La geografia física
La morfologia de les illes és complexa, a causa dels successius plegaments i les dislocacions i de la intensa activitat volcànica. Profundes fosses marines les flanquegen (Tuscarora, 10.374 m). Les muntanyes ocupen les tres quartes parts de l’àrea, amb 250 pics de més de 2.000 m. En formen el relleu una serralada que travessa les illes en sentit longitudinal i una altra que en direcció NE-SW s’estén pel Honshū central, ambdues tallades perpendicularment per la Fossa Magna. Els moviments sísmics i eruptius són intensos: hi existeixen 192 volcans, 58 dels quals en activitat. Les planes, poc extenses, són litorals i s’han format per la regressió de la mar i la sedimentació al·luvial.
La serralada d’Hokkaido, a l’illa japonesa del mateix nom
© Corel Professional Photos
El clima és molt variat, en relació amb la latitud, el caràcter insular i l’altitud. Els factors que influeixen sobre el clima són els monsons i els corrents càlids i freds de la mar (Kuro-Shio i Oya-Shio). Les costes meridionals són més temperades, àdhuc a l’hivern (Tòquio, 15 °C pel gener), mentre que a Hokkaidō i al nord de Honshū les temperatures són baixes (Sapporo, -5 °C pel gener); a l’estiu, les diferències són menors. Les precipitacions són abundants durant tot l’any, produïdes a l’hivern pel vent fred de Sibèria i a l’estiu pel monsó del SE. Els tifons, d’una violència extraordinària, hi sovintegen a la tardor. Els rius són curts i torrencials i aporten una gran quantitat d’al·luvions, que formen deltes; el més llarg és el Shinano. Hi abunden els llacs; el més important és el Biwa. La flora és rica (unes 6.000 espècies de plantes vasculars). El bosc cobreix el 69% de la superfície. A la part meridional del país (Kyūshū, Shikoku i Honshū meridional) predomina el bosc laurifoli sempre verd (Camellietea japonicae). A la part central i septentrional de Honshū i a la major part de Hokkaidō la clímax és un bosc de fullatge caduc semblant al de l’Europa mitjana, però molt més ric en espècies (Fagetea crenatae). A les muntanyes altes i a la part boreal de Hokkaidō la vegetació principal és un bosc de coníferes (Vaccinio-Piceetea). Per damunt dels 2.400 m predominen els prats alpins.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’any 2000, l’agricultura aportava tan sols el 2% del PIB i ocupava el 5% de la població activa. Només l’11,5% de la superfície és conreada, mentre que el 66,8% del territori és ocupat per boscs, l’1,8% per prats i pastures i el 20% no és apte per al conreu (majoritàriament, àrees urbanitzades i vies de comunicació). El sòl agrícola està molt repartit en petites explotacions, en gran part familiars. Els conreus són quasi exclusivament intensius. L’arròs (novè productor mundial el 1999) ocupa la meitat de la terra conreada. Altres cereals (blat, ordi, civada i blat de moro) i diversos conreus alimentaris com ara patates, batates, soia, cacauets i llegums (fesols) i hortalisses (cols, cebes, tomàquets) ocupen prop d’un terç de la terra. Un producte de gran valor és el te (setè productor mundial el 1999), i de no tanta importància són el tabac, el llúpol, la bleda-rave sucrera, la canya de sucre, el cànem i el lli. Entre els fruiters es destaquen els cítrics (novena producció del món el 2001), les pomes, les peres, les prunes, els préssecs, les nespres del Japó, els ananàs i les castanyes. Els rendiments assolits són altíssims, gràcies a la selecció de llavors i a l’ús generalitzat d’adobs i de tècniques modernes. Tot i això, només és autosuficient en arròs, fruita i hortalisses i cal importar, en conjunt, un 30% dels aliments agrícoles, i gran part dels productes de conreus industrials. Dels abundants boscs hom n’extreu una discreta quantitat de fusta. La ramaderia és poc desenvolupada, en part per l’escassetat de prats i pastures i en part perquè l’alimentació tradicional es basa sobretot en els cereals i la pesca; tenen importància el bestiar boví, el porcí i l’aviram, produïts en granges modernes, tot i que la producció de carn és insuficient. Es manté en un lloc destacat la producció de capolls de seda. El Japó és el principal país consumidor de pesca del món i per la quantitat pescada (5,8 milions de tones el 1997), si bé topa amb dificultats serioses per a la pesca d’altura (la de cabotatge és la primera del món) d’ençà que el 1976 començà, precisament al Pacífic sud-americà, l’extensió a 200 milles de les aigües exclusives de pesca, i, d’altra banda, per les recents restriccions internacionals imposades amb vista a regenerar les poblacions de diverses espècies marines, molt especialment les de cetacis (tractat del 1988), i que els pescadors japonesos són acusats d’incomplir. El 93% de la pesca és capturada al Pacífic, i la resta a l’Atlàntic, en aigües dolces i a l’Índic, per aquest ordre. També cal esmentar la recol·lecció d’algues i altres plantes aquàtiques. A la costa de Shikoku i Kyūshū hi ha coralls i perles naturals (badia d’Ōmura) i artificials (vivers de Toba).
La mineria i les fonts d’energia
Els recursos miners són variats, però insuficients per al consum, a causa del gran creixement de la indústria, tant pel que fa al carbó i el petroli (jaciments a Kyūshū i Hokkaidō) com al gas natural (Matsuzaki), ferro i altres minerals, dels quals hi ha petites quantitats (coure, plom, zinc, or, argent, estany, crom, antimoni, amiant, arsènic, urani, manganès, molibdè, tungstè i sal). El Japó només és autosuficient en sofre (Yanahara, Matsuo, Besshi) i ha d’importar gran part dels minerals que utilitza la seva indústria. Quant a les fonts d’energia, a la segona meitat dels anys noranta la producció de petroli representava tan sols un 0,2% del consum, la del gas natural el 3,5% i la del carbó el 5%. La procedència de l’energia és, en un primer lloc destacat, del petroli (50%), seguit del carbó (17%), les centrals nuclears (14%), el gas natural (13%) i la hidrolectricitat (4,1%). La indústria absorbeix un 46% de l’energia, seguida del consum domèstic i comercial (26%) i del transport (25%). El 1999 el Japó era el tercer productor mundial d’energia elèctrica (7,5% de la producció mundial). Hi ha una cinquantena de centrals nuclears. El Japó és el tercer país en capacitat de refinatge, i treballa amb petroli en brut d’importació (que representa, juntament amb els carburants, el 10% de les importacions); les principals refineries són a la zona petroliera (Akita, Hirasawa, Niigata, etc.) i al llarg de la costa del Pacífic (Tokuyama, Yokohama, Shimizu, Ōita, Kameoka, etc.).
La indústria
La indústria aporta el 23% del PIB i ocupa el 20% de la població activa (2000). Els aspectes característics de la indústria són la coexistència de grans conglomerats empresarials i petites empreses de caràcter familiar i artesanal, el protagonisme de la tecnologia en els processos productius i la dependència quasi total del mercat exterior tant per al proveïment de primeres matèries com per a la venda de la producció industrial, caracteritzada, en general, per un elevat valor afegit resultat de la incorporació d’una tecnologia de molt alt nivell. El percentatge d’actius dedicats a la indústria ha minvat considerablement des del començament dels anys setanta, però la producció ha consolidat el Japó com a segona potència manufacturera mundial. La indústria bàsica principal és la siderúrgica (tercer lloc mundial en la producció d’acer i en la de ferro de foneria l’any 1999), amb grans complexos a Kitakyūshū, Hanshin-Keihin, Kamaishi i Muroran. Dins la metal·lúrgica és important la de l’alumini, a Shimizu, Niigata, Yokohama, Kitakata, Nagoya, etc.; també són notables les del níquel, mercuri, coure, zinc, plom, estany i magnesi. En el sector metal·lúrgic, molt desenvolupat, es destaca la construcció naval, que als anys noranta acaparà més de la meitat de la producció total mundial (Kōbe, Nagasaki, Hiroshima, Yokohama, etc.), avui superada per l’automobilística, primera del món pel que fa a vehicles utilitaris i segona, rere dels EUA, quant als turismes, dels quals, però, és el primer exportador (Tòquio, Nagoya, Osaka, etc.). El sector de l’automoció és representat per algunes de les principals companyies amb una destacada presència arreu del món (Mitsubishi, Honda, Nissan, Toyota). La mecànica de precisió (òptica, rellotges, instruments geodèsics, musicals, etc.), les telecomunicacions i l’electrònica tenen un alt nivell tecnològic i ocupen una posició important en el mercat mundial (Toshiba, Sony, Yamaha, Aiwa). Dins les indústries tèxtils és molt important la de la seda, bé que és superada actualment per la de les fibres sintètiques i artificials (sisè productor del món el 1997, amb els principals centres a Hiroshima, Nagasaki, Nagoya, etc.). La indústria cotonera és molt important a Osaka. No ho és tant, i és més disseminada, la indústria de la llana i la de les fibres dures: cànem, lli i jute. La confecció, en canvi, ha pres una gran volada. La química està molt desenvolupada, sobretot la de fertilitzants (Hitachi, Saganoseki, Osaka, Nagoya, etc.) i de colorants, la química de base, plàstics i resines, cautxú sintètic, pneumàtics, cel·lulosa i productes farmacèutics. També són importants les indústries de la fusta, la polpa i el paper (tercer productor del món el 1999), del ciment i altres materials de construcció, del calçat, del tabac i les alimentàries (farines, alcohols, conserves de peix i la fruita, carn, lacticinis, cervesa, sucre), a més d’algunes de concretes com les motocicletes o els ordinadors.
Els transports i les comunicacions
El Japó posseeix una de les flotes mercants més grans del món, en teoria la segona; però si hom hi afegeix la que té abanderada a Libèria i a Panamà la flota japonesa supera els 53 milions de tones de registre brut, equivalents al 12,7% de la mundial. Disposa d’una colla de grans ports, el primer el de Kōbe, tercer del món i quart de contenidors, però el de Chiba és el primer japonès com a importador (especialitzat en petroli) i Osaka, proper a Kōbe, especialitzat com a port de passatge.
El tren bala a l’estació de Tòquio
© Corel Professional Photos
Té una bona xarxa de vies fèrries (36.634 km el 1997), incloent-hi els primers trens d’alta velocitat (el 1964 s’inaugurà el trajecte Tòquio-Osaka, allargat el 1975 fins a Hakata, a l’illa de Kyūshū). El 1987 la companyia estatal de ferrocarrils fou privatitzada i dividida en sis empreses. A les grans ciutats (Tòquio, Osaka, Kōbe, Nagoya, Sapporo, Yokohama, Sendai, Fukuoka) hi ha ferrocarril metropolità, que abraça més de 500 km, i que connecta amb les àrees suburbanes i amb els ferrocarrils. La xarxa de carreteres comprèn 1.156.000 km, dels quals 65.000 km d’autovies i autopistes. Són destacables les comunicacions que enllacen Honshū amb les altres tres grans illes i els diversos túnels submarins, el més llarg dels quals —i del món—, d’ençà del 1985, és el Seikan (54 km), destinat a un ferrocarril que enllaça Honshū amb Hokkaidō. En el període 1970-99 es construïren un total de 19 ponts que unien Honshū amb Shikoku. Ultra els nombrosos ports pesquers, cal esmentar els de Tòquio, Yokohama, Nagoya i Osaka. També és molt important l’aviació: dels 85 aeroports sobresurten els internacionals de Tòquio, Osaka i Narita.
El comerç exterior i els serveis
El comerç exterior, que presenta un saldo favorable (+12,6% de mitjana anual entre el 1995 i el 2000), és d’una importància vital per a l’economia. El Japó importa (1998) maquinària i equipament de transport (27,5%), productes alimentaris (13%), petroli, derivats i combustibles (9,5%) i productes químics (7%) i tèxtils (5%), principalment procedents dels EUA (24%) i la Xina (13%), i la resta de Corea del Sud, Taiwan, Indonèsia, Austràlia i Alemanya.
La ciutat de Kyoto, centre industrial i focus cultural del Japó
© Corel Professional Photos
Exporta productes manufacturats: maquinària elèctrica i electrònica (23%), material de transport (13%), productes químics (7%) maquinària de precisió (4%) i productes metàl·lics (4%) i tèxtils (2%). Els clients principals són els EUA (30%), la Xina (11%), Taiwan (6,6%), Alemanya (5%), Corea del Sud (4%), Singapur (4%), la Gran Bretanya (4%) i els Països Baixos (3%). Els productes japonesos són internacionalment força competitius atesos els preus, la qualitat i l’alt nivell de la tecnologia incorporada. Els serveis aporten el 63% del PIB i ocupen el 63% de la població activa (2000). El sector de la banca i de les finances en general és un dels més potents del món: el 1997, dels quinze primers bancs, sis eren japonesos. Els grans bancs comercials japonesos (Tòquio-Mitsubishi, Sumitomo, etc.) tenen l’origen en els grans zaibatsu (conglomerats industrials i financers) anteriors a la Segona Guerra Mundial, posteriorment dissolts però que segueixen conservant importants vincles d’assistència mútua. El Banc del Japó (Nippon Ginko), fundat el 1882, és el Banc Central. La borsa de Tòquio (1949) és la tercera del món després de la de Nova York i Londres, i la seva capitalització se situa al voltant del 13% del total mundial. Tenen també una gran importància les assegurances. Quant al turisme, tot i la seva importància, les despeses dels japonesos a l’estranger són molt superiors als ingressos (de les quals representen només un 13%).
L’economia
Després de la Segona Guerra Mundial, l’economia japonesa inicià un creixement sostingut que la situà com la segona economia del món. Durant els anys seixanta, la taxa mitjana anual de creixement del PIB s’acostà al 10%, taxa que minvà en les dues dècades següents (5% els anys setanta i 4% els anys vuitanta). Hom ha atribuït a les peculiars característiques del capitalisme japonès bona part d’aquest èxit, en part heretat del període anterior a la Segona Guerra Mundial: els antics zaibatsu, bé que oficialment prohibits, en certa manera persistiren i donaren lloc a grans conglomerats empresarials com ara Mitsubishi, Honda, Nissan, Toyota, Toshiba, Sony, Yamaha, Aiwa, molts dels quals amb una presència destacada en més d’un sector i una acusada orientació exportadora, que compensa la gran dependència dels aprovisionaments forans —sobretot en combustibles—, la tendència creixent a invertir a l’estranger i les revaluacions de la moneda, a petició estrangera, i que han convertit el Japó en la tercera potència comercial del món (10% del total mundial al final dels anys noranta), la segona exportadora. L’Estat, per la seva banda, ha estimulat l’expansió d’aquests grups, que s’han beneficiat d’una mà d’obra disciplinada, d’elevada qualificació i amb vincles personals amb l’empresa, trets que fins als anys noranta donaren lloc a un tipus de relacions laborals diferenciades de les de la resta de països capitalistes desenvolupats. Aquesta situació canvià a partir de la dècada dels noranta (mitjana de creixement del PIB entre el 1990 i el 1999: 1,4%), en què el col·lapse dels actius financers, sobrevalorats, i del mercat immobiliari provocà l’endeutament de les empreses i la restricció dels crèdits. Com a conseqüència, les empreses deixaren d’invertir al Japó. L’economia es deteriorà encara més a partir de la recessió mundial iniciada a la segona meitat dels anys noranta: foren especialment greus l’augment de l’atur (4,7% el 1999, en un país que durant molts anys havia tingut unes taxes properes a la plena ocupació), la caiguda de la demanda interna i la consegüent davallada dels preus, i les grans dificultats dels bancs per a recuperar els crèdits (amb nombroses fallides derivades), factors als quals cal afegir el descobriment de diversos casos de corrupció a gran escala. Per tal de fer front a aquesta situació, el govern (també en dificultats pel fort augment del deute públic) promogué la creació d’organismes de supervisió financera, la progressiva introducció de mesures de desregulació empresarial (tocant, sobretot, al mercat de treball) i la baixada dels tipus d’interès i les obres públiques per a estimular l’activitat empresarial. Tot i això, la renda per habitant del Japó era el 2001 una de les més altes del món (27.200 $), i el valor del seu PIB, el segon del món, era el 15% del total mundial.
La geografia humana i la societat
El Japó té una alta densitat de població (336 h/km2 el 2001), però varia considerablement, segons les regions. Les majors densitats es registren al SE de Honshū (prefectures de Tòquio: 5.462 h/km2; Osaka: 4.711 h/km2 i Kanagawa: 3.492 h/km2), i les més baixes a Hokkaidō (73 h/km2 a tota l’illa). La població urbana ha passat, en un segle, del 15% (1900) al 78% (2000). El Japó té dotze ciutats de més d’un milió d’habitants, onze més per sobre dels 500.000 i gairebé 200 de més de 100.000. L’evolució demogràfica ha passat d’un fort creixement a una situació d’estancament del creixement natural de la població pròxim a la regressió (1,5‰ el 1999), que es manifesta, sobretot, en els canvis en la natalitat, que ha passat del 26-27‰ el 1945 al 9,3‰ el 1999. La mortalitat és una de les més baixes del món (el 7,8‰ el 1999), i l’esperança de vida (77,5 anys per als homes i 84 anys per a les dones) una de les més llargues. Això i la baixa natalitat comporten un considerable envelliment de la població: el 1999 els menors de 15 anys eren el 15% de la població i els majors de 60 anys el 23%. Des del punt de vista ètnic, la població és homogènia; les úniques minories són els ainus (15.000), població autòctona de Hokkaidō gairebé completament assimilada, i, sobretot, els coreans i els xinesos. La llengua oficial és el japonès, i les religions predominants, el budisme i el xintoisme, que sovint són practicats conjuntament. Els cristians són l’1% de la població. El Japó és una monarquia constitucional, sobre la base d’una constitució, del 1946; l’emperador és el símbol de l’Estat i de la unitat del poble. Hi ha dues cambres, la dels consellers, amb 252 membres elegits per a sis anys (renovació de la meitat de la cambra cada tres anys), i la cambra dels representants, amb 480 membres, elegits cada quatre anys mitjançant un sistema mixt majoritari i proporcional. És membre de l’ONU, del Pla Colombo, de l’OCDE i de l’APEC. Després de la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit fou dràsticament reduït, i el pressupost destinat a defensa representa tan sols l’1% del PNB. Hi ha una important base militar nord-americana a l’illa d’Okinawa.
La història
La història del Japó ha estat molt marcada pel caràcter insular, que ha afavorit el sorgiment d’una cultura molt idiosincràtica però que, tanmateix, ha conegut des del segle XVIII una modernització accelerada que li ha donat una gran projecció mundial
De la prehistòria a la instauració del shogunat
Habitat per pobles altaics, amb aportacions malaiopolinèsies, el Paleolític del Japó, molt retardat respecte al continent asiàtic, tingué dues cultures importants: la de Iomon (segle III aC) i la de Iaioi (del segle III aC al III dC). A l’edat del ferro es destacà la cultura dels túmuls o dòlmens.
Minamoto no Yoritomo (?1147-?1199), primer Shogun del Japó
© Corel Professional Photos
La introducció del conreu de l’arròs originà, al nord de Kyūshū, un Estat molt primitiu, anomenat Estat de Iamato, que s’esmicolà al segle VI, a causa de les noves relacions agràries. Aquest mateix fet permeté la creació a Nara d’un poder central a l’estil xinès cap al 660. Les religions confucianista i budista, procedents de la Xina, reforçaren la idea de lleialtat i els atributs de l’emperador, tot respectant els embrionaris principis feudals. Els dos fets més importants d’aquesta etapa foren la creació de diverses capitals i la codificació de la vida social i política. Heijo (Nara) (710-794) i Heian (Kyoto) (794-1185) foren els dos centres urbans principals, i des de Heian l’aristocràcia protegí un fort corrent cultural i artístic que completà la sinització japonesa. El procés de burocratització permeté l’ascensió successiva de dos clans, els Soga (587-647) i els Fujiwara (857-1068), que aconseguiren el poder hereditari a l’ombra dels emperadors. Tot i això, els nombrosos nobles terratinents (myôden i després els daimyōs gaudiren d’una gran autonomia, i lluitaren entre ells per les grans propietats (shoen). Cap a mitjan segle XII la revolta de les dinasties provincials i les lluites internes de la cort arruïnaren l’Estat Antic. Els clans Taira i Minamoto es disputaren el poder durant l’edat d’or de la cavalleria japonesa. Vencedors els Minamoto (1185), obriren un procés centralitzador, amb seu a Kamakura. Per primera vegada fou instaurat un govern militar, presidit pel shōgun (generalíssim) i basat en la lleialtat dels caps militars locals.
El shogunat
Entre els anys 1219 i 1333 el clan Hōjō, al poder, rebutjà dues invasions mongòliques (1274 i 1281). Aprofitant la crisi econòmica provocada per les despeses militars, l’emperador Go-Daigo, aliat amb el Minamoto Ashikaga Takauji, feu caure (1333) els Hōjō; però el 1336 Takauji establí una cort imperial a Kyoto, enfront de la de Go-Daigo, a Ioshino, fins que aquest abdicà (1392). L’autoritat del shōgun de Kyoto fou molt feble: els nobles del SE esdevingueren pràcticament independents, el fraccionament de l’imperi fou general i les revoltes populars es multiplicaren. Sorgí una nova classe feudal militar, la dels daimyōs, que construí grans castells, disposava de soldats professionals i administrava directament els feus. Això no obstant, fou una època d’expansió econòmica: la introducció del budisme zen i el reforçament dels llaços comercials i culturals amb la Xina i les illes Riu Kiu anaren formant una burgesia urbana lliurada al comerç. Hi hagué millores agrícoles i una política fiscal i monetària que impulsà una creixent economia de mercat. La prosperitat i la mobilitat social contribuïren a la continuïtat imperial i a la unitat nacional, sobretot de cara a l’exterior, malgrat la inestabilitat política. Tot i això, l’evolució dels daimyōs cap a principats territorials amenaçà un altre cop de disgregació l’imperi. Els portuguesos arribaren a Tanegashima el 1543, seguits dels castellans. Hi introduïren el cristianisme, que s’estengué molt ràpidament. Bona prova d’això fou l’èxit de l’obra missionera de Francesc Xavier. El Japó exportava cotó, seda i monedes, i, gràcies als creixents intercanvis comercials amb Europa, la Xina i la Indoxina, la burgesia comercial s’enfortí molt de pressa.
Unificació i imperialisme
Entre el 1565 i el 1600 es produí la reunificació japonesa, sota l’acció de tres nobles: Oda Nobunaga, Toiotomi Hideyoshi i Tokugawa Ieiasu. Hideyoshi morí el 1598, poc després de fracassar una expedició a Corea, tradicional zona d’expansió del Japó. Però Tokugawa continuà la tasca d’estructurar i de codificar la reunificació militar. Shōgun, des del 1603, traslladà la cort a Edo (Tòquio), i instaurà un estat centralista. L’exèrcit fou professionalitzat i la ciència militar fou reformada. El comerç fou sotmès a un control sever i centralitzat en alguns ports, sobretot al d’Osaka. El cristianisme fou prohibit, per por d’una excessiva penetració estrangera, i fou perseguit i exterminat després de la batalla de Shimabara, el 1637. Instaurada progressivament una radical política d’aïllament i de xenofòbia, només restà una base holandesa, a Nagasaki, des del 1640. El país fou reorganitzat, i la legislació fou reformada d’acord amb aquests principis. Això provocà el naixement d’una nova noblesa burocràtica procedent dels daimyōs rurals. Els nobles estaven subjectes a un fort control, i existia un sistema de garanties socials que asseguraven la pau i l’ordre. Aquestes mesures permeteren una forta expansió econòmica i demogràfica al segle XVII, que beneficià especialment la burgesia urbana i la petita noblesa, la qual afavorí un rebrot cultural. Però al segle XVIII hi hagué una sèrie de males collites, fam, una davallada demogràfica i l’èxode rural a les ciutats. Les classes guerreres (bushi) s’arruïnaren i crearen un gran malestar social, que s’uní al que ja hi havia al camp, a causa del baix nivell de vida dels camperols. L’èxode i la pressió demogràfica traslladaren el malestar a les ciutats al començament del segle XIX (revolta d’Osaka del 1837). Els senyors feudals, particularment la família Mito, i els bushi desvagats proporcionaren una base militar als comerciants, queixosos del seu escàs poder polític però creditors de gairebé tota la noblesa, inclosa la família Tokugawa. L’any 1853 la intervenció de l’almirall nord-americà Matthew C. Perry amenaçant amb el bombardeig d’Edo precipità la revolució. Aquesta pot ésser resumida en quatre punts: obertura dels ports als estrangers, recuperació del poder imperial sobre el shogunat, destrucció del poder dels prínceps i mobilitat social. L’acció de Perry donà una sortida excel·lent als comerciants reformadors, que iniciaren una gran activitat econòmica amb Occident.
El règim imperial i l’expansió colonial i militar
El 1867 l’emperador, Mutsu-Hito, retrobà els seus poders, i el 1868 fou promulgada la carta dels cinc articles, que destruïa la classe militar dels bushi i consagrava el liberalisme social i econòmic. Foren suprimides les administracions locals autònomes i fou anul·lat l’hermetisme social. Iamagata Aritomo organitzà l’exèrcit a l’estil alemany, la marina fou creada a imitació de l’anglesa i les finances com als EUA, igualment com l’ensenyament. La mà d’obra barata i disciplinada fou la base d’una ràpida industrialització. Terratinents i industrials reclamaven l’establiment d’un sistema parlamentari, però fou una petita noblesa urbana i liberal, poc nombrosa, la que posà fi al tradicionalisme. Les reaccions foren a voltes violentes (revolta de samurais del 1877). Ito Hirobuni copià el Parlament d’Alemanya que permeté a l’oligarquia financera de conservar el poder. La democratització fracassà, però el redreçament econòmic fou espectacular. Afavorida pel baix nivell de consum popular, es produí una concentració de riquesa en poques mans i aparegué una elit financera. Alhora, l’educació exaltava el nacionalisme, l’esperit de sacrifici i la disciplina. Començà una etapa d’expansió exterior: ocupació de les Kurils (1875), derrota de la Xina i ocupació de Corea, Manxúria i Formosa (1849-95), intervenció a la Xina contra els bòxers (1900), derrota sobre Rússia (1904-05). Entre el 1878 i el 1905 i el 1918 i el 1926 existí una feble oposició liberal impregnada de marxisme i cristianisme. Des del 1882 es formaren organitzacions de treballadors, però foren perseguides, com succeí amb el partit socialista. El Japó guanyà la Primera Guerra Mundial amb poc esforç i se situà entre les primeres potències. La crisi del 1929 desembocà en un procés feixistitzant dut pels militars. El 1931 fou ocupada Manxúria i el 1933 el Japó es retirà de la Societat de Nacions. L’oposició democràtica fou eliminada. El 1937 esclatà la guerra contra la Xina i el 1941 contra els EUA batalla de Pearl Harbor, en disputa de l’imperi colonial asiàtic.
La postguerra. Potència econòmica mundial
Perduda la guerra després dels bombardeigs atòmics d’Hiroshima i Nagasaki, els nord-americans ocuparen l’arxipèlag. El general Douglas MacArthur inicià la desmilitarització, la purga d’imperialistes i el càstig de criminals de guerra Hideki Tōjō. La institució imperial, bé que preservada, adquirí un caràcter similar al de les monarquies constitucionals europees. Hom democratitzà les institucions i, arran de la guerra de Corea (1950), el Japó esdevingué el principal bastió nord-americà a l’Extrem Orient. El 1951 fou signat un tractat de pau amb 48 estats (entre els quals, però, no hi havia l’URSS). La gran puixança econòmica del país anà acompanyada d’una gran estabilitat política, que protagonitzà el Partit Liberal Democràtic (Jiyu Minshuto; PLD), el qual es mantingué en el poder ininterrompudament del 1955 al 1993. D’entre els primers ministres sobresortiren Eisaku Sato (1964-72), gran impulsor de l’economia, Takeo Fukuda (1976-78), que assolí la signatura del tractat de pau sinonipó (1978), i Yasuhiro Nakasone (1982-87), el qual projectà el país internacionalment en l’àmbit econòmic. Nakasone, pressionat pel boicot de l’oposició pel manteniment d’importants càrrecs de l’anterior gabinet Tanaka, acusats d’acceptar suborns de l’empresa aeronàutica Lockheed, dissolgué el govern i convocà eleccions generals anticipades a l’octubre del 1983, que guanyà de nou. Aplicà aleshores un programa econòmic de fortes restriccions i, durant el seu mandat, el Japó es consolidà com a potència exportadora de productes d’alta tecnologia. No obstant això i pel clar decantament del Japó pel bloc occidental, subsistiren les diferències amb la resta dels països capitalistes desenvolupats que acusaren el Japó de practicar un proteccionisme a ultrança i provocar desequilibris en el mercat. El 1987, Noboru Takeshita substituí Nakasone com a primer ministre en expirar el mandat d’aquest. Després de la publicació (maig del 1989) de les proves de la implicació de Takeshita en l’escàndol de l’empresa Recruit, el primer ministre fou obligat a cedir el lloc al titular d’Afers Exteriors, Sosuke Uno. Aquest, acusat al cap de poc de mantenir relacions íntimes amb una geisha, perdé la confiança de les dones del seu partit, el conservador, i fou substituït el juliol per Toshiki Kaifu. Malgrat que els seus principals antagonistes, els socialistes, tenien el liderat d’una dona, Takako Doi, les eleccions del febrer del 1990 donaren el triomf novament a Toshiki Kaifu, el qual el desembre del 1990 remodelà el seu gabinet, i, dels candidats presentats per les diferents faccions del seu partit, el favorit per al càrrec de primer ministre fou Kiichi Miyazawa (implicat en l’escàndol Lockheed), càrrec que aconseguí el novembre del 1991 després de la dimissió de Kaifu. Mentrestant, en les eleccions locals del mes d’abril, els socialistes patiren una important derrota que obligà Doi a presentar la dimissió. El 1989 morí l’emperador Hirohito i fou succeït pel seu fill Akihito.
El Japó actual
El 1992, els escàndols de corrupció que afectaren importants líders del PLD i la lluita entre faccions menaren a una escissió del partit governamental. Malgrat les dificultats, el PLD seguí al poder fins el 1994. El primer ministre Toshiki Kiichi Miyazawa (1991-93) fou succeït en el càrrec pels també liberals Morihiro Hosokawa (1993-94) i Tsutomu Hara (1994). El 1994, el PLD tingué la seva primera derrota electoral en 38 anys i hagué de formar un govern de coalició amb el Partit Social Demòcrata del Japó i el Sakigake (partit reformista). Quan els socialdemòcrates i el Sakigake abandonaren la coalició, el Japó tingué per primera vegada a la història un primer ministre socialista, Tomiichi Murayama. La coalició governamental es caracteritzà per la inestabilitat (divisions ideològiques i escàndols financers). El desencant de la població es reflectí en els resultats de les eleccions municipals del 1995: a les dues ciutats més grans del país (Tòquio i Osaka) la victòria fou per a candidats independents, procedents del món de l’espectacle. Murayama dimití al principi del 1996 i fou succeït per Ryutaro Hashimoto (PLD). En les eleccions legislatives d’octubre del 1996, l’LDP no obtingué la majoria absoluta, però aconseguí tornar a governar en solitari gràcies al suport dels diputats independents i dels partits menors. Al principi del 1997 Ryutaro Hashimoto anuncià importants reformes econòmiques per fer front a les dificultats de l’economia japonesa, posar fi al control burocràtic i liberalitzar determinats sectors i retallar les despeses governamentals per reduir el dèficit públic. El 1995, un terratrèmol, que afectà molt especialment la ciutat de Kōbe, provocà greus danys materials i personals i convulsà la societat japonesa. El mateix any, els atemptats amb gas sarín realitzats per la secta Aum al metro de Tòquio provocaren el pànic entre la població. L’operació policial contra la secta culminà amb la detenció del líder, Shoko Asahara. En política exterior, amb la desaparició de l’URSS (1992) començaren a reactivar-se les demandes sobre la sobirania de diversos territoris i enclavaments que el Japó havia perdut després de la Segona Guerra Mundial: així, el 1995, la violació d’una nena japonesa per soldats nord-americans de la base d’Okinawa desencadenà una mobilització popular i una forta pressió per a la marxa de l’exèrcit nord-americà de la base i el seu retorn al Japó. Al llarg dels anys següents es repetiren les reivindicacions però, malgrat que el 2006 els governs d’ambdues parts acordaren una substancial reducció del contingent militar nord-americà, la qüestió, sobretot en el pla de l’opinió pública, restà irresolta. Si bé les converses amb Rússia per la recuperació de les illes Kurils no avançaren al llarg del 1996, hom reprengué les negociacions per arribar a un tractat de pau que posés fi oficialment a la guerra del Pacífic. Les reclamacions del Japó sobre les illes Senkaku (Diaoyu per als xinesos) provocaren moments de tensió entre aquest país i la Xina.
En un altre pla de la política exterior, el 1997, Ryutaro Hashimoto inicià una ofensiva diplomàtica envers el sud-est asiàtic que suposava un canvi de direcció de la política exterior japonesa. Hashimoto proposava als líders veïns de l’ASEAN ampliar la cooperació, fins ara limitada al comerç i les inversions, a l’àmbit de la seguretat.
Mentrestant, l’enfonsament del sistema bancari afectà moltes de les grans empreses i bancs del país, i repercutí també en la política i l’administració: múltiples escàndols de corrupció, cobrament de comissions i tràfic d’informació privilegiada sacsejaren la vida política japonesa durant els anys 1997 i 1998. L’economia patí els efectes de la deflació, la caiguda de les inversions i el consum, amb el perill permanent de descapitalització del sistema bancari.
L’abril del 1998, el primer ministre, Ryutaro Hashimoto, del Partit Liberal Democràtic (PLD), proposà un pla de rellançament de l’economia amb partides destinades a obres públiques, investigació civil, rebaixes d’impostos i suport als països veïns del sud-est asiàtic amb la intenció de crear una “zona ien”. No obstant això, la profunditat de la crisi dificultà que l’electorat renovés la confiança en Hashimoto, i en les eleccions senatorials del juliol del 1998 hagué de renunciar com a primer ministre i fou substituït per Keizo Obuchi, del mateix partit.
Aquest canvi en la direcció del país coincidí amb grans transformacions en l’estructura de partits, especialment pel sorgiment amb força d’una nova coalició conservadora anomenada Partit Democràtic (Minshuto; MT). El gener del 1999, Obuchi signà un acord de govern amb el Partit Liberal (Jiyu-to; JT) per reforçar la seva decreixent credibilitat com a primer ministre; així mateix, l’octubre del mateix any amplià la coalició de govern als budistes reunits al Partit del Govern Net (Komeito; KT). L’any 1999 l’economia japonesa començà a donar signes de recuperació.
Obushi morí sobtadament l’abril del 2000, i el seu càrrec quedà a mans de Yoshiro Mori. Després que el mateix mes el Jiyu-to abandonés el govern, el nou primer ministre acollí una de les seves escissions, el Partit Conservador (Hoshu-to; HT); amb aquesta coalició renovà el seu mandat en les eleccions per a la cambra baixa al juny.
L’abril del 2001, enmig d’un fort descrèdit personal, Yoshiro Mori dimití el seu càrrec. Fou reemplaçat per Junichiro Koizumi, el qual en les eleccions del novembre del 2003 fou confirmat en el càrrec al capdavant d’una coalició de dreta que aplegava el PLD i el seu soci de coalició, el Nou Komeito, que obtingué 283 dels 480 escons de la Cambra de Representants.
La política de reformes de Junichiro Koizumi
Des del seu accés al poder, Koizumi intentà impulsar les reformes indispensables per a modificar l’estancament del país.
Des del punt de vista estrictament financer, l’origen de la crisi se situava en la sobrevaloració dels actius financers i l’especulació immobiliària de mitjan anys noranta, que portaren gairebé al col·lapse del sistema bancari. La caiguda dels preus (deflació) per efecte de la minva de la demanda i de les inversions, però també per la competència de productes a molt baix preu procedents dels països asiàtics emergents, tingué com a efecte principal un estancament de l’activitat productiva que elevà l’atur fins a nivells superiors al 5% en un país en què durant dècades la plena ocupació havia estat gairebé una realitat.
La recessió continuada, a més, incrementà el deute públic, que aquests anys equivalia al 150% aproximadament del PIB. Els primers anys del segle XXI, la incipient recuperació es veié contrarestada per la recessió mundial. Així, del 0,5% el 2000 en el creixement del PIB hom passà al 0,4% el 2001, el 0,3% el 2002 i, ja en fase de recuperació gràcies a una certa millora que afavorí les exportacions als EUA, el 2,7% el 2003 i el 2,4% el 2004.
Més enllà de la crisi conjuntural, el sistema econòmic japonès, malgrat els èxits indiscutibles que protagonitzà fins ben entrats els anys vuitanta, revelà fortes deficiències per a competir en el nou context del mercat global cada cop més dominant a partir dels anys noranta. Entre els elements esmentats més sovint que calia revisar en profunditat destacaren el fort proteccionisme, els elevats costos del mercat laboral resultat de la gran estabilitat de la mà d’obra, les fortíssimes resistències a acceptar mà d’obra immigrada i un sentit corporatiu que restava agilitat en el nou context d’obertura dels mercats. D’altra banda, el generós sistema de pensions (que havia de sostenir una de les poblacions més envellides del món) i uns serveis públics especialment feixucs (servei postal i autopistes, sobretot) feien urgent la reforma de les prestacions de l’Estat japonès.
Les mesures, però, sempre foren molt cauteloses i graduals, atès que xocaven de manera frontal amb importants corrents de l’opinió pública, una llarga tradició de consens i la inèrcia de cinquanta anys ininterromputs en el govern del mateix PLD, amb la inevitable interdependència d’interessos entre partit, Estat i món dels negocis i la indústria. Un dels sectors més afectats per la crisi i en què les reformes foren més evidents fou el bancari, dins del qual s’afavoriren les fusions: el 2004 es creà l’entitat més gran del món, fruit de la unió entre UFJ Holdings i Mitsubishi Tokyo Finantial Group (MTFG), creades al seu torn el 2001 com a resultat de fusions prèvies.
El setembre del 2005, Koizumi sortí reforçat en els seus plans de reforma quan, després que el Senat rebutgés la seva proposta de privatització del servei postal, convocà eleccions anticipades en les quals obtingué un triomf indiscutible, amb 296 escons per al JMT (als quals se sumaren els 31 del Nou Komeito, el seu soci de coalició) a la cambra baixa. Koizumi pogué aleshores completar el seu pla de reformes.
En política exterior, Koizumi es concentrà sobretot a intensificar les relacions amb els països asiàtics emergents, especialment amb la Xina. Les dificultats en aquest àmbit toparen, tot i els progressos, amb dues menes d’obstacles: d’una banda, el proteccionisme nipó, oposat a la forta tendència a l’obertura d’aquests països. L’episodi més tens en aquest aspecte tingué lloc l’abril del 2001, quan el Japó gravà les importacions de productes agrícoles xinesos, mesura a la qual la Xina respongué amb taxes sobre alguns béns industrials japonesos.
D’altra banda, dificultà força les relacions entre el Japó i aquests països la posició ambigua japonesa amb relació als crims que hi foren comesos entre l’expansió colonial dels anys trenta i la Segona Guerra Mundial: així, mentre que les diverses visites de Koizumi a un temple dedicat a les víctimes de la guerra motivà fortes protestes arran de la inclusió en l’homenatge de presumptes criminals de guerra, en una visita a Seül del 2001 el primer ministre presentà disculpes per l’actuació japonesa a Corea durant el domini colonial.
En un àmbit més global, el Japó donà suport a la lluita antiterrorista promoguda pel president nord-americà G.W. Bush, i el febrer del 2004 envià tropes a l’Iraq amb missions logístiques (la primera missió militar japonesa des del 1946), d’on es retiraren, però, el juliol del 2006. A més de la seva implicació concreta, aquesta iniciativa s’inserí en la tendència general de reivindicar més protagonisme en els afers internacionals: Koizumi fou el primer mandatari japonès que visità oficialment Corea del Nord (setembre del 2002), on, a banda de rebre les excuses pels segrestos de ciutadans japonesos durant els anys setanta i vuitanta (cinc dels quals retornaren al Japó el mes següent), intentà afavorir l’obertura del règim comunista nord-coreà.
El desembre del 2003 el govern anuncià el desplegament d’un escut antimíssils defensiu de fabricació nord-americana, i el setembre de l’any següent, juntament amb l’Índia, el Brasil i Alemanya, el Japó sol·licità l’ingrés al Consell de Seguretat de l’ONU. L’octubre del 2004 es produïren alguns dels terratrèmols més greus des del 1995, un dels quals devastà novament la ciutat de Kōbe. El setembre del 2006, Koizumi es retirà de la vida política.
De la inestabilitat (2006-2012) a l’etapa Abe (2012-2020)
El seu successor a la presidència del PLD i del govern, Shinzo Abe, es comprometé a aprofundir el llegat reformador del seu antecessor. El seu primer i curt mandat estigué marcat per diversos casos de corrupció, però també per la represa de les relacions amb la Xina i Corea del Sud que es concretaren en la creació d’un fons monetari asiàtic (maig del 2007), els intents de revisió de la història oficial del passat recent (que costà el càrrec al ministre de Defensa quan insinuà que els bombardeigs d’Hiroshima i Nagasaki estaven justificats), el refredament de les relacions amb Corea del Nord per la prova amb un míssil nuclear, i el debat sobre el manteniment del Japó com a país desmilitaritzat, amb la creació del primer Ministeri de Defensa amb totes les atribucions des de la Segona Guerra Mundial el desembre del 2006.
Abe dimití el càrrec el setembre del 2007, després que el PLD perdés la majoria absoluta al Senat, i fou substituït per Yasuo Fukuda al capdavant del govern i del PLD. Fukuda dimití el setembre del 2008, com a resposta a la manca de suport de la cambra alta a les mesures per a la reactivació de l’economia. El substituí el fins aleshores ministre d’Afers Estrangers i líder del PLD Taro Aso. La continuació del deteriorament de l’economia (l’atur fregava a mitjan 2009 el 6% en un país acostumat a uns nivells propers a la plena ocupació), el desprestigi dels polítics del PLD (provocat, sobretot, per la impressió de formar un col·lectiu d’interessos creats, els freqüents casos de corrupció, i la manca de lideratge) forçaren Aso a convocar eleccions anticipades.
Celebrades al final d’agost del 2009, els resultats donaren la victòria al Partit Democràtic, que s’imposà de manera abassegadora al PLD (308 contra 119 dels 480 de la cambra baixa). El Partit Democràtic liderat per Yukio Hatoyama posà fi d’aquesta manera a més de 50 anys de govern gairebé ininterromput del PLD. Hatoyama fou investit primer ministre d’un govern de coalició format pel PD i dos partits menors. Nou mesos després, però, Hatoyama dimití a causa d’un escàndol financer que afectava el seu entorn i per l’incompliment de la promesa de tancar definitivament la base d’Okinawa. Fou substituït pel fins aleshores ministre de Finances Naoto Kan, el qual maldà per reactivar l’economia davant el progressiu ascens de la Xina (per primer cop, l’any 2010 el PIB d’aquest país superà el del Japó).
El març del 2011 l’accident a les centrals nuclears de Fukushima provocà la major catàstrofe des de les bombes atòmiques de la Segona Guerra Mundia. El programa de xoc i de reconstrucció del govern Kan topà amb les crítiques de l’oposició i de bona part de l’opinió pública que, a més veié com el país no sortia de l’etapa d’estancament econòmic més llarga posterior a la Segona Guerra Mundial. Tot i superar una moció de censura el juny del 2011 Kan dimití dos mesos més tard. L’endemà el Parlament aprovà la seva substitució per l’anterior ministre de Finances, Yoshihiko Noda, com a nou cap de govern, el sisè en només cinc anys.
Després de la catàstrofe, la indústria nuclear del país fou molt criticada i entrà en un període d’inactivitat gairebé total, però l’impacte de la crisi econòmica i els costos de la importació de combustibles comportaren, al 2015, la posada en marxa del primer reactor després de l’accident. La persistència de la crisi mundial continuà deteriorant l’economia, i al final del 2012 el Japó era el país industrialitzat més endeutat amb relació al PIB. Les exportacions retrocediren i el dèficit comercial augmentà de manera preocupant. El descobriment d’un afer de desviament de fons per a la reconstrucció del desastre de Fukushima precipità la convocatòria d’eleccions anticipades.
Celebrades al desembre, el Partit Liberal Democràtic tornà a ocupar el govern, amb Shinzo Abe (antic primer ministre en 2006-07) al capdavant. Abe es proposà rellançar l’economia amb un programa basat en mesures d’estímuls fiscals, una política monetària menys estricta i reformes per a enfortir la competitivitat. Conegut popularment com “abenomics”, aquest programa donà uns resultats positius els primers mesos d’aplicació, però la recaiguda en l’estancament portà el primer ministre a cercar una confirmació de les seves polítiques amb la convocatòria d’eleccions anticipades. Celebrades el desembre del 2014, Abe hi obtingué un elevat suport.
A banda del rellançament de l’economia, ja des del 2012 el nou primer ministre afrontà, amb un discurs marcadament nacionalista, la crisi de les relacions amb la Xina motivada pel ressorgiment de les disputes territorials, especialment a propòsit de les illes Senkaku-shotō (Diaoyu en xinès) al mar de la Xina. Relacionat amb aquesta crisi, Abe aprofundí els canvis iniciats amb la creació del Ministeri de Defensa durant el seu primer mandat (2006) amb la finalitat de superar la desmilitarització del Japó imposada després de la Segona Guerra Mundial: fou creat, entre d’altres, el Consell de Seguretat Nacional (2013), i s’aprovaren la llei de secrets d’estat (2014) i d’autodefensa col·lectiva (2015) que autoritzava emprendre ofensives quan la seguretat del Japó resultés amenaçada, també en cas d’atac a un aliat. El 2013, l’anunci del govern de revisar la disculpa emesa el 1993 pel Japó per la utilització d’esclaves sexuals als territoris ocupats durant la Segona Guerra Mundial fou considerada una provocació per aquests països. Fou també molt controvertida l’actitud ambigua del primer ministre amb relació al santuari de Yasukune, on s’honoren els soldats japonesos caiguts durant la Segona Guerra, alguns dels quals considerats criminals de guerra.
Reelegit el 2017, la política de rearmament del govern Abe rebé el suport dels principals aliats del Japó a la regió, especialment en l’escenari de confrontació creixent amb la Xina des de l’accés de Donald Trump a la presidència dels Estats Units (2017). Aquestes tensions no afectaren de manera substancial les fluïdes relacions econòmiques amb la Xina, amb la qual el Japó signà un important acord comercial i financer l’any 2018. El Japó participà també en el Partenariat Transpacífic (2015), del qual els Estats Units, el principal impulsor, es retirà el 2017. Signà també substancials acords bilaterals amb la Unió Europea (2019) i amb la Gran Bretanya posterior al Brexit (2020), entre d’altres. L’abril del 2019 abdicà l’emperador Akihito i fou entronitzat Naruhito. A causa de la pandèmia de la COVID-19, el març del 2020 el govern posposà la celebració dels Jocs Olímpics que s’havien de celebrar al juliol a Tòquio. L’agost d’aquest any Abe anuncià la retirada de la política per motius de salut i, al setembre, dimití els càrrecs al capdavant del govern i del PDL, en els quals fou substituït per Yoshihide Suga.