Entre aquests cal assenyalar els germans Giner de los Ríos, Manuel B.Cossío, G.Azcárate, N.Salmerón. L.Figuerola i J.Costa. Allunyada de tot interès de tipus confessional, filosòfic i polític, la institució assajà, en règim de coeducació, els mètodes de Fröbel i Pestalozzi, i afavorí la intuïció i el treball personal i creador, com també la individualització de la tasca educativa fora i dins de l’escola. Inicialment orientada a l’ensenyament universitari, l’elaboració de les seves idees pedagògiques la portà a una creixent preocupació per l’ensenyament mitjà (creació, el 1918, de l’Instituto-Escuela de Madrid, model reconegut arreu d’Europa i aplicat a Barcelona en l'Institut-Escola) i àdhuc pel dels pàrvuls, amb la pretensió d’organitzar una “educació general”. En sortí la generació dels homes de la República i, de la dinàmica d’alguns dels seus membres, el Museo Pedagógico Nacional (1882), l’Extensión Universitaria de R. Altamira (1892), la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (1907), deguda a l’habilitat de J.Castillejo, secretari de la Institución, etc, i també el “Boletín de la Institución Libre de Enseñanza”. A Catalunya, a partir de la visita de Giner a Barcelona (1906), el moviment de la institució es propagà mitjançant personalitats com les de J.Maragall, J.Pijoan, J.Palau i Vera i E.d’Ors, que influïren sobre els pedagogs catalans dels anys trenta, com els germans Xirau i Cassià Costal.