Sebastià Juan i Arbó

Sebastià Juan Arbó
(Sant Carles de la Ràpita, Montsià, 27 d’octubre de 1902 — Barcelona, 2 de gener de 1984)

Sebastià Juan i Arbó

© Fototeca.cat

Novel·lista, biògraf i periodista.

Fill de pares pagesos, que es traslladaren a Amposta quan ell tenia vuit anys, hi treballà com a meritori fins el 1927, que partí cap a Barcelona amb els manuscrits de les novel·les L’inútil combat i Terres de l’Ebre. La primera fou publicada el 1931, i constituí un esdeveniment dins la literatura catalana i fins i tot l’europea, car s’avançà al tipus de novel·la que, a partir d’obres de Camus i Sartre, rebé després la denominació de novel·la existencialista. L’any següent aparegué Terres de l’Ebre, història de la lluita per sobreviure de tres generacions d’una mateixa família de pagesos, que supera els límits del ruralisme del segle XIX per l’acurada tècnica narrativa i la introducció d’una transcendència existencial en la temàtica. Notes d’un estudiant que va morir boig (1933) i Camins de nit (1935) seguiren, respectivament, els dos camins assenyalats per les primeres obres.

Les Notes preocuparen constantment l’autor i les revisà i reelaborà en altres versions: Hores en blanc (1935), L’hora negra (1961, procedent de la versió castellana, publicada el 1955) i una segona part d’Hores en blanc (1981). Es tracta del dietari d’un jove estudiant desencisat de l’existència i la realitat, en la qual se sent estrany, que tendeix progressivament a la bogeria. La reflexió existencial és l’eix de la novel·la, amb la novetat de la primera persona i la inclusió d’idees freudianes. Camins de nit torna al món de la ribera de l’Ebre, centrat ací entorn dels amors de Mercè i Marçal, que han de lluitar amb gent que els envolta i amb un passat que, en forma de fatalitat, sembla impedir-los llurs amors. Molt ambiciosa, té, però, moments desiguals.

Després d’un llarg silenci que abraçà la Guerra Civil i els primers anys de postguerra, publicà (1947, tot i que la tenia pràcticament enllestida el 1939) la seva obra més important, Tino Costa, en què conflueixen els dos corrents de les anteriors: al costat de la narració en tercera persona i de l’ambient realista de l’Ebre, hom troba el distanciament temporal i espacial i l’heroi existencial, estrany al món on viu, arrossegat per la fatalitat que sent però no comprèn. El 1968 en publicà una versió revisada. La persecució o marginació del català durant el franquisme el dugueren a escriure en castellà i el 1948 guanyà el premi Nadal amb Sobre las piedras grises (1949), obra amb la qual abandonava durant alguns anys la llengua catalana.

De la seva producció en castellà, en conjunt singularment inferior a la catalana, es destaca Martín de Caretas (1959). Altres títols són els dos volums de memòries Los hombres de la tierra y el mar (1961) i Memorias. Los hombres de ciudad (1982). Retornà al català amb Narracions del delta (1965) i L’espera (1967). També és autor de quatre extenses biografies. Tret de Verdaguer. El poeta, el sacerdot i el món (1951), notable tant per l’exhaustivitat com per les polèmiques a què donà lloc, la resta és en castellà, de les quals la més important és la dedicada a Cervantes (1946). En teatre publicà Nausica (1937), La ciutat maleïda (1935) i Despertar (1936). Col·laborà assíduament amb articles a la premsa barcelonina.