Istanbul

El port de la ciutat d’Istanbul, centre cultural i comercial de Turquia

© Corel Professional Photos

Capital de l’il d’Istanbul, a la regió de Màrmara (Turquia).

Istanbul és la ciutat més gran de l’estat, el seu centre cultural i comercial i el port més important. Té indústries mecàniques, químiques i tèxtils i manufactures del tabac. Hi ha universitat i té aeroport internacional (Yesiköy). Correspon a l’antiga Constantinoble, capital de l’imperi Bizantí i de l’imperi Otomà, rang que perdé en ésser constituïda Ankara, el 1923, capital de la moderna Turquia. El nom és la deformació de l’expressió grega εις τhν πόλιν (‘cap a la ciutat’). El Bòsfor, la mar de Màrmara i el Corn d’Or divideixen la ciutat en tres parts, dues a Europa i una a Àsia. El vell Istanbul correspon a la primitiva Bizanci. Beyoǧlu, a l’altra banda del Corn d’Or i unit al vell Istanbul pels ponts de Gàlata i d’Atatürk, constitueix el barri més modern de la ciutat, amb els comerços principals, els bancs, els hotels i els consolats; conegut antigament amb el nom de Pera, comprèn, a la part baixa, l’antic barri de Gàlata, amb la torre de Gàlata (del segle VI). La part asiàtica d’Istanbul és constituïda pel barri d’Üsküdar, l’antiga Chrysopolis grega, coneguda també amb el nom de Scútari. En forma també part el barri de Kadiköy, que correspon a l’antiga Calcedònia. El 1971 fou acabat un pont sobre el Bòsfor, de 1 560 m de llargada i amb una alçada de 65 m, que comunica la part europea amb la part asiàtica de la ciutat.

La mesquita d’Ahmet I (Sultanahmet Camiï), coneguda com “la mesquita blava” (Istanbul)

© Fototeca.cat

L’any següent hom inaugurà un pont sobre el Corn d’Or. Istanbul té diverses minories ètniques: grecs, albanesos, armenis, sefardites, etc. Arran del conflicte grecoturc de Xipre (1974), però, hom expulsà de la ciutat una bona part de la població grega. S’hi manté, bé que limitada a un petit conjunt d’edificis al barri del Fanar, la seu del patriarcat de Constantinoble. Prop del 55% de la seva població viu en barris degradats de la perifèria sorgits de l’èxode rural massiu iniciat els anys cinquanta. De la gran riquesa de monuments civils i religiosos, cristians i musulmans, cal destacar l’aqüeducte de Valent, acabat el 387, de 1 000 m de llargada, dels quals en romanen 800, els monuments de l’antic hipòdrom (obelisc egipci, obelisc de Constantí VII, columna de la serp, procedent de Delfos) i la cisterna Yerebatan (l’antiga Cisterna Basilica), amb 336 columnes amb capitells corintis, del segle VI. De les esglésies cal remarcar Santa Irene (segle IV, refeta al VIII), convertida en arsenal pels turcs, Santa Sofia, la gran basílica de Justinià, i Sant Salvador, a Khora (segle VI, refeta posteriorment), amb mosaics i frescs del segle XIV, convertida més tard en mesquita (Kariye Camii) i després en museu. D’entre les innombrables mesquites (hi ha uns 500 minarets) es destaquen la d’Ahmet I (1609), l’anomenada blava, per la tonalitat de la decoració interna, i l’única al món amb sis minarets, la de Solimà, una de les més belles (1550-57), la del Conqueridor (Fatih Camii), del segle XV, reedificada al XVIII, i la d’Eyüp (segle XV), la més santa, que conté la tomba de Mohammed Eyüp Ansari (segle VII). El museu més important és el contingut al palau Topkapi.