i Eduard Junyent i Subirà | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Eduard Junyent i Subirà

Arqueologia    Historiografia
Eduard Junyent i Subirà
© Fototeca.cat
història hist i arqueologia arqueol
Arqueòleg i historiador.
Vic, Osona, 1901 — Vic, Osona, 1978

Es formà al seminari de Vic en contacte amb J. Gudiol i Cunill. Ordenat de sacerdot el 1926, estudià a Roma al Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana (1926-30), on es doctorà amb la tesi Il titolo di San Clemente in Roma . Tornà a Vic i fou nomenat conservador adjunt (efectiu des del 1931) del Museu Episcopal i arxiver municipal de la ciutat. El 1936 passà a Roma, on exercí (1937-41) la càtedra d’arquitectura cristiana a l’Istituto di Archeologia Cristiana. Novament a Vic (1941), adjuntà als seus càrrecs anteriors el de professor del seminari, i des del 1944, el de director dels arxius capitulars. El 1947 fou nomenat canonge arxiver de la catedral. La seva tasca primordial ha estat la instal·lació del Museu Episcopal a l’antic Col·legi de Sant Josep i l’ordenació dels arxius diocesans. Des del 1963 fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres. Els seus profunds coneixements d’arqueologia i d’història es posaren de manifest en nombrosos treballs als Analecta Sacra Tarraconensia , al Butlletí del Centre Excursionista de Vic , a Vic , a Ausa (portaveu del Patronat d’Estudis Ausonencs, que dirigí des del 1952), etc. Entre la seva vastíssima bibliografia sobresurt un primer grup de treballs referents als Títols de Roma i a la primitiva arqueologia cristiana, escrits en 1928-39, i Los cementerios cristianos de Roma (1954), i un extens repertori de tema vigatà: Evolució històrica de la urbanització de Vic (1935), La decoración pictórica de la catedral de Vic (1936), Vich. La catedral y su decoración (1944), El retablo mayor de la catedral de Vich (1959), Jurisdiccions i privilegis de la ciutat de Vic (1970), La comarca de Vic (1971) i La ciutat de Vic i la seva història (1976); dins l’art i l’arqueologia, La basílica del monestir de Santa Maria de Ripoll (1932), Las iglesias de la antigua sede de Egara (1955), El monasterio y claustro de Santa María del Estany (1960), Catalogne Romane (1960-61), L’arquitectura religiosa en la Catalunya carolíngia (1963), El monestir de Ripoll (1975) i El monestir de Sant Joan de les Abadesses (1976). Cal remarcar, a més, el Diplomatari de sant Bernat Calbó (1956) i El cartulari d’Oliba (premiat per l’IEC el 1948; inèdit). El 1978 fou nomenat doctor honoris causa de la Facultat de Teologia de Catalunya. Pòstumament ha estat publicada la seva obra Arquitectura religiosa de Catalunya abans del romànic (1983) i, des del 1980, és publicat, en forma de fascicles, a cura de M.S.Gros, el seu Diplomatari de la seu de Vic, segles IX i X.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...