i oceà Índic | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

oceà Índic

Oceà comprès entre Àsia, al N, Àfrica, a l’W, Indonèsia i Austràlia, a l’E, i l’oceà Antàrtic, al S; és el tercer en extensió, després del Pacífic i l’Atlàntic, i inclou les mars adjuntes: la mar Roja, el golf Pèrsic, la mar d’Aràbia, el golf de Bengala i la mar d’Andaman.
Extensió: 
74.917.000 km2

L’oceà Índic comunica amb el Pacífic pels estrets de Malacca, de Sonda i de Bass, amb la Mediterrània pel canal de Suez i amb l’Atlàntic pel S d’Àfrica. Comprèn l’illa de Madagascar, la més gran, i els grups d’illes de Seychelles, Comores, Mascarenyes, Laquedives, Maldives, Chagos i Kerguelen. Les modernes teories de la deriva continental i tectònica de plaques expliquen l’origen geològic de l’oceà Índic. Segons D.P.M.Mckenzie i J.G.Sclater, el subcontinent índic es desplaçà prop de 5 000 km en direcció SW-NE, travessant, en el seu llarg recorregut, la totalitat d’aquest oceà; inicialment, l’Amèrica del Sud, l’Àfrica, l’Índia, l’Antàrtida i Austràlia estaven unides i formaven el continent de Gondwana; però fa 180 milions d’anys, al final del Triàsic, l’Amèrica del Sud, l’Àfrica, l’Índia i l’Antàrtida, encara unida a Austràlia, s’havien separat (trencant la unitat del gran continent boreal i iniciant la formació de l’oceà Índic), i fa 75 milions d’anys la placa que transportava l’Índia començà a moure's a una gran velocitat en direcció NE, i alhora s’iniciava la formació de la gran falla de transformació de Chagos. Aquesta falla donà una gran mobilitat a la placa índica durant uns 20 milions d’anys (en els quals la velocitat de moviment fou de 16 cm per any), fins que (fa 55 milions d’anys) aquesta placa pràcticament s’aturà 20 milions d’anys, durant els quals Austràlia se separà de l’Antàrtida (així l’oceà Índic adquirí la configuració actual) i al final dels quals la gran falla de transformació de Chagos es trencà en una multitud de fragments axials (que donaren lloc a l’actual dorsal Indoaustraliana), la placa índica xocà contra el sinclinal del Tetis i s’inicià la formació de l’Himàlaia. A l’oceà Índic hi ha diversos corrents superficials oceànics importants: ocupant una posició central hi ha el remolí format pel contracorrent índic, de direcció E-W, i el corrent equatorial del N, amb direcció W-E, i per damunt d’aquest i seguint una direcció paral·lela a les costes hi ha el corrent del monsó, amb direcció variable (SW a l’estiu i NE a l’hivern); al límit amb l’oceà Antàrtic hi ha el gran corrent del vent de l’W.

La penetració a l'oceà Índic des d'Occident

L’oceà Índic fou conegut parcialment pels grecs, recorregut, fins a l’Índia, pels romans i dominat pels àrabs, primers coneixedors dels rumbs i de les formes de navegació, des de l’estret de Malacca a les costes del SE africà, on establiren una ampla xarxa d’intercanvis comercials. L’expedició de Vasco da Gama representà la unió de la navegació entre l’Atlàntic i l’Índic. Així, els portuguesos dominaren aviat els punts clau i el comerç d’aquest oceà, que fou travessat per primera vegada des del Pacífic per l’expedició d’Elcano (1522). Al començament del s XVII Holanda i Anglaterra, i a mitjan segle França, obtingueren enclavaments a les costes i illes de l’Índic i posaren fi al monopoli comercial i després a l’imperi colonial portuguès. A mitjan s XVIII Anglaterra aconseguí de dominar gairebé totes les costes africanes i asiàtiques, que reforçà després del 1869 amb el control del canal de Suez. El domini anglès i el tràfic per Suez dominaren la vida de l’Índic fins a la Segona Guerra Mundial. Després, l’augment de tonatge dels petroliers i les guerres araboisraelianes, que provocaren el tancament d’aquest canal (1966-75), han revifat la ruta del Cap.

Col·laboració: 
JGCl
Llegir més...