i Jesús | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jesús

Mot compost que designa, en tant que Messies, aJesucrist, Títol bíblic donat aCrist, Títol bíblic donat ael Crist, Títol bíblic donat aMessies, Títol bíblic donat ael Messies
Mot compost que designa, en tant que Messies, aJesucrist, Títol bíblic donat aCrist, Títol bíblic donat ael Crist, Títol bíblic donat aMessies, Títol bíblic donat ael Messies
Escena de l’entrada de Jesús a Jerusalem, en un fragment del frontal d’Espinelves
© Fototeca.cat
història eclesiàstica hist ecl i cristianisme crist
Personalitat central del cristianisme, de la qual derivà la fundació de l’Església, en considerar Jesús com a Messies.
Betlem?, 4 aC — afores de Jerusalem, 29 dC

Fora de testimonis independents (Josep Flavi, Tàcit i Suetoni, escrits rabínics, com el Talmud, etc), les dades principals sobre Jesús provenen dels Evangelis, el caràcter dels quals (Formgeschichte, evangelis de la infància) fa que llur ús hagi d’ésser sempre crític. La tradició, per exemple, que Jesús nasqué a Betlem (Mt 2,1; Lc 2,4-7) no és fàcil de valorar històricament, però sí que ho és que cresqué a Natzaret (Mt 4,23) i que fou educat en la tradició religiosa del seu poble (obediència a la llei, pràctica de la pregària, esperança messiànica). Coneixia bé l’Antic Testament, tot i no pertànyer a la classe sacerdotal, i parlava arameu, bé que devia conèixer també l’hebreu, llengua dels llibres sagrats. Després de fer-se batejar al Jordà, vers l’any 27, per Joan Baptista, inicià la predicació ambulant, dirigida de primer als “pobres” i als elements marginats de la societat jueva (pecadors, dones de mala vida, publicans), amb els quals, com a gest simbòlic de comunió, compartia la taula. Exercí d’exorcista (expulsió de dimonis) i de guaridor de diverses malalties. Practicà la pregària (Lc 10,18) i visqué pobrament, bé que no ascèticament (Mt 11,18-19). Tenia un cercle de deixebles, entre els quals hi havia un grup més íntim —el dels dotze—, el cap del qual era Pere. L’activitat de Jesús es concentrà primordialment a Galilea, sobretot a Cafarnaüm; segons l’evangeli de Joan, aquesta durà uns quants anys, mentre que, segons els sinòptics, no ultrapassà en gaire l’any. En un moment determinat, Jesús abandonà Galilea i es dirigí vers Jerusalem; els motius interns d’aquest viatge no són determinables històricament, però en pogué ésser motiu extern un pelegrinatge per tal de celebrar-hi la Pasqua. Sotmès a un procés per les autoritats religioses jueves, acusat de blasfem, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats romanes, essent governador Ponç Pilat, el qual el lliurà als jueus per tal d’evitar pertorbacions de l’ordre públic. L’execució, en creu, tingué lloc als afores de la ciutat de Jerusalem. El dia de la mort de Jesús fou, segons els sinòptics, el primer dia de Pasqua, el 15 de nisan (març-abril); segons Joan, el dia abans. Després, els deixebles manifestaren que l’havien vist viu, perquè Déu l’havia ressuscitat d’entre els morts (1 Cor 15,3ss; Lc 24,23). És a partir d’aquí que prengué embranzida la fe cristiana.

Marc (1,14-15) resumeix l’ensenyament original de Jesús: ‘S'ha complert el temps, i el Regne de Déu és a prop; convertiu-vos i creieu en el missatge joiós (evangeli)". Regne de Déu significa Déu com a Senyor, i aquest Déu no és cap altre que el Jahvè de l’Antic Testament, el Déu d’Israel que fa irrupció amb senyoria en la història i li posa terme. La senyoria (o judici) de Déu, d’altra banda, no és una manifestació tirànica de poder, sinó la cura del Pare envers els seus fills (Mt 6,9 i 6,25-34 i Lc 11,32, i paral·lels). En els sinòptics hom troba dues tradicions respecte al Regne (el qual, com sembla significar l’anomenat “secret messiànic” de Marc, és només conegut dels pocs que l’accepten incondicionalment): segons l’una, el Regne ha d’arribar, encara; segons l’altra, ja és present enmig dels deixebles. Els qui han sentit l’anunci de la bona nova ho han de deixar tot per entrar en el Regne de Déu; aquest radicalisme està a complir la voluntat de Déu, expressada pràcticament en el doble precepte de l’amor a Déu i al proïsme. Jesús no donà cap definició metafísica de Déu; es limità a dir què era per als homes: Mestre, del qual aquests són servidors, i Pare, l’amor del qual els envolta, com a fills, constantment. El Pare vers el qual Jesús vol conduir els homes és, d’una manera especial el seu Pare; d’aquí ve que Jesús s’hi dirigeixi amb l’expressió familiar de “Pare meu”.

La reflexió teològica, iniciada ja als Evangelis, acomplerta posteriorment per l’Església i sistematitzada en la cristologia, féu de Jesús —reconegut com a Fill de Déu (Encarnació) — fill carnal només de Maria i objecte d’una segona vinguda per jutjar el món a la darreria del temps escatologia.

La figura de Jesús ocupa, iconogràficament, un lloc privilegiat en l’art propi de la cultura cristiana; pràcticament tots els pintors i escultors més destacats l’han tractada, segons l’orientació peculiar de cada època. Quant a aquesta orientació, hom troba dues tendències: la que accentua l’aspecte humà de Jesús (art paleocristià —d’altra banda, marcadament simbòlic—, gòtic, Renaixement, corrent contemporani, etc) i la que arrela en una perspectiva més teologicodivina (art bizantí, romànic, barroc, etc). Centrada en els diversos fets i misteris de la vida de Crist, més que no en la seva persona presa en abstracte, la iconografia sobre Jesús té, com a exponent privilegiat, el tema de la crucifixió o santcrist.

Els noms de Messies i Crist

Messies és el títol bíblic donat a Jesús com a persona en qui s’acompliren les esperances del poble jueu en la vinguda d’un enviat de Déu que restaurés el regne d’Israel.

El terme hebreu māšiāḥ, que volia dir ‘ungit’ (unció), era aplicat inicialment (s. XI aC) al rei del poble d’Israel (“l’ungit de Jahvè”, deia David de Saül). Més endavant, quan els profetes de Judà —Isaïes, Miquees, Sofonies, Jeremies, Ezequiel i Zacaries (ss VIII-VI aC)— mantenien en el poble l’esperança d’una restauració gloriosa, obra d’un rei de la dinastia de David, el Messies començà de significar el salvador esperat. Amb la desaparició històrica de la reialesa, sota les dominacions persa, grega i romana (del s. V aC fins a l’era cristiana), Messies significà més i més un personatge misteriós que havia d’aparèixer en el món per complir prodigiosament les promeses dels profetes. Un sector del judaisme mantenia l’esperança d’un doble Messies, un de reial i un de sacerdotal. Aquesta esperança ideal d’una col·laboració entre el tron i l’altar, insinuada en el profeta Zacaries, es troba formulada clarament en els cercles clericalitzants de Qumran. La presentació de Jesús de Natzaret com el Messies esperat fou establerta definitivament pels quatre evangelistes, però ja abans de la redacció dels evangelis Pau donava correntment a Jesús el nom de Crist, paraula amb què la versió grega —Χριστός (‘ungit’) (en llatí, Christus)— dels Setanta havia traduït el nom de Messies. Els jueus, en canvi, que no reconeixen la messianitat de Jesús, esperen encara la vinguda del Messies promès.

Jesús en la tradició religiosa i popular dels Països Catalans

La devoció al nom de Jesús fou iniciada i propagada vers el 1420 pel franciscà observant Bernadí de Siena. Als Països Catalans la introduí en 1426-28 el seu deixeble i famós predicador Mateu d'Agrigent. El seu ressò fou molt popular, no solament entre el poble, sinó també a la mateixa cort reial. Mateu predicava de pintar-lo i exhibir-lo arreu com un talismà, amb la sigla IHS, amb la H coronada per una creu. A l’igual del seu mestre, tingué opositors i contradictors, però la devoció arrelà profundament i hom escampà cèdules amb l’anagrama imprès, el gravà en plats de Manises i el posà sobre la llinda de moltes cases. El 1427 el rei posà la primera pedra del convent de Santa Maria de Jesús de Barcelona, el 1428, del de València, del de Jesús de Tortosa el 1429, de Balaguer el 1443, de Lleida el 1444, etc, tots de franciscans observants, amb la mateixa invocació. Als ss XVI i XVII continuà el seu expandiment amb la creació de nous convents i capelles, com la de Centelles, a Osona (1539), dedicades normalment a Santa Maria de Jesús.

Col·laboració: 
LlD
Llegir més...