i Eugène Ionesco | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Eugène Ionesco

teatre teat
Dramaturg francès d’origen romanès.
Slatina, Romania, 26 de novembre de 1909 — París, 28 de març de 1994

Amb La cantatrice chauve (1950) inaugurà el que hom sol anomenar, d’aleshores ençà, teatre de l’absurd, precisat a La leçon (1951), Les chaises (1952), Victimes du devoir (1953), Amédée ou comment s’en débarrasser (1954) i Le nouveau locataire (1957). El poc èxit que obtingueren aquestes obres fou compensat pel que assoliren, posteriorment, Rhinocéros (1959), Le roi se meurt (1962) i La soif et la faim (1965). En les primeres, de joc poètic, gratuït, i que fomentaven l’element dramàtic sobre una manca d’associació d’idees i d’argument inidentificable per un públic desprevingut, en succeïren unes altres en què apareixen ja una ideologia, uns símbols, un gust per la moral i la meditació filosòfica, apreciables sobretot a Jeux de massacre (1970) i Macbett (1972). Aquesta transformació correspon per a l’autor a la decisió d’abandonar les tècniques de l’antiteatre i de cercar un nou classicisme; tota la importància, doncs, que tenien, en les primeres obres, les situacions, les oposicions de caràcters, els jocs de llenguatge i el compromís sociopolític ha passat a l’expressió turmentada de la necessitat d’estimar i a l’angoixa de no poder-ho aconseguir, al terror d’haver de viure i, més encara, de morir, i la impossibilitat (traduïda per l’abundància de llocs comuns, clixés, ironies gratuïtes, falses formes) d’una llibertat desitjada i negada alhora, etc. Escriví una novel·la, Le solitaire (1973), i diversos assaigs: Notes et contre-notes; antidotes (1977), Un homme en question (1979), Thèmes et variations ou voyages chez les morts (1980), Le blanc et le noir (1985), etc. El 1970 ingressà a l’Académie Française.

Col·laboració: 
AVM / R
Llegir més...