En un intent d’assolir la corona de Nàpols, sostingué, sense èxit, la causa dels barons napolitans revoltats contra el rei Ferran I (1462). Proclamat el seu pare rei dels catalans (juliol del 1466), fou nomenat lloctinent al Principat. Per l’abril del 1467 emprengué una ambiciosa campanya a l’Empordà i assetjà, sense èxit, la Força Vella de Girona. Poc temps després d’arribar a Barcelona (agost del 1467) començaren les seves diferències amb la generalitat, sobretot per motius econòmics, jurídics i militars. Cridat per Lluís XI, se n'anà a França (1468). Retornà al Principat (maig del 1469) amb reforços francesos, que li permeteren de prendre Girona (juny del 1469), Camprodon, Besalú i Olot. Després d’una nova estada a França (gener-agost del 1470), s’agreujaren les seves relacions amb les autoritats catalanes, la qual cosa ensorrà la seva gestió política. Atorgà nombrosos càrrecs i béns dels seguidors de Joan II a italians i francesos que l’acompanyaren a Catalunya. Es casà amb Maria, filla del duc de Borbó.