La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’agricultura, base de l’economia, ocupa (2000) amb la resta del sector primari el 64% de la població activa i contribueix en prop d’un 30% al producte interior brut. Els conreus ocupen (1994) el 57% de la superfície total, les pastures no arriben al 4% i el bosc, el 23%; la resta és improductiva. El percentatge de la terra regada s’acosta al 43% dels conreus; més de 2/3 de la terra de conreu són dedicats als cereals, dels quals el de l’arròs és el més estès, conreat principalment al baix Ganges, al litoral i a Assam; l’Índia n’és el segon productor mundial (19% del total). El blat, del qual és el segon productor mundial, gràcies a una millora notable de rendiments, és conreat i consumit especialment a l’alt Ganges i al Panjab; la melca i el mill (Dècan i NW) són també molt importants per a l’alimentació; el blat de moro (setè productor) i l’ordi es donen a la plana del Ganges. Pel que fa al conjunt dels cereals, l’Índia era el 1984 el tercer productor del món, el primer de llegums (cigrons, fesols, llentilles i pèsols), tercer d’arrels i tubercles (mandioca, moniatos i patates), el segon d’hortalisses (cebes i tomàquets) i el quart de fruita tendra (bananes, cítrics, pomes, ananàs i raïm).
Tenen, així mateix, una gran importància els conreus industrials: canya de sucre (plana gangètica), només una part de la producció de la qual (segona del món) és dedicada a l’obtenció de sucre (al Bihār, Uttar Pradesh, Tamil Nadū, Bengala Occidental) i la resta a la producció de gur.
Camperola índia transportant farratge
© X. Pintanel
De les plantes oleaginoses hom pot dir que constitueixen una especialitat de l’agricultura índia, que ocupa llocs importants en la producció de gira-sol, soia, colza, llinosa i la copra (del coco); el segon per la grana de cotó; i el primer pels cacauets, el sèsam, el ricí i el càrtam. El cotó (del qual és el tercer productor: estats del NW) i el jute (primer productor, amb el 38% de la collita mundial: Bengala Occidental, Bihār i Assam) són les principals matèries de la indústria tèxtil. Les secundàries són altres fibres dures, com el lli i el cànem (primer productor), i el kenaf. Altres productes importants són el te (l’Índia n’és el primer productor: Assam, Bengala Occidental i Tamil Nadū), el cafè (sud del Dècan), espècies (Karnataka, Kerala i Tamil Nadū), el tabac (tercer productor) i, finalment, el cascall, conreat d’acord amb les normes internacionals i sota un control estricte del govern. La base per a incrementar la producció agrícola és el regadiu, que ja és el més extens del món després del xinès, i que ja permet als dos cinquens dels conreus indis de defensar-se d’un monsó sec. L’explotació forestal és intensa (tercera del món) sobretot quant a fustes precioses: tec (als Ghats Occidentals), sàndal (al sud) i palissandre de l’Índia. A Bengala el bambú és utilitzat per a la fabricació de paper. També és important el cautxú (quarta del món).
La ramaderia és poc desenvolupada, bé que hi ha més de 214 milions de caps de bestiar boví (14% del total mundial el 1999, amb el primer cabal); els búfals (més de la meitat dels del món) són utilitzats per als treballs agrícoles. Només els ovins (tercer cabal del món) i les cabres (primer) són destinats a l’alimentació principalment. Els bovins, els equins i els camèl·lids són aprofitats per al treball i el tir. Com que l’hinduisme prohibeix la carn de zebú (bou indi) i recomana el vegetarianisme, i l’islamisme, segona religió de l’Índia, prohibeix la carn de porc, hom consumeix (principalment la minoria, no hinduistes) carn de cabrall, d’aviram, de búfal i d’ovella. Les proteïnes animals procedeixen sobretot de la llet: de búfala (primer productor), de vaca (setè) i de cabra (primer productor). La pesca, marítima en el 64% (1984), ha introduït els ormeigs moderns i deixa un romanent exportable.
La mineria
L’Índia és rica en recursos miners: carbó, produït en una àrea que s’estén des de Rānīganj (Bengala Occidental) fins a Jharia i Sokero (Bihār), i el Madhya Pradesh, amb les terceres reserves d’hulla del món. La producció, el 44% de la qual és extreta a cel obert, ocupa el sisè lloc mundial i deixa un petit romanent exportable. La producció de petroli (Gujarāt, Panjab, Assam, Nāgāland i a la plataforma continental de Mahārāṣhṭra) és modesta, però en ple creixement. Hi ha refineries a Bombai, Trombay, Digboi Madràs, Vadodara, Vishākhapaṭṭaṇam, etc. Hom també extreu gas natural, en quantitat aproximada al consum. Completen els minerals energètics les reserves d’urani (novenes del món no comunista). Són importants la producció de ferro d’alta qualitat (Madhya Pradesh, Orissa, Bihār i Tamil Nadū), que ocupa el sisè lloc mundial i és garantida per bones reserves, i la de manganès (Madhya Pradesh, Orissa, Mahārāṣhṭra i sud de l’Índia, sisè lloc mundial); hi ha també producció o extracció de bauxita (Madhya Pradesh, Kerala i Tamil Nadū), mica (Bihār, Rājasthān, Andra Pradesh), de la qual l’Índia és el principal exportador, or, pirites, coure, plom, zinc, magnesita, cromita, argent, ilmenita i tungstè. Entre els minerals no metàl·lics, a més de la mica i les pirites, es destaquen la sal gemma, la pedra de construcció, el guix, l’amiant, els fosfats naturals i les perles i pedres precioses, especialment els diamants.
La indústria
Un 16% de la producció d’energia elèctrica és procedent de centrals hidroelèctriques, un 4,6% de centrals nuclears i la resta de centrals tèrmiques. El 2001 hi havia 16 centrals nuclears en funcionament, a Tārāpur (Mahārāṣhṭra), Kota (Rājashtān), Madràs (Tamil Nadū), Kaiga (Karnataka) i Narora (Uttar Pradesh). L’Índia consumeix prop d’una tercera part més del carbó, una quarta part més del gas natural i prop del doble de petroli que produeix. Les importacions de petroli i productes derivats representen entre una quarta i una cinquena part del valor de les importacions. La planificació econòmica del govern independent després de la Segona Guerra Mundial donà prioritat a la indústria, especialment la de base, la metal·lúrgica i la química. La indústria siderúrgica tingué una forta expansió els anys setanta i vuitanta, gràcies a l’ajuda financera estrangera i a les acereries de Jamshēdpur, Udaipur, Raurkela, Bhilai i de la resta de la vall del Dāmodar. En la metal·lúrgia es destaca la fosa de plom (Tundoo) i de zinc, la de coure i la producció d’alumini (Mettūr, Alupuram, Korvā). Aquesta indústria, i més encara la siderúrgia, consumeixen una notable producció de coc metal·lúrgic. La mecànica és encaminada especialment a la fabricació de material ferroviari (Chāttaqām, Madràs, Perambalūr, Benarés), motors elèctrics, bicicletes, i s’especialitza en aeronàutica (Bengaluru), drassanes (Bombai, Hāurā, Vishākhapaṭṭaṇam), amb una discreta construcció naval i una especialització en el desballestament de vaixells i en la construcció d’automòbils (Bombai, Calcuta, Bengaluru). És notable la fabricació de maquinària variada, màquines de cosir i armament. També s’ha desenvolupat l’electrònica (ràdios i altres aparells de telecomunicació). Hi ha establiments moderns per al paper (Calcuta, Rānīganj, Lucknow), els productes químics (Calcuta, Madràs, Bombai, Kānpur) i farmacèutics (Calcuta, Sandri, Balsād i Neyveli). La indústria tèxtil és una de les més destacades, sobretot la cotonera (Bombai, Sprat, Ahmadābād, Madràs, Koyampattur, Vadodara, etc), el progrés de la qual ha situat l’Índia al primer lloc mundial en l’exportació de gèneres de cotó i al tercer en la filatura, que a més d’abastar el mercat propi forneix filats a indústries occidentals, la sud-coreana i la japonesa; es destaquen també la del jute, tradicionalment la primera del món (Bengala Occidental) i, amb menys importància, la llanera, el lli, les fibres artificials i les fibres sintètiques. Unes altres indústries són les de tabac, pneumàtics, ciment i cuir. Entre Hyderābād i Bengaluru s’han desenvolupat des dels anys vuitanta instal·lacions (‘parcs tecnològics’) destinats a les noves tecnologies, que atreuen les inversions de multinacionals, tant del mateix sector com d’altres que transfereixen a l’Índia el processament de dades.
Les comunicacions
Tenint en compte les dimensions del país, les comunicacions són encara insuficients, tot i que les terrestres són de les primeres del món en longitud. La xarxa de ferrocarrils (la primera d’Àsia i la quarta del món) és de titularitat pública o bé participada pel govern i comprèn uns 62.800 km (2000). Les carreteres tenen una extensió total de prop de tres milions de quilòmetres, dels quals poc menys de la meitat són asfaltats. Només uns 35.000 km són autovies o autopistes. Els anys noranta el govern ha emprès projectes a gran escala per a millorar la xarxa viària (entre d’altres, la connexió directa entre les quatre ciutats principals: Bombai, Madràs, Calcuta i Delhi). Els 19.810 km de vies navegables corresponen bàsicament als rius Ganges i afluents, Brahmaputra, Godāvari i Krishna. Les comunicacions són molt denses al NW i a la vall del Ganges i no tan desenvolupades al Dècan. Són importants els transports marítims, amb bons ports (Bombai sobretot, i Calcuta per al petroli, però també Madràs, Vishākhapaṭṭaṇam, Kochi, New Mangalore, Visaka, entre d’altres). La flota mercant índia és la dissetena a escala mundial. Hom intenta desenvolupar l’aviació, ateses les dimensions del país: hi ha uns 400 aeroports, tot i que un bon nombre es troben en desús o infrautilitzats. Els aeroports internacionals són a Delhi, Calcuta, Bombai, Palam, Trivandrum i Madràs.
Els serveis. El comerç exterior
Els serveis aporten el 47% del PIB i ocupen el 20% de la població activa (2000). El turisme n’és el sector més puixant, gràcies a la gran extensió i diversitat del país, i inclou tant el patrimoni històric, cultural i artístic com els espais naturals. El govern ha impulsat el sector amb la construcció d’hotels i la millora dels transports i les comunicacions. Un sector especialment puixant és la indústria cinematogràfica que, amb centre a Bombai (‘Bollywood’), és el primer del món pel nombre de films produïts, bé que el consum és bàsicament nacional. La banca central és la Reserve Bank of India, fundat el 1934 i nacionalitzat el 1949. Hi ha, a més, vint bancs comercials d’àmbit estatal nacionalitzats el 1969 i el 1980. Completen el sector els bancs privats, les sucursals de la banca estrangera i les cooperatives. Hi ha 23 borses, però el seu volum de capitalització és discret. El saldo comercial de l’Índia és crònicament deficitari, tot i que des de les reformes econòmiques dels anys noranta el dèficit tendeix a disminuir. L’Índia exporta pedres precioses (20% del valor de les vendes el 2000), vestits confeccionats, productes tèxtils, especialment de cotó (17%), pells i articles de pell (4%), productes químics i farmacèutics (4%) i metalls (3,5%). Pel que fa a les importacions, el petroli en cru i els combustibles en són la partida principal (22,3%), seguits de pedres precioses i semiprecioses (12%), productes químics (6%), maquinària (6%) i material electrònic (6%). Els principals proveïdors i clients són els EUA, la Unió Europea (especialment Alemanya, la Gran Bretanya i Bèlgica) i el Japó, i, per a les importacions de petroli, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units.
L’economia
L’economia de l’Índia es basa en l’agricultura. Del 1950 a 1964-65 la producció del sector cresqué ràpidament en termes reals (però la producció de cereals per a consum intern, que representa els 2/3 de la producció agrícola, fou més lenta: només del 2,5%, no gaire superior a la taxa de creixement de la població: 2,2%).
Carrers de Delhi, ciutat de l’Índia un dels països més pobres del planeta
© X. Pintanel
En 1965-66 la sequera produí un greu descens, de prop del 23%, en la producció de cereals. Com a resultat d’aquesta crisi, que obligà a fer importacions a gran escala, hom impulsà l’anomenada “revolució verda”, que consistí sobretot en l’augment dels rendiments a través de la utilització de llavors millorades, l’ús més intensiu d’adobs i la irrigació artificial. Tot i que molt desigualment segons les regions, aquestes mesures han aconseguit que, globalment, l’Índia hagi esdevingut autosuficient pel que fa a la producció agrària. Un dels obstacles principals per tal d’assolir una distribució equitativa de la renda agrària rau en les dificultats d’emprendre una reforma de la propietat de la terra, en la qual actualment sobreviuen vestigis feudalitzants i coexisteixen grans propietats amb d’altres de minúscules i poc rendibles. En 1980-90 la producció agrària s’incrementà a un ritme del 4% anual i la producció de gra, del 3,1%. En 1990-2000 l’increment fou del 2,2% i del 2%, respectivament. El sector industrial protagonitzà el canvi estructural més important des de la independència del país, en què el pes principal era el de la indústria tèxtil, seguida de lluny per l’alimentària. El canvi fou a favor de les indústries pesants —en especial la metal·lúrgica bàsica i la petroquímica— i la de l’energia, servides, com algunes indústries lleugeres, per una tecnologia amb adaptació pròpia a les necessitats del Tercer Món (nuclear, bioquímica, electrònica: l’Índia té satèl·lits artificials de comunicacions).
Parada de fruites en un mercat de l’Índia
© X. Pintanel
Aquestes transformacions foren el resultat d’una política orientada a aconseguir l’autosuficiència en les indústries de base i evitar així l’escassetat de mitjans de pagament internacionals, fet que ha comportat també un elevat proteccionisme i un fort control administratiu de les noves inversions, un nivell de la productivitat industrial relativament baix i uns preus, per a molts dels productes, superiors als vigents en el mercat internacional. Una gran part de la inversió industrial ha estat duta a terme pel sector públic, el qual ha afavorit les indústries de béns de producció, com ara les de l’acer, maquinària pesant, béns d’equip i adobs. Els anys noranta, sense abandonar completament aquesta orientació, hom posà cada cop més èmfasi en l’exportació i en el sector de les noves tecnologies (informàtica i telecomunicacions), en el qual el sorgiment d’una mà d’obra altament qualificada i barata ha transcendit els límits nacionals i és sol·licitada àdhuc als països desenvolupats. El conjunt de la indústria s’expansionà considerablement en el període 1951-1966, que engegà la transformació, i en 1975-79, que les exportacions industrials superaren les agrícoles i que hom assolí un creixement màxim (10,6%) el 1976. En 1981-91 la producció industrial s’incrementà a un ritme mitjà anual del 7,8%, i en 1991-2000, d’un 6%). Des del 1952, la Unió Índia adoptà un model econòmic mixt, en el qual l’empresa privada coexistia amb una forta intervenció estatal que, fins a la dècada dels anys noranta, tingué uns remarcables trets socialitzants. Els successius governs organitzaren l’economia en plans quinquennals, mitjançant els quals hom volgué combinar el desenvolupament econòmic i la modernització amb el cobriment dels gravíssims dèficits estructurals (entre els quals l’alimentari, l’habitatge i els serveis bàsics) que afecten amplíssims sectors del país (el 1994, la població situada per sota del llindar de la pobresa era el 35% del total). El creixement mitjà del PIB fou del 3,9% anual fins el 1972, del 4% fins el 1982, del 5,1% en 1982-92 i del 7,3% en 1992-2000. El creixement de la renda per habitant fou del 2,2% en 1970-90, i del 4,5% en 1990-2000. Pel volum del PNB, l’Índia se situa en el dotzè lloc del món (1999), però per la renda per habitant se situa molt per darrere (en la posició 101 d’un total de 130 estats). Els resultats poc satisfactoris, tant pel que fa a la reducció dels nivells de pobresa com pel preocupant augment del dèficit comercial i de la balança de pagaments, induïren el govern indi a revisar, a partir dels anys noranta, la seva política econòmica, especialment a remolc del creixement accelerat dels estats del Sud-Est asiàtic. Hom introduí mesures de liberalització, que incidiren especialment en la reducció impositiva sobre les activitats empresarials, l’estímul als sectors exportadors, l’eliminació de traves per a la constitució de societats, la liberalització del sector bancari i financer, l’eliminació de monopolis estatals i les condicions més favorables per a les inversions estrangeres. Aquestes mesures, que reberen el suport del FMI, han donat uns resultats esperançadors, particularment en el substancial augment de les exportacions, que repercutí en una notable disminució del dèficit comercial (1982-87: -16,6% anual de mitjana; 1994-2000: -8,7%), bé que el deute extern és un dels més elevats del món (el 1998 equivalia al 22% del PNB).
La geografia humana i la societat
El ràpid creixement de la població durant el segle XX (236 milions el 1901, 279 el 1931, 548 el 1971, 685 el 1981, 846 el 1991 i 1.027 el 2001) planteja greus problemes de tot tipus.
Grup familiar d’indis musulmans
© X. Pintanel
Tanmateix, l’evolució de la taxa de creixement natural mostra una clara tendència a minvar: el 1983 era del 21‰, i el 2000 del 16‰, xifra no gaire per sobre de la mitjana mundial (13,5‰). En bona part, la tendència descendent és conseqüència de les intenses campanyes de planificació familiar i de control de la natalitat, com ho demostra l’evolució de l’índex d’aquesta: 41,2‰ en 1961-71, 33,6‰ el 1983 i 24,8‰ el 2000. L’extensió de mesures higièniques, la millora de les condicions de vida (aigua, habitatge, etc) essencials per a la prevenció d’epidèmies, la major disponibilitat d’aliments i l’assistència mèdica han repercutit també en la disminució de la mortalitat (34‰ el 1911, 20-23‰ en 1931-40, 11,9‰ el 1983 i 9‰ el 2000, xifra coincident amb la mitjana mundial) i l’esperança de vida, que ha augmentat progressivament: 23 anys el 1911, 27 el 1931, 32 el 1951, 53 el 1982 i 62,5 el 2000. La major part de la població és rural (71,6% el 2001), però el gran augment de la població ha comportat un èxode rural que ha incrementat de manera regular la urbanització (12,1% el 1931, 17,3% el 1951, 20% el 1971 i 23% el 1981) i ha donat lloc a algunes de les megalòpolis més grans del món. Cap a la meitat dels anys noranta hi havia onze ciutats de més d’un milió d’habitants, set de les quals superaven els tres milions (Bombai, 10 milions; Delhi, 7; Calcuta, 4,5; Madràs, 4; Bengaluru, 3,5; Hyderābād, 3,2, i Ahmadābād, 3). Les aglomeracions, en molts casos, duplicaven aquestes xifres i en algun cas gairebé les triplicaven. La densitat mitjana és de 325 h/km2 (2000), però la concentració més forta és a Bengala, la vall del Ganges i Kerala. Ateses les dimensions de l’estat, la composició ètnica, lingüística i religiosa de l’Índia és molt complexa i, com a estat democràtic i compost de diversos pobles, hom ha volgut donar resposta a aquest fet amb un sistema federal.
Individus de la comunitat sikh
© X. Pintanel
Tot i això, la tensió entre les tendències unificadores i les centrífugues (des de l’independentisme fins al regionalisme) és recurrent, i en alguns casos com els del Caixmir, Tamil Nadū (aquests, en bona part, també deguts a factors internacionals) o Assam i el Panjab els conflictes són especialment sagnants. Els principals grups etnolingüístics són el hindi (27,6%), el bengalí (8,2%), el telugu (7,8%), el marathi (7,4%), el tàmil (6,2%), l’urdú (5,1%), el gujarāti (4,8%), el kannada (3,8%), el malaiàlam (3,6%), l’oriya (3,3%), el panjabi (2,7%), l’assamès (1,5%), el bhili (0,6%), el santali (0,6%), el caixmirià (0,5%), el gond (0,25%), i el sindhi (0,25%). A les regions perifèriques hi ha paixtus i balutxis a l’W i mongols (nepalesos) al N. El S del Dècan i Bengala és ocupat per tribus primitives descendents dels primers habitants: kurubes, penians i karikkars. Els idiomes oficials són el hindi, parlat aproximadament per un 66% de la població, i l’anglès; ambdós són emprats com a llengües del comerç, l’administració i l’àmbit acadèmic. La constitució índia també reconeix 17 idiomes regionals. Aproximadament el 73% de la població és hindú i el 12% musulmana. Els cristians són prop d’un 6% de la població. Altres confessions importants són el sikhisme (2,1%), el budisme (0,7%) i el jainisme (0,4%). Un dels aspectes més característics de la societat índia són les castes; el fet de pertànyer a l’una o a l’altra pot determinar la situació social, l’ofici, la residència, etc. Després de la independència, el govern declarà inconstitucional el principi segons el qual els pàries són considerats intocables; però malgrat l’existència d’un òrgan de govern destinat a protegir i ajudar aquelles persones que pertanyen a les castes considerades més baixes i els pàries, la divisió de castes domina encara la vida social. Estat independent des del 1947, constituït en república federal el 1950, l’Índia comprèn 28 estats (amb assemblea legislativa i govern propi), i set territoris, administrats pel govern central. Segons la constitució del 1950, el cap de l’estat únicament té funcions representatives i és elegit cada cinc anys per una corporació formada pels diputats del parlament federal i els membres dels parlaments autònoms. El poder legislatiu és exercit pel parlament, integrat per dues cambres: el consell dels estats (amb un màxim de 250 membres, 238 dels quals són elegits indirectament cada sis anys per les assemblees dels estats i renovats per terços cada 2 anys, i fins a dotze nominats pel president) i la cambra del poble (Lok Sabha; 545 membres elegits per sufragi universal directe per cinc anys menys 2 membres designats pel president, representants de la comunitat angloíndia). El poder executiu és exercit pel govern, presidit pel primer ministre (designat pel president de la república en la persona del líder del partit de la majoria). Els principals partits polítics són l’Indian National Congress (I), fundat el 1978 arran d’una escissió de l’Indian National Congress, en el poder fins el 1996, i el nacionalista Baratija Janata Party (creat el 1980 i en el poder des del 1996). L’Índia és membre de l’ONU i del Commonwealth.
La història
L’Índia antiga
La prehistòria de l’Índia registra una successió de cultures paleolítiques i mesolítiques semblant a la d’Europa. L’aparició de les primeres comunitats agrícoles tingué lloc, probablement, al quart mil·lenni aC, a la vall de l’Indus, on el mil·lenni següent, sorgí una civilització urbana molt evolucionada, com testimonien les excavacions d’Harappā (Panjab) i Muān-jo Daṛo (Sind).
El temple hinduista de Sas Bahu a Gwailor a l’estat de Madhya Pradesh, construït el segle XI
© X. Pintanel
Ceràmica a torn i decorada, un notable urbanisme, segells amb inscripcions pictogràfiques no desxifrades i la utilització habitual del coure i del bronze caracteritzaren la cultura d’Harappā o de l’Indus, que assolí l’apogeu vers el període 2500-2000 aC i que, a través del Balutxistan, potser tingué contactes amb el món mesopotàmic. La seva fi violenta sembla connectar-se amb la invasió dels aris (indoeuropeus) (vers els segles XVI-XV aC). Portadors del cavall i de la metal·lúrgia del ferro, els aris ocuparen, successivament, la vall de l’Indus, la del Ganges i el nord del Dècan, sotmetent o desplaçant pobles de dos diferents grups lingüístics: els mundes, que es refugiaren a les regions de Bengala, i els dràvides, que retingueren el sud del Dècan. A l’època de l’ocupació de la vall del Ganges, la religió i l’organització sociopolítica dels aris es modificà pregonament: el vedisme esdevingué hinduisme i es desenvolupà un sistema de castes, per tal d’impedir l’absorció dels dominadors pels aborígens mitjançant el mestissatge i per mantenir els privilegis de la classe sacerdotal. Més tard, enfront tant del politeisme popular com de les elevades especulacions metafísiques dels bramans, sorgiren el budisme, que recollia els ensenyaments del buda Siddhārta Gautama (~563-483 aC), i el jainisme, que la tradició atribueix a Mahāvīra (~540-468 aC). A la darreria del segle VI aC Cir el Gran i Darios incorporaren a l’imperi aquemènida el nord-oest del país (Gandhāra i Sind); al cap de dos segles, Alexandre el Gran, després de sotmetre l’imperi persa, emprengué la conquesta de les terres a l’est de l’Indus; però, malgrat la victòria sobre el rei Porós, renuncià a l’empresa davant l’actitud contrària del seu exèrcit (327-325 aC). Possiblement Alexandre fou un model per a Chandragupta, fundador de la dinastia maurya i del primer imperi indi. Chandragupta (~321-~297 aC) expulsà del tron de Magadha la dinastia nanda, sotmeté l’Índia septentrional i rebutjà l’atac de Seleuc I Nicàtor, que hagué de desistir dels projectes de dominació de la conca de l’Indus (305 aC). El seu fill Binduśara (~297-~272 aC) i el seu net Aśoka (~272-~232 aC) incorporaren a l’imperi maurya el nord del Dècan; solament els regnes tàmil de l’extrem sud del subcontinent se sostragueren a la seva sobirania. Aśoka es convertí al budisme després de la campanya contra Kalinga, afavorí la difusió de les doctrines de Buda i feu gravar centenars d’inscripcions recomanant als seus súbdits moderació i bondat. La fragmentació de l’imperi a la mort d’Aśoka facilità el retorn dels grecs a les regions occidentals de l’Índia; Demetri I, rei de Bactriana, i el seu lloctinent Menandre conqueriren Gandhāra i el Panjab i hi estimularen la fusió de les civilitzacions indostànica i hel·lenística, fruit de la qual fou l’art grecobúdic. La invasió dels śaka o escites (darreria del segle II aC) i dels Yueh-chi (segle I aC), nòmades procedents de l’Àsia central, significà la fi del regne de Bactriana, però no la de la civilització sorgida d’ell, la qual s’imposà als nous dominadors: els membres de la dinastia indoescita dels Kusān (Kaniṣka, Huviṣka, etc.), que regnaren a l’Afganistan i al Panjab (segles I-III dC), professaren el budisme i foren protectors zelosos dels seus monjos. La dominació indoescita, com abans la dominació grega, només afectà el NW de l’Índia; les altres zones del subcontinent restaren esmicolades en nombrosos estats indígenes, entre els quals sobresortí el d’Andhra, al Dècan central, regit per la dinastia Sātavāhana o Sātakarni (segles I-III dC). Sembla que els primers segles de l’era actual foren de prosperitat per al territori indi, que mantingué contactes comercials freqüents amb l’imperi Romà i la Xina, els quals contribuïren a la difusió del budisme en aquest darrer país. Vers el 320 Chandragupta I, senyor de Pātaliputra, posà els fonaments d’un nou imperi indi, l’imperi gupta, que arribà a englobar tota la conca del Ganges, Mālvā, Gujarāt, la major part del Panjab i la península de Kāthiāwār. Els seus successors, Samudragupta (~332-~375) i Chandragupta II (~375-~414), excel·lents guerrers, es mostraren eclèctics en matèria religiosa, i afavoriren tant el budisme com l’hinduisme. En temps de Kumaragupta I (~414-~455) feren llur primera aparició en l’àmbit indostànic els huns heftalites, contra els quals combateren victoriosament els sobirans gupta durant més de cinquanta anys; però la lluita esgotà l’imperi i en provocà la decadència i el desmembrament (inici del segle VI). La dinastia gupta presidí un dels períodes de màxima creació intel·lectual i artística de la història de l’Índia, una autèntica edat d’or, de la qual són mostra les obres del poeta Kālidāsa i dels filòsofs budistes Vasubandhu i Asaṅga. Entre el 606 i el 612 Harša conquerí la majoria de les terres que havien constituït l’imperi gupta; Harša, autor d’estimables drames, protegí els literats i el budisme. A la seva mort (647), l’imperi creat per ell es fragmentà (principats rajputs) i, poc temps després, el budisme començà a retrocedir en benefici de l’hinduisme. Mentrestant, l’Índia meridional s’havia vertebrat al voltant de dos eixos; el país maratha (regió de Bombai), regit, successivament, per les dinasties Chālukya (segles VI-VIII) i rāshtrakūta (segles VIII-X), i l’imperi dels pallava (segles VI-IX), al SE del Dècan, que aglutinà el poble tàmil; a la darreria del segle IX els pallava foren desplaçats per la dinastia Txola (segles X-XI), creadora d’una força naval que li donà el domini del golf de Bengala.
L’Índia musulmana i l’imperi mogol
La conquesta de l’Índia feta pels musulmans, iniciada el 712 amb l’ocupació del Sind i de Multān per Hajaj, governador de les províncies orientals del califat omeia, no fou prosseguida fins a la fi del segle X, quan Subuktigin (?-997) i el seu fill Maḥmūd (971-1030), senyors de Ghaznī (Afganistan), es llançaren sobre les valls de l’Indus i el Ganges i la península de Kāṭhyāwār en un seguit d’expedicions de destrucció i saqueig que tingueren com a resultat l’adquisició d’una part del Panjab. Els seus descendents foren expulsats de les terres afganes (1173) i del Panjab (1186) pels mamelucs de Muḥammad de Ghor, que, en llur expansió vers l’est, arribaren a Bengala després d’haver sotmès els principats gangètics. Així sorgí el soldanat de Delhi, regit per les dinasties mameluca (1206-90), Khalji (1290-1320), Tughluq (1320-1413), Sayvid (1414-51) i Lōdī (1451-1526). Els successors immediats de Moḥammad de Ghor, Aybak (1206-10), Iltutmish (1211-36) i Balhān, organitzaren curosament l’administració de l’estat, conqueriren una part de Rājputān i Mālvā i rebutjaren, amb èxit, els primers atacs mogols. ‘Ala’ al-Dīn (1296-1316) combaté els regnes del centre i del sud de l’Índia i temptà, debades, d’establir un rígid control estatal sobre l’economia. L’època de Muḥammad ibn Tughluq (1325-51) assenyalà la màxima expansió territorial del soldanat de Delhi —vers el 1330 s’estenia des del Caixmir fins a Madurai— i, alhora, l’inici de la seva decadència, deguda a les tendències particularistes de les diferents regions, a les ambicions personals dels governadors d’aquestes i la crisi financera derivada, en una bona part, de les copioses despeses bèl·liques. Successivament, s’independitzaren Madurai, Bengala i el Dècan central; aquí, el regne de Vijayanagar (~1340-1565) esdevingué el nucli de resistència més important de la cultura hindú enfront de l’islamisme, i sostingué contínues lluites contra el veí regne musulmà bahmanita (1347-~1490). L’anarquia imperant a l’afeblit soldanat s’intensificà després de les destructores ràtzies de Tamerlà (1398-99): des d’aquest moment fins a la instauració de la dinastia Lōdī (1451) la sobirania dels soldans de Delhi no fou reconeguda gaire més enllà dels voltants de llur capital. El primer Lōdī-Bahlūl i el seu fill Sikandar-Shāh ampliaren considerablement les terres sotmeses a Delhi, però no aconseguiren la reunificació de l’Índia septentrional; mentrestant, la fragmentació del Dècan creixia amb el desmembrament del regne bahmanita en cinc soldanats musulmans: Ahmadnagar, Bījāpur, Golakońda, Bīdar i Berar. En aquest panorama de confusió i anarquia, els primers decennis del segle XVI Bāber i els seus turcs foren cridats a intervenir en les freqüents guerres entre els prínceps indis. Bāber (1483-1530), desitjós de renovar les gestes del seu avantpassat Tamerlà, aprofità l’avinentesa per a conquerir el soldanat de Delhi (batalla de Panīpāt, 1526) i àmplies zones del nord de l’Índia, i posà els fonaments del que habitualment ha estat anomenat imperi dels grans mogols, perquè Bāber, malgrat la seva ètnia turca, es proclamà hereu de Genguis Kan i Tamerlà. El seu fill Humāyūn (1530-40 i 1555-56) fou vençut i desposseït del tron per l’afgà Sher Shāh (1540-45), el qual reformà el sistema administratiu i tributari i promogué nombroses obres públiques; les lluites entre els seus descendents facilitaren la recuperació del poder per Humāyūn. Akbar (1556-1605), fill i successor d’Humāyūn, fou el veritable artífex de l’imperi mogol; incorporà als seus dominis Bengala, Gujarāt, Caixmir, Balutxistan, Qandahār i una part del Dècan, abandonà l’actitud antihindú que havia caracteritzat els seus antecessors i adoptà una política de tolerància i conciliació, revocant les lleis discriminatòries dictades contra els no musulmans, afavorint la fusió dels dominadors amb la població autòctona i estimulant tota mena de manifestacions culturals. Als regnats del seu fill Jahāngīr (1605-27) i del seu net Shāh Jahān (1627-58), pertanyen els monuments de Delhi i Agra, que, fonent la tradició índia i la influència persa, marquen el zenit artístic del període mogol. Amb Aurangzeb (1658-1707) l’imperi del gran mogol experimentà la seva màxima expansió territorial (conquesta de Bījāpur i Goladońḍa, 1686-87) i, alhora, l’inici de la seva ràpida decadència, a la qual contribuïren les revoltes dels hindús provocades per la intransigència religiosa del sobirà, un fanàtic musulmà sunnita. A la seva mort, les províncies s’independitzaren —formació dels regnes musulmans de Bengala, Dudh i Haidarābād, d’un estat sikh al Panjab i de la potent confederació maratha, que protagonitzà durant el segle XVIII la represa de l’element hindú, molt de temps eclipsat per l’element musulmà—, i l’imperi restà reduït a les contrades d’Agra i Delhi. Aquesta fragmentació facilità els projectes expansius de les potències colonials europees, instal·lades a les regions litorals a partir de la darreria del segle XV.
L’Índia colonial
La presència europea a les costes indostàniques s’inicià amb l’arribada de Vasco da Gama a Calicut (1498), seguida de l’expedició d’Álvares Cabral (obertura del port de Coxín al comerç portuguès, 1502) i les campanyes dels virreis Almeida i Alburquerque, que eliminaren els mercaders àrabs del litoral indi i lliuraren a Portugal la ciutat de Goa (1510); poc temps després, en ocasió de les guerres entre l’imperi hindú de Vijayanagar i els regnes musulmans del Dècan, els portuguesos obtingueren noves concessions (Bombai, Diu, etc). Al començament del segle XVII les Companyies de les Índies Orientals creades pels holandesos i anglesos posaren fi al monopoli que durant una centúria havia exercit Portugal sobre el comerç amb l’Índia, Sri Lanka i Insulíndia, del qual, a partir de 1664-66, també participaren els francesos. Malgrat el desig de les companyies mercantils de mantenir-se al marge dels conflictes bèl·lics, durant el segle XVIII l’Índia fou escenari de la rivalitat franco britànica. En el curs de la guerra dels Set Anys, les forces angleses, conduïdes per Robert Clive, conqueriren Bengala i una àmplia zona de la costa oriental del Dècan i anorrearen els progressos de França en el període precedent. Per la pau de París (1763), les possessions franceses a l’Índia restaren reduïdes a cinc enclavaments —Pondicherry, Chandranagar, Kāraikkāl, Māhī i Yānām, retinguts fins en 1950-54—. Igualment Holanda hagué de replegar-se davant la puixança britànica; en no poder mantenir tots els dominis asiàtics, els holandesos concentraren els esforços a Insulíndia, i abandonaren o vengueren als anglesos les factories de l’Índia. Però l’empresa de dominar l’Índia i explotar-ne les riqueses excedia les possibilitats d’una societat mercantil privada; la creixent protecció militar concedida pel govern de Londres a les possessions de la Companyia de l’Índia Oriental tingué com a contrapartida obligada un increment de la intervenció d’aquell en els afers de la societat: la corona s’atribuí la facultat de nomenar els governadors de Bengala, amb autoritat sobre tots els establiments anglesos del subcontinent indi, i el parlament fixà els poders dels governadors i instituí un consell per a supervisar llur actuació. Malgrat la renúncia a estendre el domini britànic (India act, 1784), els governadors generals (Warren Hastings, lord Wellesley, lord Hastings, lord Dalhousie, etc), alternant les armes i la diplomàcia, intervingueren en les endèmiques lluites entre els prínceps indis amb vista a l’ocupació de nous territoris i a l’ampliació dels avantatges econòmics. Així foren annexats, o acceptaren la tutela britànica, Maisūru, el nizam d’Hyderābād, Orissa, la confederació maratha, els principats rajputs, el Sindh i l’estat dels sikhs; el 1849, després de la incorporació del Panjab, la dominació anglesa abastava pràcticament la totalitat de l’Índia. La revolta de 1857-58, iniciada amb el motí dels sipais, palesà la fragilitat de l’administració colonial i el profund descontentament popular, degut a la ruïna de les manufactures cotoneres locals per la importació a gran escala de teixits anglesos, a l’occidentalització forçada i a l’agreujament de l’estat dels camperols a causa de l’atribució de la propietat de la terra als recaptadors de l’impost territorial. Sufocada la rebel·lió, fou dissolta la Companyia de l’Índia Oriental (1858), el governador general o virrei passà a dependre exclusivament del gabinet de Londres, fou reorganitzat l’exèrcit, hom mostrà una més gran sensibilitat envers la civilització índia, foren fundades universitats a Calcuta, Bombai, Lāhaur, Madràs, etc., i hom feu notables obres públiques (ferrocarrils, regadius). Però l’Índia continuà essent un mercat importantíssim per a la indústria anglesa i un proveïdor de primeres matèries a baix preu. Els conreus de cotó, jute, cafè, te, canya de sucre, opi, etc, no cessaren d’estendre’s, mentre que els de cereals es mantenien o retrocedien, la població creixia a un bon ritme i la fam segava periòdicament milions de vides humanes. La reunificació i la uniformització del país i la difusió de la cultura europea contribuïren a l’aparició d’una consciència nacional, el portaveu més important de la qual fou l’anomenat Congrés Nacional Indi, assemblea d’intel·lectuals hindús i musulmans que a partir de l’any 1885 es reuní anualment amb l’aquiescència de les autoritats britàniques. En els seus primers anys, el Congrés es limità a reclamar reformes molt moderades —accés dels indis als alts càrrecs de l’administració colonial, igualtat jurídica, llibertat de premsa, etc.—, que, en part, foren ateses; més tard, al començament del segle XX, el Congrés, desitjós d’assegurar-se el favor de la petita burgesia i de les classes populars, radicalitzà la seva actitud i, des de 1906-07, exigí la concessió de l’autonomia interna o svarāj. Mentrestant, la forta oposició al projecte de lord Curzon de dividir Bengala (1905) havia mostrat la conveniència de revisar la política britànica a l’Índia. La reforma de lord Minto i lord Morley (Indian Councils act, 1909) feu algunes concessions al nacionalisme i, alhora, tractà d’afeblir-lo accentuant la divisió entre hindús i musulmans; la reforma desplagué, però la colònia restà fidel a la metròpoli i durant la Primera Guerra Mundial li oferí més d’un milió de combatents. El 1916, gràcies a les gestions de Gandhi, el Congrés —que representava la majoria hindú— i la Lliga Musulmana —fundada el 1906 en defensa dels interessos de la minoria islàmica— subscriviren el pacte de Lucknow per reivindicar units l’autonomia; el govern de Londres suggerí que seria atorgada a la fi de la guerra. Les promeses vagues no foren complertes, el país s’agità i les autoritats britàniques respongueren amb mesures repressives (lleis Rowlatt, matança d’Amritsar, etc, 1919). El Congrés exigí aleshores la independència total, i Gandhi, enemic de la violència, preconitzà la no-cooperació i la desobediència civil: negativa a participar en els consells consultius, boicot als tribunals de justícia i als productes britànics, vaga de contribuents, etc. Fracassades les converses entre els dirigents indis i els partits polítics de la Gran Bretanya (conferències de la Taula Rodona, Londres, 1930-32), el parlament anglès promulgà la Government of India act o constitució del 1935, federalista, que no satisfeu perquè les limitades facultats dels governs provincials podien ésser fàcilment anul·lades per les amplíssimes atribucions dels governadors britànics. En esclatar la Segona Guerra Mundial s’evidencià la divisió del front nacionalista: la Lliga Musulmana, dirigida per Mohammed Ali Jinnah, reclamà la formació d’un estat agrupant les províncies de població majoritàriament islàmica i sostingué la causa dels aliats; per la seva part, el Congrés Nacional Indi, dirigit per Gandhi, es mostrà antibel·licista i insistí en la necessitat i la urgència d’una Índia unida i independent dins la qual les províncies musulmanes podrien gaudir d’autonomia. Finida la conflagració, i mentre hindús i musulmans s’enfrontaven violentament, el parlament anglès aprovà l’Indian Independence act, en virtut de la qual el 15 d’agost de 1947 el territori indi assolí la independència, dividit —d’acord amb el desig dels musulmans i els interessos britànics— en dos estats: la Unió Índia i el Pakistan, tots dos dins el Commonwealth. La partició fou acompanyada de noves violències —més de 500.000 víctimes, entre elles Gandhi, assassinat per un fanàtic hindú (1948)— i de desplaçaments en massa de població, que afectaren uns deu milions d’hindús i set milions de musulmans.
La República de l’Índia
En virtut de la constitució votada pel novembre anterior, el 26 de gener de 1950 l’Índia esdevingué una república federal: Jawāharlāl Nehru, primer ministre des del 1947, fou confirmat en el càrrec.
Ìndia britànica i independent
© Fototeca.cat
La política exterior de Nehru tendí a aglutinar, enfront del bloc soviètic i del bloc occidental, un tercer bloc, format pels països africans i asiàtics en camí de desenvolupament; així es feu manifest a la conferència de Bandung (1955). Els conflictes fronterers amb la Xina (1962-63) i amb el Pakistan (des del 1947, per la possessió del Caixmir) i les insuficiències de l’economia (fams de 1965-67, pal·liades amb importacions de cereals nord-americans) obligaren Nehru i els seus successors Shastri i Indira Gandhi a abandonar el neutralisme actiu i les pretensions de guiatge del Tercer Món. Quant a la política interna, la reordenació territorial (supressió dels principats autònoms, ocupació dels enclavaments portuguesos i francesos, rectificació dels límits provincials amb criteris lingüístics), la modernització de l’estructura social (abolició del sistema de castes) i el desenvolupament de les forces productives foren els objectius principals. En el terreny econòmic, el socialisme moderat de Nehru hagué de fer concessions al règim liberal defensat per l’ala conservadora del partit del Congrés, que del 1947 al 1996 (excepte els anys 1977-80) obtingué majoria al parlament indi. L’Índia prengué partit, el 1971, pel Pakistan Oriental (actual Bangladesh), que lluitava per la seva independència. El 1975 el país s’annexà l’estat associat de Sikkim i la primera ministra Indira Gandhi fou declarada culpable de frau en relació amb les eleccions del 1971, però no dimití sinó que declarà l’estat d’emergència, la qual cosa li permeté de detenir centenars de polítics de l’oposició i d’establir una censura estricta arreu del país. El 1977 el Janata (People’s) Party —una coalició de quatre partits moderats— guanyà les eleccions i el seu líder, Morarji Desai, esdevingué primer ministre. El mateix any hom signà un acord amb Bangladesh sobre la divisió de les aigües del Ganges. Indira Gandhi es convertí (1978) en líder d’un nou partit polític, l’Indian National Congress (I), el qual s’imposà en les eleccions del 1980. Novament primera ministra, Indira Gandhi s’encarà amb greus dificultats econòmiques i, al mateix temps, també amb les constants revoltes de les diverses poblacions que constituïen la Unió: a Assam en 1982-83, contra la presència d’immigrants bengalins; a Andhra Pradesh el 1984, per la destitució i posterior reposició del seu cap de govern; a Amrítsar el 1984, per la demanda dels sikhs a tenir un estat propi, i als freqüents aixecaments dels musulmans a Jammu i el Caixmir, conflictes que esclaten de forma intermitent i que constitueixen, juntament amb la misèria d’amplis sectors de la població, el problema intern més greu de la Unió. I.Gandhi resultà morta en l’atemptat comès el 1984 per tres membres sikhs de la seva guàrdia personal i fou succeïda com a primera ministra pel seu fill Rajiv Gandhi (1984-89). Els escàndols financers i les divisions internes afebliren el Partit del Congrés, que en les eleccions del novembre del 1989 donaren la victòria al Front Nacional, una coalició de partits de centre liderada per l’exmembre del Congrés Viswanath Pranat Singh, que esdevingué cap de govern. L’any següent la coalició aconseguí ambdues cambres del Parlament. Les dissensions internes de la coalició afavoriren que prosperés una moció de censura contra Singh, que fou substituït per Chandra Shekhar del partit Janata (nacionalista hinduista). El nou cap de govern s’esforçà a restablir el diàleg amb el primer ministre pakistanès, a menar una política de bona voluntat amb el veí Nepal i a controlar el govern de l’estat indi de Tamil Nadū, acusat de mantenir camps d’entrenament de militants del moviment tamil de Sri Lanka. La guerra del Golf Pèrsic del 1991 desvià l’atenció del govern dels problemes nacionals per concentrar-la en la seva tradicional política de no-alineament. En les eleccions del maig del 1991, el Partit del Congrés tornà al govern, tot i que en minoria i el seu líder. Pamulaparti Venkata Narasimha Rao, esdevenia el nou primer ministre. Pocs dies abans d’aquestes eleccions Rajiv Gandhi moria a mans dels terroristes tàmils de Sri Lanka. El juliol del 1992 Shankar Dayal Sharma fou investit novè president de l’Índia. El programa de liberalització econòmica del primer ministre Narashima Rao millorà l’economia índia durant el 1994. Malgrat això, es mantingueren les acusacions de corrupció contra el govern i les tensions a la zona de Jammu i Caixmir s’incrementaren. Al llarg del 1995, el Partit del Congrés de Narashima Rao experimentà una pèrdua relativa de poder en benefici d’altres partits locals o estatals en gairebé totes les eleccions estatals, fet que augurava una davallada del partit governant en les eleccions generals federals del 1996. Un escàndol de corrupció política que involucrà membres del govern contribuí al deteriorament de la imatge de Rao, que perdé les eleccions del 1996 en favor del nacionalista Bharatiya Janata Party (BJP), principal partit de l’oposició, seguit del Front Unit, coalició de tretze partits encapçalada pel Janata Dal. Atal Behari Vajpayee, líder del BJP, no pogué formar un govern estable amb el suport del parlament, i finalment Debe Gowda, líder del Janata Dal, fou nomenat primer ministre el mes de maig del 1996, gràcies als vots del Partit del Congrés. L’estabilitat d’aquesta coalició de govern depenia en bona part del suport del Partit del Congrés, que, a partir del principi del 1997, començà a tenir desavinences amb el govern i li retirà la confiança al març. Si bé el Front Unit continuà governant, al mes d’abril es produí un canvi en l’equip de govern, i Inder Kumar Gujral passà a ocupar la presidència. Arran del descobriment de les relacions entre membres del govern i grups armats responsables de l’assassinat de l’antic primer ministre Rajiv Gandhi el 1991, el Front Unit es veié obligat a convocar noves eleccions generals al març del 1998. Si bé en aquests comicis tampoc no sortí un partit amb majoria suficient, fou el BJP que pogué formar govern juntament amb 14 partits més de caràcter regional. Comandat pel primer ministre Atal Behari Vajpayee, el govern orientà la seva acció entorn el nacionalisme hindú. Durant els seus primers anys de mandat hagué de fer front a la revitalització del conflicte al Caixmir, on el govern regional de Faruk Abdullà, proper al BJP, creà recels tant entre els independentistes com en la població, que veia que la política de distensió preconitzada pel Front Unit es convertia en conflicte obert contra el Pakistan i els independentistes. La política econòmica del govern del BJP consistí en una aplicació dels plans d’ajust estructural ponderada amb les reivindicacions de l’empresariat nacional, dels estats federats, i la seva ideologia nacionalista. En política exterior, el BJP es caracteritzà per la creixent agressivitat contra el Pakistan. En aquest sentit, les demostracions de força nuclear, del maig del 1998, entre tots dos països condemnaren a l’aïllament internacional el govern del BJP, que començà a tenir serioses divergències a l’interior de la coalició, que comportaren, a l’octubre del 1999, la sortida del govern d’un dels partits regionals més crítics, tot provocant la convocatòria de noves eleccions generals. En aquestes eleccions el BJP es veié reforçat, tot i haver de comptar amb el suport de 19 partits regionalistes. El govern de coalició encapçalat pel nacionalista Partit del Poble de l’Índia (BJP), amb el seu líder Atal Behari Vajpayee en el càrrec de primer ministre, continuà els primers anys del segle XXI la reforma econòmica de signe liberalitzador iniciada el 1991. Els resultats d’aquestes mesures, que posaren fi a dècades d’intervencionisme socialitzant, uniren l’Índia al grup de països emergents asiàtics que, per població, capacitat productiva i potencialitat de consum, constitueixen un dels fenòmens econòmics de més repercussió de la segona meitat del segle XX i principi del segle XXI. Malgrat la conjuntura recessiva internacional, el PIB indi cresqué els anys 2000-04 a un ritme del 5,5% anual de mitjana. Decisiu en aquest creixement fou l’impuls en el sector de les tecnologies de la informació i les telecomunicacions, aconseguit gràcies a la gran competitivitat d’una mà d’obra barata i d’elevada qualificació. Malgrat que prop de dos terços de la població vivien encara de l’agricultura de subsistència i el 25% se situava per sota del llindar de la pobresa, la proporció que gaudeix d’uns ingressos considerats mitjans s’amplià constantment i l’any 2000 ja representava més del 30% de la població. Tot i les perspectives en general positives, per tal d’optimitzar l’eficiència econòmica persistien encara nombrosos obstacles, com ara la burocràcia excessiva, la corrupció, la desigual incidència del desenvolupament segons zones geogràfiques i estaments socials, i la protecció de certes indústries deficitàries. El 2002 el govern dugué a terme l’eliminació o reducció d’aranzels més gran de la seva història. El conflicte del Caixmir, el més greu a causa de la combinació de contenciós territorial entre estats, enfrontament interreligiós i implicacions internacionals per l’ús potencial d’armament nuclear, com també pel context creat per l’impacte del terrorisme islàmic radical a partir del 2001, semblà entrar en via de solució a partir del 2004: al juliol del 2001 l’Índia i el Pakistan reprengueren els contactes per primera vegada des dels assaigs nuclears del 1998, però a l’octubre es produí el primer enfrontament armat a la frontera. La crisi s’intensificà de nou al desembre, quan l’Índia imposà sancions al Pakistan, al qual acusà de complicitat en els atemptats suïcides en territori indi. Al gener del 2002, una massacre entre hindús i musulmans provocà uns 800 morts i, en el curs d’una escalada d’enfrontaments verbals i armats, els EUA i la Gran Bretanya instaren ambdós països a evitar la guerra. Al novembre del 2003 hom acordà un alto el foc i la represa de relacions, i al gener del 2004, un acord entre el govern indi i secessionistes musulmans moderats permeté iniciar converses de pau i una primera retirada de tropes al novembre. A l’abril del 2005 s’inaugurà la primera línia regular d’autobusos transfronterera, i a l’octubre l’Índia contribuí a les tasques d’ajut al Caixmir pakistanès, on havia tingut lloc un greu terratrèmol. Tanmateix, aquest mateix mes un atemptat que feu una seixantena de morts a Delhi fou reivindicat per un grup caixmirià. Els primers anys del segle XXI també semblà perdre part de la seva virulència la insurgència secessionista dels estats del NE(Assam, Nagaland, Manipur i Mizorām), que enfrontava des de feia dècades l’exèrcit i diversos grups paramilitars rebels. La posició més flexible d’alguns d’aquests grups armats i la intervenció creixent de la societat civil contribuïren també a rebaixar la tensió amb els estats veïns del Bhutan, Bangladesh i Myanmar, bé que amb alguns d’aquests l’Índia manté disputes per la delimitació de les fronteres, com també amb el Nepal i, fins al juny del 2003 en què se signà un acord, amb la Xina pel que fa a les regions de Sikkim i el Tibet. En el pla institucional, al juliol del 2002 els parlaments central i dels estats elegiren com a nou president Abdul Kalam, en substitució de K.R.Narayanan. La doble condició de Kalam de musulmà i artífex del programa de míssils indi donà a la seva elecció una significació especial. Al maig del 2004 se celebraren eleccions legislatives. La coalició governamental Aliança Nacional Democràtica (AND), que encapçalava el BJP, fou derrotada per l’Aliança Progressista Unida (UPA), formada per dotze partits el més important dels quals era el Partit del Congrés. L’UPA obtingué 214 dels 543 escons, mentre que l’AND n’obtingué 187. L’UPA arribà a acords amb alguns partits per a governar amb suport extern. Poc abans de prendre possessió del càrrec, la líder de l’UPA Sonia Gandhi renuncià el càrrec de primer ministre al·legant motius personals. En el seu lloc fou nomenat l’antic ministre d’economia (1991-96), el sikh Manmohan Singh, el primer cap de govern d’aquesta religió de l’Índia. En política exterior, tot i que després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 l’Índia donà suport incondicional a la lluita antiterrorista de George W.Bush, arran de la invasió anglo-nord-americana a l’Iraq el govern del BJP decidí no enviar tropes a aquest país. Al desembre del 2004 un tsunami (onada gegant causada per un terratrèmol marí) amb l’epicentre a Atjeh (Indonèsia) provocà uns 8.000 morts a la costa occidental de l’Índia i més de 5.000 a les illes Nicobar i Andaman, a més d’una destrucció generalitzada.
Al juny del mateix any el primer ministre Manmohan Singh visità els EUA, on G.W.Bush li oferí de participar en el seu programa nuclear per a ús civil i, més tard, se signà un acord de cooperació militar, per a deu anys, que s’aplicava a tota la producció militar, tret de la nuclear. A Bengala occidental es produïren greus enfrontaments entre la policia i 20.000 manifestants que demanaven la creació de l’estat independent de Kamatapur. El govern, però, arribà a un acord amb el Front d’Alliberament Unit d’Assam (ULFA) —un dels grups més importants i actius del nord de l’Índia— per iniciar converses de pau sense condicions prèvies. El 2006, Singh feu la primera reforma important del seu gabinet, que afectà deu ministres, i el 2008 gran part dels partits de la coalició de govern se’n retiraren i hagué de superar una moció de confiança a causa del tractat nuclear amb els Estats Units . Al mes de juliol del 2007 Pratibha Patil fou la primera dona elegida presidenta de l’Índia, en substitució del musulmà Abdul Kalam. Pel que fa a la violència, al mes de setembre del 2006 els combats es reprengueren al nord del país, fruit de la falta d’entesa entre el govern i l’ULFA, i el conflicte s’agreujà amb la guerrilla Naxalita (de tendència maoista), que actuava simultàniament en diversos estats, i provocà 676 morts l’any 2007. En aquest context de violència hi hagué un ascens del terrorisme islamista. L’atemptat més greu tingué lloc al mes de juliol del 2006, quan set bombes esclataren en diversos trens de passatgers de Bombai i provocaren 121 víctimes mortals i més d’un miler de ferits. Al final de l’any 2008 hi hagué una sèrie d’atemptats, també a Bombai, on un grup terrorista sumí la ciutat en el pànic, en prendre ostatges en dos hotels internacionals i fer ràtzies indiscriminades contra els vianants. El saldo de víctimes d’aquests atacs fou d’un centenar de persones mortes entre el 27 i el 29 de desembre. La consolidació de l’emergència econòmica marcà la legislatura, durant la qual el govern impulsà també mesures per a millorar la transparència a través de la llei del dret a la informació (2005), amb l’objectiu de reduir la corrupció. D’aquesta manera aconseguí, en part, calmar la violència interreligiosa posterior a la matança de Gujarāt (2002), per la qual el 2012 fou condemnat un ministre aleshores en el govern. En política social posà en marxa el programa d’ocupació rural Mahatma Gandhi (2006), destinat a evitar la creixent escletxa entre l’Índia urbana i la rural. Pel que fa a la política internacional, les relacions entre el Pakistan i l’Índia milloraren i culminaren amb la signatura d’un acord, al febrer del 2007, per reduir el risc d’un possible enfrontament nuclear, que prenia sentit en un context en què ambdós països signaren acords de col·laboració nuclear amb els EUA. Un atemptat que no fou reivindicat ocasionà la mort de seixanta-vuit passatgers en l’anomenat “tren de l’amistat” que seguia la ruta entre Nova Delhi i Lāhaur. A l’abril del 2007 l’Índia llançà un coet a l’espai, per primera vegada en la seva història, per posar en òrbita un satèl·lit de fabricació italiana, i al juny del 2008 el primer ministre Singh feu públic un pla nacional de lluita contra els efectes del canvi climàtic, per promoure l’ús d’energies alternatives, tot i que no s’hi inclogueren acords sobre la reducció de les emissions de CO2. Al maig del 2009 tingueren lloc eleccions generals, que donaren la victòria a la Coalició Aliança Progressista Unida, encapçalada per l’Indian National Congress, que obtingué 262 escons, molt a prop de la majoria absoluta (272). Manmohan Singh fou elegit novament primer ministre. El seu segon mandat estigué marcat per la frenada del creixement econòmic i per les acusacions de corrupció contra el govern, com ara un macrojudici contra un ministre i altres alts funcionaris per un cas de suborn en llicències telefòniques de grans proporcions, i l’aparició d’un important moviment de la societat civil que el combatia. En les eleccions generals del maig del 2014, l’opositor BJP, que encapçalava la coalició Aliança Nacional Democràtica, aconseguí el millor resultat de la seva història (282 escons), mentre que el partit del Congrés, al capdavant de l’Aliança Progressista Unida, amb només 44, s’enfonsà. Narendra Modi, líder del BJP, esdevingué primer ministre.