciutat i anessin a invertir els seus capitals en altres poblacions catalanes. El clima depressiu en què vivia la ciutat es va veure agreujat per la incidència de brots epidèmics del còlera morbo i per les repercussions de la tercera guerra Carlina. L’atac dels carlins contra Igualada es va produir el 17 de juliol de 1873. Fou en aquestes circumstàncies adverses que Igualada obtingué el títol de ciutat, atorgat pel rei Alfons XII el 25 de novembre de 1879. A mitjan segle XIX, l’exigència de renovació de l’utillatge de la indústria tèxtil coincidí amb l’inici de l’era del ferrocarril, que havia de representar una autèntica revolució en els sistemes de transport. A Catalunya, l’any 1848 va ser inaugurada la línia de Barcelona a Mataró, i l’any 1852 els prohoms igualadins Ramon i Francesc Castells i Comas i Celestí Mas i Abad projectaren una xarxa ferroviària entre Igualada i Sant Sadurní d’Anoia que permetés la posterior connexió amb la línia litoral, que no arribà a realitzar-se. El mateix any 1852 es produí una dura competència entre Manresa i Igualada per captar el ramal de la línia Barcelona-Saragossa, que potents interessos financers decantaren finalment cap a Manresa. La unió ferroviària amb Martorell, única finalment viable, no es produí fins el 29 de juliol de 1893. La normalització definitiva de l’ús del vapor va coincidir pràcticament amb el començament del cicle energètic de l’electricitat. Efectivament, l’any 1903 va ser fundada la societat La Electra Igualadina, i l’any 1912 s’inicià la distribució d’electricitat a la xarxa del consum domiciliari.

Col·laboració: 
CMC
Data de revisió: 
2015-03-18
Llegir més...