Des del 1895 fou catedràtic d’història universal a Bucarest. Fundà una Universitat Popular a Văleni (1908) i diverses institucions científiques. Estudiós de la història del seu país, s’interessà també per la història dels imperis Otomà i Bizantí, per les croades i per la dominació catalana a l’Orient. En l’aspecte polític, fou diputat de Iaşi (1907) i president del senat (1939). Fou assassinat per la Guàrdia de Ferro a la qual era contrari. Escriví nombroses obres històriques, entre les quals cal remarcar Istoria romînilor (‘Història dels romanesos’, 1936-39) en deu volums i Contributions catalanes à l’histoire byzantine (1927). Com a escriptor tingué una producció extensa que inclogué poesia, obres de teatre, escrits de viatge i autobiogràfics. La seva erudició el portà també a la història literària del món romànic i escriví: Istoria literaturilor romanice in dezvoltarea şi legăturile lor (‘Història de les literatures, romàniques en llur desenvolupament i relació’, 1920-25) en tres volums.