La geografia econòmica
L’agricultura
Com a cas no freqüent a Europa, l’agricultura proporcionà fins el 1973 (ingrés a la CEE) més llocs de treball que la indústria. Les condicions climàtiques imposen un predomini de l’herba (el prat, permanent o temporal, cobreix el 79% de la superfície agrària útil), i així, el cens ramader és molt elevat en relació amb les dimensions de la població fins al punt que els caps de bestiar la tripliquen en nombre, cas únic a Europa. Destaquen el bestiar boví, oví i porcí. És remarcable l’organització cooperativista de l’explotació ramadera (producció i comercialització de derivats lactis, dels quals Irlanda és un dels quatre grans exportadors europeus). Hom conrea blat, ordi, civada, patates, farratge, bleda-rave sucrera, hortalisses i pomes. La pesca marítima adquireix importància als grans caladors del SW (concorreguts per pescadors estrangers).
La mineria
Els recursos minerals són escassos, a excepció de la torba, principal recurs energètic nacional, emprada per a la producció d’electricitat tèrmica i per a calefacció. Com que la torba té un poder calorífic molt escàs, hom ha intensificat les prospeccions i ha trobat modernament hulla, gas i petroli. El carbó, de qualitat mitjana, pot satisfer el consum actual —amb les reserves conegudes— durant uns quaranta anys, però l’extracció és molt insuficient. Inversament, l’extracció de gas natural ja abasta el consum, però les reserves conegudes no permeten d’arribar al final del segle. Les prospeccions petrolieres, però, han estat infructuoses, malgrat que s’estenen per una plataforma continental vuit vegades més extensa que l’Estat irlandès. En canvi, hi ha mines metal·líferes: la de zinc i plom més important d’Europa a Uaimh i, ja menors, de zinc, plom i argent a Tynagh, i coure, zinc, plom i argent a Sléibhte an Airgid i Gortdrum. La producció d’electricitat té una certa importància, però el gas natural és la primera font d’energia
La indústria
La indústria tradicional, derivada de les primeres matèries locals, mostra una marcada concentració a la capital; es destaquen el whisky, les indústries cerveseres, els productes carnis i lactis i el filat i teixit de la llana i del lli (aquest, d’importació); hi ha també brodats al comtat de Dún na nGall, vidrieria a Port Láirge i ceràmica a Corcaigh. A partir del 1959 l’Estat promogué la inversió de capitals estrangers i instal·là factories de muntatge d’automòbils a Loch Garman i Corcaigh, una refineria de petroli a Corcaigh (a més de la ja existent a Dublín) i fàbriques de gènere de punt i d’equipament elèctric. Hi ha àrees industrials als voltants de Dublín, Corcaigh i Luimneach. Aquesta intervenció estatal feu canviar la fesomia industrial d’Irlanda, que començà a incrementar la població activa global (que, excepcionalment a Europa, minvava per l’emigració crònica a la Gran Bretanya i en altres estats de parla anglesa), i el valor de la producció ha augmentat un 70% en vint anys. L’altre fet important fou l’ingrés a la CEE el 1973. Com que n'era el membre més endarrerit ha estat el més afavorit pel Fons Regional Comunitari i, des del 1994, pels Fons de Cohesió de la Unió Europea. La industrialització que s’ha desenvolupat en aquest marc procedeix essencialment de capitals estrangers i se centra en productes farmacèutics, maquinària, equips i components electrònics; en l’exportació la indústria de capital irlandès té un paper minoritari.
Les comunicacions
La xarxa de transports constava el 1995 de 1.947 km de ferrocarril i 92.340 km de carreteres. Els ports principals són els de Dublín, Dún Laoghaire i Corcaigh, i hi ha aeroports internacionals a Dublín Corcaigh An tSionna i Knock, tot i que només aquests dos tenen vols intercontinentals. Hi ha un total de 700 km d’aigües interiors navegables, especialment l’An tSionna i el Gran Canal, reservades, però, a l’esbarjo.
El comerç exterior
Des dels anys noranta, el comerç exterior presenta un saldo positiu. A la balança de pagaments i serveis hi contribueixen també, significativament, les trameses dels emigrants i l’aportació creixent del turisme. Els corrents comercials exteriors provenen (1995), primerament, de la Gran Bretanya (35% de les importacions i 25% de les exportacions) i de la resta dels estats de l’Europa occidental (15% de les importacions i 25% de les exportacions), així com dels EUA (17,5% de les importacions i 8,2% de les exportacions). Irlanda importa maquinària, petroli refinat i en brut, vehicles, productes tèxtils i confecció, i exporta material i components electrònics, productes químics orgànics, maquinària i productes alimentaris. Irlanda ocupa un lloc endarrerit a Europa pel PNB, només superior dins la UE al de Luxemburg, però la renda per habitant és equiparable a la d’Espanya, estat després del qual Irlanda presenta la taxa d’atur més elevada de la UE (12% el 1996).
La geografia humana i la societat
Península de Dingle, al SW d’Irlanda
© Corel / Brian Mantrop
Amb una densitat de 51 h/km2 (1996) és un dels estats menys poblats d’Europa. Les àrees més despoblades són localitzades a l’W del riu An tSionna, la regió més endarrerida de l’Estat. País tradicionalment amb un creixement demogràfic negatiu, a partir de l’any 1960 canvià aquest signe i la població augmentà a gran ritme fins a la dècada dels vuitanta (de 2.815.000 h el 1961 es passà a 3.443.405 h el 1981), gràcies a un fort creixement natural i al retorn de nombrosos emigrants, conseqüència directa de la gran inversió de capitals estrangers (a partir del 1959) i de l’ingrés a la CEE (1973). Els anys noranta, aquest creixement s’ha alentit (5,2 ‰ el 1996), bé que la taxa de natalitat (14‰) és de les més altes de la UE. La població és principalment urbana (68%), però només dues ciutats superen els 100.000 h: Dublín i Corcaigh. Malgrat que el catolicisme deixà de ser religió oficial el 1973, ha mantingut un gran pes en les institucions i la societat irlandeses. És practicat pel 91% d’irlandesos, mentre que el 4% de la població és anglicà. L’irlandès és, amb l’anglès, llengua oficial, però, tot i ésser ensenyada a l’escola, és parlada habitualment només per unes 60.000 persones
D’acord amb la constitució del 1937, modificada el 1949, el president, elegit per sufragi universal i per un període de set anys, té el poder executiu. La Cambra de Representants ( Dáil Éireann ), formada per 166 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys, i el Senat (Seanad Éireann), integrat per 60 membres elegits també cada cinc anys, constitueixen el Parlament ( Oireachtas ), el qual té el poder legislatiu. Irlanda és membre de l’ONU, de l’OCDE, del Consell d’Europa i de la Unió Europea.
La història
Del moviment autonomista a la independència (1870-1921). Irlanda fins després de la Segona Guerra Mundial
Des del 1870 es desenvolupà a Irlanda una lluita ininterrompuda del poble per aconseguir l’autonomia (Home Rule) i, després, la independència. Les temptatives d’arribar a un acord per part del primer ministre britànic, Gladstone, foren frenades pels sectors més conservadors, i aquest fracàs obrí pas a la constitució del Sinn Féin, que dirigí la lluita contra els britànics i contra la minoria probritànica agrupada al nord del país. La concessió del Home Rule fou fixada per al 1914, però el començament de la Primera Guerra Mundial provocà la suspensió d’aquesta previsió. Els irlandesos hagueren de combatre amb l’exèrcit britànic, i el 1916 el Sinn Féin desencadenà al sud del país l’anomenada revolta de Pasqua, que fou reprimida per les forces britàniques, però que facilità la divisió de l’illa, les diferències entre les dues parts de la qual eren notables.
Al sud hi havia una economia agrària, dominada pels terratinents anglesos i amb una escassa inversió de capital britànic, i la majoria de la població era camperola i de religió catòlica. Al nord, en canvi, s’havia desenvolupat més el capitalisme industrial, la burgesia estava més estretament lligada a la burgesia britànica, el proletariat era relativament nombrós i la religió majoritària era la protestant. Acabada la guerra, la corona britànica creà dos parlaments: un a Belfast i l’altre a Dublín. En les eleccions del 1918, el Sinn Féin guanyà al Parlament de Dublín, fet que provocà l’inici de la guerra civil (1919-21) entre els nacionalistes i els britànics. Pel tractat de pau del 1921, el govern britànic reconeixia l’existència de l’Estat lliure d’Irlanda (Irish Free State) —el qual continuava, però, sota el domini de Sa Majestat britànica—, mentre que Irlanda del Nord romania dins el Regne Unit.
Quant als nacionalistes republicans, una part de l’Irish Republican Army s’integrà dins l’exèrcit regular de l’Estat lliure d’Irlanda —que restà en mans de governants conservadors (Michael Collins i Arthur Griffith, i més tard William Thomas Cosgrave)—, però una altra part continuà combatent. Eamon De Valera aparegué com el líder més significat de la lluita per la independència total i per la reunificació de l’illa. En les eleccions del 1933 guanyà el Fianna Fáil (FF, partit successor del Sinn Féin) enfront del moderat Fine Gael (FG, creat el mateix any), i el 1937 fou aprovada una nova constitució que confirmà la independència del país, amb el nom d’Éire; la contrapartida fou la renúncia pràctica a la reunificació de l’illa i, així, el 1939 l’IRA fou declarat il·legal. Durant la Segona Guerra Mundial Irlanda romangué neutral, cosa que fou motiu de tensions amb el govern de Londres, però que beneficià el país.
República (1948) i membre de la CEE (1973)
El 1948 es formà un govern de coalició presidit pel conservador John Aloysius Costello, que proclamà formalment la República d’Irlanda (17 d’abril de 1949), trencant totes les relacions amb The Commonwealth. Durant els anys cinquanta, conservadors i republicans s’alternaren en el govern, i el 1959 De Valera fou nomenat president de la República i Sean F. Lemass passà a cap de govern. Aviat, però, el sistema creat el 1929 començà a entrar en crisi: el vell nacionalisme republicà havia convertit Irlanda en un país estancat, amb unes estructures en gran part encara precapitalistes i amb un pes excessiu de l’Església catòlica.
Una part de la burgesia irlandesa veié la necessitat d’iniciar nous camins; se signà un tractat de lliure canvi amb la Gran Bretanya (1959) i s’accelerà la transformació del país. El 1966 fou nomenat cap de govern Jack Lynch, del partit republicà, el qual promogué l’apropament entre els governs de Dublín i Londres (supressió de les barreres duaneres), i es comprometé a aplicar una política més repressiva contra l'Irish Republican Army.
El 1973, any en què Irlanda ingressà a la Comunitat Econòmica Europea, assolí el poder un govern de coalició del Labour Party i el FG, encapçalat per Liam Cosgrave, que accentuà la persecució dels membres de l’IRA refugiats al país. L’FF guanyà les eleccions generals del 1977, i Lynch esdevingué primer ministre una altra vegada fins a la seva dimissió (1979), en què fou succeït per Charles Haughey. El mateix any, Irlanda ingressà en el sistema monetari europeu, abandonant l’àrea de la lliura esterlina.
En el període1981-82 la inestabilitat política obligà a la convocatòria de tres eleccions seguides, de la darrera de les quals sorgí un govern de coalició FG-Labour Party, amb Garret Fitzgerald, de l’FG, com a primer ministre. Fitzgerald inicià una reforma fiscal per acarar la crisi econòmica. La coalició anà perdent popularitat a partir de diverses resolucions sobre temes conflictius, com l’avortament i el divorci, i també a causa de la formació d’un nou partit, el Progressive Democrats.
Finalment, perdé la majoria per la defecció d’alguns membres del govern, i la coalició es desfeu al cap de poc (gener del 1987) amb l’abandó dels socialistes arran d’una polèmica sobre el pressupost. De les eleccions del febrer del 1987 sortí vencedor el Fianna Fáil, liderat per Charles Haughey. Les relacions amb Irlanda del Nord i, en darrer terme, amb la Gran Bretanya, continuaren essent el punt més candent de la política exterior, bé que al novembre del 1985 ambdues parts arribaren a un acord que facultava Irlanda a participar, a través d’una conferència intergovernamental, en afers polítics, legals, de seguretat i interfronterers d’Irlanda del Nord.
L’aprovació de l’acord suscità una forta oposició per la comunitat protestant de l’Ulster. Això no obstant, els desacords en la política d’extradicions, arran de la notificació de la Convenció Europea contra el Terrorisme (1987), foren una font de tensió entre ambdós estats. D’altra banda, Irlanda intensificà lligams amb les comunitats europees amb l’aprovació de l'Acta Única Europea mitjançant un referèndum celebrat al maig del 1987. Les eleccions legislatives del juny del 1989 significaren un descens del Fianna Fáil que, per continuar al capdavant del país, es veié forçat, per primer cop en la seva història, a aliar-se amb els demòcrates progressistes.
De la darrera dècada del segle XX ençà
L’entrada a la CEE comportà per a Irlanda unes oportunitats de transformació econòmica i de creixement sense precedents: en dues dècades hom passà d’una economia predominantment agrària a una base de industrial, exportadora i d’elevat valor afegit. Entre el 1990 i el 2000 la mitjana de creixement se situà al voltant del 7,3% del PIB. Els primers anys del segle XXI, l’economia irlandesa frenà aquest ritme i passà al 5% el 2001, el 6,9% el 2002, l’1,8% el 2003 i el 4,5% el 2004, xifres, tanmateix, superiors a les mitjanes de la Unió Europea i a les d’altres economies del món desenvolupat. El dinamisme irlandès tenia com a eix principal l’orientació exportadora, una pressió fiscal baixa com a atractiu a les inversions —mesura criticada des de les institucions de la UE— i la potenciació de la formació en sectors estratègics. La recessió d’aquests anys empitjorà les perspectives d’una sèrie de millores pendents en els serveis públics, successivament posposades els anys de prosperitat, especialment en la col·lapsada sanitat pública, incapaç de respondre a la demanda bàsica, i les infraestructures de transport. El gener del 2002, Irlanda adoptà l’euro en substitució de la lliura irlandesa. Aquests canvis també repercutiren en l’estructura demogràfica del país, que per primer cop de ser un país d’emigrants passà a ser receptor d’immigració.
En l’àmbit polític, la darrera dècada del segle XX s’inicià amb la victòria en les presidencials del novembre del 1990 de Mary Robinson, que s’havia destacat per les seves conviccions liberals sobre l’avortament, el divorci i l’ús dels anticonceptius. La seva victòria significà l’inici d’uns debats sobre aquests temes i en especial sobre l’avortament. Les relacions amb la Gran Bretanya passaren per moments de tibantor, com per exemple en el cas de l’alliberament (octubre del 1989) de quatre irlandesos del nord, finalment declarats innocents després de catorze anys de presó, i en el del refús d’extradició, per la justícia irlandesa, de dos republicans condemnats a l’Ulster.
Charles Haughey dimití els càrrecs de primer ministre i de líder del Fianna Fáil el febrer del 1992. Fou succeït en ambdós càrrecs per Albert Reynolds, que impulsà, el juny d’aquest mateix any, la ratificació, mitjançant referèndum, del Tractat de Maastricht, nou pas substancial en la integració europea. Les tensions entre el Fianna Fáil i els demòcrates progressistes provocaren la caiguda del govern de Reynolds i la celebració d’eleccions legislatives (novembre del 1992). El Fianna Fáil perdé vots però continuà essent majoritari, amb 68 dels 166 escons del Dail (Assemblea Nacional); el gener del 1993 Albert Reynolds formà un govern de coalició entre el Fianna Fáil i el Partit Laborista.
El desembre del 1993 tingué lloc la signatura de Reynolds i del primer ministre britànic, John Roy Major, de la Declaració de Downing Street, que admetia, per primer cop, l’autodeterminació d’Irlanda del Nord i, per tant, una eventual incorporació a la República d’Irlanda. Reynolds, per la seva banda, es comprometia a sotmetre a referèndum la supressió dels articles 2 i 3 de la Constitució irlandesa, pels quals hom reivindicava la incorporació d’Irlanda del Nord a la República d’Irlanda.
La declaració fou vital per tal que, al cap d’un any, l’IRA fes públic un alto el foc que possibilità l’inici d’un procés que donaria lloc als acords de pau de Stormont o de Divendres Sant. A partir de la sortida dels laboristes, el novembre del 1994, la coalició governamental entrà en crisi. Al desembre, el Fine Gael constituí el govern de la coalició Arc de Sant Martí, juntament amb els laboristes i l’esquerra democràtica, sota la direcció del seu líder, John Bruton, que el 1996, posà en pràctica un ambiciós programa social que incloïa un subsidi d’ocupació per tal de frenar els elevats índexs d’atur, que enterbolien l’espectacular creixement econòmic irlandès. El 30 de novembre, els partidaris del “sí” guanyaren per un estret marge el referèndum per a la institució del divorci.
L’octubre del 1996 es posà en marxa el primer canal de televisió en llengua gaèlica, amb quatre hores diàries d’emissió. En les eleccions generals del 6 de juny de 1997, el Fianna Fáil aconseguí la victòria, amb 77 escons i el 39,3% dels vots, seguit pel Fine Gael, amb 53 escons i el 27,9% dels vots. El Sinn Féin aconseguí un diputat al Parlament irlandès per primera vegada en quaranta anys. Bertie Ahern, del Fianna Fáil, esdevingué nou primer ministre.
Aprofitant l’excel·lent conjuntura econòmica, John Bruton decidí convocar eleccions anticipades per preparar el país per a l’entrada a la moneda única europea l’1 de gener de 1999. Això no obstant, les eleccions foren guanyades pel partit de l’oposició, el Fianna Fáil, que formà govern amb el Fine Gael (54 escons), juntament amb el suport puntual de candidats independents i de l’Aliança Verda. El nou cap de govern, Bertie Ahern, es trobà amb una favorable situació econòmica de creixement continuat i de control de la inflació, el deute públic i el dèficit. A més, l’hegemonia del Fianna Fáil es consolidà amb la victòria de Mary McAleese en les eleccions presidencials d’octubre del 1997, davant la candidata del Fine Gael, Mary Banotti.
El juliol del 1997, el gran repte per al govern fou la declaració de treva incondicional i indefinida de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), que obria un llarg període de negociacions finalitzat el 10 d’abril de 1998 amb la signatura dels acords de pau de Stormont (dits també de Divendres Sant). Posteriorment, el govern d’Irlanda seguí donant suport actiu al procés de pau d’Irlanda del Nord en estreta col·laboració amb el de la Gran Bretanya.
El 22 de maig de 1998 es convocà un referèndum d’acceptació del Tractat d’Amsterdam i de modificació de la Constitució en la part que afectava els acords de Stormont (la Constitució irlandesa contenia dos articles sobre la reivindicació territorial de l’Ulster), i els resultats ratificaren ambdues propostes. La política fiscal del país provocà desavinences amb la Comissió Europea, que considerava que la rebaixa del 10% a les empreses estrangeres era competència deslleial. Durant els anys 1998 i 1999, Ahern hagué de fer front a múltiples acusacions i escàndols de corrupció i pedofília que involucraven càrrecs del govern i del clergat irlandès.
Malgrat el relativament difícil moment econòmic i altres contratemps, com les acusacions de corrupció que implicaven membres del govern i el rebuig del Tractat de Niça de la UE en el referèndum del juny del 2001 (que portà a la convocatòria d’un segon referèndum a l’octubre de l’any següent en què fou aprovat el tractat), la gestió d’Ahern al capdavant del govern del Fianna Fáil fou àmpliament aprovada en les eleccions del maig del 2002, en les quals revalidà el càrrec. Per la seva banda, Mary McAleese revalidà l’octubre del 2004 un segon mandat de set anys a la presidència en no presentar-se candidatures alternatives.
El maig del 2004 Irlanda assumí la presidència de torn europea, durant la qual ingressaren deu nous membres, i aconseguí que des del juny de l’any següent l’irlandès fos admès com a llengua de treball de la Unió Europea. En les eleccions del juny del 2007, Ahern fou confirmat en el càrrec al capdavant d’una coalició del Fianna Fáil amb altres partits de centreesquerra i els verds, que entraren per primer cop al Parlament. Al desembre, Irlanda signà el Tractat de Reforma de la Unió Europea (o Tractat de Lisboa), però fou l’únic país que anuncià la celebració d’un referèndum (després del fracàs de la Constitució Europea del 2005) abans de la seva entrada en vigor el 2009.
El maig del 2008 Ahern dimití el càrrec quan es feren públics els resultats d’una investigació de les seves finances personals durant els anys noranta. Fou substituït com a primer ministre per Brian Cowen. Poc després d’assumir el càrrec, el nou primer ministre hagué d’afrontar una greu crisi institucional quan els irlandesos rebutjaren el Tractat de Reforma de la UE en el referèndum celebrat al juny (54,6% del vots en contra i 46,6% a favor). A banda de les conseqüències per a la Unió Europea, el rebuig del tractat evidencià el profund divorci entre els ciutadans irlandesos i els seus polítics: de tots els partits amb representació parlamentària, només el Sinn Féin (amb una representació molt reduïda) no s’havia pronunciat a favor del tractat.
A part de considerar aquest resultat com un vot de càstig a la classe política irlandesa, hom atribuí el vot negatiu a la coincidència de diversos factors: la por de perdre un important volum de subvencions (sobretot a les zones rurals); l’anul·lació d’un sistema impositiu baix que havia estat una de les bases de l’espectacular creixement econòmic a les darreres dècades, i la pèrdua de representació en les institucions europees. Tanmateix, el govern anuncià un nou referèndum que s’hauria de celebrar en el termini d’un any i escaig.
Celebrat l’octubre del 2009, aquest cop el resultat fou contundentment favorable als partidaris del tractat: 67,1% contra el 32,9% per al vot negatiu amb una abstenció del 42%. Hom atribuí aquest canvi en l’electorat a la duresa amb què Irlanda fou castigada per la crisi financera global: l’octubre del 2008 Irlanda fou el primer estat de la UE a anunciar oficialment l’entrada en recessió, que repercutí amb un dels índexs de desocupació més alts de la Unió Europea (10,6% el març del 2009, el cinquè més elevat) i una caiguda del PIB al voltant del 10%, situació que també es reflectí en el rescat públic d’algunes entitats bancàries (febrer del 2009) en el qual, ateses les dificultats de les finances públiques irlandeses, que presentaven un dels deutes més elevats de la UE (96,7% del PIB) hagué d’intervenir també la Unió Europea el novembre del 2010 en una operació valorada en 85.000 milions d’euros.
Tot i que, gràcies al rescat, Irlanda pogué evitar la fallida, el govern presidit per Cowen restà en una situació molt precària i, el gener del 2011, malgrat haver superat una moció de confiança, anuncià la celebració d’eleccions generals anticipades al febrer. El resultat fou clarament favorable a l’opositor Fine Gael liderat per Enda Kenny, però no suficient per a governar en solitari (76 escons sobre 166). El Fianna Fáil, per la seva banda, obtingué el pitjor resultat de la seva història (20 escons), mentre que els laboristes, amb 37 escons, se situaren com a segona força i iniciaren converses amb el Fine Gael per a constituir un govern de coalició. Per la seva banda, el Sinn Féin, liderat per Gerry Adams, triplicà folgadament els resultats i se situà en quart lloc (14 escons).
Al març es constituí un govern de coalició format pel Fine Gael i el Partit Laborista, amb Kenny com a primer ministre. Entre les primeres mesures que anuncià, destacà la de renegociar els termes del rescat amb la Unió Europea. Uns quants mesos després, al juliol, una coneguda agència de ràting rebaixà al mínim la solvència del deute irlandès. A l’octubre, Michael D. Higgins fou elegit president d’Irlanda en substitució de Mary McAleese. Malgrat les promeses, el govern irlandès dugué a terme la dura política de retallades exigida des de l’anomenada “troica” (Comissió Europea, Fons Monetari Internacional i Banc Central Europeu). Condicionat als ajuts europeus, el juny del 2012 fou aprovat en referèndum el Tractat d’Estabilitat de la Unió Europea, decisió que accentuà les polítiques d’austeritat del govern. El febrer del 2013 el BCE condonà de fet part del deute del rescat bancari amb la liquidació de l’Anglo Irish Bank, una de les entitats més afectades per la crisi i al desembre Irlanda fou el primer dels estats a sortir del programa de rescat de l’eurozona. Tot i això, el govern no modificà substancialment les polítiques d’austeritat.
Des dels anys de la crisi, juntament amb altres estats membres de la UE com la Gran Bretanya, Luxemburg o els Països Baixos, Irlanda continuà al centre de les controvèrsies per les polítiques favorables a una fiscalitat excepcionalment baixa sobre les societats amb l’objectiu d’atreure grans multinacionals. Les desavinences entre les institucions europees i el govern irlandès sobre aquesta qüestió donaren lloc a fortes tensions el 2016, quan la Comissió Europea ordenà a la divisió d’Apple a Europa, amb seu a Dublín, el pagament d’uns tretze mil milions d’euros en concepte d’impostos pendents. A banda dels aspectes econòmics, també foren motiu de polèmica els nombrosos casos de pederàstia del clergat catòlic descoberts en l’anomenat informe Ryan (2009), la disculpa pública del govern (2013) per les institucions on eren internades dones sense família i forçades a treballar sense paga (1922-96) i la investigació anunciada pel govern a institucions benèfiques regentades per l’Església catòlica, acusades de la mort d’uns 800 nens entre el 1925 i el 1961. El 2013 el Parlament aprovà la despenalització parcial de l’avortament, i el 2015 fou aprovat en referèndum el matrimoni entre persones del mateix sexe.
El resultat de les eleccions generals del febrer del 2016 donà un Parlament sense majories clares. Tot i que el Fine Gael tornà a ser la força més votada, restà només amb 50 escons. El Fianna Fáil, per la seva banda, es recuperà (44 escons) i el Sinn Féin, en plena trajectòria ascendent, aconseguí 23 escons. Les negociacions tancaren un acord entre el Fine Gael i independents per a formar un govern de coalició encapçalat per Enda Kenny (6 de maig de 2016). Tanmateix, un escàndol de corrupció de la policia comportà la seva dimissió. El juny del 2017 el succeí en el càrrec Leo Varadkar, del seu mateix partit. El nou primer ministre hagué d’afrontar durant la primera part del seu mandat les complexes i tenses negociacions del Brexit. Com a part especialment afectada, la República d’Irlanda es trobava en una posició compromesa atesa la condició de membre de la Unió Europea, la forta dependència econòmica de la Gran Bretanya i la frontera potencialment conflictiva amb Irlanda del Nord. Aquesta problemàtica restà posposada per la sortida “formal” de la Gran Bretanya (1 de febrer de 2020) i l’ajornament de la resolució definitiva dels termes de la sortida al desembre i, sobretot, amb la irrupció de la pandèmia de la COVID-19. El govern decretà el confinament total des del 29 de març i el 18 de maig començà un desconfinament gradual. Irlanda fou un dels estats membres de la UE amb una incidència més alta de la infecció amb relació a la població. Un mes abans de la irrupció de la pandèmia (febrer del 2020), se celebraren eleccions que donaren un empat tècnic de tres partits: Fianna Fáil (38), Sinn Féin (37), amb un resultat històric, i el Fine Gael del primer ministre (35), que retrocedí considerablement. Al juny les negociacions donaren lloc a un nou govern de coalició Fianna Fáil-Fine Gael-ecologistes encapçalat per Micheál Martin, líder del FF. L’acord de govern preveia la seva substitució per Varadkar el desembre del 2021. Era el primer cop des de la guerra civil (1922-23) que Fianna Fáil i Fine Gael governaven junts.