Joan de Borbó i de Battenberg

(La Granja de San Ildefonso, 20 de juny de 1913 — Pamplona, 1 d’abril de 1993)

Infant d’Espanya (1913-33), príncep de Girona, Astúries i Viana (1933-41), comte de Barcelona i cap de la casa i família reial d’Espanya.

Fill del rei Alfons XIII, en ésser proclamada la Segona República hagué d’exiliar-se. El 1933, per renúncia dels seus dos germans grans (el príncep d’Astúries, Alfons, i l’infant Jaume), es convertí en l’hereu de la corona. Continuà a Anglaterra els seus estudis de marí, i estudià història i ciències polítiques a Florència. El 1935 es casà, a Roma, amb la princesa Maria de la Mercè de les Dues Sicílies. El 1940 el seu pare abdicà en ell la corona en un document que fou fet públic el 1941. El 1942 es traslladà a Lausana —on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó— i el 1946 a Estoril. El 1945, en l’anomenat Manifest de Lausana, denuncià el caràcter totalitari del règim franquista i s’oferí com a alternativa democràtica; la seva publicació fou prohibida fins el 1947, que aparegué en la premsa juntament amb el Manifest d’Estoril, en el qual protestava pel tipus de monarquia que hom volia imposar a través de la Ley de Sucesión i es refermava com a únic dipositari de la institució monàrquica. El 1957 fou reconegut rei per una facció carlina capitanejada pels noms més representatius del tradicionalisme. El 1969, en produir-se la proclamació del seu hereu, el príncep Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat, presidit per José M.Pemán, i el seu secretariat polític, presidit per José M.de Areilza. Així i tot, un cop entronitzat Joan Carles (1975) influí en favor de la democratització de la nova monarquia i, en considerar-la consolidada, renuncià els seus drets dinàstics (1977), conservant, però, el títol de comte de Barcelona. Rebé el grau d’almirall honorari de l’armada (1978).