Fill d’Enric Jardí i Miquel. Doctor en dret, col·laborà a Miramar i a Ariel. Es dedicà als temes artístics, sobretot en els primers llibres, que, entre d’altres, inclouen Urbanisme (1962); els assaigs Esquema d’una sociologia de l’art (1962); Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (1963), etc.; monografies sobre artistes (Nonell i altres assaigs, 1958; Nonell, 1969; Torres-García, 1973, i Joaquim Mir, 1975); estudis monogràfics com Història d’Els Quatre Gats (1972), El cartellisme a Catalunya (1983) i Els moviments d’avantguarda a Barcelona (1983), i la síntesi L’art català contemporani (1972), que coordinà.
Posteriorment, es decantà sobretot pels estudis històrics i per biografies de polítics i intel·lectuals, amb una clara preferència pel període noucentista: Antoni Puigblanch. Els precedents de la Renaixença (1960), Tres diguem-ne desarrelats (Pijoan, D’Ors, Gaziel) (1966), la biografia fonamental Eugeni d’Ors (1967), El doctor Robert i la seva època (1969), Prat de la Riba, home de govern (1973), en col·laboració amb J.M.Ainaud, Puig i Cadafalch, arquitecte, polític i historiador de l’art (1975), Història del Cercle Artístic de Sant Lluc (1976), Mil famílies catalanes (1977), El noucentisme (1980), El pensament de Prat de la Riba (1983), Eugeni d’Ors: obra i vida (1991) i El desastre colonial i Catalunya (1998). També publicà biografies i estudis sobre Francesc Macià i Lluís Companys: Francesc Macià. El camí de la llibertat (1977), Francesc Macià. President de Catalunya (1981), Francesc Macià (1991), Lluís Companys, president de la Generalitat (1991), Lluís Companys i el 6 d’octubre (1997). És també autor de Quatre escriptors marginats: Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech (1985), Materials per a l’estudi de la història de la literatura catalana (1985) i Història del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1989).
Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1988).