i Jaume I de Catalunya-Aragó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jaume I de Catalunya-Aragó

Sobrenom amb el qual és conegutel Conqueridor
Sobrenom amb el qual és conegutel Conqueridor
Suposat retrat de Jaume I de Catalunya i Aragó, el Conqueridor, obra atribuïda a Gonçal Peris o a Pere Nicolau
© Fototeca.cat
història hist
Comte de Barcelona i rei d’Aragó (1213-76), de València (1239-76) i de Mallorca (1229-76) i senyor de Montpeller, fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller.
Montpeller, nit de l'1 al 2 de febrer de 1208 — València, 27 de juliol de 1276

La llegenda el fa engendrat mercès a un estratagema de la seva mare, avorrida pel seu pare, que diu que substituí subreptíciament una amistançada del rei. El rei Pere visqué sempre allunyat del seu fill. Ja en el bressol fou objecte d’un atemptat. A tres anys fou separat de la mare i fou lliurat a Simó de Montfort com a promès d’una filla seva. Morts el pare i la mare, Jaume restà a Carcassona en poder de Simó de Montfort. Aquest, però, comminat pel papa, hagué de lliurar-lo als seus súbdits, que l’esperaven a Narbona amb el legat papal, el qual tenia la missió de guiar-lo i d’organitzar la regència, que fou encomanada al seu besoncle l’infant Sanç, comte regent de Provença. Complint la voluntat materna, que posava Jaume sota la guarda dels templers, fou portat a Montsó, un de llurs principals castells, i en companyia del seu cosí, el jove comte Ramon Berenguer V de Provença, hi passà des de sis anys fins a nou. Però la partença del darrer cap a la seva terra estimulà Jaume, que tenia un partit que l’atiava a regnar. El regne d’Aragó era dividit en bandositats i el senyorejava la indisciplina feudal, i enmig d’aquestes lluites estigué barrejat anys i anys.

A tretze anys havia estat casat amb la infanta Elionor de Castella, de la qual tingué (1222/28) el primogènit, Alfons. Ell i la seva muller es trobaren a Saragossa, com a presoners dels rics homes. Jaume aconseguí la separació canònica, al·legant vincles de parentiu, i la posterior legitimació (1229) de l’infant Alfons d'Aragó. A disset anys hagué de lluitar cos a cos amb Pero Ahonés, perquè no havia respectat una treva de deu anys amb els sarraïns. Expirada la treva, Jaume intentà, sense èxit, el setge de Peníscola (1225). A la mort de Pero Ahonés esclatà una revolta, però Jaume aconseguí de sobreposar-s’hi. La pau d’Alcalà (1227) assenyala el triomf reial damunt la revolta aragonesa dels nobles i d’algunes viles i ciutats. Jaume restablí en el seu comtat Aurembiaix d'Urgell: una ràpida campanya fou suficient per a tornar-li els territoris; ella els traspassà al rei, que els hi tornà en feu, alhora que, segons indicis, en feia la seva amistançada. Des d’aquella hora començà un nou període del seu regnat: el de les grans conquestes.

La conquesta de Mallorca fou ràpida: el 1229 sortí de Salou l’expedició que desembarcà a Santa Ponça. Una victoriosa batalla, dita també de Portopí, obrí als expedicionaris el camí de la capital. El setge durà tres mesos i acabà amb l’assalt general, comandat personalment pel rei. La resta fou una campanya sense gaires dificultats contra els moros de l’interior de l’illa. El rei tornà a Mallorca quan Bernat de Santa Eugènia, el lloctinent que havia deixat a l’illa, l’anà a cercar perquè una munió de sarraïns no sotmesos oferien de rendir-se al rei. En aquesta segona estada, sotmeté Menorca a la condició de tributària (1231). Una tercera vegada encara passà a Mallorca: quan falses notícies arribaren a Catalunya segons les quals el rei de Tunis s’adreçava amb un estol per reconquerir l’illa. Quant a l’illa d’Eivissa, fou conquerida per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, i el seu germà Bernat de Santa Eugènia (1235). Abans de la submissió de Menorca, el 1231, Jaume I, a requeriments del rei de Navarra, Sanç VII el Fort, que era ja molt vell, acudí a la cort navarresa i hi signà un tractat d’afillament que el feia el successor de Sanç. Jaume es comprometia a ajudar el seu pare adoptiu en la lluita que l’amenaçava contra Castella; però algunes diferències que sorgiren entre ambdós monarques convertiren el tractat en inoperant, i quan Sanç VII morí fou succeït pel seu nebot Teobald de Xampanya.

Mentrestant havia començat la conquesta de València, que durà anys. Iniciada com a empresa particular amb la presa d’Ares i de Morella (1232), fou continuada decididament pel rei amb la conquesta de Borriana (1233), seguida per la capitulació d’altres pobles i viles del nord del país. Per a combatre la capital, fortificà el Puig d’Enesa o de Santa Maria (1237). I per tornar el coratge a la guarnició del Puig, desmoralitzada per la mort del seu capità, Bernat Guillem d’Entença, el rei jurà públicament de no tornar a passar l’Ebre fins haver pres València, cosa que féu el 1238. Xàtiva i Biar també caigueren en poder del Conqueridor (1244-45). La conquesta de les darreres places valencianes donà lloc a una seriosa topada amb Alfons el Savi, hereu de la corona castellana, que pretenia d’apoderar-se de Xàtiva. L’energia de Jaume I, que s’enfrontà als missatgers castellans, l’orgull dels quals blasmà, i la intervenció de la reina Violant d’Hongria, segona muller del Conqueridor, solucionaren el conflicte, amb el signament del tractat d'Almirra, que fixava novament els límits de les conquestes respectives (1244). La conquesta del regne de Múrcia fou menada per ajudar el rei de Castella. Una ràpida campanya victoriosa donà el regne a Jaume I, que, restaurat i repoblat de catalans, posà generosament en mans d’Alfons el Savi (1266). A partir de la conquesta de Múrcia, hom pot dir que s’inicia la decadència del Conqueridor: fracàs de la seva política occitana, que acabà amb el tractat de Corbeil (1258), pel qual renuncià als seus drets sobre les terres occitanes, en canvi de la renúncia de Lluís IX de França als antics comtats catalans, com a descendent de Carlemany; fracàs de la seva temptativa de croada a Terra Santa, a la qual hagué de renunciar a causa dels vents, adversos (1269); fracàs en la seva política de repartiment dels seus estats entre els fills, que deixà un greu problema als seus successors; i fracàs d’una nova croada a Terra Santa, que tornà a propugnar, en va, en el concili de Lió, davant el papa (1274).

Les discrepàncies amb el seu fill, l’infant Pere (futur Pere II de Catalunya-Aragó), que es revoltà contra ell i amb el qual acabà reconciliant-se, les inobediències del seu fill bastard Ferran Sanxis de Castre, capitost de la revolta feudal, les lluites d’aquest amb l’infant Pere i els desordres entre els cristians de València amargaren asprament els darrers dies del Conqueridor i són símptomes greus de la mancança d’una forta autoritat al cim de la jerarquia.

De tota manera, cal no oblidar la part positiva de l’obra del rei: les conquestes de Mallorca i de València, el matrimoni del seu fill Pere amb Constança de Sicília, origen de l’expansió mediterrània de Catalunya, l’impuls que donà al comerç i a la política africana, que inicià amb els sobirans del Marroc, de Tunis, de Tremissèn i d’Egipte, la redacció del Llibre del consolat de mar, primer codi de costums marítims, la seva protecció als jueus, les reformes monetàries, amb la introducció del gros de Sant Lluís o de Montpeller, la seva intervenció en el moviment jurídic, molt intens en el seu període, amb figures com Ramon de Penyafort i Vidal de Canyelles, amb l’aparició de compilacions locals, com els Furs de València, i amb la introducció del dret romà, l’estructuració o cristal·lització d’institucions cabdals de caràcter polític o administratiu, com les corts catalanes, i institucions municipals, com el consell de la ciutat de Barcelona, i els progressos de la llengua i la literatura catalanes, amb l’aparició de figures com Ramon Llull, trobadors com Cerverí de Girona, i el mateix monarca, Jaume I, amb el Llibre dels feits, primera gran crònica catalana medieval, escrita o dictada pel rei, en estil autobiogràfic, una de les glòries més altes del Conqueridor. La tradició el presenta com un home d’una gran alçada, bellesa i sensibilitat. Tots els Països Catalans veneren la seva figura com la del plasmador de llur definitiva personalitat.

Descendència de Jaume I de Catalunya-Aragó

D’algunes de les nombroses amistançades del Conqueridor davallaren línies il·legítimes del casal de Barcelona: amb Berenguera Ferrandis tingué Pere Ferrandis, senyor de la baronia d’Híxar, que originà la família dels Ferrandis d’Híxar, i amb Blanca de Antillón fou pare de Ferran Sanxis, baró de Castre, tronc de la dels Castre. Amb Teresa Gil de Vidaure, considerada com la seva tercera muller, engendrà Jaume de Xèrica, baró de Xèrica i tronc de la família dels Xèrica, i Pere d’Ayerbe, baró d’Ayerbe, origen de la família dels Ayerbe, barons d’Ayerbe i Paternoy, que foren considerats fills legítims i foren cridats a la successió per llur pare. No deixà fills, però, ni d'Aurembiaix d'Urgell, ni de Berenguera Alfonso, ni de Sibil·la de Saga, ni de Guillema de Cabrera. És possible que fossin fills naturals seus Jaume Sarroca, canceller reial i bisbe d’Osca, i Pere del Rei, sagristà i després bisbe de Lleida, potser fills d’Elvira Sarroca. De mare inconeguda també tingué un altre fill natural, de nom Ferran, que fou abat de Montaragó.

Col·laboració: 
FSo
Data de revisió: 
2016-02-01
Llegir més...