Història
Pel març d’aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren a l’Ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el 1393, uns certàmens que tenien el seu origen en els celebrats a Tolosa entre el 1324 i el 1484, impulsats per la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors de Tolosa, fundada el 1323.
Aprovada la petició per l’Ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció. Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalanes. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina: l’Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era la institució que havia d’encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d’elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui defensà més decididament l’ús exclusiu del català.
El primer diumenge de maig del 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent; en foren mantenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la presidència de Milà.
L’estructura o el mecanisme de la institució era la següent: els mantenidors, en nombre de set i diferents cada any, eren els jutges que atorgaven els premis; l’element permanent era constituït pel consell directiu, que constituïa la junta rectora i de govern, i el cos d’adjunts —en termes actuals, l’assemblea—: els patrocinadors, els contribuents, etc. A vegades —sobretot en els celebrats a l’exili els darrers anys del franquisme— calgué nomenar un comitè d’honor, una comissió organitzadora, un patronat, etc. A més de premis ordinaris —englantina, viola i flor natural—, hom atorga altres premis, fruit de donacions institucionals o particulars. Quan un poeta obté tres vegades un premi ordinari és proclamat mestre en gai saber, grau que han obtingut, entre d’altres, Joaquim Rubió i Ors, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner i Josep M. de Sagarra.
La llarga vida de l’entitat fa que se’n puguin distingir diverses etapes. En la primera, entre el 1859 i el 1879, els Jocs Florals foren el motor de la Renaixença. Els inicis foren exclusivament poètics, però aviat s’obriren a nous camps temàtics mitjançant els premis extraordinaris. Cal destacar les monografies històriques de J. Rubió i Ors, A. Aulèstia i J. Coroleu i J. Pella. L’any 1877, en què Guimerà fou nomenat mestre en gai saber i Verdaguer fou premiat per L’Atlàntida, representa el punt més alt d’aquest període.
En la segona etapa, entre el 1880 i el 1899, la repetició temàtica i mètrica de les composicions poètiques presentades distanciaren la festa de les noves generacions. En canvi, nous erudits, com S. Sanpere i Miquel, J. Puig i Cadafalch, F. Carreras i Candi i G. Llabrés i Quintana, guanyaren els premis dedicats a temes històrics.
Durant la tercera etapa (1900-10), amb la introducció de noves tendències estètiques, s’hi incorporaren grans autors literaris com ara J. Carner, M. Costa i Llobera i J. Ruyra, però s’abandonaren els premis d’història. L’edició del 1902 fou suspesa per l’autoritat militar, i els jocs se celebraren a Sant Martí del Canigó.
La quarta etapa (1911-36) vingué marcada pel distanciament de l’entitat respecte de les institucions oficials per raó de l’intent, no aconseguit, dels noucentistes de controlar el certamen; aquest fet provocà el rebuig de les normes ortogràfiques fabrianes de l’Institut d’Estudis Catalans fins el 1934, quan s’adoptaren plenament. En aquesta etapa, novament l’edició del 1924 no es pogué celebrar a Barcelona, i es traslladà a Tolosa, al Llenguadoc.
La tradició dels Jocs Florals, al cap de 77 anys, fou interrompuda amb la Guerra Civil de 1936-39, després de la qual començà la cinquena etapa, caracteritzada per la doble celebració: a Barcelona, clandestina fins l’any 1971, organitzada per l’Ajuntament de Barcelona i, a l’exili, a partir del 1941 i fins el 1977 amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana. Primer se celebraren a Amèrica i, des del 1946, alternativament a Europa i a Amèrica, fins que el 1978, desaparegudes les causes de l’exili, s’unificaren a Barcelona. A l’exili se celebraren a: Buenos Aires (1941 i 1960), Mèxic (1942, 1957 i 1973), Santiago de Xile (1943 i 1962), l’Havana (1944), Bogotà (1945), Montpeller (1946), Londres (1947), París (1948, 1959 i 1965), Montevideo (1949 i 1963), Perpinyà (1950 i 1964), Nova York (1951), Tolosa (1952), Caracas (1953, 1966 i 1975), São Paulo (1954), San José de Costa Rica (1955), Cambridge (1956), Mendoza (1958), l’Alguer (1961), Marsella (1967), Zuric (1968), Guadalajara de Mèxic (1969), Tübingen (1970), Brussel·les (1971), Ginebra (1972), Amsterdam (1974), Caracas (1975), Lausana (1976) i Munic (1977).
Des del 1984 i fins al 2005 s’atorgaren les tres categories establertes inicialment, però des del 2006 els Jocs Florals consolidaren el premi en un únic guardó sense finalistes, que rep el nom de Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona, el guanyador és nomenat Poeta de la Ciutat.
Relació de guardonats amb la flor natural (1984-2005)
1984 | Ronda dels dies de Jordi Pàmies |
1985 | L’illa del tresor de Joan Margarit |
1986 | Els dies perdurables de Pere Font |
1987 | Vitralls de Maiernigg de Jacint Sala |
1988 | Tardor de Jaume Pomar |
1989 | no adjudicada |
1990 | El vast desert de Carls M. Sanuy |
1991 | Vens del passat de Jaume Pomar |
1992 | Davant d’un claustre d’Àlex Susanna |
1993 | Sonata efímera de Jacint Sala |
1994 | Bandera blanca d’Antoni Vidal Ferrando |
1995 | Estigma de Ponç Pons |
1996 | La llum dins l’aigua de Josep Navarro |
1997 | Hivernacle d’Antoni Puigverd |
1998 | L’arbre de la innoncència de Joaquim Español |
1999 | Litúrgia de fang de Raimon Àvila |
2000 | Corint de Manuel Forcano |
2001 | La revolució silenciosa d’Hèctor Bofill |
2002 | El buit i la medusa de Lluís Calvo |
2003 | El benestar de Sebastià Alzamora |
2004 | La degradació natural dels objectes de Joan-Elies Adell |
2005 | Hiverns suaus de Jordi Julià |
Relació de guardonats com a Poeta de la Ciutat (des del 2006)
2006 | Violència gratuïta de Jordi Valls |
2007 | Flors a casa de Maria Josep Escrivà |
2008 | Llunari de Josep Lluís Aguiló |
2009 | Triacant de Jaume Bosquet |
Premi extraordinari 150 anys Jocs Florals de Barcelona per Amor Constant de Jordi Julià | |
2010 | Nadir de Lluís Roda |
2011 | Tempesta d’Albert Roig |
2012 | Dietari del pic de l’estiu de Carles Hac Mor |
2013 | Quan érem divendres d’Àngels Gregori Parra |
2014 | Illes lligades de Melcion Mateu |
2015 | Dos cors per una Bèstia de Miquel de Palol |
2016 | Teories del no d’Eduard Sanahuja |
2017 | Esquenes vinclades de Pau Vadell i Vallbona |
2018 | Quaderns del port d’Hilari de Cara |
2019 | Un cos preciós per destruir de David Caño i Cargol |
2020 | Maria de Txema Martínez i Inglés |
2021 | Un grapat de pedres d’aigua de Manel Ollé |
2022 | A través de Glòria Coll Domingo |
2023 | Fosca negra de Joan Tomàs Martínez Grimalt |
2024 | Acròpolis d’Adrià Targa i Ramos |
Bibliografia
- Miracle, J.: La restauració dels Jocs Florals, Barcelona 1960.
- Montoliu, M. de: La Renaixença i els Jocs Florals, Verdaguer, Barcelona 1962.
- Neu-Altenheimer, I.: “Sprach und Nationalbewusstsein in Katalonien während der Renaixença”, Estudis Romànics, XX, p. 1-348.
- Saltor, O.: Antologia dels Jocs Florals, Barcelona 1954.
- Tasis i Marca, R.: Els Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya 1859-1958, Barcelona 1997.