i Jamaica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jamaica

Estat insular de l’Amèrica Central, a les Grans Antilles, situat al S de Cuba i a l’W de la Hispaniola; la capital és Kingston.
Població: 
2.716.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
10.991 km2

La geografia

L’illa, de forma allargada, té una longitud de 238 km i una amplada de 84 km. A l’est hi ha la serralada de les Blue Mountains, amb un punt culminant de 2.257 m; a l’oest s’estén un planell calcari, que ocupa pràcticament tota l’illa. És molt afectada pels ciclons. La temperatura mitjana anual és de 27 °C, i la pluviositat anual, de 1.980 mm. L’economia és basada principalment en el sucre, la bauxita i el turisme.

L’agricultura ocupa el 18% de la població activa i proporciona el 7,8% del producte nacional brut. Els conreus més destacats són la canya de sucre, les bananes, el cafè i el cacau. Jamaica és un dels primers productors mundials de bauxita i alúmina. Les exportacions d’aquests productes en anys normals representen el 75% dels ingressos provinents del comerç exterior. Això no obstant, la depressió internacional del mercat de l’alumini ha originat una minva constant de la seva producció. Hi ha també un important jaciment de guix. Pobra en recursos energètics, cal importar-ne gairebé en la seva totalitat, la qual cosa representa aproximadament una tercera part de les importacions. La indústria, en expansió, inclou una fàbrica de ciment, una refineria de petroli, indústries tèxtils, de la confecció, del tabac, alimentàries i, d’una manera incipient, química. El comerç exterior és realitzat principalment amb els EUA, el Canadà i la Gran Bretanya. Jamaica és un important centre de conreu de marihuana i de tràfic d’aquesta droga il·legal. Hom calcula que els ingressos produïts per la seva venda, principalment als EUA, converteixen aquest producte en el més important de les exportacions. La unitat monetària és el dòlar jamaicà.

La serralada de les Blue Mountains, a l’est de Jamaica
© Corel Professional Photos

País densament poblat (226 h/km2), durant els primers decennis del segle XX experimentà un gran creixement demogràfic, conseqüència de l’elevada taxa anual de natalitat (42‰). Amb l’aplicació d’un programa de planificació familiar impulsat pel govern, la natalitat ha disminuït notablement, tot i que encara és força elevada (23,5‰ el 1984). El creixement natural, com a conseqüència d’una molt baixa mortalitat (5,4‰), assoleix un alt índex (18,1‰). Majoritàriament rural (54% el 1982), el 76% de la població és negra, el 15% mulata, el 3% blanca, i la resta pertany a diverses ètnies. L’anglès és la llengua oficial. La majoria de la població és cristiana; el 71% és protestant, i el 10%, catòlica. Estat independent en l’àmbit del Commonwealth, el cap de l’estat és el sobirà de la Gran Bretanya. L’assemblea legislativa és integrada per la cambra de representants (60 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys) i el senat. És membre, a més del Commonwealth, de l’ONU i de l’OEA.

La història

Descoberta per Colom el 1494, rebé el nom d’illa de Santiago. La població autòctona desaparegué en poc temps, a causa de l’explotació dels conqueridors. Els britànics la conqueriren el 1655, i l’illa es convertí en un gran centre de contraban amb les colònies espanyoles de l’Amèrica del Sud. Els colonitzadors introduïren un gran nombre d’esclaus africans, que avui dia constitueixen l’àmplia majoria de la població. Aconseguí l’autonomia interna el 1959, i la independència, dins del Commonwealth, el 1962. En les eleccions del 1962 i el 1967 guanyà el Jamaica Labour Party (JLP), però les del 1972 i el 1976 donaren el poder al People’s National Party (PNP). El seu líder, Michael Manley, esdevingué primer ministre i emprengué diverses reformes d’orientació socialista, cosa que el distancià dels EUA, principal suport de l’economia de Jamaica. El descontentament que aquesta política suscità retornà al govern el JLP (1980 i 1983). El nou primer ministre, Edward P.G. Seaga, promogué la liberalització de l’economia i millorà les relacions amb els EUA fins al punt de participar en la invasió de Grenada. D’altra banda, el principal partit de l’oposició, el People’s National Party (PNP) de Michael Manley, moderà les seves posicions per tal de guanyar-se el suport de l’electorat moderat. El novembre del 1983, Seaga convocà eleccions anticipades amb un marge de quatre dies, que guanyà malgrat provocar l’enfrontament entre partidaris del PNP i la policia. La inflació, el narcotràfic i el crim polític, que esdevingueren crònics, augmentaren la violència i la conflictivitat social, que culminà el gener del 1985 en una vaga general. El juliol del 1986, a la vista dels bons resultats aconseguits en les eleccions municipals, Manley reclamà noves eleccions, petició que Seaga ignorà. L’octubre del 1986 Seaga anuncià la seva voluntat de dimitir, proposta que fou rebutjada pel JLP. El setembre del 1988 l’huracà Gilbert causà importants pèrdues materials i humanes al seu pas per l’illa, i molt especialment a la capital, Kingston. Les eleccions, celebrades el febrer del 1989, donaren la victòria a Manley, el qual volgué mostrar-se pragmàtic mantenint bones relacions amb els EUA, principal client pel que fa al comerç i el turisme, alhora que pretenia restablir els contactes amb Cuba (interromputs per Seaga feia vuit anys). Els primers dies de l’octubre següent tingué lloc a Kingston una conferència antidroga amb participació de vint-i-tres països. Les mesures econòmiques imposades pel govern restaren a Manley el favor popular que l’havia dut a la presidència, i el març del 1992 dimití el càrrec i fou succeït per Percival Patterson, nou líder del PNP. Al març de 1993 hom celebrà eleccions legislatives en un clima de violència causat pels enfrontaments entre laboristes i nacionalistes, però el PNP obtingué una àmplia victòria que serví per a afermar el liderat de Petterson, novament primer ministre. Les lluites internes al si del JLP provocaren una escissió encapçalada pel president del partit, que el novembre del 1995 fundà el National Democratic Movement (NDM), trencant el tradicional bipartidisme del país. L’augment de la criminalitat provocà que l’estiu del 1995 l’exèrcit hagués d’intervenir per a aturar l’onada de violència. El 1996, Jamaica detenia la taxa d’homicidis més alta del món amb relació al nombre d’habitants. El govern de Patterson no sabé recuperar l’economia, que continuà presentant taxes de creixement molt baixes. Tot i això, davant la inoperància i la mala imatge del JLP liderat per Edward Seaga, en les eleccions del desembre del 1997 el PNP i Patterson tornaren a renovar el mandat. Una greu crisi del sistema bancari del país obligà a gastar 2.000 milions de dòlars (1998) en les operacions de salvament dels bancs privats, operació que es finançà especialment amb impostos indirectes (principalment la gasolina). Aquest fet provocà violents disturbis al final del 1998 i principi del 1999. Els avalots del continuaren els primers anys del segle XXI. En el perllongament del caos i l’escalada de la violència (que convertí l’illa en un dels països del món amb un índex de criminalitat més elevat), hi tingué una influència decisiva la recessió que seguí els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, atesa la gran dependència que l’illa té dels EUA (entre el 30% i el 40% dels intercanvis comercials i la major part del turisme, que representa poc menys del 20% del PIB). Malgrat una certa recuperació el 2003, gràcies a la millora en el turisme, un deute equivalent al 150% del PIB, un atur crònic que oscil·lava entre el 15% i el 25%, el control de la inflació (que superava el 10% anual des del 2000), i el nivell de violència i l’extensió del narcotràfic obstaculitzaven els esforços de recuperació del país, tot plegat agreujat, a més, pels efectes devastadors dels huracans Michelle (2001) i Ivan (2004). Tot i aquestes dificultats, Patterson aconseguí revalidar el mandat al capdavant del PNP en les eleccions de l’octubre del 2002. La seva gestió econòmica, centrada en la reducció de la inflació i del deute públic, rebé el suport de l’FMI. En l’àmbit social, en canvi, fou objecte de fortes crítiques per la seva lluita contra el crim, que incloïa la pena de mort amb efecte dissuasiu i acusacions d’accions indiscriminades de la policia. D’altra banda, l’exigència de visats d’entrada als ciutadans jamaicans per part de la Gran Bretanya el gener del 2003 amb l’objectiu de lluitar contra la immigració i el narcotràfic comportà un cert malestar entre ambdós països (Jamaica forma part del Commonwealth). Al setembre Patterson anuncià la intenció de convertir Jamaica en una república a mitjà termini.

Llegir més...