Comprenia els actuals estats de Sèrbia i Montenegro, Croàcia, Eslovènia i Macedònia. Fins el 1991, any en què començà a desmembrar-se, l’estat limitava amb Itàlia i Àustria al NW, Hongria al N, Romania i Bulgària a l’E, Grècia i Albània al S i la mar Adriàtica a l’W. La capital era Belgrad. En el moment de la seva màxima extensió, la superfície era de 255.804 km, i a final dels anys vuitanta la població era d’uns 23 milions d’habitants. Des del 1946 fou una república socialista federativa.
La història
Procés del conflicte bèl·lic a l’antiga Iugoslàvia
Amb l’esfondrament de la monarquia austrohongaresa a la fi de la Primera Guerra Mundial, s’esdevingué la unió dels eslaus del sud, dirigida per Sèrbia; el pacte de Corfú (juliol del 1917) declarava que serbis, croats i eslovens havien de constituir un únic estat, en el quadre d’una monarquia constitucional, establerta (novembre del 1918) en ésser proclamat el reialme dels serbis, els croats i els eslovens. Com a resposta a la política centralitzadora i hegemònica sèrbia, es produí un moviment de resistència croata que decidí Alexandre I a establir, el 1929 (data que entrà en vigor la denominació oficial de Iugoslàvia), un règim dictatorial que impulsà la fusió de diverses nacionalitats en un únic poble. Malgrat les mesures preses, el nacionalisme croat no pogué ésser desarmat, i el 1934 foren morts pels independentistes croats el rei Alexandre I i el ministre Barthou; això no obstant, el ministre Stojadinović (1935-39) encetà, sense èxit, una política més conciliadora amb els croats. En el pla exterior, a causa de la feblesa de les democràcies davant Hitler, s’acostà a Alemanya i a Itàlia. Durant la Segona Guerra Mundial s’adherí a l’ordre nou de les dictadures i signà el pacte tripartit (25 de març de 1941), però dos dies després el govern fou pres per una conspiració d’oficials oposats a Alemanya. Davant això, Hitler féu envair el país (6 d’abril), circumstància que fou aprofitada pels croates per a proclamar l’estat independent de Croàcia. Ben aviat, però, s’organitzà la resistència, al voltant del coronel Mikhajlović i el cap comunista Josip Broz (Tito). Els aliats, d’antuvi partidaris de Mikhajlović, passaren després a fer costat totalment a Tito, el qual formà un exèrcit camperol i una organització administrativa pròpia: foren creats un comitè antifeixista d’alliberament nacional (1942) i un govern provisional (1943). L’entrada de les forces soviètiques a Iugoslàvia (octubre del 1944) allunyà definitivament del poder Pere II, exiliat a Londres. Les eleccions de l’11 de novembre marcaren el triomf del Front Nacional —sota la direcció dels comunistes—, i la nova assemblea proclamà la República (novembre del 1945).
La constitució del 1946 féu de Iugoslàvia una federació de sis repúbliques, però sota la direcció d’un govern molt centralitzat, en part amb l’objectiu de mantenir l’equilibri entre les repúbliques. Com a conseqüència del trencament de les relacions entre Stalin i Tito, aquest, per necessitats econòmiques, hagué d’acostar-se a Occident. A partir del 1950, Tito llançà una nova orientació econòmica de descentralització, a la qual associà una limitada col·laboració econòmica amb Occident i una certa permissivitat envers la propietat privada. El ‘socialisme autogestionari’ o ‘socialisme de mercat’, com fou conegut, consistent en el traspàs de la gestió de fàbriques i d’empreses a les col·lectivitats de cada sector i a les unitats de producció, tingué uns resultats força precaris atesos la fragmentació de les activitats econòmiques, el monopoli exercit per les branques locals del partit i la proliferació de la burocràcia que comportà. En la constitució del 1953 el país fou declarat República Popular Federativa de Iugoslàvia, i el partit comunista adoptà el nom de Lliga dels Comunistes, però al mateix temps, Tito acceptà l’ajut militar i econòmic dels EUA. El 1963 l’assemblea nacional federal votà per unanimitat la nova constitució de la República Socialista Federativa de Iugoslàvia, modificada en part el 1971, quan hom establí un sistema de direcció col·lectiva de l’estat i del partit. Tres anys més tard, fou proclamada una nova constitució, completada (1976) amb una llei del treball. El 1975 hom signà amb Itàlia els acords d’Osimo, que posaren fi a les tensions entre tots dos estats relatives a Trieste.
D’ençà de la mort de Tito (1980) el càrrec de president de la presidència col·lectiva fou exercit, en rotació anual, per un representant d’una de les repúbliques o regions autònomes. Però ja des del començament, en la nova etapa es posaren de manifest les tensions entre les diverses repúbliques davant dels intents de Sèrbia de constituir-se en eix vertebrador de l’estat. El deteriorament de l’econòmia augmentà al llarg de la dècada i la impopularitat de les mesures d’austeritat decretades pel govern fomentaren el malestar de la població i accentuaren el secessionisme de les repúbliques. El 1981 tingué lloc a Kosovo, dependent de Sèrbia, un ampli moviment autonomista de la majoria albanesa, que provocà l’èxode de gran part dels serbis i montenegrins d’aquesta província de Sèrbia. De manera semblant, a Bòsnia, el ressorgiment de l’islam produí incidents amb les autoritats, i a Croàcia i a Macedònia es desenvoluparen corrents independentistes, alguns dels quals recorregueren al terrorisme. A Sèrbia s’organitzaren també grans contramanifestacions contra aquests moviments. El 1989 fou elegit president de Sèrbia Slobodan Milošević, decidit partidari de la centralització de l’estat: mitjançant un referèndum suprimí (1990) les autonomies de Kosovo i Vojvodina. Tanmateix, el mateix any els parlaments d’Eslovènia, Croàcia i Macedònia modificaren les respectives constitucions per tal d’introduir-hi el multipartidisme i el dret a l’autodeterminació. Entre l’abril i el maig del 1990, Eslovènia i Croàcia celebraren eleccions, guanyades pels partits nacionalistes.
Davant d’aquests resultats i les demandes de sobirania i de reformes, l’exèrcit iugoslau intentà ocupar les repúbliques militarment i es produïren enfrontaments armats. Entre el novembre i el desembre les eleccions presidencials i legislatives a Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, Montenegro i Sèrbia donaren el triomf als nacionalistes (llevat de Montenegro). Però, a Sèrbia, aquest resultat comportà el reforçament dels partidaris de Milošević i un enduriment de les mesures centralitzadores. L’intent d’arribar a un acord per a preservar l’estat iugoslau (març del 1991) fracassà per la polarització entre Sèrbia-Montenegro, partidària del manteniment de l’antiga estructura, i la resta de les repúbliques, que advocaven per una confederació. En l’àmbit institucional, el bloqueig del sistema de presidència rotativa fou també un reflex d’aquesta tensió extraordinària: entre el setembre i el juliol de 1991 Sèrbia-Montenegro vetà l’accés del croat Stipe Mesić, el qual només pogué accedir al càrrec Sèrbia aixecà el vet cedint a la pressió europea. Pel juny, Eslovènia i Croàcia es declararen independents, a l’octubre ho féu Bòsnia-Hercegovina, i al novembre Macedònia. Malgrat l’ofensiva armada llançada per Belgrad, les repúbliques secessionistes consolidaren la seva independència llevat de Bòsnia-Hercegovina, on els nacionalistes serbis d’aquesta república (amb un 30% de la població d’origen serbi) intentaren forçar l’annexió a Iugoslàvia, cosa que, al final del 1991, suposà l’inici d’una guerra.
A l’abril del 1992, davant del fracàs dels intents de reunificació per la força, fou proclamada la Federació Iugoslava, ara formada per les repúbliques de Sèrbia (amb la Vojvodina i Kosovo) i Montenegro. Al juny, Dobrica Cosić fou elegit president de l’estat. A mitjan 1992 la República Federal de Iugoslàvia continuava donant suport als serbis de Bòsnia i Hercegovina en la guerra que els enfrontava a croats i musulmans. Atès que la pressió internacional li impedia d’intervenir directament en el conflicte, l’estratègia de Iugoslàvia es basà en el subministrament d’armes als serbobosnians per a facilitar-los la conquesta de l’extensió de terreny més gran possible, amb la vista posada en una futura annexió a Iugoslàvia. L’embargament que les Nacions Unides havien imposat sobre Bòsnia i Hercegovina per a impedir el proveïment d’armes als contendents afavoria clarament els serbobosnians. Per tal d’impedir el suport iugoslau al bàndol serbobosnià, l’ONU aplicà un embargament comercial contra Iugoslàvia que deteriorà greument la seva economia, però tot i així no aconseguí de tallar el subministrament d’armes al llarg de la frontera amb Bòsnia i Hercegovina.
La incapacitat augmentava amb els desacords de la comunitat internacional sobre les mesures que calia prendre. El suport popular que a l’interior de Iugoslàvia rebia la iniciativa de reconstruir la ‘Gran Sèrbia’ i que guiava l’actuació del govern es manifestà en la consolidació de l’hegemonia del Partit Socialista de Sèrbia de Milošević en les eleccions generals del desembre del 1993. Els moderats foren substituïts en l’administració per homes afins al govern; el cas més rellevant fou el del primer ministre Milan Panić, que fou reemplaçat per Radoje Kontić al febrer del 1993. En aquesta línia se situà també la designació de Mirko Marjanović com a primer ministre de la república de Sèrbia, al febrer del 1994. Els serbis, amb tot, veieren contestada la seva hegemonia dins l’estat, especialment a Kosovo, territori al qual les autoritats iugoslaves havien privat d’autonomia el 1990 i on el moviment de resistència albanès continuava a despit de la duresa de la repressió. A mitjan 1994, a la Vojvodina, la minoria hongaresa també protagonitzà diverses protestes. El 1995 la deteriorada situació econòmica provocada per l’embargament (atur del 60%, inflació del 120%) i el carreró sense sortida on havia arribat la guerra de Bòsnia obligaren Milošević a canviar de tàctica i a advocar per un acord entre les parts.
D’aquesta manera, als acords de pau de Dayton que establiren les condicions de pau i posaren les bases per a la constitució d’un estat federal i multiètnic a Bòsnia i Hercegovina, Milošević fou el representant dels líders dels serbis de Bòsnia, Radovan Karadžić i R. Mladić, els quals, segons els EUA, impulsors d’aquest tractat, no oferien garanties ni credibilitat per les acusacions de crims de guerra que els imputaven i per la seva resistència a cedir en punts vitals. Els acords se signaren a Dayton al novembre. A l’octubre del 1996 l’ONU aixecà les sancions econòmiques i comercials.
En les eleccions legislatives de Sèrbia i Montenegro del novembre de 1996 el Partit Socialista de Sèrbia resultà guanyador, igual que al Parlament Federal. Però en les eleccions municipals, que tingueren lloc dues setmanes més tard, la coalició de l’oposició Zajedno (‘Units’) obtingué 41 de les 189 alcaldies de Sèrbia, inclosa la de Belgrad. Davant la negativa del govern de Milošević de reconèixer aquests resultats, els líders de Zajedno iniciaren una vaga de fam i convocaren manifestacions diàries a Belgrad i en altres ciutats sèrbies en les quals arribaren a participar més de 200.000 persones. A més, l’ajuda financera estrangera quedà paralitzada fins que no es respectés la legalitat dels resultats. Al mes de desembre un informe encarregat per l’OSCE donà la raó a l’oposició i instà Milošević a reconèixer els resultats electorals. El febrer, després de 77 dies de protestes multitudinàries, Milošević acceptà la victòria de l’oposició a les 14 ciutats en disputa. Al juliol de 1997, Milošević fou nomenat president de la República Federal Iugoslava i al setembre el seu partit, el Partit Socialista de Sèrbia (SPS), guanyà les eleccions legislatives sèrbies. Com que l’SPS no aconseguí els vots suficients per a governar, pactà amb el Partit Radical Serbi, d’orientació ultradretana, per formar govern. A la vegada, a l’estat federat de Montenegro canvià el panorama polític amb l’elecció de Milo Djukanović, de tendències reformistes i amb una concepció multiètnica de la política i la societat.
En les eleccions legislatives del maig de 1998, el seu partit, el Partit Democràtic dels Socialistes, guanyà amb el suport de la resta de partits de l’oposició. A l’antiga regió autònoma de Kosovo, on Milošević havia suspès les institucions autonòmiques el 1990, les tensions començaren a ser cada vegada més serioses davant la incapacitat manifesta d’Ibrahim Rugova, líder de la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK), de millorar la situació dels drets de la regió mitjançant l’estratègia de la resistència passiva. En aquest context sorgí l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK), que a partir del principi del 1998 començà a significar una veritable amenaça per al govern de Belgrad a la zona. Milošević reaccionà enviant la policia sèrbia a la ciutat de Drenica, fet davant del qual la comunitat internacional reaccionà enèrgicament. Al maig del 1998, les negociacions empreses entre el president serbi i Ibrahim Rugova no aconseguiren parar els combats entre la UÇK i l’exèrcit. A l’otubre del mateix any, S. Milošević mantingué una primera reunió amb l’emissari presidencial dels Estats Units, Richard Holbrook, per arribar a un principi d’acord que no es féu efectiu, però, per la persistència de les campanyes militars de la UÇK i la voluntat de Belgrad d’eliminar-los. A partir del 1999 es començaren a succeir els intents de la comunitat internacional per mediar en el conflicte, que ja havia creat més de 200.000 desplaçats. Les negociacions de Rambouillet, presidides per França i la Gran Bretanya, fracassaren per l’escassa voluntat d’arribar a un acord tant per part de Belgrad com per part de la UÇK i la resta de representants kosovars.
El març de 1999, Holbrook mantingué una darrera trobada amb el president serbi, i, davant del fracàs, es donà l’ordre d’atac aeri contra Iugoslàvia el 23 de març. Durant les 11 setmanes que durà el bombardeig massiu del país pels avions de l’OTAN el president Milošević, intensificà la seva campanya de neteja ètnica. El juny de 1999 s’arribà a un acord entre l’OTAN i la República Federal Iugoslava segons el qual les tropes i la policia sèrbies es retirarien de la zona i es faria efectiu el desplegament dels cascos blaus de la KFOR (missió de l’ONU per a Kosovo), de manera que Kosovo passaria sota administració provisional de l’ONU. A partir d’aleshores, començà un nou èxode de refugiats, el dels serbis kosovars, temorosos de les represàlies dels albanokosovars. Els enfrontaments i disturbis foren continus durant tot l’any 2000 a la regió de Kosovo entre una comunitat i l’altra. Debilitat per la crisi econonòmica i per una radicalització política conduïda per la seva creixent tendència ultradretana, el govern de Belgrad canvià de mans el setembre de 2000, quan Vojislav Koštunica guanyà les eleccions presidencials iugoslaves. L’intent de Milošević d’anul·lar les eleccions fou aturat per la mateixa població, que assaltà el parlament a l’octubre de 2000 i féu dimitir el president. Això, juntament amb el canvi de govern a Sèrbia després de les eleccions del desembre del 2000, permeté superar l’aïllament internacional i les sancions econòmiques que pesaven sobre Iugoslàvia.
A l’inici del 2001 començaren a evidenciar-se tensions en el si de la coalició governant a Sèrbia i al govern federal, polaritzades entorn del president federal, Vojislav Koštunica, i de Zoran Djindjic, primer ministre de Sèrbia, i dels seus respectius partits. Aquestes tensions esclataren quan, en una disposició de legalitat dubtosa i en contra de l’opinió de Koštunica, al juny del 2001 el govern serbi entregà Milošević perquè fos jutjat pel Tribunal Penal Internacional. Aquesta decisió comportà la dimissió del primer ministre iugoslau, Zoran Djindjic, i la sortida del govern del seu partit, el Partit Socialista Popular de Montenegro. Després de la crisi de Kosovo, la tensió entre una Sèrbia afeblida per les tensions internes i un Montenegro de tendències centrífugues portà la federació iugoslava al caire de la ruptura, evitada al març del 2002 per la mediació de la Unió Europea, que aconseguí fer signar als líders federals d’ambdues repúbliques un acord per a mantenir la integritat territorial de l’estat. La controvèrsia entre els partidaris de l’acord i els favorables a la independència plena comportà la dissolució del govern a Montenegro. Al maig, el parlament federal ratificà la clausura de la República Federativa de Iugoslàvia i la seva substitució per un nou ordenament de l’estat i de relació entre ambdues repúbliques, consensuat en una nova constitució. A l’octubre, en les eleccions anticipades de Montenegro, la confirmació com a cap de govern de Milo Djukanović fou interpretada com un suport a les tesis menys rupturistes, tot i que prometé la celebració d’un referèndum sobre la independència el 2006. Posteriorment, tanmateix, la legitimació de les institucions montenegrines fou posada en qüestió per la baixa participació en les eleccions presidencials –foren necessàries tres convocatòries per a elegir Filip Vujanović al maig del 2003– i, d’altra banda, la tensió entre partidaris i detractors de la secessió reaparegué al maig del 2004 amb l’assassinat d’un periodista contrari a la independència.
Tot i els entrebancs, al gener del 2003 els parlaments d’ambdues repúbliques aprovaren la nova constitució del nou estat, al qual es donà el nom de Sèrbia i Montenegro, que entrà en vigor el mes següent.