Germà consanguini d’Emili Junoy i Gelabert. De jove residí a París, on entrà en contacte amb els escriptors i pintors més significatius de l’avantguarda i feu de venedor de llibres i de marxant de pintura. Entre altres revistes, dibuixà a Le Rire i a Papitu (1908-10), on publicà acudits de denúncia social i dels costums i altres d’anticlericals. També col·laborà a El Poble Català, Iberia, La Publicidad, La Veu de Catalunya i Vell i Nou, entre altres publicacions. Fou un dels introductors de l’avantguarda a Catalunya, amb el recull Poemes i cal·ligrames (1920), en què barrejà materials de procedència cubista amb d’altres de futuristes; amb un prefaci de Guillaume Apollinaire, inclou el cèlebre cal·ligrama Oda a Guynemer (1915). Amb Amour et paysage (París, 1920), escrit majoritàriament en francès, encetà una trajectòria distanciada de l’estètica avantguardista que havia practicat fins llavors i que el menà al conreu d’una forma poètica d’origen oriental: els haikus traduïts del català. La major part de composicions que donà a conèixer posteriorment, i que veieren la llum en revistes o com a apèndix a algun dels seus llibres, s’adscriuen en aquesta línia poètica: Fi de paisatge (1935), Fin de paisaje (1941), Hai-Kaïs de Castilla (1944), Hai-kaïs de Navidad (1944) i La imagen y su herida (1950). El 1917 creà i dirigí la revista avantguardista Trossos. Com a crític, teoritzant artístic i polemista publicà Arte y artistas (1912), Conferències de combat (1923), Els drets i els deures de la joventut (1924), Crear un públic (1925), El gris i el cadmi (1926), unes evocacions líriques de paisatges i records de joventut que s’aproximen al poema en prosa on esbossa uns retrats literaris, Marginàlia diversa (1928), La pintura catalana contemporània (1931) i L’actualitat artística (1931). Són textos en què planteja la construcció cultural catalana a través del pensament clàssic i el sentiment cristià. Aplegà els treballs de crítica d’art en els volums Arte y artistas (1912), El gran art local de Joaquim Sunyer (1925), La pintura catalana contemporània (1930-1931) (1931) i L’actualitat artística (1930-1931) (1931). Durant la Dictadura de Primo de Rivera participà en l’intent de crear un moviment catòlic modern amb la fundació, en primer lloc, de La Nova Revista (1927-29) i d’una editorial amb el mateix nom, que publicà obres de Josep Pla, Joaquim Ruyra i Gilbert K. Chesterton, i segonament, amb la participació en la creació del diari El Matí. Convertit al catolicisme, es decantà cap al neoclassicisme en estètica i l’apologètica en religió. Esperit subtil i dandi, franctirador cultural, la seva obra és com una sèrie d’apunts impressionistes o de teoria artística. Després del 1939 escriví, només en castellà, a Solidaridad Nacional, La Vanguardia Española i El Correo Catalán. Els llibres que publicà durant la postguerra s’articulen al voltant del Siglo de Oro espanyol, amb volums com Elogio del arte español (1942), Sentido del arte español (1944) i Panorama de la pintura española (1947); la religió (San Martín, su pobre y su caballo, 1950), i la seva ciutat natal (Piedras milenarias de Barcelona, 1951). També edità la versió castellana d’El gris i el cadmi amb el títol de Las cuatro estaciones (1944). L’any 1984 es publicà el volum d’Obra poètica, compilació de tota la seva producció lírica.