i Sebastià Junyent i Sans | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sebastià Junyent i Sans

pintura pint i art art
Pintor i crític d’art, net de Sebastià Junyent i Comes, organitzador dels famosos carnestoltes barcelonins.
Barcelona, 1865 — Barcelona, 1908

Es formà a Llotja amb Antoni Caba, i exposà a la Sala Parés el 1889; havia ja guanyat una beca per a París (1888-92). Participà en les exposicions generals barcelonines dels anys 1894, 1896 i 1898. Casat el 1900, tornà a París, on fou el primer a rebre i orientar Picasso en el seu primer viatge. Visità Venècia. El 1903 feu l’exposició més ambiciosa. Tornà a exposar el 1904 i el 1905. Aquest any la mort del seu fill gran li fou un trauma que ja no superà; morí a l’Institut Frenopàtic de les Corts al cap de tres anys. Home constantment inquiet, partí d’un realisme dins l’estil de l’escola d’Olot (1889); després, a París, adoptà —com Casas i Rusiñol— un pleinairisme de tons grisos: és la seva etapa modernista, que culmina amb l’apacible tristesa de Clorosi (Museu d’Art Modern de Barcelona) i que es manifesta també en el disseny d’art-nouveau de mobles i de coberts que feu per a ell mateix. No combregà, tanmateix, amb l’impressionisme, i en tornar del seu segon viatge a París inicià la seva etapa experimental: assajà un simbolisme vaporós que prescindeix pràcticament del dibuix amb Ave Maria (1902; Barcelona, col·l Junyent); es decantà després cap a una simplicitat arcaïtzant amb Anunciació (1903; Caracas, col·l Junyent) i s’apropà més tard a la temàtica gitana, amb tècnica realista (1905). Com a crític col·laborà a “La Renaixença” i, sobretot, a “Joventut” (1900-05), i sovint polemitzà amb Caselles. Acceptà l’impressionisme com a punt de partença a superar; veié en la jove generació postmodernista el germen d’una veritable renaixença que podria posar un art nacional català centrat a Barcelona a l’avatguarda de l’art europeu. Encapçalà així l’Associació de Pintors i Escultors Catalans del 1904, que agrupava els noms de tots els grans postmodernistes —Mir, Nonell, Picasso, Junyer i Vidal, Gargallo, Fontbona, Nogués, Pidelaserra, Ysern, els Oslé i d’altres— i que no trobà sinó el suport de l’encara poc influent Eugeni d’Ors. Enuncià avant la lettre algun dels tòpics del Noucentisme —el mite de Barcelona com a moderna Atenes, per exemple—, però, decebut de l’acollida dispensada a les noves experiències, acabà aconsellant als joves que se n'anessin a l’estranger.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...