Fou adoptat per la ICAO el 1949. Consisteix en un equip transmissor que opera en la banda de VHF i que se situa centrat i al final de la pista d’aterratge, des d’on, mitjançant dos conjunts d’antenes, emet el mateix senyal d’RF, en la banda de 108 a 120 MHz per al localitzador, i en la banda de 329 a 335 MHz per al guiatge de descens, ambdós modulats en amplitud per dos tons a 90 Hz i 150 Hz, però amb dos diagrames de radiació diferents, un que presenta un màxim i un altre que presenta un nul en el centre de la pista. El receptor de l’aeronau, a partir de la mesura d’aquests dos senyals, pot obtenir un senyal d’error amb relació a la seva alineació en sentit vertical i horitzontal, respecte de la pista d’aterratge.
m
Transports